Charles Baxter, "El lladre d'ànimes"

Després d'aquella meravella que és El festí de l'amor, he anat seguint amb interès les novel·les que ha anat publicant l'escriptor de Minneapolis, si més no les que s'han traduït al català. Saul i Patsy era un relat dotat de sensibilitat i de màgia, a propòsit del qual Paul Auster deia que “com Txèkhov, Baxter és dur i compassiu alhora, i els seus personatges mai estan per damunt o per sota del que són. Són humans, i això constitueix per si sol una fita excepcional per a un escriptor”.

Totes aquestes virtuts són presents també a El lladre d'ànimes. La història té nervi. Els personatges tenen interès i estan ben dibuixats: Nathaniel Mayer, el noi desorientat després d'haver patit una tragèdia familiar; Theresa, la noia atractiva i d'actituds exagerades que porta una armilla antibales de l'exèrcit adornada amb medalles soviètiques; Jamie, la ballarina i escultora lesbiana, que de nits treballa de taxista; i Jerome Coolberg, el geni, l'estrany, el perillós.

Si algun defecte té El lladre d'ànimes és que, al meu parer, Baxter peca de voler ser massa explícit. Cal dir que l'escena de la nòria, el clímax de la novel·la, s'inspira en la famosa escena de la pel·lícula El tercer home, de Carol Reed? I, sobretot, cal que expliqui “lector, el que tens a les mans és el llibre que ell va escriure”, després que Coolberg lliura a Nathaniel un llibre escrit a màquina, titulat El lladre d'ànimes? No es podria estalviar aquesta frase i tot el capítol 45, en què intenta justificar davant del lector el seu truc narratiu?

Tot i així, El lladre d'ànimes és una bona novel·la d'un escriptor hàbil que, a més de crear bones històries i personatges interessants, sap descriure ambients magistralment. Així ens explica l'arribada de Nathaniel, en la tercera part de la novel·la, a l'aeroport de Los Angeles:

“Malgrat que molts aeroports sembla que hagin sigut dissenyats per comitès formats per subcomitès, i són inevitablement lletjos i antiestètics, el de Los Angeles International té una exuberant lletjor pròpia. L'ambient poc acollidor és bastant característic, com si el primer representant de la ciutat, el seu aeroport, ja sentís indignació, potser fins i tot repugnància, pel viatger. Una persona acabada d'arribar podria pensar que ha aterrat al plató d'una pel·lícula futurista de baix pressupost, on la majoria dels intèrprets principals moriran de manera horrible durant els primers quaranta minuts.”