"E. L. Doctorow, tot el talent del món". Així titulava Pere Antoni Pons una ressenya al diari Ara a propòsit d'aquest llibre. Tot el talent del món. No és poca cosa. De Doctorow, un dels més importants novel·listes vius nord-americans, ja n'hem parlat en aquest bloc, a propòsit de les seves novel·les Ragtime i Homer i Langley. I n'hem de tornar a parlar ara: Tot el temps del món s'ho mereix.
Tot el temps del món és un recull de relats prèviament apareguts en diverses publicacions periòdiques, i alguns d'ells recollits en els volums Lives of The Poets: Six Stories and a Novella (1984) i Sweet Land Stories (2004, publicat en català el 2007 amb el títol Històries de la dolça terra).
En el prefaci, Doctorow reflexiona sobre els processos d'escriptura. A diferència de la novel·la, en què "l'acte d'escriure pren el caràcter d'una exploració", considera que els relats "es presenten sense que ningú no els convidi, més o menys sencers, (...) tant la seva veu com les seves circumstàncies ja estan decidides i són immutables (...); i t'exigeixen que deixis de banda qualsevol altra cosa i els escriguis abans que s'esfumin com somnis i desapareguin."
Els relats de Tot el temps del món són ben diversos. Ho són pel que fa a les tècniques narratives: hi ha relats -la majoria- amb narradors en primera persona ("Robatori", "Una casa a les grans planes"...), però en alguns casos s'opta per la tercera ("Assimiliació", "Jolene: una vida"); tot i que el temps passat és el recurs més habitual, en algun cas l'autor prefereix la narració en temps present ("El caçador"); trobem un relat cent per cent dialogat, sense narrador ("Edgemont Drive"), i un altre en què la història ens és explicada a partir de l'anàlisi de les lletres de les cançons que escriu el protagonista ("Notes sobre les lletres. Les cançons d'en Billy Bathgate"). També els temes i les situacions són força heterogenis. Pere Antoni Pons parla de "la varietat i la intensitat de les passions humanes –gelosia, amor, odi, cobdícia– que s’hi despleguen". Trobem contes d'una força extraordinària, com el que obre el recull, "Wakefield", inoblidable, i històries ben curioses, com aquella del capellà a qui roben la creu de la seva església, que acaba apareixent a la teulada d'una sinagoga ("Robatori"). Relats molt diversos, doncs, però que tenen en comú, segons l'autor, que tracten "sobre persones que, per una raó o altra, són diferents de la resta de gent que els envolta -són persones que tenen algun tipus de conflicte amb el món imperant."
Tot el temps del món és, en definitiva, un altre excel·lent llibre d'E. L. Doctorow. Només hem de lamentar algun error en la traducció d'Edicions de 1984, especialment la confusió que fa que Galítzia, la regió històrica de l'est d'Europa, que avui es troba dividida entre Polònia i Ucraïna, es converteixi en Galícia (i a partir d'aquí, aparegui una "Societat Agricultural Gallega") en el relat titulat "Willi".
En el prefaci, Doctorow reflexiona sobre els processos d'escriptura. A diferència de la novel·la, en què "l'acte d'escriure pren el caràcter d'una exploració", considera que els relats "es presenten sense que ningú no els convidi, més o menys sencers, (...) tant la seva veu com les seves circumstàncies ja estan decidides i són immutables (...); i t'exigeixen que deixis de banda qualsevol altra cosa i els escriguis abans que s'esfumin com somnis i desapareguin."
Els relats de Tot el temps del món són ben diversos. Ho són pel que fa a les tècniques narratives: hi ha relats -la majoria- amb narradors en primera persona ("Robatori", "Una casa a les grans planes"...), però en alguns casos s'opta per la tercera ("Assimiliació", "Jolene: una vida"); tot i que el temps passat és el recurs més habitual, en algun cas l'autor prefereix la narració en temps present ("El caçador"); trobem un relat cent per cent dialogat, sense narrador ("Edgemont Drive"), i un altre en què la història ens és explicada a partir de l'anàlisi de les lletres de les cançons que escriu el protagonista ("Notes sobre les lletres. Les cançons d'en Billy Bathgate"). També els temes i les situacions són força heterogenis. Pere Antoni Pons parla de "la varietat i la intensitat de les passions humanes –gelosia, amor, odi, cobdícia– que s’hi despleguen". Trobem contes d'una força extraordinària, com el que obre el recull, "Wakefield", inoblidable, i històries ben curioses, com aquella del capellà a qui roben la creu de la seva església, que acaba apareixent a la teulada d'una sinagoga ("Robatori"). Relats molt diversos, doncs, però que tenen en comú, segons l'autor, que tracten "sobre persones que, per una raó o altra, són diferents de la resta de gent que els envolta -són persones que tenen algun tipus de conflicte amb el món imperant."
Tot el temps del món és, en definitiva, un altre excel·lent llibre d'E. L. Doctorow. Només hem de lamentar algun error en la traducció d'Edicions de 1984, especialment la confusió que fa que Galítzia, la regió històrica de l'est d'Europa, que avui es troba dividida entre Polònia i Ucraïna, es converteixi en Galícia (i a partir d'aquí, aparegui una "Societat Agricultural Gallega") en el relat titulat "Willi".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada