Han passat dos anys des que es va publicar: faig una mica tard, doncs, a escriure aquesta ressenya. És clar que puc excusar-me amb la magnitud de l'empresa: no sempre trobes el moment per començar la lectura d'un volum com aquest. I és que, poca broma, són 567 cartes que omplen més de mil pàgines! Un cop em vaig posar en marxa, però, em vaig trobar totalment atrapat per una obra de gran força literària, cosa que no ens ha d'estranyar coneixent-ne els autors. He de dir que no tinc el costum de llegir epistolaris, i que l'experiència ha estat tan forta, tan absorbent com la lectura d'alguna d'aquelles llarguíssimes novel·les de, per exemple, Roberto Bolaño, o, per esmentar un dels autors preferits de Joan Sales, Dostoievski.
"Escriure, estimat Sales, i escriure en català sobretot, és un plaer solitari", escriu Rodoreda en una carta de setembre del 1962. L'escriptura és un dels temes destacats d'aquest epistolari. Rodoreda i Sales debaten a propòsit de les novel·les de l'escriptora barcelonina: l'estil, els títols, els pròlegs... A propòsit d'unes correccions de Sales a l'original de La plaça del Diamant, Rodoreda li respon: "No havia vist mai un deliri de canviar coses que estan bé per altres que estan malament". Però també parlen del panorama literari català, del món editorial, de les publicacions del moment (de la revista Destino en diuen el Cretino; de Serra d'Or en Sales diu que "no el llegeix absolutament ningú, fora d'en Triadú i la seva dona") i dels premis literaris: "Si jo fos dictador, prohibiria la loteria i els premis literaris", escriu Sales el gener del 1964. I, és clar, de l'èxit que va assolint l'obra de Rodoreda: les reedicions, les traduccions, la pel·lícula de La plaça del Diamant, els premis.
D'altra banda, editor i escriptora no són indiferents al moment històric que els ha tocat viure. Durant els anys de la dictadura els toca passar pels maldecaps de la censura prèvia. Fora d'això, però, els comentaris són breus i puntuals. Més abundants són les reflexions, sobretot de Sales, durant els anys de la Transició. L'octubre del 1977, a propòsit de la tornada de Tarradellas, escriu: "Mentrestant aquí esperem l'arribada d'en Tarradellas (...). L'esperem sense cap il·lusió, sense cap entusiasme. Penso, però, en la il·lusió i l'entusiasme del 14 d'abril de 1931, que havien de dur-nos cinc anys després a la més estúpida de les guerres, i em dic que qui sap si ara, que comencem sense entusiasme ni il·lusions, la cosa anirà de primera. Sempre els matrimonis de conveniència han donat millors resultats que els de passió."
Més enllà de la literatura i de la política, Rodoreda i Sales parlen de la vida, del pas del temps, de la vellesa i d'ells mateixos: "El mal de quan et fas vell és aquesta sensació d'efímer de moltes coses que abans si duraven un dia et semblava que no s'acabaven mai. Abans vull dir quan vivies d'il·lusions i tenies vint anys", escriu Rodoreda el juliol del 1963. Uns quants anys més tard, el desembre del 1979, l'escriptora es descriu així: "Encara que us sembli una persona molt quieta -i ho sóc- i molt poruga -que ho sóc- també sóc esbojarrada com un dimoni i valenta i temerària com n'he donat proves manta vegada, que diria un pedant de Serra d'Or. I sense ser aventurera, he viscut com s'ha de viure: o sigui, perillosament."
I vull esmentar, encara, l'impacte que em va causar la lectura de les últimes cartes, amb Rodoreda i Sales preocupats per afers domèstics, ignorant que els quedaven uns pocs mesos de vida.
En definitiva, la lectura d'aquest epistolari ha estat una experiència molt enriquidora.
"Escriure, estimat Sales, i escriure en català sobretot, és un plaer solitari", escriu Rodoreda en una carta de setembre del 1962. L'escriptura és un dels temes destacats d'aquest epistolari. Rodoreda i Sales debaten a propòsit de les novel·les de l'escriptora barcelonina: l'estil, els títols, els pròlegs... A propòsit d'unes correccions de Sales a l'original de La plaça del Diamant, Rodoreda li respon: "No havia vist mai un deliri de canviar coses que estan bé per altres que estan malament". Però també parlen del panorama literari català, del món editorial, de les publicacions del moment (de la revista Destino en diuen el Cretino; de Serra d'Or en Sales diu que "no el llegeix absolutament ningú, fora d'en Triadú i la seva dona") i dels premis literaris: "Si jo fos dictador, prohibiria la loteria i els premis literaris", escriu Sales el gener del 1964. I, és clar, de l'èxit que va assolint l'obra de Rodoreda: les reedicions, les traduccions, la pel·lícula de La plaça del Diamant, els premis.
D'altra banda, editor i escriptora no són indiferents al moment històric que els ha tocat viure. Durant els anys de la dictadura els toca passar pels maldecaps de la censura prèvia. Fora d'això, però, els comentaris són breus i puntuals. Més abundants són les reflexions, sobretot de Sales, durant els anys de la Transició. L'octubre del 1977, a propòsit de la tornada de Tarradellas, escriu: "Mentrestant aquí esperem l'arribada d'en Tarradellas (...). L'esperem sense cap il·lusió, sense cap entusiasme. Penso, però, en la il·lusió i l'entusiasme del 14 d'abril de 1931, que havien de dur-nos cinc anys després a la més estúpida de les guerres, i em dic que qui sap si ara, que comencem sense entusiasme ni il·lusions, la cosa anirà de primera. Sempre els matrimonis de conveniència han donat millors resultats que els de passió."
Més enllà de la literatura i de la política, Rodoreda i Sales parlen de la vida, del pas del temps, de la vellesa i d'ells mateixos: "El mal de quan et fas vell és aquesta sensació d'efímer de moltes coses que abans si duraven un dia et semblava que no s'acabaven mai. Abans vull dir quan vivies d'il·lusions i tenies vint anys", escriu Rodoreda el juliol del 1963. Uns quants anys més tard, el desembre del 1979, l'escriptora es descriu així: "Encara que us sembli una persona molt quieta -i ho sóc- i molt poruga -que ho sóc- també sóc esbojarrada com un dimoni i valenta i temerària com n'he donat proves manta vegada, que diria un pedant de Serra d'Or. I sense ser aventurera, he viscut com s'ha de viure: o sigui, perillosament."
I vull esmentar, encara, l'impacte que em va causar la lectura de les últimes cartes, amb Rodoreda i Sales preocupats per afers domèstics, ignorant que els quedaven uns pocs mesos de vida.
En definitiva, la lectura d'aquest epistolari ha estat una experiència molt enriquidora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada