28.5.12

Fem 5 anys!

Avui fem 5 anys. Era també un 28 de maig, però del 2007, quan vaig posar en marxa aquest bloc amb una primera entrada sobre The Black Lips, que acabaven de publicar un directe titulat Los valientes del mundo nuevo, que destacàvem com a disc del mes.

L'Home Cactus era, d'alguna manera, la continuació del programa musical homònim que durant un pila d'anys havia fet a Ràdio Malgrat. En format bloc, però, vaig anar donant entrada també als llibres i, encara que més esporàdicament, al cinema i al còmic. I, molt puntualment, a la televisió, el teatre, les exposicions, la premsa musical... En total, he publicat, amb aquesta, 292 entrades. Déu n'hi do!

Avui fem 5 anys. Ho escric en plural perquè és evident que un bloc no existeix sense els lectors. I vull aprofitar per agrair-vos que, al llarg d'aquests cinc anys, els vostres comentaris m'han donat ànims per continuar escrivint, que és una cosa que a mi em fa força mandra. De fet, quan portava una mica més de dos anys amb el bloc, hi va haver un moment de crisi: el juliol del 2009 vaig publicar tres entrades, i a l'agost només una! Però llavors va passar una cosa: el bloc de L'Home Cactus va ser seleccionat per al II Premi Blocs Maresme i va acabar guanyant el premi al Millor Bloc de Cultura 2009. Això va tenir dues conseqüencies principals: la primera, que va créixer el públic d'aquest bloc; la segona, la injecció de moral que va suposar.

Des de llavors he intentat continuar publicant regularment i mantenir el nivell d'exigència. I actualment la tendència és al creixement: si el 2009 i el 2010 vaig escriure unes 50 entrades anuals, el 2011 ja van ser 69 i aquest 2012, amb gairebé 40 entrades en cinc mesos, vaig pel camí de superar-les. Però, més enllà de la qüestió quantitativa, hi ha una altra cosa que m'enorgulleix. I és que, durant molt de temps, els escrits del meu bloc eren els únics que es podien trobar en català a la xarxa sobre grups com els Black Lips, King Khan & The Shrines, The Raveonettes, The Fleshtones o The Dirtbombs. Encara avui busques aquests últims al Google i l'únic resultat que trobes en català és la ressenya que vaig escriure del seu disc We Have You Surrounded, que va ser disc del mes el maig del 2008.

Avui fem 5 anys, doncs. I els fem amb l'esperança de poder mantenir viva la il·lusió i que d'aquí a cinc anys m'hagi de tornar a empescar un altre escrit de l'estil d'aquest. Per acabar, us torno a donar les gràcies a tots els que, regularment o esporàdicament, visiteu aquest bloc. Moltes gràcies!

26.5.12

Alabama Shakes, "Boys & Girls"

Disc del mes, maig 2012

Un dels molts mèrits d'Amy Winehouse ha estat el de tornar a posar un focus d'interès en la música soul. En aquest sentit, ha aplanat el terreny perquè sorgissin i es popularitzessin artistes enormes com Ely "Paperboy" Reed, Sharon Jones o Aloe Blacc, però també perquè es fes justícia a llegendes vives com Charles Bradley o Lee Fields.

Una de les últimes agradables sorpreses que ens ha donat aquesta nova escena soul és el debut dels Alabama Shakes. La banda es va formar a Athens, Alabama, l'any 2009, quan la cantant i guitarrista Brittany Howard i el baixista Zac Cockrell van començar a trobar-se després de l'institut per escriure cançons. Ben aviat se'ls va unir Steve Johnson, que treballava a la botiga de música local. Tots tres van gravar una primera demo. El guitarrista Heath Fogg, després d'escoltar-la, es va incorporar a la banda i va completar el que és la formació actual d'Alabama Shakes.

