Haruki Murakami, "Despietat país de les meravelles i la Fi del Món"

"L'ascensor va continuar el seu ascens impossiblement lent. O, si més no, jo vaig imaginar que era un ascens. No es podia dir del cert: era tan lent que tot sentit de direcció simplement s'esvaïa. Pel que notava, podia estar baixant, o potser ni tan sols no es movia. Però suposem que pujava. Simplement una suposició. Potser havia pujat dotze plantes i n'havia baixat tres. Potser havia fet la volta al planeta. Com ho podia saber?"

Així comença l'última novel·la de Murakami que s'ha traduït al català. Una obra del 1985, dos anys anterior a Tòquio blues (Norwegian Wood), i que va ser guardonada amb el premi Tanizaki (la mateixa distinció que el 2001 es va endur una altra novel·la que recentment hem comentat aquí, El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami). La fusió de gèneres, les històries paral·leles, l'exploració de la identitat humana o les referències musicals i cinematogràfiques són constants de l'obra de Murakami que retrobem en aquesta addictiva Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Tusquets, que ha publicat el llibre en castellà, n'ha fet aquest interessant vídeo: