popArb 2010: una crònica

El popArb ens permet, any rere any, i ja en van sis, prendre el pols a la música pop que es fa a casa nostra. Grups que canten en català, en castellà o en anglès, d'estils ben diversos, del hip hop al punk, s'apleguen després de Sant Joan a Arbúcies. El popArb ens mostra que el país és ric i complex: les primeres files del concert de Mishima no s'assemblen gens a les del concert de Mujeres; mentre uns nois que esperen l'actuació d'Els amics de les arts entonen càntics independentistes, el cantant de Tarántula dedica una cançó al triomf de la selecció espanyola de futbol. Amb tot això, el popArb s'ha guanyat, gràcies a la qualitat dels grups programats i a una bona organització, el reconeixement del públic i de la crítica musical.

Anem a l'edició d'enguany. Divendres vaig arribar just a temps de veure començar Els amics de les arts, i em vaig reafirmar en la impressió que ja havia tingut escoltant el seu disc Bed & Breakfast: que és un grup que s'ha beneficiat de l'efecte Manel, i que tenen una cançó molt bona, "Jean Luc", i poca cosa més.

Mentre actuava Joan Colomo (escoltat de lluny, semblava prou curiós) vaig aprofitar per prendre una cervesa i agafar posicions a l'escenari on havien de tocar Delafé y las Flores Azules. El grup d'Helena Miquel i Òscar D'Aniello em va sorprendre agradablement. Ni m'agrada el hip hop ni havia escoltat els seus discos, però em va encantar la posada en escena: el so contundent ja des que arrenquen amb "Río por no llorar", la manera com es mou l'Òscar, que es deixa la pell damunt l'escenari, el bon rotllo que hi ha entre els músics (només cal veure que bé que s'ho passen els de la secció de vents)... I això que l'Helena va tenir problemes amb la veu!

La nit va acabar amb una decepció. Joe Crepúsculo, que havia protagonitzat una de les actuacions més destacades de l'edició anterior, tornava formant part del grup Tarántula. N'esperava molt més. Potser no van sonar com poden sonar (en Crepúsculo va tenir molts problemes amb el seu sintetitzador), però, deixant de banda la interessant "Antisistema solar", em va semblar que els falten bones cançons.

Amb els Standstill sonant vaig emprendre la retirada: cap a casa a dormir una mica i recuperar forces per a l'endemà.

Dissabte m'hauria agradat veure Extraperlo (quina gran cançó, "Bañadores"!), però no vaig poder anar a Arbúcies tant d'hora. De fet, hi vaig arribar que era gairebé mitjanit, per veure Mishima i Mujeres.

Mishima tenen un directe acollonant. Toquen i sonen molt bé i tenen una col·lecció de cançons envejable: "La tarda esclata", "Guspira, estel o carícia", "Aguéev", "No et fas al llit", "Tot torna a començar", "Com abans", "Miquel a l'accés 14", "Qui n'ha begut", "Un tros de fang"... Un gran concert. Això sí: en David Carabén està encantat de coneixe's, i se li nota una mica massa...

Pel que fa a Mujeres, una vegada vaig llegir no sé on que algú deia que si no existís a Barcelona un grup com Mujeres, caldria inventar-lo. I és que va molt bé una mica de rock de garatge per acabar la festa! Els de Barcelona s'han guanyat una reputació amb els seus directes i amb el seu àlbum de debut, que va ser disc del mes de l'Home Cactus el febrer passat. La seva va ser una actuació curta però explosiva, a base de grans temes propis com "Blood Meridian", "Reyerta" o "Amusement" i d'encertades versions de Los Saicos ("Come On" y "Demolición") i Velvet Underground ("Run, Run, Run"). Visca!

I ja no em vaig quedar a veure The Pinker Tones, tot i que el que vaig sentir mentre me n'anava no em desagradava. Cap a casa i fins l'any que ve.