1.1.09

Haruki Murakami, "After Dark"

L’última novel·la traduïda al català d’Haruki Murakami, After Dark, és una novel·la molt cinematogràfica.

D’entrada, ho és pels referents. El primer de tots, After Hours, en castellà titulada ¡Jo, qué noche!, de Martin Scorsese. Una pel·lícula que ens explicava les peripècies, en una sola nit, d’un noi que les circumstàncies portaven a un dels pitjors barris de Nova York. Murakami ret homenatge a la pel·lícula d’Scorsese en el títol de la novel·la, en el temps de la història (l’acció passa també en una nit) i en l’espai (també s’ubica en un barri marginal, en aquest cas d’una ciutat japonesa).

Els personatges, per altra banda, semblen extrets de les pel·lícules de Jim Jarmush o Hal Hartley: són individus solitaris, habitants de la nit, que busquen la seva identitat.

After Dark
és cinematogràfica també en el punt de vista narratiu. La novel·la comença així: “El que veiem és la imatge d’una ciutat. Observem el paisatge des del cel, a través de l’ull d’un ocell nocturn que vola molt amunt.” La ciutat vista des del cel, a través d’un ocell nocturn, em fa pensar en aquella ciutat vista també des de les altures pels àngels protagonistes d’El cielo sobre Berlín, de Wim Wenders. En el segon capítol el narrador adopta de forma explícita la disfressa d’una càmera: “Ens convertim en un sol punt de vista i l’observem [es refereix al personatge femení Eri Asai]. O potser hauríem de dir que l’espiem. El nostre punt de vista adopta la forma d’una càmera que sura en l’aire i que es pot moure lliurement per l’habitació”.

I, si la novel·la és molt cinematogràfica, ha de tenir la seva banda sonora. I la té. Murakami ens indica la música que acompanya cada escena: “La música que sona fluixa dins el local és ‘Go Away Little Girl’, de Percy Faith i la seva orquestra”, “Al restaurant sona ben fluix ‘April Fool’s’, de Burt Bacharach”, “De fons sona ‘More’, de Martin Denny”...

After Dark és una novel·la curta, amb prou feines cent setanta pàgines. Però no és una obra menor. I, si tantes vegades s’ha dit que un dels referents més importants en la literatura de Murakami és J. D. Salinger, jo poques vegades ho he vist tan clar com ara: la història de les germanes Asai té la bellesa i la sensibilitat de la dels germans Holden i Sally Caulfield d’El vigilant en el camp de sègol.

2 comentaris:

cruasan ha dit...

after darkcruasan

Núria ha dit...

Jo l'he llegit, com tots els de Murakami que he aconseguit comprar, i és genial. Em va encantar, us l'aconsello.