Després d'un EP de quatre cançons titulat Alabama Shakes, publicat el setembre de l'any passat, presenten ara el seu primer àlbum, Boys & Girls. Un disc extraordinari, sorprenent. Quan entren les primeres notes de "Hold On" et sembla que la cosa anirà d'un folk-rock d'aires indies (el disc el publica Rough Trade), però ben aviat la veu de Brittany Howard, que és comparada amb la de Janis Joplin o la d'Etta James, deixa ben clar que els trets apunten a una altra direcció: aquella que té com a guies els grans James Brown o Otis Redding: Boys & Girls és ple d'extraordinàries cançons: després de la que ja hem comentat trobem "I Fond You" i "Hang Loose". Totes tres conformen un començament de disc imparable. Tenim també grandíssimes balades com "You Ain't Alone" o "Heartbreaker", i tours de force com "Be Mine" o "Ain't The Shame".

Si no us he acabat de convèncer, feu un cop d'ull a aquest vídeos (com les gasten, en directe!) i ja em direu...






16.5.12

La primavera musical de l'Home Cactus

"Play That Song Again": quin tros de cançó de Chuck Prophet! Quin munt de vegades l'he escoltat últimament, sense cansar-me'n gens ni mica! Però hi ha moltes altres cançons que em vénen molt de gust ara que va venint la calor i els dies es van allargant. Aquí us en deixo una selecció. En aquesta ocasió m'ha sortit una recopilació en què predominen el rock (a part de Chuck Prophet, hi ha Danny And The Champions Of The World, The Black Keys o Le Petit Ramon) i el power-pop (The Dahlmanns, Nada Surf o The Wellingtons), tot i que també hi ha cabuda per a propostes com les del Grupo de Expertos Solynieve o Joe Crepúsculo. Per altra banda, totes les cançons són extretes de discos publicats aquests 2012 o a finals del 2011. Espero que us agradin!
 
01. Chuck Prophet - Play That Song Again
02. The Dahlmanns - This Time
03. Mishima - L'última ressaca
04. Danny And The Champions Of The World - Heart And Arrow
05. Cola Jet Set - Candy
06. Nada Surf - Waiting For Something
07. Grupo de Expertos Solynieve - ¿Por qué no te largas de aquí?
08. Those Darlins - Screws Get Loose
09. Megafaun - Second Friend
10. The Black Keys - Dead And Gone
11. The School - Never Thought I'd See The Day
12. Le Petit Ramon - No pots jutjar el formatge per la seva olor
13. Quant - Groundhog Day
14. The Wellingtons - I Just Want To Love You Girl
15. Joe Crepúsculo - Enséñame a amar
16. M. Ward - Primitive Girl
17. The Primitives - Turn Off The Moon
18. The Breakdowns - The Kids Don't Wanna Bop Anymore
19. The Raveonettes - Bubblegum
20. Mujeres - Heat and Shame

Baixa't aquesta selecció musical! 

10.5.12

Chuck Prophet & The Mission Express a La [2] de l'Apolo

Per fer rock necessites bàsicament uns tios que sapiguen el que es fan amb les seves guitarres elèctriques. I està clar que Chuck Prophet ho té claríssim. I el guitarrista dels Mission Express no es queda enrere! Les notes que Prophet arrenca de la seva bregada Squier Telecaster connecten amb tot un món d'emocions. Em fa pensar en les guitarres del mític primer disc de Television: guitarres que riuen i que ploren. Però tot plegat no és només una qüestió de guitarres. Chuck Prophet sap estar dalt de l'escenari. Sap ser el perfecte frontman, en la seva mesura justa, sense els excessos d'un Jon Spencer, per exemple. Sap jugar amb la gestualitat i guanyar-se el públic amb uns somriures encantadors. Sap gaudir del que fa i ho transmet al seu públic, de manera que es forma una perfecta comunió. I una altra cosa, importantíssima: Prophet és un excel·lent compositor. I s'ha superat en el seu nou disc, Temple Beautiful, que ahir presentava a Barcelona. El que va fer l'any passat, primer al Sidecar i després a Music Hall, de versionar en directe tot el London Calling dels Clash em sembla ara un simple aperitiu en relació a l'enorme concert d'ahir a La [2]. "Play That Song Again", "Castro Halloween", "Temple Beautiful", "Willie Mays is Up at Bat", "The Left Hand & The Right Hand", "Little Girl, Little Boy" o "White Night, Big City" sonen glorioses en directe. També hi va haver temps, en un concert d'una hora i tres quarts, per recuperar cançons de discos anteriors ("Storm Across The Sea", "Balinese Dancer" o "Summertime Thing") i de versionar Springsteen ("For You") o Iggy Pop ("I'm Bored"). I, com que Temple Beautiful és un homenatge a la ciutat californiana de San Francisco, la millor manera d'acabar el concert no podia ser una altra que versionar la més mítica banda d'aquesta ciutat, els Flamin' Groovies. El tema escollit, és clar, va ser "Shake Some Action". Visca!

6.5.12

"Me gusta más que desayunar un herpe", núm. 14


Els nostres amics Lluís Lorenzo ("Luis L. Herpe") i Carme Omella ("Kol") presenten aquest cap de setmana al Saló del Còmic el catorzè número del seu fanzine, de periodicitat anual, "Me gusta más que desayunar un herpe" (premiat com a millor fanzine al Saló del 2004).

En el seu quarter general de Premià de Mar, han passat les últimes setmanes donant forma a aquest especial "from outer space", amb les historietes i les il·lustracions marca de la casa, un relat de Silvia Resorte i dos interessants i documentats reportatges musicals: "Psychedelic Electronic Space Age from Outer Space" i "Llegaron los marcianos". I, com és habitual, el fanzine inclou un CD carregat de garatge, R&B, surf i punk a càrrec de disset bandes com The Lone Surfersss!, Les Pick-Ups, Screamin' with Doctors, The Go! Freaks, Los Ginkas o Los Steaks.

El podeu aconseguir contactant amb en Luis L. i la Kol per correu electrònic (herpefanzine@gmail.com).

29.4.12

Munster Raving Loony Party: nit de dissabte

Ahir a la nit vam estar a Pineda de Mar per gaudir d'una gran nit de rock'n'roll, garatge-punk i rythm&blues, dins el festival Munster Raving Loony Party de què ja us vaig parlar fa uns dies.

Els encarregats d'obrir van ser The Smoggers, una banda andalusa (de Sevilla, concretament) que, des de la seva formació l'any 2008, facturen un bon rock de garatge i han publicat dos minielapés (en format de vinil de 10 polzades) amb el segell Clifford Records. El grup està format per tres nois i una noia, però, a diferència del que passa en casos semblants, en aquest la noia no és la cantant sinó la que toca la bateria! The Smoggers es declaren fans de The Sonics, The Seeds, The Cramps o dels recopilatoris "Back From The Grave". A Pineda van fer un bon concert, a base de cançons dels dos minielapés, a destacar "Can't Live Without It" o "I Wanna Be a Zombie" i alguna versió ("Night Of The Phantom", original de Larry & The Blue Notes).

També ens va agradar força The Branded, una banda sueca liderada, però, pel britànic Lee Tea (que havia estat el baixista dels Exciters), que publica els seus discos amb el segell londinenc Dirty Water. The Branded es presenten en format de trio, i la veritat és que no necessiten ningú més: tots tres solets (guitarrista que canta, baix i bateria) tenen recursos suficients per muntar una bona festa, entre el rhythm & blues i el garatge, i fer ballar el públic durant els tres quarts d'hora que es van estar damunt l'escenari. La perla de l'actuació: una engrescadora versió del clàssic de mitjans dels cinquanta "Justine", original de Don & Dewey i versionat per The Righteous Brothers, The Mummies o The Lazy Cowgirls, entre molts altres.

Els encarregats de posar el punt i final van ser King Salami & The Cumberland 3. No se m'acut una millor manera de descriure aquesta banda que reproduir aquests mots extrets del web de la discogràfica Folc Records, que recentment ha editat un single del grup: "El 2006, como si fos el típic acudit, un japonès, un francès, un caribeny i un espanyol es van ajuntar a Londres per formar una banda de rhythm & blues negre superfestiu! I, com es va poder comprovar, no era cap acudit, ni molt menys, sinó la millor i més explosiva banda de R&B sorgida a Europa en l'última década". King Salami, un líder carismàtic que em fa pensar en grans showmen com Screamin' Lord Sutch o King Khan, va demostrar, al davant dels seus The Cumberland 3, que tota aquesta fama és ben merescuda. El concert va ser realment explosiu, amb un repertori en què destaquen temes com "Chicken Back" o demolidores versions de clàssics del gènere com "Mojo Workout" o "Watcha Gonna Do Tomorrow". Un sensacional fi de festa!

28.4.12

Lambchop, "Mr. M"

Disc del mes, abril 2012

No em canso d'escoltar "Mr. Met". La quarta cançó del nou disc (l'onzè) de Lambchop exerceix damunt meu un estrany magnetisme. Podríem dir que m'hipnotitza. Potser pels seus més de set minuts de durada. Potser per la seva estructura repetitiva. La cançó comença, com si d'una peça de música clàssica es tractés, amb una secció de corda que construeix una introducció de poc més de quaranta segons. Després d'una breu pausa, entren el baix, el piano, la guitarra i la bateria, en una nova part instrumental, ara entre el folk i el jazz, que s'allarga un minut més. S'està creant l'ambient necessari perquè, a continuació, la veu de Kurt Wagner m'embruixi definitivament. Després d'una altra breu pausa, molt teatral, cap al minut quatre uns cors celestials fan que els meus peus s'elevin uns centímetres del terra.

Però Mr. M és molt més que "Mr. Met". La següent cançó, "Gar", un instrumental de gairebé cinc minuts i mig, em permet seguir amb aquest estat d'ingravidesa. Però és que l'àlbum ja ha començat molt bé amb "If Not I'll Just Die", una cançó que em fa entendre perquè el comunicat de premsa de la discogràfica diu que el disc es caracteritza per un "psycho-Sinatra sound". I cal que no m'oblidi d'altres meravelles com "Gone Tomorrow", "Betty's Overture" (un altre instrumental) o "Never My Love". Aixó sí, Mr. M és un disc trist, i ple d'emotivitat. I és que es tracta d'una col·lecció de cançons que Kurt Wagner dedica al seu amic Vic Chesnutt (Mr M. era un dels seus diversos sobrenoms), que es va suïcidar encara no fa un any i mig. Un preciós homenatge.


25.4.12

Munster Raving Loony Party


Festassa de rock'n'roll aquest cap de setmana a Pineda de Mar! Durant tres dies, a l'hotel Koppers tocaran bandes d'arreu d'Europa (i fins i tot una d'australiana). L'esdeveniment es basa principalment en tres nits temàtiques: es comença el divendres amb el "Garage Punk Friday Freakout", se segueix el dissabte amb el Rythm'n'Blues Saturday Shindig" i es remata la festa el diumenge amb el "2 Man Band Primitive Sunday Shakedown". Com passa amb altres esdeveniments similars, s'organitza des del nord d'Europa (en aquest cas, des de Suècia). Haurem d'anar-hi a treure el nas! El que no hem trobat enlloc són els horaris: si en sabeu alguna cosa, aviseu-nos!

Aquí teniu uns vídeos d'un parell de bandes que hi participen.


20.4.12

Daniel Johnston al Bikini

Daniel Johnston surt a l'escenari amb una guitarra de joguina, col·loca la seva carpeta en un faristol i, concentrat en la partitura, comença el concert. Ell tot sol. Amb dificultats per articular alguns sons quan canta. Amb dificultats, també, per mantenir el ritme dels acords de guitarra. Entre cançó i cançó, fa un glop d'aigua. Cada cop se'n vessa la meitat per sobre. Després de tres cançons, deixa la guitarra i entra la banda que l'acompanyarà (un guitarrista, un baixista i un bateria). A partir d'aquí Johnston es limitarà a cantar, aferrant-se al micro amb les dues mans, que no deixen de tremolar-li.

"Una parte del público le observaba como quien mira a un hijo raro, y otra como quien observa a la mujer barbuda", escriu Quico Alsedo sobre el concert que Johnston havia fet el dia abans a Madrid. No vaig tenir aquesta impressió ahir a Barcelona. Més aviat em va semblar que el públic era perfectament conscient de què anava a veure. Segur que la majoria dels assistents que ahir omplien Bikini (entrades exhaurides!), si no dominen la discografia del músic nord-americà, almenys han vist l'excel·lent documental The Devil and Daniel Johnston. El públic, doncs, era perfectament conscient de totes les dificultats de l'artista, i des del primer moment el suport va ser incondicional, amb reiterades mostres d'afecte. I és que el públic també era conscient d'una altra cosa: l'enorme força d'un cançoner que Johnston ha anat perfilant des de finals dels anys setanta fins a l'actualitat, que neix del fons de les entranyes i que ha despertat l'admiració d'artistes tan prestigiosos com Kurt Cobain, David Bowie, Yo La Tengo o Tom Waits.

 I Johnston ens va regalar ahir una bona colla de les seves millors cançons, d'aquelles que tots esperàvem: "Walking The Cow", "Fish" (amb la magnífica tornada "She's got me singing with a broken heart / I keep on messing with my mind torn apart"), "Casper The Friendly Ghost", "Mountain Top" o, és clar, la icònica "Speeding Motorcycle". I si havia començat el concert tot sol amb la seva guitarra, el va acabar també tot sol però sense guitarra: amb la veu com a únic instrument, va interpretar una punyent "Devil Town". I en els bisos, de nou acompanyat per la banda, encara va tenir l'oportunitat de fer d'estrella del rock amb "Rock'n'Roll / EGA" i de posar-nos la pell de gallina amb "True Love Will Find You In The End". Visca!

15.4.12

Mishima a Mataró

Després de l'estrena oficial, divendres a l'Auditori de Girona, de la gira de presentació del nou disc, L'amor feliç, ahir a la nit Mishima va fer parada al Monumental de Mataró.

Amb el teatre ple com un ou, David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Xavi Caparrós i Alfons Serra ens van oferir gairebé una hora i mitja d'intens recital. 

Van començar amb cançons dels dos discos anteriors. "Tornaràs a tremolar" és una cançó perfecta per obrir un concert. Van seguir amb "La forma de les coses" i "El temple". Una mica massa aviat perquè el públic coregés aquells versos d'aquesta última que diuen "què en farem del desig / ara que hem trobat l'amor": el concert havia començat amb una certa fredor, la fredor pròpia dels teatres i encara més d'aquest Monumental que deixa vuit o deu metres entre el grup i la primera fila.

Però Mishima poden amb aquest Monumental i amb molt més que això. En aquest inici de concert encara van tocar la preciosa "Guspira, estel o carícia" i de seguida van atacar cançons del nou disc: "Els vespres verds", "Ull salvatge", "L'última ressaca" i "Els crits". A partir d'aquí van alternar els seus temes clàssics amb els nous. "L'olor de la nit" ("m'ha trucat el Miquel diu que a ell li cauen del cel i que avui m'invita a volar, avui volaràs"), "Qui n'ha begut" ("Diu que et transporta a un altre planeta / t’inflama el cor amb mil somriures / i del cel fa caure espurnes d’or / per cada moment que tornes a viure"), "La vella ferida" o "Miquel a l'accés 14" van anar escalfant l'ambient fins que amb el trio d'asos format per "La tarda esclata", "Un tros de fang" i "Tot torna a començar" van fer aixecar el públic de les butaques.

El concert va acabar amb "Ningú m'espera". Però la vetllada encara es va arrodonir amb un parell de bisos amb predomini de les cançons noves. El primer va començar amb "No existeix l'amor feliç" i va acabar amb "No obeir". Amb el públic rendit i corejant la melodia final d'aquesta última cançó, Mishima va tornar per acomiadar-se amb "El camí més llarg" ("Si us plau, torna a casa"). Un triomf esclatant.