Un matí, la senyora Carme Bosch, vídua de Fèlix Ardèvol, rep la visita de Daniela Amato, i descobreix així que el seu marit havia tingut una filla amb Carolina Amato. Un salt enrere ens porta al mateix despatx de cals Ardèvol en el moment que Fèlix rep la visita de les dues Amato, mare i filla. "Com has sabut que demà em caso?", demana Fèlix a Carolina. Després d'unes pinzellades descriptives, el temps torna al moment inicial. Carme Bosch rememora el viatge de noces a Mallorca, amb un Fèlix Ardèvol "tota la vida pensant i callant" i sovint de mal humor "perquè li devia venir al cap aquesta fulana italiana". I tot seguit, Carme Bosch pregunta a Daniela Amato: "Com ha sabut que el meu marit s'ha mort?"
Aquest episodi em sembla molt il·lustratiu en relació a l'estructura de Jo confesso: una estructura molt complexa, magistral, amb constants salts enrere i endavant en el temps. I sempre buscant els paral·lelismes entre el present i el passat: el passat ens ajuda a entendre el present, sobretot perquè res és nou en aquest món nostre: tot, o gairebé tot, ja havia succeït abans. Així, per exemple, es poden lligar les històries d'Aribert Voigt, un metge i comandant de les SS al camp d'Auschwitz, i Nicolau Eimeric, Inquisidor General de la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XIV.
Jo confesso és una novel·la riquíssima. És una carta d'amor que el professor universitari Adrià Ardèvol escriu a la dibuixant Sara Voltes-Epstein. És la història de la llarga l'amistat entre l'Adrià i el violinista Bernat Plensa. És la història d'un violí del segle XVIII i de tots els personatges que l'han tingut a les seves mans. És la història de la persecució dels jueus, a l'edat mitjana i a l'edat contemporània, i la història, llegim a la contraportada del llibre, "d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident". És, en definitiva, un munt d'històries que s'entrellacen les unes amb les altres. I és una novel·la erudita: Cabré ens submergeix amb tota naturalitat en la història del pensament i en els móns de la interpretació musical, de la construcció d'instruments, de la creació artística...
Dies enrere, a pròposit de Pagèsiques, de Perejaume, escrivia que es mereix sense cap mena de dubte tots els premis que està rebent. De la novel·la de Cabré en podem dir exactament el mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada