Los Toreros Muertos ens van sorprendre l'any 1986 amb un disc titulat 30 años de éxitos, un disc carregat d'un sentit de l'humor ben irreverent que prenia forma en cançons com "Yo no me llamo Javier", "Hoy es domingo", "Mi agüita amarilla", "Twist'as loca" o "Soy un animal". Fa uns dies vaig trobar a YouTube aquest magnífic vídeo que documenta una aparició televisiva del grup, amb un Pablo Carbonell que estava com una puta cabra!
25.6.12
Jaume Cabré, "Jo confesso"
Un matí, la senyora Carme Bosch, vídua de Fèlix Ardèvol, rep la visita de Daniela Amato, i descobreix així que el seu marit havia tingut una filla amb Carolina Amato. Un salt enrere ens porta al mateix despatx de cals Ardèvol en el moment que Fèlix rep la visita de les dues Amato, mare i filla. "Com has sabut que demà em caso?", demana Fèlix a Carolina. Després d'unes pinzellades descriptives, el temps torna al moment inicial. Carme Bosch rememora el viatge de noces a Mallorca, amb un Fèlix Ardèvol "tota la vida pensant i callant" i sovint de mal humor "perquè li devia venir al cap aquesta fulana italiana". I tot seguit, Carme Bosch pregunta a Daniela Amato: "Com ha sabut que el meu marit s'ha mort?"
Aquest episodi em sembla molt il·lustratiu en relació a l'estructura de Jo confesso: una estructura molt complexa, magistral, amb constants salts enrere i endavant en el temps. I sempre buscant els paral·lelismes entre el present i el passat: el passat ens ajuda a entendre el present, sobretot perquè res és nou en aquest món nostre: tot, o gairebé tot, ja havia succeït abans. Així, per exemple, es poden lligar les històries d'Aribert Voigt, un metge i comandant de les SS al camp d'Auschwitz, i Nicolau Eimeric, Inquisidor General de la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV.
Jo confesso és una novel·la riquíssima. És una carta d'amor que el professor universitari Adrià Ardèvol escriu a la dibuixant Sara Voltes-Epstein. És la història de la llarga l'amistat entre l'Adrià i el violinista Bernat Plensa. És la història d'un violí del segle XVIII i de tots els personatges que l'han tingut a les seves mans. És la història de la persecució dels jueus, a l'edat mitjana i a l'edat contemporània, i la història, llegim a la contraportada del llibre, "d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident". És, en definitiva, un munt d'històries que s'entrellacen les unes amb les altres. I és una novel·la erudita: Cabré ens submergeix amb tota naturalitat en la història del pensament i en els móns de la interpretació musical, de la construcció d'instruments, de la creació artística...
Dies enrere, a pròposit de Pagèsiques, de Perejaume, escrivia que es mereix sense cap mena de dubte tots els premis que està rebent. De la novel·la de Cabré en podem dir exactament el mateix.
20.6.12
Lee Fields & The Expressions a La [2] de l'Apolo
"Are you happy?". Aquesta pregunta que Lee Fields no es va cansar de repetir a un públic rendit als seus peus resumeix el que va ser l'esperit del concert de Lee Fields a Barcelona. Fields va ser feliç dalt de l'escenari i va fer feliços tots els assistents amb un concert impecable, perfectament acompanyat dels Expressions, i amb un repertori basat sobretot en els seus dos últims discos, My World (2009) i Faithful Man (2012).
Lee Fields va rebre a La [2] tractament d'estrella, per part dels seus músics i per part del públic: quaranta-tres anys de carrera musical es mereixen això i més. I Fields va respondre a totes les expectatives deixant-se la pell damunt l'escenari i posant-se el públic a la butxaca amb unes magnífiques interpretacions, amb un so excel·lent, de grans cançons com "I Still Got It", "Love Come And Goes", "Wish You Were Here", "My World" o "You're The Kind Of Girl". O és, clar, la impagable "Faithful Man". I, per rematar la feina, una festiva versió de "Sunny", el clàssic de Bobby Hebb que es va fer popular durant els anys seixanta i setanta gràcies a les versions de Georgie Fame, Cher, Stevie Wonder, Ella Fitzgerald, Marvin Gaye o Boney M.
"I Love You!". Lee Fields es va adreçar una vegada i una altra al públic amb aquestes paraules. I el públic què contestava? "We Love You Too!"
16.6.12
Lee Fields & The Expressions, "Faithful Man"
El mes passat els Alabama Shakes, ara Lee Fields... Sí: últimament estic escoltant molta música soul. De fet, ja fa tres o quatre estius que el disc que més sona a casa meva és What's Going On de Marvin Gaye (tot i que últimament Let's Get It On li fa la competència). I al darrera de Marvin Gaye han anat venint Sharon Jones, Al Green, JC Brooks & The Uptown Sound, Doris Duke, Amy Winehouse i molts altres.
Un reportatge sobre Sharon Jones i el segell Daptone Records publicat al número 290 de la revista Ruta 66 (febrer 2012) em va portar a escoltar per primera vegada els discos de Lee Fields i a saber quatre coses de la trajectòria d'aquest soulman de Carolina del Nord. Influït per artistes com James Brown, The Temptations o Otis Redding, va començar la seva carrera musical a finals dels anys 60 col·laborant en bandes com Kool and The Gang, Sammy Gordon and the Hip-Huggers o Little Royal. Durant els anys setanta va gravar com a solista uns quants singles i l'àlbum Let's Talk It Over, que no van tenir èxit comercial. La influència de James Brown era tan evident que Fields era anomenat "Little J.B.". Durant els anys 80 va desaparèixer de l'escena, i no se'n va saber res més fins que a finals dels noranta va ser redescobert pel segell Desco, que li va publicar l'àlbum Let's Get a Groove On (1999). Però va ser el segell Truth & Soul qui, el 2004, va ajuntar Lee Fields amb una colla d'excel·lents músics per gravar un disc de soul de primer nivell. Així van néixer The Expressions, amb qui Fields ha gravat discos extraordinaris, com My World (2010) o Faithful Man (2012).
Sona, gloriós, el vinil de Faithful Man en el meu tocadiscos mentre escric aquestes ratlles. Un disc que sona a clàssic. Pel que fa a les lletres, "My World era un àlbum més polític i Faithful Man és més humà", diu Fields en una entrevista també a Ruta 66, en aquest cas en el número 294, d'aquest mes de juny. Explica també que "en aquest disc hem intentat anar encara més enllà de l'emoció i centrar-nos en les relacions humanes (...) Ens interessava saber com es comporta l'ésser humà en situacions estranyes, fins i tot difícils."
El disc comença amb una cançó extraordinària, "Faithful Man", una balada que parla sobre la temptació ("I've always been a faithful man / Til you came along (...) / Don't you know if you play the game / Things will never be the same"). Segueix una altra gran cançó, "I Still Got It", que tracta sobre la confiança en un mateix en una situació extrema, quan ho has perdut tot. No baixa el llistó a "You're The Kind Of Girl", una cançó dedicada a la dona, amb un recitat al mig a l'estil Marvin Gaye. A "Still Hanging On" baixa el tempo i la veu de Lee Fields assoleix cotes de gran expressivitat. La cara a finalitza amb un deliciós instrumental, de títol molt apropiat: "Intermission".
La cara b comença, com la primera, amb una preciosa balada, "Wish You Were Here" (res a veure amb el tema homònim de Pink Floyd), que parla del sentiment de voler recuperar aquella persona estimada que has perdut ("I wait a hundred years / I cry a milion tears / Til you're back"). Després d'una altra bona cançó, "Who Do You Love", trobem una versió de "Moonlight Mile", una cançó dels Rolling Stones, del seu àlbum Sticky Fingers (1971); es diu que és una de les balades més infravalorades del repertori de Jagger, Richards i companyia, i Fields la porta al seu terreny de manera magistral. Segueix "It's All Over (But The Crying)", amb l'artista pletòric cantant "My money is spent / My heart is broke / The life we're living baby / Has become a joke", i arribem al final amb una de les millors composicions del disc, "Walk On Thru That Door", un compendi de totes les virtuts del disc: un cantant en estat de gràcia, unes guitarres funky realment evocadores, uns arranjaments de piano, corda i vents extraordinaris... I amb l'ombra de Marvin Gaye, que sempre és allargada.
Dimarts a les 9 del vespre actua a Barcelona, a la [2] d'Apolo. L'esperem amb moltíssimes ganes!
13.6.12
Perejaume, "Pagèsiques"
"Tot el que fa el cel és obra seva."
No sé quantes vegades dec haver dit aquest vers als meus amics, als meus companys, als meus alumnes... Un vers de la pàgina 33 d'aquesta obra immena que és Pagèsiques, del genial Perejaume. Una obra immensa no tant per la seva extensió (més de cinc-centes pàgines) sinó per la seva ambició. Segons el seu autor, és un llibre de boscos. I això és cert, és clar. Però Pagèsiques és molt més que un simple llibre de boscos. D'entrada, el llibre de Perejaume em fa pensar en una de les principals obres poètiques de la literatura catalana: Canigó, de Verdaguer. És cert que aquest té un caire èpic i, en canvi, Pagèsiques és més aviat assagístic. Però en tots dos hi batega el cor de la terra. I, si Verdaguer basteix un monument al Canigó, Perejaume en construeix un altre dedicat al Montnegre. Tot i que, tinguem-ho clar, el Montnegre és tot just un punt de partida per a un discurs sobre l'agrarietat que s'ha perdut, sobre els boscos abandonats per l'home, sobre el concepte de l'obra artística. En aquest sentit, Perejaume explora les relacions entre l'arbre i l'obra, i, derivats d'aquests, entre l'arbreda i l'obreda. Unes relacions que ja han explorat altres poetes, com el mateix Verdaguer, de qui Perejaume cita aquests versos: "Escric amb rius i turons / sobre el paper de les planes". Seguint aquesta línia de discurs, l'artista de Sant Pol escriu: "Quan surto del taller hi ha arbres que són obres i arbres que no ho són. Un dia les alzines hauran de dir-me què volen de mi." En definitiva, es tracta d'una obra per anar assaborint calmosament, sense presses; per anar gaudint serenament d'uns versos i d'unes proses de gran profunditat. I és que Pagèsiques es mereix sense cap mena de dubte tots els premis que està rebent.
"Dalt de tot una paraula viu,
la seva expressió descendeix.
I veig el Montnegre escriure'ls,
amb totes les muses de part seva,
surós, airefí i rossinyorial"
(Pagèsiques, pàg. 29)
9.6.12
Plàstic (1989-1991)
En el llibre de Martí Sales Ara és el moment, que vaig comentar fa uns dies, es parla que ara ja no hi ha programes musicals a la televisió. Aquesta afirmació, ben certa, m'ha fet recordar amb nostàlgia programes tan diversos com "La edad de oro", "Musical express", "Auambabuluba balambambu" o "Oh, Bongònia!". I especialment un altre de ben curiós: "Plàstic".
"Plàstic", emès entre 1989 i 1991, era presentat per David Bagés, Tinet Rubira i Marisol Galdón, i contenia esquetxos humorístics, un concurs tronat de cultura musical, entrevistes i actuacions musicals. Pel programa van passar Barricada, Wendy James (Transvision Vamp), 091, Decibelios, The Primitives, Los Toreros Muertos, Alaska y Dinarama... Recordo especialment, però, les aparicions de Los Bichos i Cancer Moon. Aquí en teniu una mostra:
3.6.12
Martí Sales, "Ara és el moment"
El naixement i la consolidació d'un festival de referència com és el PopArb explicat per Anna Cerdà, la seva directora i fundadora; les peripècies del segell BCore relatades pel seu artífex, Jordi Llansamà; l'activitat del periodista Gerardo Sanz, des del seu pas per la indústria discogràfica fins a convertir-se en mànager d'Antònia Font, Manel o Mishima; els mil grups i projectes musicals de Joan Colomo; la trajectòria de Mishima narrada per David Carabén; Aina, Nueva Vulcano i l'Heliogàbal vistos per Artur Estrada; les reflexions del periodista musical Luis Hidalgo (Rockdelux) sobre el rock català dels noranta i la moguda d'ara, sobre els programes musicals a la televisió, sobre els bars musicals i les sales de concerts; i la història del segell Bankrobber explicada per Xavier Riembau.
