Chuck Prophet, "Temple Beautiful"

Disc del mes, febrer 2012

Havia llegit alguna cosa sobre Chuck Prophet, i també sobre Green On Red, la banda en què havia militat durant la dècada dels vuitanta. Però he de reconèixer que no havia escoltat els seus discos. Es pot dir que vaig començar a descobrir aquest cantant i guitarrista gràcies al concert que Chuck Prophet & The Spanish Bombs van fer a Barcelona, a la sala Music Hall, el juliol passat, interpretant tot sencer el London Calling de The Clash.

Si una cosa em transmetre Prophet en aquell concert va ser el seu amor, la seva passió del rock. I això m'ha portat a interessar-me pel seu nou disc en solitari, Temple Beautiful, publicat per Yep Roc Records. Un disc que gravita al voltant de la ciutat de San Francisco: Temple Beautiful va ser una sinagoga d'aquesta ciutat que més tard es va convertir en un club de punk-rock.

Temple Beautiful comença de forma gairebé increïble amb "Play That Song Again" (amb una tornada irresistible), "Castro Halloween" (tota una lliçó de power-pop en poc més de quatre minuts) i "Temple Beautiful" (un rock & roll clàssic interpretat en clau de punk amb la col·laboració de Roy Loney de The Flamin' Groovies). Però no s'acaben aquí les gràcies del disc. Tot seguit vénen una deliciosa balada, "Museum Of Broken Hearts", amb els teclats i els arranjaments de corda com a protagonistes, i un mig temps vigorós i exultant, "Willie Mays Is Up At Bat". Arribat a aquest punt, estic totalment rendit a aquest disc extraordinari que es manté a un nivell envejable fins arribar a l'última cançó, "Emperor Norton in the Last Year of His Life (1880)", passant pel rock amb múscul de "Who Shot John", la juganera "Little Girl, Little Boy", que Prophet canta a duo amb la seva dona, Stephanie Finch, o una "White Night, Big City" d'aires new wave.

En definitiva, crec que no cometré cap sacrilegi si deso la meva còpia de Temple Beautiful al costat de la de London Calling.

Mishima: "L'última ressaca"

Des d'avui es pot escoltar i comprar en format digital "L'última ressaca", una de les cançons que formaran part del que serà el nou album -el sisè- de Mishima, L'amor feliç, que es posarà a la venda el 27 de març. "L'última ressaca" ve a ser, doncs, un tastet del nou disc. Un tastet que em deixa amb sensacions contraposades: d'una banda, em sembla que és una bona cançó a nivell musical, a l'altura de les millors del grup; d'altra banda, trobo que, pel que fa a lletra, és de les més fluixes de Mishima. Tot i així, continuo esperant amb molt interès L'amor feliç!

Aloe Blacc: versions de 24 quirats

És realment una meravella, per treure's el barret -qui en porti-, el que fa Aloe Blacc, un dels capdavanters de la nova escena soul nord-americana, amb aquests dos clàssics aparentment tan allunyats l'un de l'altre: "Femme fatale" de The Velvet Underground i "Billy Jean" de Michael Jackson. De matrícula d'honor!

Marta Rojals, "Primavera, estiu, etcètera"

"Em calço les botes d'una estirada, engrapo l'abric de la cadira i ell se'n va a les prestatgeries i sento que va fotent cedés per terra, i jo tanco la porta, i rasca, i es queda mig oberta però no arriba prou llum i no veig per on baixo, i quan arribo al replà del menjador sento com un tro, un tro que retruny per tota la casa i que és el batec impacient d'un baix que crida una guitarra, i la guitarra es desperta metàl·lica i rabiosa i incita uns tambors, i la pulsió dels tambors i de les guitarres creix i creix i fa tombar les parets i després s'aplana perquè entrin els acords hipnòtics del baix, aquells acords, i ja neix la melodia de l'orgue, aquella melodia, i la lletra irromp galvànica i quan ja només són els tambors i el baix i l'orgue i la veu, les cames em cedeixen com si me les haguessin segat i caic plegada al replà, i sobre l'abric desmaiat m'encego i m'eixordo i m'esgarrapo el crani: Apaga això!!! Apaga això!!! Apaga-ho!!! Que ho apaguis!!! M'han segat les cames i no puc fugir. I per damunt del terratrèmol, per damunt de la veu ultratòmbica de l'Ian Curtis, per damunt de tot el meu món que es desploma escales avall, els crits del Bernat exploten al pou de l'escala..."

La veritat: Rojals se situa en les primeres posicions del meu rànquing dels millors moments de la literatura pop amb aquest fragment (i que no és un fragment qualsevol: és el clímax de la novel·la!) en què invoca els Joy Division i el seu inefable (o això em pensava jo fins ara) "Love Will Tear Us Apart". Però no ens enganyem: Primavera, estiu, etcètera és molt més que una banda sonora excepcional (amb The Smiths i Antònia Font com a d'altres artistes destacats). És un monument a la llengua, concretament al català de la Ribera d'Ebre. És una novel·la perfectament construïda que reivindica el món rural i que conjura amb nostàlgia el temps de la infantesa i de l'adolescència. Una novel·la amb uns personatges que tenen gràcia i consistència (l'Èlia -la protagonista-, el pare, la tia Glòria, el Bernat de cal Trau). Amb uns diàlegs que flueixen amb naturalitat i que assoleixen la sublimitat en molts moments (el diàleg entre l'Èlia i la seva tia Fina del capítol 17 em va fer vessar alguna llàgrima i petar-me de riure alhora).  Primavera, estiu, etcètera ha estat per a mi una novel·la d'efecte entusiasmant: des que vaig començar a llegir-la i fins ara mateix, no m'he pogut estar d'elogiar-la i de recomanar-la als de casa, als amics i als companys de feina. I sembla que el mateix efecte ha tingut en molts altres lectors: el llibre es va publicar el gener del 2011 i el novembre ja arribava a la cinquena edició! "Marta Rojals, un èxit de bit a orella", titulava Assumpció Maresma un reportatge a Vilaweb (del mes de maig passat, amb entrevista a l'autora inclosa), referint-se al fet que l'èxit de la novel·la s'ha fet al ciberespai. Un èxit ben merescut!

Broncho, "Try Me Out Sometime"

Des de l'estat d'Oklahoma, Broncho es declaren simpatitzants de la filosofia del "do it yourself" i de bandes com The Replacements, Iggy and The Stooges o Ramones. Van debutar en directe el gener del 2010 i l'octubre de l'any passat van publicar el seu primer àlbum, l'estimulant Can’t Get Past the Lips. Un disc de vint minuts de durada: en total són deu cançons, i només una passa dels dos minuts i mig. La cançó en qüestió és "Try Me Out Sometimes", un single irresistible. Punk-rock-garatge de primera! Aquí en teniu el videoclip:

Art Spiegelman, "Maus"

"El cert és que Maus és un llibre que no es pot deixar, ni tan sols per anar a dormir. Quan dos dels ratolins parlen d'amor, et commouen; quan sofreixen, plores. A poc a poc, a través d'aquest petit conte que inclou patiment, humor i les proves de la vida diària, quedes captivat pel llenguatge d'aquesta vella família de l'est d'Europa, i atrapat pel seu ritme gradual i hipnòtic. I quan acabes Maus et sents infeliç d'haver abandonat aquest món màgic".

Diuen que en el camp del còmic hi ha un abans i un després de Maus, aquesta novel·la gràfica que va ser guardonada amb el Premi Pulitzer l'any 1992. Maus ha captivat milers de lectors d'arreu del món. Podeu llegir-ne arreu tot de comentaris elogiosos, com el que he reproduït a l'inici d'aquesta ressenya, d'Umberto Eco (llegint les seves paraules, no sembla que Maus sigui el relat d'un jueu polonès supervivent dels camps d'extermini nazis. I ben cert que ho és). 

Després de llegir el llibre, només puc dir que tots els elogis que n'he llegit o n'he escoltat encara són pocs. Maus és una obra extraordinària, de gran valor literari, gràfic i històric, que hauria de ser lectura obligatòria a tots els instituts (caldria fer-ne, però, una edició més senzilla i assequible, és clar). Des de l'any 2003 n'hi ha una traducció catalana, a càrrec de l'editorial mallorquina Inrevés Edicions, que ja va per la cinquena edició. Un èxit ben merescut.

Cancer Moon, "Hunted By Snake"

Disc del mes, desembre 2011-gener 2012

Perfectament el disc del mes en aquest tombant d'any podria haver estat el nou àlbum dels Black Keys, El camino, o, buscant alguna cosa que ens quedés més a prop, el nou d'Els Surfin' Sirles, Romaní, semen i sang. Però de tots dos ja en vaig escriure quatre ratlles per anunciar-ne la publicació, i en vaig tornar a parlar quan vaig fer balanç dels millors discos del 2011. 

Mentre esperem, doncs, les edicions discogràfiques que ens han de venir aquest 2012, es donen les condicions ideals per distingir, aquesta vegada, no un treball de nova publicació sinó una reedició. I és que l'ocasió s'ho mereix. Discos Crudos ha reeditat recentment (cinc-centes còpies en vinil) una obra de culte: el que va ser, l'any 1990, el primer àlbum dels bilbaïns Cancer Moon.

Amb el rock radical basc ja en hores baixes, a finals dels 80 sorgien a Euskadi una sèrie de grups les influències dels quals anaven més enllà dels Sex Pistols i The Clash (en els cercles undergound començaven a circular discos de Sonic Youth, Stooges, Scientists, Television, Spacemen 3, Velvet Underground...), una sèrie de grups que ja no cantaven en basc sinó, majoritàriament, en anglès, com els seus ídols. Parlem de grups com La Secta, Los Bichos, La Perrera o Cancer Moon. Tots quatre grups, per cert, compartirien aquell mateix 1990 un LP titulat The Worst Around, publicat per Romilar-D Records, amb dues cançons per grup.

Hunted By The Snake és un disc impressionant. Me'n vaig comprar una còpia en vinil poc després que es publiqués, una còpia que encara conservo en perfecte estat. I us asseguro que no s'ha quedat tots aquests anys oblidada entre tants altres vinils: periòdicament he sentit la crida del càncer de la lluna i m'he vist, com diu el títol del disc, perseguit, caçat per la serp. Atrapat pel magnetisme de cançons com "Ramblin'", "Tell Me The Secret" o "Desert In the Girl". I això que el disc no va tenir un part fàcil: no són cap secret les desavinences que durant la gravació a l'estudi d'Enrique Lindo (l'artífex del Piknik caleidoscópico de Los Negativos), a Barcelona, es van produir entre el productor, Jaime Gonzalo (un dels fundadors de la revista Ruta 66), i els membres del grup, Jon Zamarripa, Josetxo Anitua i Jesús Suinaga. De totes maneres, gairebé vint-i-dos anys després, Hunted By The Snake conserva intacta tota la seva màgia, tota la seva força.

Aquí teniu, per acabar, aquest interessant document de la visita dels Cancer Moon al programa Plastic, de TVE2, el febrer de 1990.

La Estrella de David + Antònia Font al Clap

No havia vist mai La Estrella de David en directe. De fet, ni tan sols he escoltat els seus discos (hi haurem de posar remei). Sí que tinc uns quants discos (tres, per ser exactes), de Beef, l'anterior banda de David Rodríguez. Em van agradar força, La Estrella de David. Ara bé, en algun moments em vaig preguntar si la formació que va pujar ahir a l'escenari del Clap era circumstancial. Ana Fernández-Villaverde és fixa a la banda? Si és així, trobo que està desaprofitada: en els seus discos com a La Bien Querida canta que fa goig. Per altra banda, vaig trobar a faltar un baixista. De totes maneres, va ser un concert interessant.

Els Antònia Font ja els havia vist unes quantes vegades, en escenaris a l'aire lliure, en teatres i en algun pavelló poliesportiu. Em faltava veure'ls allí on m'agrada veure els grups: en una sala de concerts. Va ser un concert generós: vint-i-vuit cançons van tocar els mallorquins, alternant les de Lamparetes amb els hits dels seus discos anteriors. Jo, en directe, em quedo amb els Antònia Font més intensos, més guitarrers: els de "Armando Rampas" o "Astronauta rimador". M'agrada el posat d'en Joan Miquel Oliver, que durant bona part del concert sembla que estigui dalt d'un núvol al setè cel, però de cop i volta fa una cara de beatífica satisfacció mentre es mira el public i els seus companys de grup. I no m'agrada que el Pau Debon faci cantar el públic en moments determinants del concert: el públic ja cantarà quan vulgui! Tot i això, un bon concert d'una banda que amb els anys es mostra cada vegada més compacta dalt l'escenari.

Wilco, Nick Lowe i Mavis Staples

12 de desembre del 2011. Wilco actuen al Civic Opera House de Chicago. Seran més de dues hores de concert, amb la participació, en els bisos, de Nick Lowe i Mavis Staples. Al backstage, tots plegats assagen una de les cançons que interpretaran: "The Weight", un clàssic de The Band. Una meravella!

Haruki Murakami, "Crònica de l'ocell que dóna corda al món"

"Tu pertanys a un món que és damunt o sota d'aquest (...) La qüestió és no oposar-se al corrent: si el corrent va amunt, has d'anar amunt, i si va avall, has d'anar avall. Quan hagis d'anar amunt, busca la torre més alta i enfila-t'hi fins dalt de tot. Quan hagis d'anar avall, busca el pou més fondo i baixa-hi fins al fons. I quan no hi hagi corrent, queda't quiet allà on siguis. Si t'oposes al corrent, tot s'assecarà. I si tot s'asseca, el món es quedarà a les fosques." Aquestes paraules del vell senyor Honda (en el capítol 4 de la primera part de la novel·la) marcaran el camí que haurà de seguir el jove Toru Okada en el seu propòsit de trobar la seva dona, la Kumiko, que ha marxat de casa en unes circumstàncies ben estranyes.

Així, si el jove Cosimo di Rondó, el protagonista d'El baró rampant d'Italo Calvino, passava la novel·la -i la vida- dalt dels arbres, Toru Okada passarà una part de les pàgines de la Crònica de l'ocell que dóna corda al món al fons d'un pou. Des d'allí intentarà accedir a un món paral·lel en el qual potser podrà contactar amb la Kumiko.

Fora del pou, Toru coneixerà un seguit de personatges ben especials: les germanes Malta i Creta Kano, que apareixen i desapareixen misteriosament de la seva vida -i dels seus somnis-, una veïna adolescent i trastornada que es diu May Kasahara, la rica senyora Nutmeg i el seu fill mut, en Cinnamon, o el detectiu Ushikawa, el mateix personatge que uns anys després Harukami ha reprès en la seva exitosa novel·la 1Q84.

Ja són uns quants els llibres de Murakami que ressenyo en aquest bloc. I crec que aquest és un dels més destacats. Sense fer al salt a la ciència-ficció com a Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, sense flirtejar amb el best-seller com a 1Q84, a Crònica de l'ocell que dóna corda al món hi trobem la sensibilitat i la màgia de novel·les com Tòkio Blues o Kafka a la platja o de molts dels contes d'El salze cec i la dona adormida. De fet, el traductor habitual de Murakami al català, Albert Nolla, ha deixat de traduir 1Q84 per dedicar-se a aquesta Crònica que, publicada originalment en japonès l'any 1994, feia temps que demanava a crits l'edició en català.