Primavera Sound 2008 (II)

Divendres 30 de maig al Primavera Sound, al Parc del Fòrum. Més de quaranta actuacions repartides entre sis escenaris. Impossible veure-ho tot. Vam decidir, doncs, prendre'ns-ho amb calma.

D'entrada, cap a veure Nick Lowe. Vam haver de fer gairebé una hora de cua per poder accedir a l'Auditori, un molt bon equipament. Va valer la pena. El de Nick Lowe va ser un concert de qualitat. Va començar tot sol amb la seva guitarra acústica, però en la major part del concert va estar acompanyat d'una banda excel·lent. Entre el rock, el country i el blues, Lowe ens va oferir cançons del seu últim disc i algun clàssic com "Cruel To Be Kind" (el primer gran moment del dia). Chapeau!

El retard en el concert de Nick Lowe ens va estalviar de plantejar-nos si anàvem a veure The Mary Onettes a l'escenari Vice o als Felice Brothers a l'escenari CD Drome. Quan vam arribar en aquest últim escenari, després de comprar tiquets per cerveses i uns quants vinils (i algun cd) a la paradeta d'Elefant, estaven tocant Strange Death Of Liberal England. Molt de soroll, molta postureta i... alguna cosa més? No ho sé: no ens hi vam estar més de mitja cançó.

Les nou i vint del vespre. Començava puntualment, a l'escenari Estrella Damm, un dels moments més esperats (si més no, per a nosaltres) del festival: el concert dels Sonics. Van estar a l'alçada de les expectatives? Sí i no. Sí pel que fa al seu repertori, immens: a les grandíssimes cançons pròpies que ja apuntava en el post anterior, hi hem de sumar les versions marca de la casa de clàssics com "Louie, Louie", "Money", "Lucille", "Have Love Will Travel", "Night Time Is The Right Time"... També deia a favor seu la il·lusió, l'alegria que mostraven: els Sonics no han tornat per la pasta (si més no, no ho sembla). Ara bé: l'energia juvenil de les seves cançons no es corresponia amb el que es veia a l'escenari. Massa estàtics. Gerry Roslie afirmava en una recent entrevista a Ruta 66 que encara li agrada cridar. I, efectivament, va deixar anar uns quants crits al llarg del concert. Potser tants com en els seus anys joves devia proferir en una sola cançó... I una altra cosa: vaig trobar a faltar una mica de volum. La música dels Sonics és d'aquelles que ha de portar necessàriament l'etiqueta "Play Loud!". Tot i així, el final del concert amb "Psycho", "Louie Louie" i "The Witch" va ser el segon gran moment del dia.

Després vam anar a trobar-nos amb en David, un dels membres de l'equip que fa el programa "Ondas del espacio exterior" a Radio Vallekas, agermanat amb el nostre "Ones de l'espai exterior" de Ràdio Blanes, que capitaneja en Toni Llamas (o Junior Serrandez) i en què col·labora L'Home Cactus. Mentre ens fèiem aquesta foto, a l'escenari que teníem al costat tocaven Sebadoh:

Tot seguit, a sopar, que ja hi havia gana. Ens vam decidir pel "plato completo" de la paradeta de menjar mexicà. Després vam anar a comprar unes samarretes. I una altra vegada cap a l'Estrella Damm, on estaven a punt de sortir els Devo.

Va ser el millor concert del dia. Part del públic ja sabia de què anava la cosa: qui no els havia vist al FIB 2007, els havia vist en l'últim Sonar. Devo van presentar un show molt ben pensat i treballat, amb molta vitalitat i molta energia. Una cosa semblant a la felicitat pura s'escampava entre el públic. El tercer gran moment de la nit: "Girl U Want", o "Mongoloid", o "Jocko Homo". Que cadascú triï el que vulgui. Ah: i van tocar la versió del "Satisfaction" dels Rolling. Que tornin aviat, sisplau!

