Les nadales de l'Home Cactus

La discografia de tema nadalenc és enorme: tots els grans artistes de la història de la música moderna (The Beatles, The Beach Boys, Viuda Serrandez i Fills, etc.) han gravat cançons i fins i tot discos sencers de nadales.
Aquí teniu una petita selecció de les cançons nadalenques predilectes de l'Home Cactus, unes més antigues i altres més recents, clàssics de tota la vida versionats i temes originals. Indiquem una sola referència de la procedència de les cançons, tot i que la majoria es poden trobar en diversos discos recopilatoris.

· Booker T. & The MGs: "Jingle Bells" [V.A. The Complete Stax-Volt Soul Singles Vol. 1 (1959-1968)]

· The Beach Boys: "Little Saint Nick" [The Beach Boys' Christmas Album, 1964]

· The Bellrays: "Merry Xmas Baby" [Fuck X-Mas!!, single, Safety Pin Records, 1999]

· The Brian Setzer Orchestra: "Jingle Bells" [Boogie Woogie Christmas, 2002]

· The Dandy Warhols: "Little Drummer Boy" [V.A., It's a Cool Cool Christmas, 2000]

· Darlene Love: "White Christmas" [V.A., A Christmas Gift for You from Phil Spector, 1963]

· Diana Ross And The Supremes: "Santa Claus Is Coming To Town" [V.A., Dancing In The Streets (Motown's Greatest Hits), 2005]

· The Drifters: "White Christmas" [A Drifters Christmas, 1998]

· El Vez: "Feliz Navi-nada" [V.A., Happy Birthday, Baby Jesus: The Second Coming, Sympathy For The Record Industry, 1994]

· John and Yoko and The Plastic Ono Band with the Harlem Community Choir: "Happy Xmas (War Is Over)" [Lennon Legend, 1998]

· Ramones: "Merry Christmas" [V.A., Punk Rock Xmas, Rhino, 1995]

· The Raveonettes: "Christmas Song" [V.A. Maybe This Christmas Tree, Nettwerk Records, 2004]

· Siniestro Total: "A funfun a fanfan" [V.A., Navidades Radiocactivas, DRO, 1982]

· Solex: "Black X-mas" [V.A., Fuckin’ Navidad, single, Munster, 1996]

· Los Straitjackets: "Frosty The Snowman" [Tis The Season For, 2002]

· Viuda Serrandez i Fills: "The Fishes In The River (glu, glu, glu)" [Radiocactus Recordings, 2006]

CoppiniTV

CoppiniTV és el canal YouTube de German Coppini. És molt recomanable passar-hi una estona i gaudir d'aquelles meravelloses cançons de Golpes Bajos: "Malos tiempos para la lírica", "Fiesta de los maniquíes", "No mires a los ojos de la gente", "Cena recalentada"... Prescindiu dels vídeos del retorn descafeinat del grup l'any 1998 i aneu als de la formació original, que ens mostren Golpes Bajos en programes de televisió com "La edad de oro", "Musical Express" o "La bola de cristal" entre 1983 i 1985.



També hi trobareu alguns vídeos de la primera època de Siniestro Total, amb Coppini com a cantant: un "Ayatolah!" en directe del 1982, un videoclip de "Sexo chungo" al programa "Caja de Ritmos" el 1983... Impagable.

Quim Monzó, "Mil cretins"

La foto és de Pedro Madueño, amb maquillatge de Lluïsa Gasch, i va sortir publicada a La Vanguardia fa un parell de setmanes, acompanyant una àmplia valoració crítica de l'últim llibre de Quim Monzó, Mil cretins (a destacar l'article de Julià Guillamon titulat "Dos hombres y un armario").
A la fotografia, Monzó es converteix en el senyor Beneset, el protagonista del primer conte del llibre, un vell que viu en un geriàtric i és aficionat a vestir-se de dona. Una reflexió sobre la vellesa, la malaltia, la mort: "Aquí, quan algú es mor diuen que se n'ha anat. Tu saps que algú s'ha mort perquè, de cop, deixa de ser-hi". Són aquests els temes predominants en la primera part del llibre, la més extensa, formada per set contes en què destaquen "Dissabte" (Guillamon en parla en l'article esmentat) o "L'amor és etern". Aquesta primera part, més coherent, és encapçalada per aquestes frases extretes d'un curtmetratge de Roman Polanski:

"-Tio, deixa'ns entrar.
-¿Teniu invitació?
Fan que no amb el cap.
-Llavors no puc".

La segona part del llibre, més irregular, la formen dotze contes força breus, alguns dels quals ja havien estat publicats a la premsa. Aquí els temes es diversifiquen i retrobem, per exemple, el Monzó que adapta contes clàssics. A "Una nit", la bella dorment no vol despertar amb un simple petó: fa falta alguna cosa més. O el Monzó que reflexiona sobre la mateixa escriptura del conte ("Trenta línies"). Aquesta segona part també s'inicia amb una cita, de Roland Topor, que ens crida l'atenció:

"-Mamà -va dir el petit Serge quan es va despertar-, aquesta nit ha vingut un senyor i s'ha fet pipí al meu llit".

En conjunt, Mil cretins és una mostra més de l'enorme talent de Monzó pel que fa a la narrativa curta, un talent cada vegada més reconegut arreu del món.

The Raveonettes - Lust, Lust, Lust

Disc del mes, novembre 2007

Tercer disc del duo danès que ens va sorprendre el 2003 amb el seu àlbum de debut, Chain Gang Of Love, i aquella cançó superlativa anomenada "That Great Love Sound". Ara han acabat contracte amb la multinacional Sony i comencen una nova etapa a la independent britànica Fierce Panda.

The Raveonettes em tenen el cor robat. Amb Lust, Lust, Lust revisc aquelles emocions que sentia quan, vint anys enrere, descobria The Velvet Underground. Val a dir que en el seu particular viatge cap a la Velvet els danesos fan escala a The Jesus & Mary Chain. The Velvet Underground & Nico i Psychocandy deuen ser dos dels discos de capçalera d’una banda que, en el seu myspace, assenyala també com a influències Suicide, Buddy Holly, The Cramps, My Bloody Valentine, The Ronettes, Sonic Youth o The Shangri-Las, entre d’altres.

A Lust, Lust, Lust es conjuguen melodia i soroll, les dolces veus angelicals amb l’infern de les guitarres. Afegiu-hi una bateria primitiva amb tones de reverb i, puntualment, les notes d’una capsa de música i tindreu la recepta completa. I en resulten cançons tan meravelloses com "Dead Sound", amb clara vocació de single, o tan afortunadament excessives com "Aly, Walk With Me", en què la irrupció d’un mur de guitarres distorsionades gairebé fa desaparèixer la base rítmica, o tan al·lucinògenes com "Lust", que em fa pensar en The 13th Floor Elevators, o tan addictives com "You Want To Candy". Escolteu-la:



Voleu veure com sona la mateixa cançó en directe? Com m'enganxa aquest so! Simplicitat i efectivitat (i mooolt de talent, és clar!):



The Raveonettes en format trio:



I si encara no en teniu prou, busqueu més vídeos del grup a YouTube o visiteu el seu myspace:

www.myspace.com/theraveonettes

Cine de cine a TV3

Ja fa unes quantes setmanes que TV3 emet cada tarda, de dilluns a divendres a les 18.30, un clàssic del cinema dins l'espai "Cine de cine": cinema d'aventures, westerns, comèdies, thrillers... D'aquesta setmana destaca la magnífica comèdia Ningú no és perfecte (1959; el títol original és Some like it hot; en castellà es va convertir en Con faldas y a lo loco; en català també es canvia el títol prenent una de les frases més cèlebres de la pel·lícula). És una de les millors comèdies de la història del cinema. Alguns diuen que la millor. Dirigida pel mestre Billy Wilder i amb Jack Lemmon, Tony Curtis i Marilyn Monroe com a protagonistes. Quines ganes que tinc de tornar-la a veure!
Per altra banda, dimecres podrem veure Imitació a la vida (1959), del mestre del melodrama Douglas Sirk, amb Lana Turner i John Gavin.
A disfrutar del bon cinema!

Els conillets suïcides

El llibre més divertit que he llegit en molt de temps. Si és que se'n pot dir llegir: El libro de los conejitos suicidas (Astiberri Ediciones, 2007) és un bonic volum taronja de 100 pàgines de vinyetes sense gairebé text en què uns conillets busquen les maneres més originals de treure's la vida. "Es el libro más hilarante y aconejante que he leído nunca", diu Elton John a la portada.

La ment malalta que ha ideat aquesta deliciosa animalada és la d'Andy Riley, dibuixant i guionista de cine i televisió. L'original en anglès, The Book of Bunny Suicides, va ser publicat el 2003, i existeix un segon volum, Return of the Bunny Suicides, del 2004, que de moment no està editat aquí.
Perquè us en feu una idea, aquí teniu un parell de vinyetes:



Si en voleu veure unes quantes més podeu anar a la següent adreça: http://biboz.net/bunny-suicides

PJ Harvey - White Chalk

Disc del mes, octubre 2007

En el seu vuitè disc, Polly Jean deixa de banda la guitarra elèctrica i ens sorprèn amb una col·lecció de cançons que canta acompanyada bàsicament d'un piano. Però l'esperit de la Harvey no s'ha esvaït (alguna cosa hi deu tenir a veure que el seu fidel i genial John Parish faci les tasques de productor) i es palpa en cançons com "The Devil", "When Under Ether" (que podeu escoltar en el myspace de l'artista) o en l'enorme "The Mountain" que tanca el disc, cançons d'estranya bellesa que parlen de solitud, de desolació, de la necessitat d'evadir-se o desaparèixer...

Torna el Cineclub

He rebut el catàleg de la programació del cineclub Garbí de Malgrat de Mar per a aquest primer quadrimestre de la temporada 2007-08. En la sessió inaugural, el 26 d'octubre, podrem veure l'original comèdia romàntica La ciencia del sueño, de Michel Gondry. Després tindrem ocasió de gaudir de les últimes (o, en algun cas, penúltimes) estrenes de directors tan prestigiosos com Michael Winterbottom (Tristam Shandy), David Lynch (Inland Empire), Lars Von Trier (El jefe de todo esto) o Gus Van Sant (Last Days). Això promet!
Tota la informació a la web del cineclub: www.cineclubgarbi.org

"Me pica un huevo"

Any 1983. Siniestro Total al programa de TVE "Caja de ritmos". En rigorós playback.
En el millor moment de Siniestro Total: un any després del seu àlbum de debut, el gloriós Cuando se come aquí (que inclou cançons com "Todos los ahorcados mueren empalmados", "Los chochos voladores" o "Ayatolah!"), gravaven un single amb dues cançons genials: "Sexo chungo" i "Me pica un huevo". Després Germán Coppini, el cantant, va abandonar el grup i Siniestro Total ja no va ser el mateix.

Nick Hornby, "En picado"

Una llàstima: els últims títols de Hornby no han estat traduïts al català. Hem hagut de llegir en castellà primer 31 songs i ara A Long Way Down (En picado). Sí que en el seu moment Columna va traduir Alta fidelitat i Edicions 62 va fer el mateix amb Una mena de pare i Com ser bo, totes tres, excel·lents novel·les. Vaja, que no anem bé.
En picado narra les peripècies de quatre personatges que coincideixen en el terrat d'un edifici amb la intenció de suïcidar-se. Quatre personatges molt diferents entre ells: un rocker fracassat, una mare soltera amb un fill deficient, un famós televisiu en hores baixes i una joveneta malparlada filla d'un ministre.
A partir d'aquestes premises, Hornby construeix un relat de ritme frenètic, sovint esbojarrat, ple de comicitat. Val a dir, però, que es podria haver tret més suc d'algunes situacions (el viatge que els quatre personatges fan a Tenerife, per exemple).
De totes maneres, els quatre personatges i moltes de les seves opinions, diametralment oposades, són impagables. La noia joveneta, Jess, ens ofereix perles com aquestes:
"¡Deberían intentar leer los escritos de esa gente que se ha suicidado! Empezamos con Virginia Woolf, y conseguí leer como dos páginas de ese libro sobre un faro, pero lo que leí me bastó para comprender por qué se había matado: se había matado porque no podía hacerse entender. No tienes más que leer una frase para verlo."
"Y ésta soy yo: carezco de imaginación. Podría hacer lo que quisiera todos los días de mi vida, y lo que quiero hacer, parece ser, es colocarme y buscar camorra. Decirme a mí que puedo hacer lo que quiera es como sacar el tapón de una bañera y decirle al agua que puede irse donde le apetezca. Háganlo, a ver qué pasa."

Miss Alex White & The Red Orchestra - Space & Time

Disc del mes, setembre 2007

Aquest més coincideixo en el disc del mes amb el Ruta 66. De fet, és gràcies a aquesta revista (després de vint anys comprant-la sense interrupció, mes rere mes, encara em continua donant agradables sorpreses) que he descobert Miss Alex White, una noia de Chicago que amb 22 anyets acabats de fer ja ha publicat un parell d’àlbums amb un dels més prestigiosos segells discogràfics del punk-rock nord-americà actual, In The Red (el seu catàleg inclou moltes bandes predilectes de L’Home Cactus: The Dirtbombs, Black Lips, Jay Reatard, Reigning Sound...).

La senyoreta White va formar la seva primera banda, The Psychotic Sensations, amb 14 anys, i la segona, el duo de guitarra i bateria The Red Lights, als 16. Després formà amb un amic seu el duo Miss Alex White & Chris Playboy. Poc després d’un primer single de debut, Chris morí en un accident, atropellat per un conductor begut. Des de llavors, Miss Alex milita en dues bandes paral·leles: The Hot Machines i Miss Alex White & The Red Orchestra.

El segon àlbum de Miss Alex White & The Red Orchestra, Space & Time (In The Red, 2007) és un tros de disc de bon rock-and-roll clàssic, primitiu i autèntic, amb un so que ens remet a The Velvet Underground, Modern Lovers, Stooges o Spacemen 3. El disc arrenca de manera immillorable amb “In The Snow”: menys d’un minut i mig i un teclat molt Modern Lovers. Segueix “I Dig History”, un tema de sixties-punk-psicodèlic en la línia dels 13th Floor Elevators. “Future Talk”, alentint el tempo, ens atrapa amb els seus arranjaments de vent. I després ve “Submarine”, la cançó més llarga (una mica més de quatre minuts) i una de les millors del disc. A ritme de rock-and-roll, seguim amb “She Wanna”... I així fins a dotze cançons sense desperdici.

MySpace de Miss Alex White & The Red Orchestra: http://www.myspace.com/missalexwhitetheredorchestra
MySpace de Hot Machines: http://www.myspace.com/hotmachines

Virüs - Atom Rhumba - El Inquilino Comunista (BAM 2007)

Eeeeiiiiiiii! Vaig anar al BAM, al Parc del Fòrum, amb l'Àngels i en Paco Serrandez. Quina nit! Com em va dir en Paco, els anys 70, els 80 i els 90, tots en una sola nit.

Virüs són de Barcelona i ens remeten, músicalment i estèticament, als 80. Sonen als Pegamoides més sinistres, a Parálisis Permanente o a Joy Division (de qui van acabar fent una versió). No els coneixíem i ens van agradar.

Atom Rhumba són impressionants. La seva és una proposta rock-soul-punk-funk més aviat setantera totalment hipnotitzant. Els rumors que ens havien arribat de l'excel·lència del grup en directe es van veure confirmats en una actuació d'aquelles que, imagino, serà impossible d'oblidar. Hi ha grups que estan tocats per alguna cosa, no sé ben bé què. En qualsevol cas, Atom Rhumba és un d'aquests grups. Van acabar amb la seva cançó "Funkytown" (res a veure amb la de Lipps Inc.) i en Paco Serrandez em deia: val més aquesta cançó que tot un concert dels Rolling Stones!

Finalment, El Inquilino Comunista van aconseguir superar el repte de tocar després d'Atom Rhumba. Ho van fer tornant al indie-rock dels 90 amb un directe que et va atrapant a poc a poc: ni te n'adones i ja et tenen immers en les melodies que dibuixen les seves guitarres d'arrel Sonic Youth. Una actuació amb un fort component nostàlgic i amb un públic que rebia encantat els vells "hits" de la banda. Llàstima que no acabessin amb aquell "For You (with Sonic Eyes)" amb què una mica més i enfonsen el Mercat de les Flors ara fa 15 anys.

I aquí teniu unes fotos que vaig fer:

BAM 2007

Ja són 15 anys de BAM (Barcelona Acció Musical) a les Festes de la Mercè de Barcelona. Recordo aquella primera entranyable edició al Mercat de les Flors. L'entrada d'un dia valia... 500 pessetes! Hi vaig veure tocar La Secta, Los Valendas, Parkinson D.C., El Inquilino Comunista i uns quants més que ara no recordo.
D'aquesta 15a edició m'interessen especialment:

Divendres
Atom Rhumba (Parc del Fòrum, escenari 1, 24:50 h). Predilectes de l'Home Cactus des de fa temps. Autors de hits com "Techno Boy", "Funkytown" o "Body Clock". Fa temps que els segueixo (tinc tots els seus discos! en vinil!) però encara no els he vist en directe. I es veu que són mooooolt bons!
El Inquilino Comunista (Parc del Fòrum, escenari 1, 2:20 h). Els triomfadors del primer BAM tornen 15 anys després. Per si de cas són capaços de repetir un directe com aquell, jo no m'ho perdré.

Dissabte
The Undertones (Plaça Reial, 22,45 h.). Fa uns trenta anys van fer una de les millors cançons de la història: "Teenage Kicks". Només per això ja es mereixen que els anem a veure, encara que hagin canviat el cantant.

Aquí teniu l'últim videoclip dels Atom Rhumba, "Body Clock":


I un minireportatge d'ETB-2 sobre El Inquilino Comunista:


I, ja posats, el "Teenage Kicks" dels Undertones:

Death Proof

Ja fa un parell de setmanes que la vaig veure, però fins ara no he trobat el moment d'asseure'm i escriure'n alguna cosa. D'entrada, he de dir que en Tarantino m'agrada. Sobretot per tres motius:
· En primer lloc, pel seu entusiasme. Es nota que li agrada el cinema (en les entrevistes se'n declara un consumidor voraç), i això es transmet en les seves pel·lícules.
· En segon lloc, per les acollonants bandes sonores que s'empesca. Sempre em sorprèn, el tio. De Death Proof m'han agradat especialment "Baby It's You", de Smith, "Down in Mexico", de The Coasters, i "Chick Habit", d'April March.
· I, finalment, pel seu sentit de l'humor. A Death Proof, el diàleg dels dos policies al final de la primera part de la pel·lícula és una passada!

En definitiva, Death Proof és una pel·lícula per passar una estona genial al cine. Que, de vegades, és el que busques quan vas al cine, no? No arriba a l'alçada de Kill Bill (per a mi, l'obra mestra d'en Tarantino), però és una bona pel·lícula.

Fangoria a Sabadell

L'Alaska canta o fa playback? I el corista? El Nacho Canut fa sonar el seu teclat o tot està pregravat? I els guitarristes? Toquen les guitarres o ho fan veure?
Tant és! El "circ de l'Alaska" és una passada! Quina marxa! Quin fart de ballar! Uau!

Més Fangoria

Demà, diumenge 9 de setembre, Fangoria toquen a l'esplanada del Parc de Catalunya de Sabadell, dins dels actes del la Festa Major de la ciutat. El repertori, anuncia el grup, serà diferent del que van tocar a l'Auditori. I l'entrada és gratuïta! A la web Sabadell Press podeu llegir una entrevista a Fangoria.

Fangoria a l'Auditori

Era una assignatura pendent: mai havia vist Alaska dalt d'un escenari! I això que porto més de vint anys disfrutant de les seves cançons...
Una llarga cabellera taronja, molt de pit i de cul i tones de glamour damunt d'uns talons de mooolts centímetres. És única. Sap mantenir-se i reinventar-se. Des dels temps en què tocava la guitarra a Kaka de Luxe ("estuviste en Kaka de Luxe, pero no te oí cantar", deia la cançó "Divina", de Radio Futura), passant pels Pegamoides primer i Dinarama després, i ara, des de fa uns disset anys, a Fangoria . El públic (allò semblava el dia de l'orgull gay!) li aplaudeix, des del moment en què surt a escena, cada moviment, cada gest. El muntatge escènic és brillant i efectiu, sense ser pretensiós, i Alaska, Nacho Canut i els seus músics i ballarines (o hauríem de dir ballarins?) canviaran de vestuari diverses vegades. "Hoy traemos un repertorio un poco raro", anuncia de bon principi. Entre les primeres cançons del concert hi ha força versions ("grans cançons de la música popular espanyola que han de sonar a l'Auditori", diu Alaska): temes de Camilo Sesto, Raphael i Parálisis Permanente ("Quiero ser santa", un clàssic del repertori en directe d'Alaska des dels temps de Dinarama). Més endavant versionaran "Sorry I'm a Lady" de Baccara! Van caient moltes peces de l'últim disc d'estudi, El extraño viaje, a destacar "Si lo sabe Dios que se entere el mundo" i "Ni contigo ni sin ti": són boníssimes!), que alternen amb vells clàssics de Fangoria ("Sálvame", "En la Disneylandia del amor"...) i cançons de factura més recent ("Miro la vida pasar", "Me odio cuando me miento", "Hombres"...).
Per altra banda, del Nacho Canut només puc dir que ha estat dalt de l'escenari (si no és que té un doble molt bo) i que no ha ni saludat cada cop que ha entrat o sortit. No sé si li picava alguna cosa o que l'home és sempre així.
I acabo amb una queixa: he trobat moooolt a faltar algun megahit com "No sé que me das", "Electricistas" o "Estés donde estés". Però ja he vist l'Alaska. I creieu-me que, així que se'm presenti l'ocasió, hi tornaré.

Salvem l'arbreda de Can Feliciano!

Reprodueixo un escrit d'en Salvador Montalt:

Fa trenta anys no s'avisà la Guàrdia Civil, no es denuncià ningú al jutjat, l'obra amb permís s'aturà i finalment se salvà el Parc de Can Campassol

L'any 1977, l'ajuntament franquista de Malgrat no va enviar la Guardia Civil a desallotjar la revolta popular que reclamava el Parc de Can Campassol (tot i que els resistents es van arribar a posar sota les màquines que treballaven, per frenar-les), ni va posar cap denúncia al jutjat contra les persones que van entrar en aquella finca (aleshores particular), el permís d'obres (legalment concedit) quedà en no-res i finalment se salvà el que avui és el Parc de Can Campassol.

Ara, el 2007, s'han enviat antidisturbis dels Mossos d'Esquadra (perquè una bona gent va agafar-se als arbres i va enfilar-s'hi, per salvar-los) i...

Com en el cas del Parc de Can Campassol, també el projecte legalment aprovat pot ser aturat (en la part que calgui), de manera que el dia demà tots els malgratencs i malgratenques podem seguir gaudint de l'espai natural de l'arbreda de Can Feliciano!

Aquest article està publicat al bloc d'en Salvador: http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/5631

Altres enllaços per estar al corrent del que passa amb els arbres, la riera, el poble...:

Des del castell
Malgrat Confidencial
Un mal sopar

Reportatge d'España en directo:

Surfin' Bird

El meravellós món de les versions #2

Gran cançó! La van popularitzar els Ramones a finals dels 70: la van gravar en el seu tercer disc d'estudi, Rocket to Rusia (1977), i dos anys després la van incloure en el seu primer directe oficial, It's Alive.

Però la cançó l'havien "creat" una dècada i mitja abans els Trashmen. Escric "creat" entre cometes perquè el que en realitat van fer els Trashmen va ser una mena de fusió o medley de dues cançons dels Rivingtons: "Papa-oom-mow-mow" i "The bird's the word" (deu ser veritat que cada dia s'aprèn alguna cosa: això dels Rivingtons ho he sabut gràcies a l'entretingut reportatge "Jukebox Classics" inclòs en el núm. 240, de juliol i agost, de la revista Ruta 66).

Molt interessant és també la versió que en van gravar els Cramps en el seu primer disc, un EP de cinc cançons titulat Gravest Hits (1979).

I una última aportació. Gràcies a la gent de La Peixera (thanks!) he conegut els Messer Chups, una banda russa que fan el que ells en diuen un remake de "Surfin' bird" titulat "Trashmen Upgrade". He trobat la cançoneta en qüestió en un disc que es diu Best Of - Cocktail Drakulina (2002). Molt recomanable!

Por favor mátame (La historia oral del punk)

Un llibre imprescindible que explica la història del punk de Nova York a través dels testimonis dels seus protagonistes. Legs McNeil, que havia estat coeditor de la revista americana Punk a mitjans dels 70, es va dedicar a principis dels 90 a entrevistar les estrelles del rock i la gent que es movia al seu voltant (fotògrafs, tècnics, productors, etc.). L’escriptora Gillian McCain el va ajudar a seleccionar el material i estructurar-lo. El resultat es va publicar per primera vegada el 1996 amb el títol Please Kill Me, la inscripció que duia Richard Hell en una samarreta. Més de cent mil còpies venudes i traduccions a l’italià, a l’alemany, al txec, al portuguès, al rus, al castellà, etc. Deu anys després, arriba una edició especial corregida i amb material extra, que l’editorial Discos Crudos ha traduït al castellà. Al llarg de les més de cinc-centes pàgines del llibre hi desfilen la Velvet Underground, els Stooges d’Iggy Pop, els Ramones, Johnny Thunders, Jim Morrison, Patti Smith, Richard Hell, Blondie, etc.

Reprodueixo un breu extracte del llibre, en què Danny Fields (manager dels Stooges i els Ramones) parla de Jim Morrison i Nico:

"Nunca he sentido ningún respeto por Oliver Stone, y después de ver la escena del encuentro de Morrison con Nico en la película de los Doors... “Hola, soy Nico, ¿quieres acostarte conmigo?”. La realidad no pudo ser más distinta.
Lo que pasó fue que me encontré con Morrison en las oficinas de Elektra, y él me siguió hasta el Castle en un coche alquilado. Morrison entró en la cocina, y allí estaba Nico. Se quedaron mirando al suelo, sin decir nada. Eran demasiado poéticos para decir algo. Entre ellos se creó un rollo aburrido, silencioso y poético, una unión mística. Creo que Morrison le acarició el pelo, y después empezó a ponerse muy borracho, mientras yo le suministraba los restos de droga que Edie Sedgwick no me había robado."

Més informació sobre el llibre: www.porfavormatame.com. Hi trobareu una interessant selecció de vídeos i comentaris com aquest de l’escriptor William S. Burroughs:

"Antes de los Sex Pistols y de los Clash, antes del cínico circo mediático de Malcolm McLaren, antes de que la música fuera todo postura política y rollo, estuvo el punk americano, con todo su corazón. Leer Por favor, mátame, me ha hecho sentir como si hubiera estado allí... un momento, estuve allí. Este libro lo cuenta tal y como fué. Es el primer libro en hacerlo. Me alegro que Legs y Gillian por fin hayan corregido la historia."

Munster DVDs

Em confesso addicte a Munster Records. Ja són molts anys (aviat dues dècades!) consumint discos (principalment de vinil) editats per aquesta discogràfica originària del País Basc i avui dia mig instal·lada a Madrid (la venda per correu la continuen gestionant des de Santurtzi) i essent soci del seu club del single. Gràcies a Munster, a la meva discoteca hi ha elapés o singles de Penelope Trip, Tav Falco & The Panther Burns, Cerebros Exprimidos, Alex Chilton, Parkinson D.C., Ben Vaughn, Patrullero Mancuso, Atom Rhumba i tantíssims d’altres. A part de novetats discogràfiques, Munster s’ha anat dedicant cada vegada més a les reedicions en vinil de qualitat. Així ha publicat grandíssims discos de The Sonics, Johnny Thunders, Scientists, Iggy Pop & The Stooges, Richard Hell, Desechables, Parálisis Permanente, Derribos Arias...

I ara Munster s’inicia en l’edició de DVDs. I ho fa filmant concerts de les millors bandes de rock del món, amb quatre càmeres per a la imatge i gravació multipistes pel que fa al so. Entre les primeres referències hi ha “Let Yourself Go”, dels Demolition Doll Rods, un trio de Detroit que practica un rock-and-roll sexy i primitiu. El DVD va ser enregistrat a la sala El Juglar de Madrid l’any passat, en un concert que va acabar amb una versió de “Heroin” de The Velvet Underground”. Aquí teniu un trailer d’aquest DVD. Fixeu-vos com van guarnits i en la bateria que toca Tia Doll Rod (i com la toca, a l'estil Maureen Tucker de The Velvet Underground):



També és molt recomanable “Wildmen In Action”, dels Black Lips. El DVD documenta també un concert a Madrid de l’any passat, en aquest cas a la sala Gruta 77. Tot allò de bo que ens va demostrar aquesta gran banda de punk rock en el Primavera Sound es fa patent també en aquest DVD. Aquí en teniu també un trailer:



Tots els DVDs vénen amb una excel·lent presentació i amb generosos extres, que poden ser videoclips o filmacions i imatges diverses. Visca Munster Records!

The Real Kids - "Foggy Notion"

El meravellós món de les versions #1

La portada del disc ja deixa clares les intencions: el mateix fons negre i la mateixa tipografia que els del segon disc de la Velvet, el White Light/White Heat. Més pistes encara ens dóna el títol: "Foggy Notion", com una cançó també de The Velvet Underground.

I és que Foggy Notion, editat recentment per Norton Records, és un EP, disponible en CD o en vinil de 10 polzades, de versions. Quatre cançons, tres de la Velvet ("Foggy Notion", "There She Goes Again" i "Sweet Jane") i el "Fly Into The Mystery" de Jonathan Richman & The Modern Lovers, una banda molt influïda per la música dels Reed, Cale, Morrison i Tucker. Quatre versions capturades en rigorós i cru directe a Boston, la ciutat dels Reals Kids, però que aleshores encara es deien només The Kids: era 1974 i faltaven tres anys per al debut de la banda liderada per John Felice amb un àlbum que obriria amb aquella meravellosa cançó que és “All Kindsa Girls”.

Foggy Notion és un disc tan disfrutable com ho pot ser un bon bootleg de la Velvet o dels primers Modern Lovers. O sigui, rock-and-roll de primera classe, sense additius ni conservants, cosa que avui dia va bastant escassa.

Haruki Murakami, "Kafka a la platja"

Vam conèixer Murakami amb Tòquio Blues, una deliciosa novel·la que tenia com a subtítol una cançó dels Beatles ("Norwegian Wood") i que ens va arribar traduïda amb gairebé vint anys de retard (porta copyright de 1987). Després vam anar a la recerca i lectura d’altres llibres de l’autor, com El meu amor Sputnik: un títol magnífic per a una novel·la que no està gens malament.

I fa uns mesos s’ha publicat l’últim Murakami: Kafka a la platja. El més extens dels llibres traduïts fins ara del novel·lista japonès ens explica paral·lelament les peripècies de dos personatges. D’una banda, Kafka Tamura, un noi de quinze anys que fuig de casa seva i emprèn una mena de viatge iniciàtic a la recerca de la pròpia identitat i d’una mare i una germana que el van abandonar anys enrera. De l’altra, una gran creació de Murakami: el vell Nakata, un d’aquells personatges inoblidables a l’altura d’un Ignatius Reilly (La conxorxa dels ximples, de John Kennedy Toole) o el soldat Svejk (Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hasek). El vell Nakata, que es confessa "una mica totxo" (no sap llegir ni escriure des que, de nen, va tenir un estrany accident) però, en canvi, és capaç de parlar amb els gats, també inicia un viatge, el seu últim viatge, en què ha d’acomplir una enigmàtica missió en companyia del camioner Hoshino. Entre els dos personatges es donen diàlegs com el següent, quan la seva comesa els porta a una biblioteca:

"-Com que no sé llegir, és la primera vegada que vaig a una biblioteca -va dir en Nakata.
-No és que me n’enorgulleixi, però jo sí que en sé i tampoc hi havia posat mai els peus -va reconèixer en Hoshino.
-Ara que hi sóc, trobo que és interessant.
-Me n’alegro.
-Al barri de Nakano també n’hi ha una, de biblioteca. Quan torni hi aniré de tant en tant. El millor de tot és que no fan pagar. No sabia que t’hi deixessin entrar sense saber llegir.
-Tinc un cosí que és cec de naixement i que va molt al cine. Ara, no sé si s’ho passa gaire bé -va dir en Hoshino.
-¿Ah, sí? -va fer en Nakata-. Doncs jo que hi veig no hi he anat mai, al cine.
-¿De debò? Ja l’hi portaré."

Com en les seves anteriors novel·les, Murakami ens sorprèn amb una història ambientada al Japó, amb personatges japonesos, amb al·lusions a escriptors japonesos, però també impregnada de cultura occidental. Les referències, en aquest sentit, van de Beethoven o Haydn al mite d’Èdip, passant per Hansel i Gretel, Radiohead o Duke Ellington. Fins i tot apareixen com a personatges Johnny Walker (el del whisky) o el coronel Sanders (el del Kentucky Fried Chicken)! I, és clar, hi ha, des del títol mateix d’aquesta admirable novel·la, l’homenatge a l’escriptor txec Franz Kafka.

King Khan & The Shrines - What Is?!

Disc del mes, juliol-agost 2007

Just quan començo a pensar que fa temps que no sé res de King Khan & The Shrines em cau a les mans What Is?! (Hazelwood, 2007), el tercer àlbum d’una banda predilecta de la casa: els seus dos anteriors elapés (Three Hairs And You’re Mine, publicat el 2001, i Mr. Supernatural, del 2004) també van ser disc del mes de l’home cactus. Amb el nou disc arriba, a més, l’anunci d’una gira per aquesta tardor. Això són bones notícies!

Sense allunyar-se de les coordenades musicals que els caracteritzen (soul, funk, r’n’b), a What Is?! flirtegen més que en ocasions anteriors amb el rock de garatge dels seixanta: "I Wanna Be A Girl" podria ser tranquil·lament una cançó dels Electric Prunes o, per què no, dels Miracle Workers. A "No Regrets" es respira Iggy & The Stooges pels quatre costats (si ho voleu, amanit amb una mica del Lou Reed més salvatge). Per altra banda, el tractament dels vents a cançons com "Cosmic Serenade" em porta al cap el "Tropical Hot Dog Night" de Captain Beefheart & His Magic Band. També hi ha espai per a un homenatge al cantant francès Jacques Dutronc ("Le fils de Jacques Dutronc"), un senyor de qui ens agrada molt una cançó que es diu "Les cactus" (i no només pel títol). Destaquem també un hit, "Land of the Freak", i un mig temps, "69 Faces of Love", tots dos marca de la casa.

Segons llegim en la web de la discogràfica (on també us podeu descarregar gratuïtament un parell de cançons), en aquest disc el "Maharaja of Soul" es converteix en el "Raja of Song". De totes maneres, King Khan continua invocant l’esperit de James Brown i Little Richard, i potser també dels seus avis: es veu que un tocava el sitar i va morir per la seva afició a l’opi i que l’altre es guanyava la vida matant serps pels pobles.

El rock i les drogues

Escoltant Fangoria em ve al cap el vell eslògan que Ian Dury recollia en el títol de la seva més cèlebre cançó: “Sex, drugs and rock’n’roll”. Obviant que Fangoria no fan ben bé (ni més o menys) rock and roll, i deixant de banda la qüestió del sexe, és evident que substàncies estupefaents diverses han estat no només un estímul per a la creació musical (cosa que ja havien experimentat els escriptors i artistes surrealistes unes dècades abans) sinó també matèria o tema de cançons. Així, a la dècada dels seixanta trobem gloriosos exemples com “Heroin” de The Velvet Underground, un pertorbador viatge, sense pèls a la llengua, cap a les entranyes de la més destructiva de les drogues. Recordem també que en el títol de “Lucy in the Skies with Diamonds” (The Beatles) molts hi han vist les sigles “LSD”: alguna cosa es devia prendre en Lennon per veure cels de melmelada i noies d’ulls calidoscòpics. Als anys setanta hem de situar el “Cocaine” de J.J.Cale, que va popularitzar un Eric Clapton que acabava de superar, gràcies al seu amic Pete Townshend (The Who), una seriosa addicció a l’heroïna. A la dècada següent, la dels vuitanta, trobem uns punks bascos, La Polla Records, denunciant la caducitat dels vells eslògans. “Sexo, droga y rocanrol hoy es imposible”, deien en una cançó titulada “Herpes, talco y tecno-pop”. Tot i així, roquers com Los Rebeldes cantaven les “virtuts” de la mescalina: “Mescalina, mi amor, me haces perder la razón...”. Com a “Heroin” de The Velvet Underground (“Heroin, it’s my wife and it’s my life”), a la cançó dels Rebeldes la droga també és una noia: “tu eres un amor, la reina de mi corazón”, “siempre que tu me besas”... Més recentment, Fangoria, jugant amb l’ambigüitat, canten “No sé que me das que me hace volar”. Què és el que fa volar Alaska? La resposta la trobem segurament en una altra cançó, “Electricistas”: “Ven, sube a mi nube, yo te estaré esperando (...) flotando en éxtasis”. Ara bé: posats a triar, jo em prendré una cerveseta i em quedaré amb un altre eslògan, títol del primer disc dels Rebeldes: “Cerveza, chicas y... rockabilly!”.

Robertson Davies, “El cinquè en joc”

Robertson Davies, escriptor canadenc, no es conformava amb escriure novel·les: ell escrivia trilogies. En va escriure tres i mitja (l’última, la Trilogia de Toronto, va quedar inacabada).

El cinquè en joc, publicada originalment el 1970, obre la Trilogia de Deptford. Alguns dels personatges són un professor d’història expert en hagiografia, el millor il·lusionista del món, l’home que ha aconseguit arribar al cim més alt en el món dels negocis, una santa boja o la dona més lletja de totes. Però, més enllà de l’anècdota d’una nòmina de personatges tan estrafolaris, Davies teixeix una història fascinant (quan portes llegides quatre pàgines ja veus que et trobes davant d’una novel·la de les bones) que ens parla de passions, de l’amistat, de la fe, de l’envelliment...

Al final de la novel·la, una cita de Borges: “Que los demás se jacten de los libros que han escrito; yo me enorgullezco de los libros que he leído.” Jo m’enorgulleixo d’haver llegit El cinquè en joc, i no veig el moment de començar Mantícora, el segon volum de la trilogia.

Jane Austen avui no seria editada

Això és el que ha demostrat un escriptor britànic inèdit, David Lassman, que ja en tenia prou que totes les editorials a les quals enviava els seus originals els rebutgessin. Vaig llegir la notícia ahir a El Periódico. Lassman va portar a 18 editorials versions mínimanent retocades (canvi de títols i de noms de personatges) de tres novel·les de Jane Austen. Només una de les editorials es va adonar del plagi. L'editorial Penguin va retornar a Lassman la seva còpia d' "Orgull i prejudici" amb una nota que deia "realment original i d'interessant lectura, tot i que no suficient per ser publicada". Com està el pati!

Unes quantes cançons per aquest estiu (II)

He estat uns dies a Sicília i el meu propòsit inicial era publicar aquesta segona part de la llista de cançons la setmana passada, però he desconnectat de tot i de tothom i així ha anat la cosa, que fins avui, que ja torno a ser a casa, no ho faig. Aquí teniu, doncs, unes quantes cançons més perquè us acompanyin aquest estiu:

Stereo Total: “"Holiday Inn”"
Belle And Sebastian: "“Another Sunny Day”"
Ramones: "“Rockaway Beach”"
Beat Happening: “"Indian Summer”"
Continental Cousins: “"Kana Kapila”"
Family: “"El bello verano”"
The Beach Boys: "“Little Honda”"
The Chris Stamey Experience: "“The Summer Sun”"
Young Fresh Fellows: "“Summerland”"
Dr. Explosion: "“Dancing In The Sun”"
Joan Miquel Oliver: "“Surfistes en càmera lenta”"
I'm From Barcelona: "“We're From Barcelona”"

Unes quantes cançons per aquest estiu (I)

Uns quants clàssics que ens serviran per desintoxicar-nos de les malignes cançons de l'estiu amb què ens bombardejaran pertot arreu...

Ricardo Ray Orchestra: “California Sun”
Yo La Tengo: “The Summer”
Captain Beefheart and The Magic Band: “Tropical Hot Dog Night”
The Undertones: “Here Comes The Summer”
Le Mans: “Un rayo de sol”
Surfin' Lungs: “Spirit of Australia”
Los Planetas: “La playa”
Los Straitjackets: “Pacifica”
Jonathan Richman & The Modern Lovers: “Ice Cream Man”
The Quests: “Scream Loud”
Stereolab: “Cybele's Reverie”
Sonic Surf City: “Summer Love”

The Devil And Daniel Johnston

Al límit entre la genialitat i la bogeria, Daniel Johnston ha anat elaborant amb els anys una obra musical sorprenent. La primera notícia que en vaig tenir, a començaments dels noranta, va ser una versió de la seva cançó “Speeding Motorcycle” inclosa en el magnífic Fakebook dels meus estimats Yo La Tengo. Pocs anys després m’arribava un vinil de deu polzades editat per Munster Records titulat Respect: es tractava de la reedició en vinil d’una casset gravada el 1985. Més tard, gràcies al Napster, l’Audiogalaxy i, després, el Soulseek, vaig poder accedir a moltes de les seves primeres gravacions, aleshores pràcticament impossibles d’aconseguir per altres mitjans. El 2003 vaig visitar l’exposició “Cultura porqueria. Una espeleologia del gust”, al CCCB, on hi havia un apartat dedicat a l’obra de Johnston (al costat de gent com Ed Wood o The Shaggs). Des d’aleshores, sóc un comprador fidel de tots els discos que va editant aquest artista californià. El meu preferit: Fear Yourself (Sketchbook, 2003).

La meva última adquisició ha estat un DVD. De fet, un doble DVD (“Edición coleccionista”) de la pel·lícula documental The Devil And Daniel Johnston, dirigida per Jeff Feuerzeig, premiada al Festival de Sundance el 2005 i gairebé imprescindible per entendre l’obra de Johnston. El documental està construït a partir de material audiovisual divers enregistrat pel mateix Johnston (filmacions en Super8, un audiodiari en cintes de casset...), d’entrevistes a persones que el coneixen bé (pares, amics, familiars i músics) i d’imatges d’alguna actuació en directe. Tot plegat, fascinant.

A més, aquesta edició de col·leccionista compta amb un segon DVD de material extra amb escenes eliminades, material filmat per Daniel Johnston (uns curtmetratges casolans per pixar-se de riure), vídeos musicals, material gràfic (Johnston és l’autor dels dibuixos de totes les portades dels seus discos) i moltes coses més.

Al YouTube hi ha un munt de vídeos de Daniel Johnston, entre els quals he trobat aquest trailer de The Devil And Daniel Johnston.

Quina festassa!

I és que va ser més que un concert. Los Straitjackets amb les seves màscares de lluita mexicanes, tocant de meravella i sobrats de recursos escènics; Kaiser George com a mestre de cerimònies i cantant, tocant el saxo i, quan va fer falta, els teclats; i, a més a més, The World Famous Pontani Sisters amb els seus balls i la seva alegria!

Aquí teniu unes quantes fotos que vaig fer:

La sala estava força plena (és clar que sí: Barcelona també és roquera!) i el públic va seguir tot el concert amb un entusiasme que poques vegades es veu. La recompensa van ser un parell de bisos.

A més, els Born Losers van ser uns més que dignes teloners. Es tracta d'un grup instrumental de Barcelona que té un single editat amb Wild Punk Records.

I, canviant de tema, la Maria em va fer una foto amb l'Eddie Angel, guitarrista i líder de Los Straitjackets!

labutxaca

Grup 62 ha posat en marxa una nova i ambiciosa col·lecció de butxaca en català, que serà la plataforma conjunta de totes les editorials del grup (Edicions 62, Empúries, Proa, Columna...). De moment han sortit vint títols d'autors com Ferrant Torrent, Umberto Eco, Mercè Rodoreda, John Irving, Josep Pla o J.M. Coetzee.

Tres títols destacats (si encara no els heu llegit, a partir d'ara ja no tindreu excusa):
- Trilogia de Nova York, del gran inventor d'històries i sempre recomanable Paul Auster.
- El vigilant del camp de sègol, de J. D. Salinger. Un clàssic modern a descobrir o rellegir.
- Tòquio blues, una novel·la fascinant del japonès Haruki Murakami.

Si aneu a la pàgina web de labutxaca us podreu descarregar en format pdf el primer capítol de cadascuna d'aquestes novel·les.

I per al juliol anuncien sis títols més, a destacar El déu de les coses petites, de l'escriptora índia Arundathi Roy, i La rebel·lió dels animals, de George Orwell.

Gran Ball de Fi de Curs

Aquí a casa nostra el que es porta per celebrar el fi de curs (i moltes altres coses) és un sopar. La qüestió és entaular-se i endrapar. Us imagineu, però, celebrar el fi de curs amb un gran ball? Ballant conga, limbo, rock'n'roll, twist, mambo, rhythm'n'blues o swing? Doncs qui sí que s'ho ha imaginat i ha decidit fer-ho realitat és la gent d'EXOTICA CLUB. Va ser ahir a la nit. Llàstima que fos a Granada! La indumentària a seguir havia de ser la inspirada en els balls de fi de curs americans: s'hi podia anar disfressat del tonto de la classe, d'animadora, de capità de l'equip de futbol (americà), d'etiqueta, de superheroi, de mòmia, de goril·la, etc. Insisteixo: llàstima que fos a Granada! Jo ja m'hi veia amb la meva disfressa de tonto de la classe...

Mary Weiss - Dangerous Game

Disc del mes de juny

Van tornar els Pixies. També els Who. Aquest estiu, al Summercase, The Jesus & Mary Chain. Fins i tot Police s’han animat a tornar a trepitjar els escenaris! I alguns s’atreveixen a gravar nous discos que es podrien estalviar (New York Dolls, Stooges).

Mary Weiss també ha tornat. Qui és Mary Weiss? Una de les quatre noies que a mitjans dels 60 va formar part de The Shangri-Las, un grup que ens ha deixat grans cançons: “Leader Of The Pack”, “Give Him a Great Big Kiss” (versionada per New York Dolls i Burning), “Heaven Only Knows”, etc.

Mary Weiss ha tornat, i la seva sort ha estat de no caure en el revival Shangri-Las (tot i que n’ha regravat l’excel·lent cançó “Heaven Only Knows”). Ha comptat amb el suport de la gent del segell Norton Records, amb els Reigning Sound com a banda d’acompanyament (i amb el seu líder Greg Cartwright, ex-Oblivians, com a coproductor i compositor) i amb alguna cançó de gent com Andy Shernoff (Dictators) o John Felice (Real Kids).

El resultat és un àlbum titulat Dangerous Game, un dels millors discos de rock’n’roll que he escoltat últimament. Bones cançons (en teniu una mostra al myspace de Mary Weiss), una veu amb caràcter i un so que enamora.

Boris Vian, "L'herba roja"

Boris Vian és un dels meus escriptors preferits. L'herba roja no és la seva millor novel·la (em quedo, sense cap mena de dubte, amb L'escuma dels dies), però aquests dies l'he estat rellegint i té els seus bons moments. Aquí teniu unes quantes frases espigolades dels diàlegs de la novel·la:

· "Em vaig sentir decebut per les formes de la vostra religió. Són massa gratuïtes. Tot és comèdia, cançonetes, uns vestits molt bonics... Del catolicisme al music-hall no hi ha gaire diferència."

· "Mentre quedi un racó de món amb amb aire, sol i herba, ens ha de saber greu de no ser-hi. Sobretot si som joves."

· "Valdria més aprendre a fer l'amor correctament que no pas embrutir-se davant un llibre d'història."

· "Del moment que sóc viu i que tinc el que volia, ja no em cal ser intel·ligent."

Twist Party!

Un concert molt prometedor! Los Straitjackets són una banda americana que porten més de deu anys fent música instrumental (rock and roll, twist, beat, surf...). Actuen emmascarats i al capdavant tenen el guitarrista Eddie Angel, a qui vam poder veure a Calella fa tres o quatre anys amb la seva altra banda, The Neanderthals, en el Wipe-Out Weekend Festival a la fàbrica Llobet (per cert, un concert memorable!). Ara Los Straitjackets ens vénen a presentar el seu penúltim disc, Twist Party, que no és totalment instrumental: la majoria de les cançons porten les veus de Kaiser George i les Pontani Sisters (tres noies que emulen des dels mambos de Carmen Miranda a les showgirls de las Vegas, des dels cabarets dels anys 20 a les go-gos dels 60). Tots plegats seran el dimarts 19 a la Sala [2] de Barcelona. Jo no penso perdre-m'ho!

L'al·lucinant videoclip dels Black Lips

Espero no fer-me pesat últimament amb els Black Lips. Prometo deixar de parlar-ne una temporada. Però abans cal veure un videoclip: feia moooolt de teeeemps que no en veia cap que em toqués la fibra sensible com aquest.

M'agraden els festivals?

Una cosa que vaig oblidar en fer la crònica de la jornada de divendres del Primavera Sound: la frase més corejada pel públic, amb diferència, almenys pel que fa als concerts que vaig veure jo, va ser "y nos hemos metido cuatro millones de rayas", de la cançó "Un buen día" de Los Planetas. En J, sempre impertorbable, en aquell moment va mig somriure.

Jo vull ser un Black Lip!

En realitat, aquesta entrada s'havia de titular "No m'agraden els festivals (II)". Ara, però, ja no estic tan segur d'aquesta afirmació. Ostres! Que fort! En qualsevol cas, us faré cinc cèntims de les meves impressions de la jornada del dissabte d'aquest Primavera Sound 2007.

Coses que em van agradar:

- Que vaig poder aparcar el cotxe a cinc minuts a peu del recinte.
- Que no vaig haver de fer cua ni per comprar l'entrada ni per entrar.
- Que tampoc vaig haver de fer cua per comprar una cervesa o per anar a pixar.

Coses que no em van agradar:

- Que, essent un festival que se celebra a Barcelona, no hi hagués ni un sol grup que cantés en català. Algú s'imagina a Madrid un festival així sense cap grup que s'expressi en castellà? I no serà perquè no hi hagi bons artistes que cantin en la nostra llengua: Antònia Font o Kitsch tenen tanta o més qualitat que bona part dels que ahir tocaven.
- Que, després del Chinarro, la feina era meva per trobar un escenari on no hi hagués un dj turmentant el personal amb música electrònica. Una mica més de rocanrol, sisplau!

El que vaig veure:

The Rakes. Només els vaig aguantar un parell de cançons. Patètic el cantant fent posturetes Ian Curtis.

Evripidis And His Tragedies. No els coneixia de res. L'Evripidis devia ser el teclista-cantant-showman de la banda. S'ho passava pipa. L'acompanyaven molta gent (coristes, un violí, un saxo...). Bon rotllo i diversió.

Jay Reatard. Acompanyat d'un baix, un guitarra i un bateria, va escopir un grapat de temes punk durant mitja hora i va fotre el camp sense dir ni adéu. Bé, Jay.

Black Lips. Les expectatives es van complir amb escreix. Una de les millors bandes de rocanrol que es pot veure avui dia en directe. I, si no em traeix la memòria, la millor banda sixties-garage-punk que he vist mai dalt d'un escenari. Tenen actitud, tenen cançons i saben què fer amb els instruments que tenen a les mans. Impressionants. Vaig fer unes fotos del concert:

The Fall. Vaig arribar al final del concert (les dues últimes cançons). Suficient per adonar-me que devia haver estat un dels millors concerts del dia. Impressiona la majestuosa presència de Mark E. Smith damunt l'escenari. I com sonaven!

Sr. Chinarro. Bona presentació per a un bon disc (El mundo según). Un tio maco, el Chinarro. Sobrietat sense efectismes. Chapeau!

Maximo Park. Els vaig escoltar una estona, estirat a la gespa (les meves cames em demanaven un temps mort). Als vuitanta ja odiava A-ha, Duran Duran i Human League (llavors jo era de Kortatu, Clash i Siniestro Total). Un exemple més del que cria el lamentable revival dels vuitanta que estem patint.

Modest Mouse. Molt públic que, em va semblar, s'ho passava de primera. Molt moderns, ells. No en vaig aguantar ni mitja cançó.

Girls Against Boys. Fa deu anys els seus discos ja m'avorrien. Vaig experimentar exactament el mateix amb el seu directe. Després de tres o quatre cançons, me'n vaig anar a agafar posicions per veure Los Planetas.

Los Planetas. El seu directe (almenys el d'ahir) no és, contràriament al que diu la vox populi, caca caca caca. Van sonar amb una notable consistència. Primer ens van presentar les cançons del nou disc, que m'ha agradat força, i després es van dedicar a recuperar alguns dels seus clàssics, cosa que el públic va celebrar entusiastament. Així van caure "Un buen día", "Segundo premio", "Corrientes circulares en el tiempo", "Santos que yo te pinté" o, per acabar el bis, "Pesadilla en el parque de atracciones". Només una pega: no van tocar la meva preferida: "La playa".

Built To Spill. No vaig poder veure el concert sencer (en aquest cas, em va saber greu). Però cinc o sis cançons van ser suficients per fer-me recordar aquell magnífic disc, "Perfect From Now On" (la seva obra mestra?), que va ser disc del mes de l'home cactus fa potser deu anys. Una gran banda de guitarres amb unes cançons de preciosa factura.

Veredicte final (les actuacions que més em van agradar):

1. Black Lips
2. Los Planetas
3. Built To Spill
4. Sr. Chinarro
5. Jay Reatard i Evripidis And His Tragedies (ex aequo)

No m'agraden els festivals (I)

Però és el que hi ha. Finalment, m’he adonat que o vas als festivals o et quedes sense veure un munt de grups interessants. Quines possibilitats hi ha avui dia de veure els Sonic Youth, els Yo La Tengo o els Teenage Fanclub tocant en un Razzmatazz o un Apolo? Poquíssimes. Des de fa uns anys, tots aquests grups pràcticament només vénen a festivals. I no és el mateix.

Avui els Black Lips tocaran al Primavera Sound. Ho faran a les nou del vespre en un escenari a l’aire lliure. Encara serà de dia. No és el mateix que veure’ls tocar, per exemple, a la sala Magic. Impossible que hi hagi la mateixa intensitat, la mateixa implicació del públic, etc.

Però, o t’aguantes i hi vas o et quedes sense Black Lips. Per això he decidit que hi aniré. Després d’anys de militància anti grans festivals, baixaré del burro i avui me n’aniré al Primavera Sound.

Aquí teniu la llista ordenada dels grups que més ganes tinc de veure:

1. Black Lips
2. Jay Reatard
3. Built To Spill
4. Barry Adamson
5. The Fall
6. Los Planetas (en disc m'agraden molt, però en directe es diu que són caca caca caca)
7. Sr. Chinarro
8. Billy Bragg
9. Ginferno

Problemes. Jay Reatard i Barry Adamson toquen a la mateixa hora en diferents escenaris. O sigui que em perdré el Barry Adamson. Merda de festivals! Black Lips toquen a les nou i The Fall comencen a les nou i vint. O sigui que em perdré de The Fall (amb una mica de sort veig el final del concert). Merda de festivals! Ginferno toquen a les cinc de la tarda! Encara no hi hauré pogut arribar. En Billy Bragg a tres quarts de set. Ja veurem. Los Planetas a les dues de la matinada i Built To Spill a les tres: a aquelles hores, no estaré ja fins als collons de tot?

Demà us ho explicaré. A no ser que m’entri la mandra d’anar a Barcelona i me’n vagi a Palafolls a veure els Yeah!

Doctor en Alaska

Bones notícies! El canal 8TV ha recuperat aquesta extraordinària sèrie nord-americana i n'emet dos capítols cada diumenge a les deu del vespre.
La trama de la sèrie (el títol original en anglès és Northern Exposure) arrenca amb l'arribada del doctor Fleischman, un metge jueu de Nova York, a Cicely, una petita, remota i fictícia ciutat d'Alaska, obligat a treballar-hi quatre anys per l'estat d'Alaska, que li ha finançat els estudis. Allí, Fleischman entra en contacte amb tota una colla de personatges fascinants i entranyables: la pilot d'avioneta Maggie O'Connell, el locutor de l'emissora local Chris Stevens, l'astronauta retirat Maurice Minnifield, etc.
Una sèrie brillant, amb diàlegs intel·ligents, amb personatges que donen bon rotllo... No us la perdeu!

The Black Lips - Los valientes del mundo nuevo

El disc del mes de maig de l'home cactus és el nou àlbum dels americans (d'Atlanta, Georgia) The Black Lips. Es tracta d'un disc en directe, es titula Los valientes del mundo nuevo i l'edita Vice Records. El van gravar a Tijuana, Mèxic (pel You Tube corren alguns reportatges sobre el concert en qüestió que no tenen desperdici), i sona com ha de sonar un disc en directe de rocanrol. O sigui, diferent de com sona un disc en directe de Sting, per exemple. Més salvatge i marrano, vaja.
Los valientes del nuevo mundo recull cançons dels seus tres àlbums anteriors d'estudi, sobretot del tercer (Let It Bloom, In The Red Records, 2005) i ens mostra una banda pletòrica amb un directe demolidor. Un directe que, per cert, podrem disfrutar aquest divendres a Barcelona dins la programació del Primavera Sound. Esperem que toquin cançons com "Boomerang" (em fa pensar en els primers Redd Kross, quan eren punks), "Stranger" (pur sixties garage-punk), "Fairy Stories" (és punk, és pop, és rock, és glam: és una cançó engrescadora!) o "Dirty Hands" (ostres: els Black Lips fent una lenta!). Visca els Black Lips!