25.9.09

Yo La Tengo, "Popular Songs"

Disc del mes, setembre 2009

Portada genial i disc monumental: la banda de Georgia Hubley, Ira Kaplan i James McNew, una gent que es fa estimar, celebra d’una manera excel·lent els seus vint-i-cinc anys de carrera.

Popular Songs se’ns presenta com un disc perfectament estructurat: una primera part de trenta minuts llargs de cançons pop i una segona d’uns altres trenta i tants minuts d’experimentació.
Després d’una obertura intensa i elèctrica amb “Here To Fall” (amb uns encertadíssims arranjaments de corda), trobem dues cançons precioses, suggerents, cantades per Georgia: “Avalon Or Someone Very Similar” i la hipnòtica “By Two’s”. Segueix “Nothing To Hide”, un tros de cançó plena de vitalitat, carn de “best of”. A continuació, dues interessants peces de soul-pop: “Periodically Triple Or Double” i una preciosa “If It’s True” d’aires Motown. Tornem a la calma amb dues cançons de caràcter acústic, la velvetiana “I'm On My Way” i “When It's Dark”, per tancar la primera part amb la bonica “All Your Secrets”.
La segona part del disc consta de tres cançons, només. Tres cançons llargues, això sí: la primera, cantada (“More Stars Than There Are In Heaven”, nou minuts i mig d’intensitat creixent, creixent, creixent), i les dues últimes, instrumentals. “The Fireside” (onze minuts i mig) és la peça polèmica del disc: per a uns, una de les cançons més suggerents que mai han gravat; per a d’altres, un intent d’instrumental acústic que no va enlloc. I, per acabar, “And The Glitter Is Gone”: una tempesta elèctrica de guitarres distorsionades, marca de la casa, de gairebé setze minuts.

Com han crescut, durant aquests vint-i-cinc anys, Yo La Tengo! Res a veure amb tantes i tantes bandes que graven un primer disc molt bo, un segon més fluixet i amb el tercer desapareixen del mapa. Yo La Tengo van tenir uns inicis vacil·lants amb Ride The Tiger (1986) i New Wave Hot Dogs (1987). Amb President Yo La Tengo, però, van deixar clar que eren molt més que un grup prometedor: acabaven de firmar la seva primera obra mestra. En vindrien moltes més, en una carrera en què, amb alguna excepció, cada disc és, si això és possible, millor que l’anterior: Painful (1993), Electr-O-Pura (1995), I Can Hear the Heart Beating as One (1997), And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (2000) o I Am Not Afraid of You and I Will Beat Your Ass (2006) en són alguns exemples. Una debilitat personal: Facebook (1990), un disc en què, en clau acústica, els de Hoboken van gravar cinc cançons pròpies i onze versions, i en què mostraven algunes de les seves influències: The Flamin’ Groovies, Daniel Johnston, Ray Davies, John Cale, Cat Stevens... Cal afegir que en altres discos han versionat Beach Boys, George McCrae, The Seeds o els grans mestres: The Velvet Underground.

Una mala notícia, per acabar: la pròxima gira europea de la banda, que els ha de portar a vint escenaris d’Irlanda, Escòcia, Anglaterra, Alemanya, Holanda, Dinamarca, Suècia, Àustria, etc., no passarà per Barcelona. De fet, no travessarà els Pirineus. A vegades em sembla que som a l’Àfrica, i no a Europa!

4 comentaris:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

També soc fan de Yo la Tengo i penso que encarnen la quintaessència de la música popular sense filtres. Sempre he disfrutat de la seva música. A vegades penso en la senzillesa del seu discurs i m'estiro els pels per haver perdut hores d'acadèmies musicals per no fotre res. Inmediats, sincers, foscos i clars, divertits i tensos, remenen tots els registres amb la més elemental de les formes del rock. Crec que era l'any 1993 que els vaig veure al desaparegut Garage Club de Poble Nou i em van posar la pell de gallina. I, les coses clares, les balades alguna vegada m'han fet plorar d'alegria. Bon blog, bon consell i sempre Yo la Tengo!

Toni Hernàndez ha dit...

Vols dir que era al Garatge Club? Jo el desembre del 93 els vaig veure a Zeleste 2, també al Poble Nou. Va ser realment un concert formidable!
Al cap d'un parell d'anys els vaig tornar a veure a Badalona, al Pop Festival. I des de llavors no he tornat a anar a cap concert de Yo La Tengo. I ja en tinc ganes, ja!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

he mirat l'entrada que la tinc enganxada damunt d'un vinil i era el garatge club...

Anònim ha dit...

i'm on my way, com a mínim és una versió de the proclaimers, que per cert, té un clip genial. podeu veure'l al youtube!