Patti Smith al Palau de la Música

En el seu llibre Just Kids (Éramos unos niños en l'edició en castellà), Patti Smith explica que el maig de l'any 70, després que la Guàrdia Nacional va carregar contra uns estudiants de la Universitat Estatal de Kent (Ohio) que protestaven per la invasió de Cambodja per part de tropes nord-americanes, va tenir clar que volia ser artista, però volia que la seva obra servís per a alguna cosa. Quaranta anys després, convertida en una de les gran figures de la història del rock, Patti Smith omple el Palau de la Música i dedica "People Have The Power" a les revoltes populars de Tunísia, Egipte i Líbia.

Patti Smith es creu el que fa, viu amb la màxima intensitat la llarga hora i mitja que s'està damunt l'escenari. I això es nota, es transmet. Ahir es va presentar acompanyada del seu fidel Lenny Kaye i del baixista i pianista Tony Shanahan per oferir-nos un recital acústic. Ben aviat va caure "Redondo Beach", i poc després "Dancing Barefoot". Les cançons alternaven amb algun recitat, com és el cas de "Birdland". Es feia evident que el format acústic del concert no estava renyit amb la força, la potència o la intensitat. Amb seixanta-quatre anys, Patti Smith va fer gala d'una veu estupenda i d'un estat de forma envejable. A mig concert es van afegir un violí i un cello per interpretar, entre d'altres, un original de Neil Young, "It's a Dream" i, en la recta final, "Because The Night" i "People Have The Power", aquesta última amb tot el públic dempeus i amb l'acompanyament, també a la guitarra acústica, de Lautaro Bolaño, el fill de l'escriptor Roberto Bolaño, molt admirat per Patti Smith.

I, per postres, un bis amb dues cançons: "Words of Love", una meravella signada per Buddy Holly, i la inexcusable "Gloria" que posava punt i final a una nit memorable. Va ser un concert emocionant; sens dubte, un dels millors que he vist mai.