Disc del mes, abril 2012
No em canso d'escoltar "Mr. Met". La quarta cançó del nou disc (l'onzè) de Lambchop exerceix damunt meu un estrany magnetisme. Podríem dir que m'hipnotitza. Potser pels seus més de set minuts de durada. Potser per la seva estructura repetitiva. La cançó comença, com si d'una peça de música clàssica es tractés, amb una secció de corda que construeix una introducció de poc més de quaranta segons. Després d'una breu pausa, entren el baix, el piano, la guitarra i la bateria, en una nova part instrumental, ara entre el folk i el jazz, que s'allarga un minut més. S'està creant l'ambient necessari perquè, a continuació, la veu de Kurt Wagner m'embruixi definitivament. Després d'una altra breu pausa, molt teatral, cap al minut quatre uns cors celestials fan que els meus peus s'elevin uns centímetres del terra.
Però Mr. M és molt més que "Mr. Met". La següent cançó, "Gar", un instrumental de gairebé cinc minuts i mig, em permet seguir amb aquest estat d'ingravidesa. Però és que l'àlbum ja ha començat molt bé amb "If Not I'll Just Die", una cançó que em fa entendre perquè el comunicat de premsa de la discogràfica diu que el disc es caracteritza per un "psycho-Sinatra sound". I cal que no m'oblidi d'altres meravelles com "Gone Tomorrow", "Betty's Overture" (un altre instrumental) o "Never My Love". Aixó sí, Mr. M és un disc trist, i ple d'emotivitat. I és que es tracta d'una col·lecció de cançons que Kurt Wagner dedica al seu amic Vic Chesnutt (Mr M. era un dels seus diversos sobrenoms), que es va suïcidar encara no fa un any i mig. Un preciós homenatge.
No em canso d'escoltar "Mr. Met". La quarta cançó del nou disc (l'onzè) de Lambchop exerceix damunt meu un estrany magnetisme. Podríem dir que m'hipnotitza. Potser pels seus més de set minuts de durada. Potser per la seva estructura repetitiva. La cançó comença, com si d'una peça de música clàssica es tractés, amb una secció de corda que construeix una introducció de poc més de quaranta segons. Després d'una breu pausa, entren el baix, el piano, la guitarra i la bateria, en una nova part instrumental, ara entre el folk i el jazz, que s'allarga un minut més. S'està creant l'ambient necessari perquè, a continuació, la veu de Kurt Wagner m'embruixi definitivament. Després d'una altra breu pausa, molt teatral, cap al minut quatre uns cors celestials fan que els meus peus s'elevin uns centímetres del terra.
Però Mr. M és molt més que "Mr. Met". La següent cançó, "Gar", un instrumental de gairebé cinc minuts i mig, em permet seguir amb aquest estat d'ingravidesa. Però és que l'àlbum ja ha començat molt bé amb "If Not I'll Just Die", una cançó que em fa entendre perquè el comunicat de premsa de la discogràfica diu que el disc es caracteritza per un "psycho-Sinatra sound". I cal que no m'oblidi d'altres meravelles com "Gone Tomorrow", "Betty's Overture" (un altre instrumental) o "Never My Love". Aixó sí, Mr. M és un disc trist, i ple d'emotivitat. I és que es tracta d'una col·lecció de cançons que Kurt Wagner dedica al seu amic Vic Chesnutt (Mr M. era un dels seus diversos sobrenoms), que es va suïcidar encara no fa un any i mig. Un preciós homenatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada