12.5.09

Adéu, Antonio

Avui ha mort l'Antonio Vega. Esmorzant amb els companys de feina hem sentit la notícia pel televisor del bar. Ens hem quedat tots una mica tristos, i n'hem estat parlant. En Víctor i jo l'havíem vist en directe l'octubre passat a Terrassa. Se'l veia malament, l'home. Però quin concert més emocionant! La Laura també l'havia vist feia poc com a convidat en un concert d'Amaral. Li costava cantar, ens ha dit. Però vèiem que anava fent concerts, que havia anunciat un nou disc, i pensàvem: encara se'n sortirà. I no se n'ha sortit.

Al migdia, quan he arribat a casa, m'ha trucat en Junior: avui dedicarà una bona part del seu programa de ràdio (Ones de l'espai exterior, a Ràdio Blanes) a fer un homenatge a l'Antonio Vega. M'he oferit a col·laborar-hi.

Aquesta tarda he estat una bona estona voltant per internet, llegint la notícia als diaris digitals i veient alguns vídeos de l'artista al YouTube. I llegint els comentaris que hi està escrivint la gent aquestes últimes hores. És emocionant. Com se l'estimava, tothom!

Antonio, et trobarem a faltar.


Lucha de gigantes convierte
el aire en gas natural.
Un duelo salvaje advierte
lo cerca que ando de entrar.
En un mundo descomunal
siento mi fragilidad.
Vaya pesadilla corriendo
con una bestia detrás.
Dime que es mentira todo,
un sueño tonto y no más.
Me da miedo la enormidad
donde nadie oye mi voz.
Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar.
Monstruo de papel
no sé contra quien voy
o es que acaso hay alguien más aquí.
Creo en los fantasmas terribles,
de algún extraño lugar.
Y en mis tonterías para
hacer tu risa estallar.
En un mundo descomunal
siento tu fragilidad.
Deja de engañar
no quieras ocultar
que has pasado sin tropezar.
Monstruo de papel
no sé contra quien voy
o es que acaso hay alguien mas aquí.
Deja que pasemos sin miedo.


5 comentaris:

Maria ha dit...

Ostres!!! Quina mala noticia!
No vaig aprofitar les dues oportunitats que vaig tenir per veure’l en directe i ara ja no en tindré cap més. És una pena que ens deixi gent amb tant talent. Sort que sempre queden les cançons. Ara mateix me’n vaig a posar el “Básico” a l’equip de música.


"Silencio, brisa y cordura
dan aliento a mi locura
Hay nieve, hay fuego, hay deseos
allí donde me recreo"

Toni Sala ha dit...

Hola, Toni.

Ahir vaig arribar al teu blog a través del teu germà.

Una cosa. Un dia que ens vam veure et vaig parlar dels Clem Snide. He continuat escoltant-los i em continuen agradant moltíssim.

M'han tornat a venir al cap quan he vist que parlaves d'Antònia Font. Seria molt interessant una comparació, em sembla que tenen força a veure. ·Tiny european cars", per exemple. No ho sé. És una proposta, l'expert ets tu.

Felicitats pel blog.

Toni Sala ha dit...

Potser he dit una animalada, perquè els Clem tenen molt de Dylan i el country, però de fet el Dylan dels seixanta aquí també va ser important.

Toni Hernàndez ha dit...

"I'm feeling like the ice cube in your glass melting away...". L'havia escoltat molt, aquesta cançó! És d'un disc dels Clem Snide que es diu "The Ghost Of Fashion", del 2001. Quant a la comparació amb Antònia Font... no ho veig massa clar. Trobo que els Clem Snide tenen un so molt d'arrel americana, amb aquests aires country a què feies referència. En canvi, els Antònia Font em sonen molt mediterranis i, d'altra banda, més propers al pop anglès que a l'americà.
Si t'agraden Clem Snide, et recomano (potser ja els coneixes) els Violent Femmes: el seu primer disc, del 1982, és tot un clàssic. També t'agradaria, segurament, Adam Green. Et recomano el disc "Friends Of Mine". I un altre grup molt interessant són els Built To Spill: el seu "Perfect From Now On" és un dels millors discos dels anys 90!

Toni Sala ha dit...

Se m'ha girat feina.

Gràcies!