Alice Munro, "Massa felicitat"

“Al començament la gent trucava per assegurar-se que la Nita no estigués massa deprimida, massa sola, que no mengés massa poc ni begués massa. (Li havia agradat sempre tant el vi que molts oblidaven que ara tenia absolutament prohibit beure.) Ella els despatxava, sense sonar notablement afectada ni amb una alegria poc natural, mentalment absent o confusa. Deia que no necessitava menjar, que anava fent amb el que tenia a mà. Tenia prou pastilles de les que li havien receptat i prou segells per escriure les notes d'agraïment.”

Així comença un dels contes de Massa felicitat, l'últim llibre publicat fins ara de l'escriptora canadenca Alice Munro. “Espero que els lectors no els trobin [els contes] massa lúgubres. No els vaig pensar d'aquesta manera. Però, pel que jo sé de la vida, sempre és dura", declarava Munro en una entrevista a La Vanguardia.

Amb l'excepció de la novel·la Lives of Girls and Women (1971), que fou el segon llibre que publicà, l'obra de Munro consisteix en reculls de contes o relats breus, fins a una dotzena de títols. Considerada com la Txèkhov canadenca i eterna candidata al Nobel de literatura, Munro sempre havia pensat que seria novel·lista. Creia que quan els seus fills fossin grans tindria temps per escriure novel·les. “El conte està purament determinat per la durada de les migdiades dels meus fills”, diu l'escriptora. Quan els seus fills van créixer, però, ella ja no va poder abandonar el conte.

Els contes de Munro, de totes maneres, són com petites novel·les. I les protagonistes acostumen a ser dones. Dones com la Doree, que visita el seu marit empresonat per haver assassinat els tres fills del matrimoni. Dones com la Sally, que pateix perquè no s'ha sabut guanyar l'amor del seu fill. Dones de ficció, però també dones reals: l'últim conte, “Massa felicitat”, explica els últims dies de la vida de Sofia Kovalevski, una matemàtica russa que va ser la primera dona a aconseguir una plaça de professora en una universitat europea.

A punt de complir els vuitanta anys, l'escriptora canadenca continua, doncs, escrivint i publicant: “He escrit tants anys que ja no sé fer res més”, afirmava Munro en l'entrevista a La Vanguardia. I no és només que no sàpiga fer res més: és que el que fa, escriure, ho fa molt bé.

Dr. Explosion, "Hablaban con frases hechas"

Disc del mes, abril 2011

Mentre en els seus estudis Circo Perrotti grava i produeix alguns dels grups més interessants de l'escena actual de rock de garatge i punk (Hollywood Sinners, Las Aspiradores, Wau y Los Arrrghs!!!, Juanita y Los Feos...), Jorge Explosion encara troba el temps necessari per mantenir vius els seus Dr. Explosion. Vius i ben vius: amb Pibli González a la bateria i Pablo Álvarez al baix, han aconseguit un altre disc que supera, una vegada més, els anteriors de la banda. Cada vegada sonen més meravellosament sixties, com totes les bandes d'aquella dècada voldrien haver sonat en els seus discos.

Hablaban con frases hechas consta de dotze cançons: deu temes propis i dues versions. Entre el material propi, alternen les cançons més pop ("Hoy una vez mas" o "Déjame marchar") amb d'altres de més punk, en la línia del mestre Billy Childish ("Te delatas" o "Nada de ti"). La cara A del disc, que comença amb la demolidora "¿Quién quiere lo que tuvo ayer?", acaba amb un deliciós mig temps, "Nunca estuve allí", després que han sonat "Agua del grifo", que recorda clàssics del grup com "Eres feo, chaval" o "Rompí la televisión", o "Liar, Liar", un tema que no ens costaria gens d'imaginar-nos en algun volum dels Nuggets. Les dues versions del disc es troben a la cara B. Amb "Renacerá" reivindiquen una vegada més uns dels grans del pop espanyol dels seixanta, Los Brincos, de qui ja havien gravat "I Try To Find" en el seu primer EP, l'any 1990. La segona és molt més sorprenent: Dr. Explosion aconsegueixen portar al seu terreny, amb tota naturalitat, un tema en principi tan allunyat del seu estil com és "Blue Monday" de New Order. I se'n surten amb molt bona nota!
 

Amb el nou disc sota el braç, els asturians se'n van de gira, i el dia 2 de juny els tindrem a la sala Sidecar de Barcelona. Serà una nova oportunitat de gaudir del directe salvatge i, és clar, explosiu de Jorge i companyia.

Tornen Brighton 64

De tant en tant, els germans Gil aparquen momentàniament els seus grups (que han estat molts, durant tots aquests anys: Los Brigatones, Matamala, Rivolta, Top Models, Chest) i tornen a pujar a dalt de l'escenari com a Brighton 64 per tocar aquelles inoblidables cançons de mitjans dels 80: "La casa de la bomba", "En la medianoche", "Ojos, botellas y traiciones", "En mi ciudad", "El mejor cocktail"... Així, els vaig poder veure a la sala Apolo de Barcelona l'octubre del 94 en una festa organitzada pel segell Al·leluia Records per celebrar la publicació del disc Mi generación, un recopilatori sobre l'escena mod dels vuitanta. A més dels Brighton, en aquella ocasió van tocar Los Flechazos, Los Negativos, Kamenbert, Scooters i Los Canguros. Tot plegat, memorable.

Ara tenim una altra vegada l'oportunitat de veure en directe Brighton 64. Demà, dissabte 9 de maig, toquen La 2 de l'Apolo. No sé si finalment hi aniré, però de ganes no me'n falten!

Manel a Tordera

El nou, celebrat i venut disc de Manel, 10 milles per veure una bona armadura, va passar la prova del cotó ahir a la nit damunt l'escenari del Teatre Clavé de Tordera. En un recinte ple del tot, cosa a la qual ja es poden anar acostumant els de Barcelona, van sonar les deu noves cançons sense les flautes, les trompes, els trombons, els clavicèmbals, els violins, les violes i tota la munió d'instruments que sonen en el nou àlbum. Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé van defensar tots sols les noves composicions amb les guitarres, l'ukelele, el baix, el clarinet, l'harmònica i la bateria. "El Miquel i l'Olga tornen", "Boomerang", "Aniversari" o "Benvolgut", les més esperades, van sonar intenses. Altres com "La bola de cristall" o "Flor groga", que en el disc no m'acabaven de fer el pes, guanyen en directe. I he de confessar una debilitat: m'encanta "El gran salt"!

I no van pas faltar cançons del primer disc: "Pla quinquennal", "Dona estrangera", "Captatio benevolentiae", "Ai, Dolors", i, és clar, "Al mar!" van ser les escollides. Per al bis es van guardar, en aquest ordre "Criticarem les noves modes de pentinats", "La gent normal" (la seva encertada versió del "Common People" de Pulp, que ahir em va sonar menys rodona que en altres ocasions), "En la que el Bernat se't troba" i "Deixa-la, Toni, deixa-la".

Dues reflexions per acabar. Primera: no entenc que en Roger Padilla no canti més cançons. En el nou disc no en canta cap. I això que a "Ai, Dolors" la seva veu em fa posar "la gallina de piel", que deia aquell. Segona: això de veure concerts assegut en una butaca no m'ha acabat mai de fer el pes. La música m'agrada més en les sales de concert que en els teatres. I encara més si els teatres són com el de Tordera, que no hi va haver manera que el públic s'aixequés a ballar cap cançó, ni tan sols "Al mar!". Això sí, al final vam aplaudir amb ganes i dempeus.

Atom Rhumba, "Gargantuan Melee"

Disc del mes, març 2011

Cal escoltar amb deteniment les dotze cançons que formen el disc, amb tots els sentits posats, i pair-lo bé, poc a poc, amb calma, per adonar-se que Atom Rhumba han fet el seu disc més rodó. Que quinze anys després de debutar amb un single amb el segell Alehop!, es troben ara pletòrics, en el seu millor moment.

No ha estat fàcil. Hi ha hagut canvis a la formació. A Rober! (guitarrista, cantant, teclista, compositor i cap visible de la banda des dels inicis) l'acompanyen ara Íñigo Cabezafuego (baix), Joseba Irazoki (guitarra), Natxo Beltrán (bateria) i Joe González (saxo). També hi ha hagut canvi de discogràfica. Després de deu anys a Munster Records, van publicar Amateur Universes (2006) amb Oihuka. Quatre anys després, el nou àlbum els l'ha editat Brian's, la seva agència de management, davant el lamentable desinterès de les discogràfiques.

Gargantuan Melee és un disc de guitarres. De guitarres amb distorsió, amb fuzz i una mica de wah-wah. De guitarres punxants, de vegades pesants i de vegades cristal·lines. És clar que hi ha també un baix i una bateria que sonen a glòria. I Rober! és capaç tant de cantar en falset ("Stella") com d'arribar a emular les veus greus i trencades de Tom Waits o el timbre i les entonacions de Josetxo Ezponda dels mítics Los Bichos de Pamplona. Perden pes en aquest disc, respecte a treballs anteriors, els teclats i el saxo, que només apareixen en moments molt puntuals.

A base de punk blues i de swamp rock, amb unes gotetes de funk i unes quantes més de jazz, els de Bilbao han fet un disc extraordinari que té un començament marca de la casa amb "The Secret Tongue Dance Society". Segueix "Cynic Skin", la cançó que han triat per fer el videoclip que serveix de carta de presentació del disc. Queda clar amb aquestes dues cançons que les guitarres manen. Després vénen "Stella", amb el seu funk i el falset, i "River & Death", un mig temps amb aires de western fronterer que avança al ritme d'un cavall al pas. Però tot torna a esclatar amb "I'm Coming", "Istingako Mutikoa" i "Dema Go-Go Jane". A la part final del disc, la més roquera "Beltran Blues" alterna amb balades enverinades com "Heart On Parole" o "Blurred Man", per on transiten els fantasmes de grans bandes basques com Los Bichos o Cancer Moon. I és que ara Atom Rhumba també són un dels grans.

Antònia Font, "Clint Eastwood"

Ja, ens han fet esperar, ja! Cinc anys han passat des del seu últim disc d'estudi, Batiscafo Katiuscas (2006). Però ja comencem a olorar el nou disc dels Antònia Font. Un disc que es diu Lamparetes i que es publicarà el 12 d'abril. De moment n'han donat a conèixer una cançó a enderrock.cat, tot i que el so és de molt baixa fidelitat. La cançó comença amb un recitat ("Qui dubta de Clint Eastwood mirant el Gran Cañón del Colorado?...") que recorda "Astronauta rimador", encara que la tornada ("I un homo tot sol / no sempre se basta...") em fa pensar més en els treballs de Joan Miquel Oliver en solitari. Ah: i la cançó comença amb un ukelele. Ara que els Manel sembla que s'han cansat d'aquest instrument, els Antònia Font el recuperen? Podeu escoltar la cançó aquí:

Patti Smith, "Éramos unos niños"

Ja vaig fer referència a aquest llibre a propòsit del concert de Patti Smith al Palau de la Música del passat 21 de febrer. Llavors tenia el llibre a mig llegir, i ara que me l'he acabat he cregut que calia dir-ne alguna cosa més. Sobretot perquè m'ha semblat un llibre excel·lent, cosa que no vaig escriure en la ressenya del concert, un llibre que val la pena de recomanar. I no cal ser un gran coneixedor de l'obra de l'artista nord-americana ni un lector habitual de literatura musical: una de les virtuts de Éramos unos niños és que no és un producte exclusivament per a fans.

Éramos unos niños neix de la promesa que Patti Smith va fer a Robert Mapplethorpe abans de la seva mort: “li vaig prometre que un dia escriuria la nostra història”, explica Smith en els agraïments del llibre. I això és el que fa: explicar la història d'amor i d'amistat d'ella i el fotògraf, una història que dura vint-i-dos anys: des que es coneixen l'estiu del 1967, acabats d'arribar a Nova York, fins la mort de Mapplethorpe l'any 1989.

Però Éramos unos niños va més enllà de la relació entre Patti i Robert: “és una oda a Mapplethorpe, però també una carta d'amor a l'art dels anys setanta a Nova York”, llegim a la contraportada. Així, pel llibre van desfilant Allen Ginsberg, Jimi Hendrix, Andy Warhol, William Burroughs, Janis Joplin, Gerard Malanga, Bob Dylan, Marianne Faithfull, Susan Sontag, Lou Reed... L'autora no passa comptes amb ningú ni es presenta com una heroïna que presumeix de la seva vida bohèmia, sinó que, des de la humiltat, l'amor, la sensibilitat i, és clar, un talent enorme, elabora un llibre deliciós i emocionant.

Manel, "Aniversari"

Amb aquest arribem als 200 escrits (o entrades, o posts, o missatges, o com en vulgueu dir) en el bloc de l'Home Cactus. No és ben bé un aniversari, però una mica sí que ho és, o sigui que ho celebrarem amb el nou videoclip de Manel, que avui regala el diari Ara en DVD i que ja es pot veure també a través d'internet. Ens ha agradat molt!

Per cert, tot un fenomen, això dels Manel! Quina expectació pel nou disc! Les dues cançons que van donar a conèixer fa tres setmanes ja tenen més de cent mil visualitzacions cadascuna només a You Tube; les entrades per a molts dels concerts de la gira que començaran d'aquí a un parell de setmanes estan exhaurides... Déu n'hi do!

Doctor Explosion: nou disc, nou videoclip

El dimarts que ve, dia 15 de març, el mateix dia que veurà la llum el nou disc de Manel, es publicarà també el nou àlbum dels nostres admirats Doctor Explosion. El disc es titula "Hablaban con frases hechas" i té com a primer single (i videoclip) aquest "¿Quién quiere lo que tuvo ayer?". Sonen de nassos, com si fossin els primers The Who, i continuen fent rimes impagables com "se viste siempre por los pies / es un señor de Granollers"!

Entre les dotze cançons que formen el disc hi ha una versió del "Blue Monday" dels New Order, que fa temps que toquen en directe. L'any 2006 ja la van interpretar en el programa iPop de La 2, que dirigia Jesús Ordovás:

Thee Spivs, "Taped Up"

Disc del mes, febrer 2011

Amb una mica de retard escric aquestes quatre ratlles sobre el primer àlbum d'un trio de Londres format l'any 2007 i que des de llavors s'ha anat fent un nom a base de concerts incendiaris arreu d'Anglaterra. Escoltar-los és recordar els millors discos dels Buzzcocks, els primers Clash, els Ramones i tants d'altres. "La misma historia de siempre, que no por repetida pierde validez", escrivia Eduardo Ranedo en el número de gener del Ruta 66. Tapped Up són vint-i-set minuts i mig -catorze cançons- de punk a l'estil clàssic, amb encerts com "Radio", "Leave Me Alone", "Too Many People" o "It's True". Fins i tot funcionen quan baixen de revolucions a "All Day Long" o a l'instrumental "Head Hunt". I si a més a més resulta que són capaços de fer videoclips com el que teniu a continuació, no tenim més remei que declarar-los la nostra més gran admiració!