Quim Monzó, "Mil cretins"

La foto és de Pedro Madueño, amb maquillatge de Lluïsa Gasch, i va sortir publicada a La Vanguardia fa un parell de setmanes, acompanyant una àmplia valoració crítica de l'últim llibre de Quim Monzó, Mil cretins (a destacar l'article de Julià Guillamon titulat "Dos hombres y un armario").
A la fotografia, Monzó es converteix en el senyor Beneset, el protagonista del primer conte del llibre, un vell que viu en un geriàtric i és aficionat a vestir-se de dona. Una reflexió sobre la vellesa, la malaltia, la mort: "Aquí, quan algú es mor diuen que se n'ha anat. Tu saps que algú s'ha mort perquè, de cop, deixa de ser-hi". Són aquests els temes predominants en la primera part del llibre, la més extensa, formada per set contes en què destaquen "Dissabte" (Guillamon en parla en l'article esmentat) o "L'amor és etern". Aquesta primera part, més coherent, és encapçalada per aquestes frases extretes d'un curtmetratge de Roman Polanski:

"-Tio, deixa'ns entrar.
-¿Teniu invitació?
Fan que no amb el cap.
-Llavors no puc".

La segona part del llibre, més irregular, la formen dotze contes força breus, alguns dels quals ja havien estat publicats a la premsa. Aquí els temes es diversifiquen i retrobem, per exemple, el Monzó que adapta contes clàssics. A "Una nit", la bella dorment no vol despertar amb un simple petó: fa falta alguna cosa més. O el Monzó que reflexiona sobre la mateixa escriptura del conte ("Trenta línies"). Aquesta segona part també s'inicia amb una cita, de Roland Topor, que ens crida l'atenció:

"-Mamà -va dir el petit Serge quan es va despertar-, aquesta nit ha vingut un senyor i s'ha fet pipí al meu llit".

En conjunt, Mil cretins és una mostra més de l'enorme talent de Monzó pel que fa a la narrativa curta, un talent cada vegada més reconegut arreu del món.