A continuació vam anar a l'escenari Rockdelux on, no devia fer massa estona, havien començat a tocar Cat Power. Vaig pensar que els hauria escaigut més l'Auditori. I que haurien d'haver tocat més d'hora. Després de Devo, el cos ens demanava una altra cosa.
I ho vam trobar a l'escenari Estrella Damm (una altra vegada!). He de reconèixer que no coneixia The Go! Team. És més: els confonia amb OK Go, un grup del qual en Junior m'havia recomanat un parell de videoclips temps enrera. Una agradable sorpresa. Segons llegeixo en la web del festival, The Go! Team "reinventen el soul aplicant grans pinzellades de hip hop, punk i pop dels seixanta". A fe que em van fer moure l'esquelet! I em van fer venir ganes de descobrir els seus discos: tenen unes quantes cançons que estan força bé.

Fet i fet, passaven de les tres de la matinada. Cotxe, autopista i cap a casa. I fins l'any que ve.

Primavera Sound 2008 (I)

Me'n vaig al Primavera Sound amb en Junior Serrandez! La bona experiència de l'any passat (Black Lips, Jay Reatard, Sr. Chinarro, Los Planetas) em va deixar amb ganes de repetir. Les prioritats per avui són les següents:

1. The Sonics. "Strychnine", "Psycho", "He's Waiting", "Boss Hoss", "Cinderella", "The Witch"... Quines cançons! Quaranta anys després, estaran a l'altura de la llegenda i de les nostres expectatives?

2. Devo. Ens els vam perdre quan van venir l'any passat al Sonar. Però avui no se'ns escapen!

3. Nick Lowe. Una altra vella glòria. A l'Auditori del Fòrum.

4. Cat Power. Tothom en parla meravelles. A veure.

5. Sebadoh. Uns clàssics de l'escena indie dels 90. Banda liderada per Lou Barlow, excomponent de Dinosaur Jr.

Demà (o demà passat) us explico com ha anat la cosa.

The Last Shadow Puppets - The Age Of The Understatement

Disc del mes, maig 2008

Com si sortís del no res, de cop i volta em trobo anunciat aquest disc, ocupant tota una pàgina, a la revista Ruta 66. L'endemà llegeixo al diari que és número u en vendes al Regne Unit. Aconsegueixo el disc, l'escolto i... és boníssim! Un magnífic disc de pop-rock d'aires sixties, número u al Regne Unit! Mentrestant, a Espanya, el disc més venut és... No ho vull saber!
The Last Shadow Puppets són Alex Turner (dels Arctic Monkeys) i el seu amic Miles Kane (dels Rascals). L'afició de tots dos per la música de Scott Walker i del primer David Bowie els va portar a engrescar-se en aquest projecte, que esperem que tingui continuïtat, i que de moment s'ha materialitzat en aquest preciós disc, excitant i addictiu, que en alguns moments em fa pensar en l'imprescindible Forever Changes de Love.
"The Age Of The Understatement" és el primer single que s'ha extret de l'àlbum homònim: una cançó que marca la línia del que serà el disc, sempre amb uns acurats arranjaments orquestrals de corda com a protagonistes. Atenció, però, a la segona cançó, "Standing Next To Me", i a l'onzena, "Meeting Place", amb les seves suggerents melodies. No em canso d'escoltar-les!

Joan Miquel Oliver, "El misteri de l'amor"

No sabia què esperar-ne, del debut de Joan Miquel Oliver com a novel·lista. Curiositat i ganes de tenir el llibre a les mans, però, no me’n faltaven. Amb Antònia Font ha fet alguns dels millors discos de la història del pop català (jo em quedo amb Alegria i Taxi); en solitari ha creat cançons tan meravelloses com “Hansel i Gretel”. A més, ha publicat poesia, ha compost la banda sonora del film Myway i ha produït l’últim disc de Jaume Sisa. No només no perd el temps, Oliver, sinó que en totes aquestes facetes excel·leix. I de cop i volta apareix El misteri de l’amor i, una vegada més, ens hem de treure el barret. És la novel·la que, si jo escrivís novel·les, m’agradaria escriure. És la novel·la que sempre he volgut llegir. Una novel·la que pots llegir una vegada i una altra, sencera o a trossos, del dret o del revés, en silenci o en veu alta. Una novel·la amb una estructura complexa i intel·ligent, amb un estil trencador i efectiu. Al llarg de les seves més de cent setanta pàgines planen els esperits de Trabal, Calders, Vian o Galmés. Les digressions filosòfiques i l’humor van a l’una (“la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida. uns a mallorca, els que hem tengut sort”). I no hi falten referències musicals i reflexions autobiogràfiques, o reflexions musicals i referències autobiogràfiques (“M’enxuf en Sufjan Stevens a l’ipod “chicago” directament “all things go, all things go”, i me mor de ràbia, si tengués temps per dedicar-me a escriure bé faria un disc realment bo i no la recopilació de retals que sempre me surt...”). I paro d’escriure perquè me’n vaig a rellegir-ne un parell de capítols.

Black Lips: "Katrina" & "Cold Hands"

Un parell de videoclips de la millor banda de rock-and-roll del món. Les dues cançons es troben en l'últim album dels Black Lips, Good Bad Not Evil.

The Dirtbombs - We Have You Surrounded

Disc del mes, abril 2008

Què és més punk que una bateria, un baix i una guitarra? Dues bateries, dos baixos i... Mick Collins! Des del seu debut el 1996 amb el single "High Octane Salvation" (Sympathy for the Record Industry), The Dirtbombs han estat fidels a aquesta formació, tant en directe com en estudi. I el nou disc de la banda no n'és una excepció. Sorpreses? Poques, sortosament. La banda de l'ex-component dels mítics Gories de Detroit ens ofereix una nova ració de soul, glam i rock de garatge, amb el nervi i la intensitat a què ens té acostumats. I, com és habitual, publica el segell In The Red. We Have You Surrounded consta de deu composicions pròpies (a destacar "It's Not Fun Until They See You Cry", "Ever Lovin' Man" o "Pretty Princess Day") i dues versions ("Sherlock Holmes" dels Sparks i "Fire In The Western World" de Dead Moon). Posats a demanar, però, es podrien haver estalviat els més de vuit minuts de caos sonor de "Race to the Bottom". Tot i així, un dels millors discos de rock que s'han publicat aquest any.
I si voleu veure The Dirtbombs en directe, el 19 de juny estaran a La 2 de l'Apolo amb els Viva l'American Death Ray Music.

De concert en concert i visca la primavera!

Encara no ens hem acabat de recuperar de les emocions del concert de King Khan & The Shrines a l'Apolo i ja tenim entrades per anar a veure demà, divendres 18 d'abril, els Black Lips, que toquen a La 2 de l'Apolo. Com ens van agradar els Black Lips en el passat Primavera Sound! Però és que, a més a més, ara arriben amb un fabulós nou disc, Good Bad Not Evil (2007), carregat de hits: "Katrina", "Veni Vidi Vici", "Bad Kids", "Cold Hands"... Vaja, que s'espera una bona festassa, a partir de les 12 de la nit i amb les daneses Cherry Overdrive com a teloneres.

Després dels Black Lips vénen Nick Cave & The Bad Seeds, el divendres 25 d'abril al Pavelló Olímpic de Badalona (llàstima de local!).

A finals de maig, concretament el divendres 30, The Sonics al Primavera Sound! No tenim massa tendència a anar a veure les velles glòries que tornen després de mil anys, però... ens perdrem "Psycho", "Strychnine", "The Witch" o "Boss Hoss" interpretades pels seus creadors? Nooooooooo!

I el juny pot ser d'infart! El dimarts 17, The Trashmen & The Neanderthals a La 2 Apolo; el divendres 20, Madness al Sonar; i, el diumenge 22, els Magnetic Fields a l'Auditori del Fórum.

Visca la primavera!

John Fante, "Al oeste de Roma"

Ja fa anys que segueixo amb avidesa les traduccions d'Anagrama de les novel·les del nord-americà John Fante (1909-1983), considerat el pare del "dirty realism"; un autor les obres del qual van passar, en el seu moment, pràcticament desapercebudes (una bona part de les seves novel·les i relats van ser publicats pòstumament).
Anagrama va començar publicant entre el 2001 i el 2002 les traduccions en castellà de les quatre novel·les de Fante protagonitzades pel seu alter ego Arturo Bandini, a destacar Pregúntale al polvo (també en català a Empúries: Pregunta-li a la pols), amb un pròleg de Charles Bukowski, i Espera a la primavera, Bandini.
Posteriorment han arribat les traduccions dels títols protagonitzats per Henry Molise: La hermandad de la uva i Un año pésimo.
I l'any passat es va publicar Al oeste de Roma, que consta de dos relats. "Mi perro Idiota" és el més extens, amb unes 140 pàgines, i ens explica els maldecaps de Henry Molise i la seva família des que apareix en les seves vides Idiota, un gos gros, lleig i de tendències homosexuals. "La orgía" té poc més de quaranta pàgines i ens explica els tràfecs de dos paletes que busquen evadir-se de la realitat quotidiana.
Una vegada més, Fante posa el dit a la llaga de les misèries de la societat nord-americana. I amb unes bones dosis d'humor. Com deia Bukowski en el pròleg que abans hem esmentat, a l'obra de Fante "l'humor i el sofriment s'entremesclen amb una senzillesa superba".

El show de King Khan & His Shrines

Un concert de King Khan & His Shrines és una festa de les grosses. Ja ho sabíem: els havíem vist la primavera del 2004 al Palm Beach de Sant Feliu de Guíxols. I ahir vam tenir ocasió de repetir l'experiència a l'Apolo de Barcelona. Sincerament: temia una petita decepció. Igualar el que havíem vist a Sant Feliu no és poca cosa. Ara us he de dir que els meus temors eren del tot infundats!
Un individu singular, el senyor Khan. Procedent del Canadà, tenia un avi que es dedicava a matar serps a sou. Poca broma: aquestes coses marquen. Ja instal·lat a Europa, el senyor Khan sap fer-se acompanyar. Quina banda, senyores i senyors! Un bateria, un percusionista, un guitarrista, un baixista, dos saxofonistes i un trompetista. Poca broma! I no són dels que surten a l'escenari a complir amb l'expedient i cap a casa. Ben segur que no! Amb quines ganes que surten a tocar! Que bé que ho passen a l'escenari! Quin bon rotllo que transmeten! I quin repertori que tenen, els malparits! No és d'estranyar que uns quants dels seus discos hagin estat disc del mes de l'Home Cactus! El públic ovaciona cançons tan grans com "Shivers Down My Spine" i balla embogit amb "Burnin' Inside". El públic de fet, no pot parar de ballar durant bona part del concert. Impossible parar. La música de King Khan & His Shrines se t'enduu... Que tornin aviat, sisplau!

Aquí teniu una mica de música de King Khan & His Shrines per escoltar mentre veieu les diapositives (o no):

Nick Cave & The Bad Seeds - Dig, Lazarus, Dig!!!

Disc del mes, març 2008

Sempre és una bona notícia, en aquesta casa, la publicació d'un disc de Nick Cave & The Bad Seeds. Quina pila de discos bons que han fet, aquesta gent! Your Funeral... My Trial (1986), The Good Son (1990), Let Love In (1994)... També han fet alguna relliscada: Nocturama (2003) té els seus detractors, i a nosaltres The Boatman's Call (1997) mai no ens ha acabat de fer el pes.
Dig, Lazarus, Dig!!! és el catorzè àlbum d'estudi d'una banda a punt de complir els vint-i-cinc anys. Caldrà anar escoltant el disc, deixar-lo madurar i esperar que el temps el situï en el lloc que li pertoca, però les nostres primeres impressions apunten que estem davant d'uns millors discos de Nick Cave & The Bad Seeds, potser el millor dels últims quinze anys.
Si la col·lecció de cançons ja és excel·lent, musicalment el disc ens transporta als millors moments dels Bad Seeds i, fins i tot, a l'anterior banda de Nick Cave: els primers trenta segons de "Today's Lesson" són molt Birthday Party.
A Dig, Lazarus, Dig!!! hi ha tensió, hi ha intensitat, hi ha soroll, hi ha cançons... I hi ha el millor Nick Cave.