Haruki Murakami, "El salze cec i la dona adormida"

M'agraden les novel·les de Murakami. Tòquio Blues, El meu amor Sputnik, Kafka a la platja, L'amant perillosa. L'últim llibre de l'escriptor japonès, però, no és una novel·la, sinó un recull de relats curts. Concretament, són vint-i-quatre relats, escrits entre 1980 i 2005. En el pròleg, el mateix Murakami explica com, des que l'any 1979 va començar a escriure ficció, ha anat alternant les novel·les i els relats: "el relat és una mena de laboratori experimental per a la meva faceta de novel·lista". Una de les coses agradables dels relats és "que pots crear-ne un a partir dels detalls més petits (...). En la majoria de casos és com una improvisació jazzística". En ocasions, aquests relats s'han acabat incorporant, amb alguns canvis, a les novel·les: "Un relat que feia temps que havia escrit entrava a casa meva a mitja nit, em sacsejava per despertar-me i em cridava: 'Ei, que no és hora de dormir! No em pots oblidar, encara has d'escriure més!' Empès per aquesta veu, em posava a escriure una novel·la". Això va passar amb algun dels contes aquí recollits, "La llumeneta" i "Els gats menjahomes", que van acabar formant part de les novel·les Tòquio Blues i El meu amor Sputnik, respectivament.
Els contes de Murakami tenen el mateix magnetisme que les novel·les. Amb poques frases et transporta cap a ambients i situacions ben diversos. M'agrada quan Murakami escriu coses com "El fum que sortia de l'olla d'alumini era el meu orgull i la salsa de tomàquet que bullia a la paella, la meva esperança" ("L'any dels espaguetis"). O: "Els espaguetis no eren gaire de fiar i no els podia perdre de vista. En qualsevol moment podien sortir de l'olla i perdre's en la foscor de la nit". O encara: "Sempre que ploro, l'home de gel em fa un petó a la galta i converteix les llàgrimes en gotes de gel. Llavors les agafa i se les posa a la llengua" ("L'home de gel"). M'agraden les històries de Murakami: la de la dona que viatja cada any a l'illa de Kauai, on va morir el seu fill víctima d'un atac d'un tauró mentre feia surf; la de la noia que oblida el seu nom perquè l'hi ha robat un mico; la de l'home que ha desaparegut entre la planta vint-i-sis i la vint-i-quatre d'un bloc de pisos... En definitiva, Murakami és tan bon contista com novel·lista.