El que fa Martí Sales (escriptor i cantant d'Els Surfing Sirles) a Ara és el moment (subtitulat "Breu crònica oral dels indis catalans") és, doncs, donar veu a alguns dels protagonistes i testimonis d'això que s'ha denominat "nou pop català". Sales, a part d'escriure un pròleg ("Contra la nostàlgia") i un epíleg ("Tot és ara i res"), es limita a algunes intervencions puntuals i unes quantes notes a peu de pàgina. I el resultat és un llibre que flueix, que es llegeix amb plaer; un llibre interessant que ens explica unes històries que tenen com a denominador comú uns protagonistes penjats tots ells per la música gairebé des que van néixer. Evidentment, en un llibre com aquest sempre hi pots trobar a faltar punts de vista. Així i tot, és un llibre molt recomanable.
28.5.12
Fem 5 anys!
Avui fem 5 anys. Era també un 28 de maig, però del 2007, quan vaig posar en marxa aquest bloc amb una primera entrada sobre The Black Lips, que acabaven de publicar un directe titulat Los valientes del mundo nuevo, que destacàvem com a disc del mes.
L'Home Cactus era, d'alguna manera, la continuació del programa musical homònim que durant un pila d'anys havia fet a Ràdio Malgrat. En format bloc, però, vaig anar donant entrada també als llibres i, encara que més esporàdicament, al cinema i al còmic. I, molt puntualment, a la televisió, el teatre, les exposicions, la premsa musical... En total, he publicat, amb aquesta, 292 entrades. Déu n'hi do!
Avui fem 5 anys. Ho escric en plural perquè és evident que un bloc no existeix sense els lectors. I vull aprofitar per agrair-vos que, al llarg d'aquests cinc anys, els vostres comentaris m'han donat ànims per continuar escrivint, que és una cosa que a mi em fa força mandra. De fet, quan portava una mica més de dos anys amb el bloc, hi va haver un moment de crisi: el juliol del 2009 vaig publicar tres entrades, i a l'agost només una! Però llavors va passar una cosa: el bloc de L'Home Cactus va ser seleccionat per al II Premi Blocs Maresme i va acabar guanyant el premi al Millor Bloc de Cultura 2009. Això va tenir dues conseqüencies principals: la primera, que va créixer el públic d'aquest bloc; la segona, la injecció de moral que va suposar.
Des de llavors he intentat continuar publicant regularment i mantenir el nivell d'exigència. I actualment la tendència és al creixement: si el 2009 i el 2010 vaig escriure unes 50 entrades anuals, el 2011 ja van ser 69 i aquest 2012, amb gairebé 40 entrades en cinc mesos, vaig pel camí de superar-les. Però, més enllà de la qüestió quantitativa, hi ha una altra cosa que m'enorgulleix. I és que, durant molt de temps, els escrits del meu bloc eren els únics que es podien trobar en català a la xarxa sobre grups com els Black Lips, King Khan & The Shrines, The Raveonettes, The Fleshtones o The Dirtbombs. Encara avui busques aquests últims al Google i l'únic resultat que trobes en català és la ressenya que vaig escriure del seu disc We Have You Surrounded, que va ser disc del mes el maig del 2008.
Avui fem 5 anys, doncs. I els fem amb l'esperança de poder mantenir viva la il·lusió i que d'aquí a cinc anys m'hagi de tornar a empescar un altre escrit de l'estil d'aquest. Per acabar, us torno a donar les gràcies a tots els que, regularment o esporàdicament, visiteu aquest bloc. Moltes gràcies!
26.5.12
Alabama Shakes, "Boys & Girls"
Un dels molts mèrits d'Amy Winehouse ha estat el de tornar a posar un focus d'interès en la música soul. En aquest sentit, ha aplanat el terreny perquè sorgissin i es popularitzessin artistes enormes com Ely "Paperboy" Reed, Sharon Jones o Aloe Blacc, però també perquè es fes justícia a llegendes vives com Charles Bradley o Lee Fields.
Una de les últimes agradables sorpreses que ens ha donat aquesta nova escena soul és el debut dels Alabama Shakes. La banda es va formar a Athens, Alabama, l'any 2009, quan la cantant i guitarrista Brittany Howard i el baixista Zac Cockrell van començar a trobar-se després de l'institut per escriure cançons. Ben aviat se'ls va unir Steve Johnson, que treballava a la botiga de música local. Tots tres van gravar una primera demo. El guitarrista Heath Fogg, després d'escoltar-la, es va incorporar a la banda i va completar el que és la formació actual d'Alabama Shakes.
Després d'un EP de quatre cançons titulat Alabama Shakes, publicat el setembre de l'any passat, presenten ara el seu primer àlbum, Boys & Girls. Un disc extraordinari, sorprenent. Quan entren les primeres notes de "Hold On" et sembla que la cosa anirà d'un folk-rock d'aires indies (el disc el publica Rough Trade), però ben aviat la veu de Brittany Howard, que és comparada amb la de Janis Joplin o la d'Etta James, deixa ben clar que els trets apunten a una altra direcció: aquella que té com a guies els grans James Brown o Otis Redding: Boys & Girls és ple d'extraordinàries cançons: després de la que ja hem comentat trobem "I Fond You" i "Hang Loose". Totes tres conformen un començament de disc imparable. Tenim també grandíssimes balades com "You Ain't Alone" o "Heartbreaker", i tours de force com "Be Mine" o "Ain't The Shame".
Si no us he acabat de convèncer, feu un cop d'ull a aquest vídeos (com les gasten, en directe!) i ja em direu...
16.5.12
La primavera musical de l'Home Cactus
"Play That Song Again": quin tros de cançó de Chuck Prophet! Quin munt de vegades l'he escoltat últimament, sense cansar-me'n gens ni mica! Però hi ha moltes altres cançons que em vénen molt de gust ara que va venint la calor i els dies es van allargant. Aquí us en deixo una selecció. En aquesta ocasió m'ha sortit una recopilació en què predominen el rock (a part de Chuck Prophet, hi ha Danny And The Champions Of The World, The Black Keys o Le Petit Ramon) i el power-pop (The Dahlmanns, Nada Surf o The Wellingtons), tot i que també hi ha cabuda per a propostes com les del Grupo de Expertos Solynieve o Joe Crepúsculo. Per altra banda, totes les cançons són extretes de discos publicats aquests 2012 o a finals del 2011. Espero que us agradin!
01. Chuck Prophet - Play That Song Again
02. The Dahlmanns - This Time
03. Mishima - L'última ressaca
04. Danny And The Champions Of The World - Heart And Arrow
05. Cola Jet Set - Candy
06. Nada Surf - Waiting For Something
07. Grupo de Expertos Solynieve - ¿Por qué no te largas de aquí?
08. Those Darlins - Screws Get Loose
09. Megafaun - Second Friend
10. The Black Keys - Dead And Gone
11. The School - Never Thought I'd See The Day
12. Le Petit Ramon - No pots jutjar el formatge per la seva olor
13. Quant - Groundhog Day
14. The Wellingtons - I Just Want To Love You Girl
15. Joe Crepúsculo - Enséñame a amar
16. M. Ward - Primitive Girl
17. The Primitives - Turn Off The Moon
18. The Breakdowns - The Kids Don't Wanna Bop Anymore
19. The Raveonettes - Bubblegum
20. Mujeres - Heat and Shame
Baixa't aquesta selecció musical!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)