L'últim llibre publicat en català de l'escriptora japonesa Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958) és un breu recull de relats. "Vuit relats d'amor i desamor", ens diu el subtítol. Amb aquella prosa nua i sensual que ja ens va captivar a la novel·la El cel és blau, la terra blanca, Kawakami ens explica unes històries que, com llegim a la contraportada del llibre, "tot i que del tot diferents, es diria que estan enllaçades, com si formessin part d'un conjunt, de vegades harmònic, de vegades no tan amable".
"No ens va quedar més remei que caminar l'un al costat de l'altra per aquell camí que, per més que avancéssim, no es feia més ample ni més estret", llegim en el primer conte, "Pluja fina". Totes les parelles que protagonitzen cadascun d'aquests vuits relats semblen marcades per la fatalitat d'un destí indefugible, i que els empeny a estimar-se, a fugir, a separar-se, a suïcidar-se. "En Hashiba i jo caminàvem, però amb prou feines avançàvem. Ens dirigíem de manera incoherent cap a algun lloc", llegim al final del conte "El gall dindi". Són parelles com aquella de la pel·lícula Dolls, de Takeshi Kitano, en què dos amants vaguen pel món units per una corda. Condemnades, a vegades, fins més enllà de la mort: "Aviat farà cinc-cents anys que en Tota i jo estem junts". És una frase de l'inici de l'últim conte, "Avidya", que ens explica la història d'uns amants que s'han convertit en éssers immortals. De totes maneres, els personatges d'aquests relats es caracteritzen, com passa també en la narrativa de Haruki Murakami, per la seva solitud. Tot i estar enganxats a la parella, a l'amant, estan sols: "Com més ens uníem, més separats estàvem", llegim a "L'insecte déu".
Una altra delicatessen servida per la sempre interessant editorial Quaderns Crema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada