El rock i les drogues

Escoltant Fangoria em ve al cap el vell eslògan que Ian Dury recollia en el títol de la seva més cèlebre cançó: “Sex, drugs and rock’n’roll”. Obviant que Fangoria no fan ben bé (ni més o menys) rock and roll, i deixant de banda la qüestió del sexe, és evident que substàncies estupefaents diverses han estat no només un estímul per a la creació musical (cosa que ja havien experimentat els escriptors i artistes surrealistes unes dècades abans) sinó també matèria o tema de cançons. Així, a la dècada dels seixanta trobem gloriosos exemples com “Heroin” de The Velvet Underground, un pertorbador viatge, sense pèls a la llengua, cap a les entranyes de la més destructiva de les drogues. Recordem també que en el títol de “Lucy in the Skies with Diamonds” (The Beatles) molts hi han vist les sigles “LSD”: alguna cosa es devia prendre en Lennon per veure cels de melmelada i noies d’ulls calidoscòpics. Als anys setanta hem de situar el “Cocaine” de J.J.Cale, que va popularitzar un Eric Clapton que acabava de superar, gràcies al seu amic Pete Townshend (The Who), una seriosa addicció a l’heroïna. A la dècada següent, la dels vuitanta, trobem uns punks bascos, La Polla Records, denunciant la caducitat dels vells eslògans. “Sexo, droga y rocanrol hoy es imposible”, deien en una cançó titulada “Herpes, talco y tecno-pop”. Tot i així, roquers com Los Rebeldes cantaven les “virtuts” de la mescalina: “Mescalina, mi amor, me haces perder la razón...”. Com a “Heroin” de The Velvet Underground (“Heroin, it’s my wife and it’s my life”), a la cançó dels Rebeldes la droga també és una noia: “tu eres un amor, la reina de mi corazón”, “siempre que tu me besas”... Més recentment, Fangoria, jugant amb l’ambigüitat, canten “No sé que me das que me hace volar”. Què és el que fa volar Alaska? La resposta la trobem segurament en una altra cançó, “Electricistas”: “Ven, sube a mi nube, yo te estaré esperando (...) flotando en éxtasis”. Ara bé: posats a triar, jo em prendré una cerveseta i em quedaré amb un altre eslògan, títol del primer disc dels Rebeldes: “Cerveza, chicas y... rockabilly!”.

Robertson Davies, “El cinquè en joc”

Robertson Davies, escriptor canadenc, no es conformava amb escriure novel·les: ell escrivia trilogies. En va escriure tres i mitja (l’última, la Trilogia de Toronto, va quedar inacabada).

El cinquè en joc, publicada originalment el 1970, obre la Trilogia de Deptford. Alguns dels personatges són un professor d’història expert en hagiografia, el millor il·lusionista del món, l’home que ha aconseguit arribar al cim més alt en el món dels negocis, una santa boja o la dona més lletja de totes. Però, més enllà de l’anècdota d’una nòmina de personatges tan estrafolaris, Davies teixeix una història fascinant (quan portes llegides quatre pàgines ja veus que et trobes davant d’una novel·la de les bones) que ens parla de passions, de l’amistat, de la fe, de l’envelliment...

Al final de la novel·la, una cita de Borges: “Que los demás se jacten de los libros que han escrito; yo me enorgullezco de los libros que he leído.” Jo m’enorgulleixo d’haver llegit El cinquè en joc, i no veig el moment de començar Mantícora, el segon volum de la trilogia.

Jane Austen avui no seria editada

Això és el que ha demostrat un escriptor britànic inèdit, David Lassman, que ja en tenia prou que totes les editorials a les quals enviava els seus originals els rebutgessin. Vaig llegir la notícia ahir a El Periódico. Lassman va portar a 18 editorials versions mínimanent retocades (canvi de títols i de noms de personatges) de tres novel·les de Jane Austen. Només una de les editorials es va adonar del plagi. L'editorial Penguin va retornar a Lassman la seva còpia d' "Orgull i prejudici" amb una nota que deia "realment original i d'interessant lectura, tot i que no suficient per ser publicada". Com està el pati!

Unes quantes cançons per aquest estiu (II)

He estat uns dies a Sicília i el meu propòsit inicial era publicar aquesta segona part de la llista de cançons la setmana passada, però he desconnectat de tot i de tothom i així ha anat la cosa, que fins avui, que ja torno a ser a casa, no ho faig. Aquí teniu, doncs, unes quantes cançons més perquè us acompanyin aquest estiu:

Stereo Total: “"Holiday Inn”"
Belle And Sebastian: "“Another Sunny Day”"
Ramones: "“Rockaway Beach”"
Beat Happening: “"Indian Summer”"
Continental Cousins: “"Kana Kapila”"
Family: “"El bello verano”"
The Beach Boys: "“Little Honda”"
The Chris Stamey Experience: "“The Summer Sun”"
Young Fresh Fellows: "“Summerland”"
Dr. Explosion: "“Dancing In The Sun”"
Joan Miquel Oliver: "“Surfistes en càmera lenta”"
I'm From Barcelona: "“We're From Barcelona”"

Unes quantes cançons per aquest estiu (I)

Uns quants clàssics que ens serviran per desintoxicar-nos de les malignes cançons de l'estiu amb què ens bombardejaran pertot arreu...

Ricardo Ray Orchestra: “California Sun”
Yo La Tengo: “The Summer”
Captain Beefheart and The Magic Band: “Tropical Hot Dog Night”
The Undertones: “Here Comes The Summer”
Le Mans: “Un rayo de sol”
Surfin' Lungs: “Spirit of Australia”
Los Planetas: “La playa”
Los Straitjackets: “Pacifica”
Jonathan Richman & The Modern Lovers: “Ice Cream Man”
The Quests: “Scream Loud”
Stereolab: “Cybele's Reverie”
Sonic Surf City: “Summer Love”

The Devil And Daniel Johnston

Al límit entre la genialitat i la bogeria, Daniel Johnston ha anat elaborant amb els anys una obra musical sorprenent. La primera notícia que en vaig tenir, a començaments dels noranta, va ser una versió de la seva cançó “Speeding Motorcycle” inclosa en el magnífic Fakebook dels meus estimats Yo La Tengo. Pocs anys després m’arribava un vinil de deu polzades editat per Munster Records titulat Respect: es tractava de la reedició en vinil d’una casset gravada el 1985. Més tard, gràcies al Napster, l’Audiogalaxy i, després, el Soulseek, vaig poder accedir a moltes de les seves primeres gravacions, aleshores pràcticament impossibles d’aconseguir per altres mitjans. El 2003 vaig visitar l’exposició “Cultura porqueria. Una espeleologia del gust”, al CCCB, on hi havia un apartat dedicat a l’obra de Johnston (al costat de gent com Ed Wood o The Shaggs). Des d’aleshores, sóc un comprador fidel de tots els discos que va editant aquest artista californià. El meu preferit: Fear Yourself (Sketchbook, 2003).

La meva última adquisició ha estat un DVD. De fet, un doble DVD (“Edición coleccionista”) de la pel·lícula documental The Devil And Daniel Johnston, dirigida per Jeff Feuerzeig, premiada al Festival de Sundance el 2005 i gairebé imprescindible per entendre l’obra de Johnston. El documental està construït a partir de material audiovisual divers enregistrat pel mateix Johnston (filmacions en Super8, un audiodiari en cintes de casset...), d’entrevistes a persones que el coneixen bé (pares, amics, familiars i músics) i d’imatges d’alguna actuació en directe. Tot plegat, fascinant.

A més, aquesta edició de col·leccionista compta amb un segon DVD de material extra amb escenes eliminades, material filmat per Daniel Johnston (uns curtmetratges casolans per pixar-se de riure), vídeos musicals, material gràfic (Johnston és l’autor dels dibuixos de totes les portades dels seus discos) i moltes coses més.

Al YouTube hi ha un munt de vídeos de Daniel Johnston, entre els quals he trobat aquest trailer de The Devil And Daniel Johnston.

Quina festassa!

I és que va ser més que un concert. Los Straitjackets amb les seves màscares de lluita mexicanes, tocant de meravella i sobrats de recursos escènics; Kaiser George com a mestre de cerimònies i cantant, tocant el saxo i, quan va fer falta, els teclats; i, a més a més, The World Famous Pontani Sisters amb els seus balls i la seva alegria!

Aquí teniu unes quantes fotos que vaig fer:

La sala estava força plena (és clar que sí: Barcelona també és roquera!) i el públic va seguir tot el concert amb un entusiasme que poques vegades es veu. La recompensa van ser un parell de bisos.

A més, els Born Losers van ser uns més que dignes teloners. Es tracta d'un grup instrumental de Barcelona que té un single editat amb Wild Punk Records.

I, canviant de tema, la Maria em va fer una foto amb l'Eddie Angel, guitarrista i líder de Los Straitjackets!

labutxaca

Grup 62 ha posat en marxa una nova i ambiciosa col·lecció de butxaca en català, que serà la plataforma conjunta de totes les editorials del grup (Edicions 62, Empúries, Proa, Columna...). De moment han sortit vint títols d'autors com Ferrant Torrent, Umberto Eco, Mercè Rodoreda, John Irving, Josep Pla o J.M. Coetzee.

Tres títols destacats (si encara no els heu llegit, a partir d'ara ja no tindreu excusa):
- Trilogia de Nova York, del gran inventor d'històries i sempre recomanable Paul Auster.
- El vigilant del camp de sègol, de J. D. Salinger. Un clàssic modern a descobrir o rellegir.
- Tòquio blues, una novel·la fascinant del japonès Haruki Murakami.

Si aneu a la pàgina web de labutxaca us podreu descarregar en format pdf el primer capítol de cadascuna d'aquestes novel·les.

I per al juliol anuncien sis títols més, a destacar El déu de les coses petites, de l'escriptora índia Arundathi Roy, i La rebel·lió dels animals, de George Orwell.

Gran Ball de Fi de Curs

Aquí a casa nostra el que es porta per celebrar el fi de curs (i moltes altres coses) és un sopar. La qüestió és entaular-se i endrapar. Us imagineu, però, celebrar el fi de curs amb un gran ball? Ballant conga, limbo, rock'n'roll, twist, mambo, rhythm'n'blues o swing? Doncs qui sí que s'ho ha imaginat i ha decidit fer-ho realitat és la gent d'EXOTICA CLUB. Va ser ahir a la nit. Llàstima que fos a Granada! La indumentària a seguir havia de ser la inspirada en els balls de fi de curs americans: s'hi podia anar disfressat del tonto de la classe, d'animadora, de capità de l'equip de futbol (americà), d'etiqueta, de superheroi, de mòmia, de goril·la, etc. Insisteixo: llàstima que fos a Granada! Jo ja m'hi veia amb la meva disfressa de tonto de la classe...

Mary Weiss - Dangerous Game

Disc del mes de juny

Van tornar els Pixies. També els Who. Aquest estiu, al Summercase, The Jesus & Mary Chain. Fins i tot Police s’han animat a tornar a trepitjar els escenaris! I alguns s’atreveixen a gravar nous discos que es podrien estalviar (New York Dolls, Stooges).

Mary Weiss també ha tornat. Qui és Mary Weiss? Una de les quatre noies que a mitjans dels 60 va formar part de The Shangri-Las, un grup que ens ha deixat grans cançons: “Leader Of The Pack”, “Give Him a Great Big Kiss” (versionada per New York Dolls i Burning), “Heaven Only Knows”, etc.

Mary Weiss ha tornat, i la seva sort ha estat de no caure en el revival Shangri-Las (tot i que n’ha regravat l’excel·lent cançó “Heaven Only Knows”). Ha comptat amb el suport de la gent del segell Norton Records, amb els Reigning Sound com a banda d’acompanyament (i amb el seu líder Greg Cartwright, ex-Oblivians, com a coproductor i compositor) i amb alguna cançó de gent com Andy Shernoff (Dictators) o John Felice (Real Kids).

El resultat és un àlbum titulat Dangerous Game, un dels millors discos de rock’n’roll que he escoltat últimament. Bones cançons (en teniu una mostra al myspace de Mary Weiss), una veu amb caràcter i un so que enamora.