The Pepper Pots al Bikini

Quan Marina Torres va deixar The Pepper Pots, els gironins van haver de reflexionar sobre la continuïtat de la banda. Les opcions eren diverses: substituir la vocalista que se n'havia anat, dissoldre el grup o seguir amb dues vocalistes. Finalment van optar per aquesta última via, amb un replantejament del mateix concepte de la banda. Així, si tres anys enrere The Pepper Pots versionaven en directe clàssics de The Supremes o Martha & The Vandellas, avui més aviat triarien temes de Marvin Gaye o Curtis Mayfield. I és que The Pepper Pots han agafat el camí d'aquell soul dels anys setanta més compromès amb la realitat social. En són un bon exemple algunes de les cançons més emblemàtiques del nou àlbum, com "Good Times", que obre el disc, o "We Must Fight", que li dóna el títol. No han deixat de banda, però, les cançons de tema amorós, com "Got Me Crazy" o "Fallen Angel". 

El concert d'ahir a la nit a la sala Bikini, en què presentaven We Must Fight, mostra que The Pepper Pots han pres un camí ben encertat. Van tocar les dotze cançons del nou disc, combinades amb unes quantes perles dels seus dos àlbums anteriors ("Wanna Blindly Trust In You", "Gladden Your Soul", "Real Tru Love", "Time To Live" o "Can't Let Him Go"), i totes van sonar de meravella. Adriana Prunell i Aya Sima van estar esplèndides, els vents s'ho passaven d'allò més bé i ens encomanaven la seva alegria, i la resta de la banda funcionava com una màquina de precisió perfectament greixada. Després d'una mica menys d'una hora i mitja de concert, amb un bis inclòs, vam sortir de la sala Bikini amb un somriure d'orella a orella.

Adéu, Coppini

Germán Coppini va morir la nit de Nadal, als 52 anys, després d'una llarga malaltia hepàtica. Se'n va, així, un altre dels grans del pop espanyol dels 80, després d'Enrique Urquijo, Antonio Vega o Carlos Berlanga.

Ha plogut molt des d'aquells anys de glòria de Coppini, però les seves cançons continuen provocant i divertint (Siniestro Total) o emocionant (Golpes Bajos).

Nick Lowe, "Quality Street" (Bones Festes!!!)

Disc del mes, desembre 2013

L'Home Cactus us desitja a tots un bon Nadal i un feliç any nou. I perquè us recarregueu d'esperit nadalenc, us recomano l'últim disc de Nick Lowe, Quality Street, subtitulat "A Seasonal Selection For All The Family". Es tracta d'un altre magnífic àlbum del músic anglès, en la línia dels seus últims treballs. I es tracta, a més, d'un disc de Nadal, a ritme de rock'n'roll, country, pop o jazz, amb versions de nadales tradicionals com "Children Go Where I Send Thee" o "Silent Night" i alguna excel·lent cançó pròpia, com "Christmas At The Airport" o "I Was Born In Bethlehem". Com a curiositat, hi ha també una cançó escrita pel seu amic Ron Sexsmith ("Hooves On The Roof") i una altra que Lowe ha escrit en col·laboració amb Ry Cooder ("A Dollar Short Of Happy"). Tot plegat, amb l'elegància, el savoir faire i la qualitat habituals en aquest extraordinari músic que és Nick Lowe. Jo no em canso d'escoltar-lo!

Bones Festes!

Haruki Murakami, "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge"

"En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una notació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent la sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per què havien de ser tan complicades, les accions humanes?"

En Tsukuru ha conegut la Sara. Ell té trenta-sis anys i es dedica a dissenyar estacions de tren. Ella té trenta-vuit anys i treballa en una important agència de viatges. Per primera vegada en molts anys, en Tsukuru s'ha enamorat i no vol deixar escapar l'oportunitat de construir una vida amb la Sara. Però Tsukuru viu un moments de crisi: "Per tranquil·la i coherent que sembli la vida d'una persona, sempre, sens falta, hi ha algun gran moment de crisi, una època que es torna boja, com si diguéssim. Potser tothom necessita passar una frontera d'aquesta mena", deia Haida, un amic que Tsukuru havia tingut a la universitat.

En el cas de Tsukuru, la crisi deriva del fet que no ha curat unes ferides de la seva adolescència. Així, haurà de buscar els amics dels seus anys a l'institut, l'Aka, l'Ao, la Shiro i la Kuro, a qui no ha tornat a veure des del seu primer any a la universitat, i enfrontar-se amb uns records dolorosos del seu passat per tal de poder passar pàgina definitivament.

Així com altres llibres de Murakami avançaven al ritme de la música pop o del jazz, El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge progressa sota l'influx d'una suite per a piano de Franz Liszt. Tot i això, un dels passatges més aconseguits de la novel·la és quan el músic Midorigawa interpreta al piano, per al jove Haida, un tema de Thelonious Monk. I és que sempre és una delícia llegir Murakami.

Redd Kross tocaran a Barcelona!

Ens vam quedar ben fotuts quan, fa un parell de setmanes, es van anunciar les dates de la gira espanyola que els Redd Kross faran aquest pròxim gener i vam veure que no hi havia previst cap concert a Barcelona. 

Només ha estat un ensurt, perquè, aquest dijous passat, la promotora de concerts Houston Party comunicava a través de la seva pàgina web que la gira dels nord-americans sí que passarà per Barcelona: el dilluns 20 de gener, a la sala Bikini, podrem veure en directe la banda liderada pels germans Jeff i Steve McDonald, amb els catalans Biscuit de teloners.

Redd Kross presentaran les cançons del seu últim disc, Researching The Blues (disc del mes de L'Home Cactus l'estiu passat), i segur que tindrem l'ocasió de tornar a gaudir d'uns quants temes del seu repertori clàssic. I és que conservem un magnífic record del grandíssim concert que van fer el gener del 2007 a la sala Apolo!

Visca Redd Kross i visca Houston Party!

Burning, "Corre conmigo"

Al costat de les males notícies (la mort d'Uri Caballero i la fi d'Els Surfing Sirles, la dissolució d'Antònia Font o la mort de Lou Reed) també n'hi ha, per sort, de bones. Burning, la mítica banda madrilenya, continua al peu del canó gairebé quaranta anys després de la seva formació. Liderats per Johnny Cifuentes, els nous Burning han enregistrat un molt bon disc de rock, Pura Sangre, farcit de potents temes com "Willie Dixon", "Tú te lo llevas todo" o "Al final de la botella". De totes maneres, la banda sempre havia destacat per la seva habilitat per als poderosos mig temps ("Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?", "No es extraño que tú estés loca por mí"), i aquí ens en torna a donar una altra mostra: "Corre conmigo".

Alice Munro, "Estimada vida"

"Quan era jove vivia al final d'una llarga carretera, o una carretera que em semblava molt llarga. Darrere meu, quan tornava a casa de l'escola primària, i després de l'institut, hi havia el poble de debò, amb la seva activitat, les seves voreres i els seus carrers il·luminats després de fosc. Hi havia dos ponts sobre el riu Maitland que marcaven el final del poble: un pont de ferro estret, on els cotxes de vegades tenien problemes per decidir quins s'havia d'aturar i deixar que passés l'altre, i una passarel·la de fusta a la qual de vegades li faltava un tauló i podies veure directament l'aigua brillant i veloç. M'agradava, això, però al final sempre venia algú i hi posava el tauló." 

Així comença "Estimada vida", l'últim relat del llibre homònim, inclòs dins un apartat titulat "Final". La mateixa autora ens avisa que els quatre relats inclosos en aquest apartat no són ben bé contes i que tenen un caràcter autobiogràfic, "per bé que no sempre del tot fidel als fets". I afegeix que "em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida."

El fragment que he reproduït és un exemple de totes les virtuts de la literatura d'Alice Munro. En un sol paràgraf l'escriptora ens agafa pel coll i ens endinsa en la història. Perquè, més enllà de descriure'ns un paisatge, Munro recrea tot un món en aquestes poques ratlles: l'activitat del poble, els cotxes que es troben al pont de ferro estret i, és clar, la protagonista, aquesta nena que gaudeix observant l'aigua brillant i veloç a través del buit que deixa un tauló de fusta que falta a la passarel·la.

A part d'aquests quatre relats autobiogràfics, Estimada vida, l'últim llibre de la guanyadora del Premi Nobel de Literatura d'aquest 2013, ens presenta deu contes més, que, com és habitual en l'autora, tenen una fondària que els converteix en petites novel·les. En definitiva, un altre llibre molt recomanable d'Alice Munro.

The Velvet Underground, "The Velvet Underground & Nico"

Disc del mes, novembre 2013 (homenatge a Lou Reed)

La veritat: no se m'ha acudit una millor manera de retre homenatge a Lou Reed, mort el 27 d'octubre passat, que reivindicar, una vegada més, aquest gran disc, un dels meus predilectes: el primer àlbum que va publicar, el maig del 1967, The Velvet Underground.

No puc evitar associar la figura de Lou Reed amb aquella increïble banda que va ser The Velvet Underground. John Cale, Sterling Morrison, Maureen Tucker i Lou Reed. Dos ja no hi són: Morrison va morir l'any 1995, i ara hem perdut Lou Reed. La fascinació que aconseguien amb les percussions primitives de Tucker, la viola eletrificada de Cale, la guitarra de Morrison i les composicions i la veu de Reed és insuperable. I hi hem d'afegir encara l'encís glacial de Nico, la model i cantant alemanya, que va cantar tres cançons del disc per imposició d'Andy Warhol, que s'havia convertit en manàger del grup.

El disc del plàtan es defineix per les seves cançons. A la cara A: "Sunday Morning", "I'm Waiting For The Man", "Femme Fatale", "Venus In Furs", "Run Run Run", "All Tomorrow's Parties". A la cara B: "Heroin", "There She Goes Again", "I'll Be Your Mirror", "The Black Angel's Death Song", "European Son". Poesia, melodia i soroll.

El disc i el grup van passar força desapercebuts en el seu moment. No va ser fins als anys vuitanta que es va iniciar el culte a The Velvet Underground, que ha esdevingut des de llavors una de les bandes més influents en el panorama del pop i el rock.

En record de Lou Reed, he tornat a escoltar el disc, en una preciosa edició en vinil de color groc, mentre escrivia aquestes ratlles. I m'he hagut de tornar a rendir a la poesia de Lou Reed: "Let me be your eyes / a hand to your darkness / so you won't be afraid" ("I'll Be Your Mirror").

Antònia Font: final

Antònia Font al Clap de Mataró (gener del 2012)

"Fins aquí arriba la nostra trajectòria com a grup. Han estat uns anys molt reconfortants per a nosaltres. Ens n'anam amb una rialla i contents per la feina feta. Només donar-vos les gràcies per compartir i fer possible aquests 17 anys de música."

Antònia  Font se separen. La notícia ha començat a córrer aquest matí, i al migdia el grup ha escrit aquestes quatre ratlles a la seva pàgina de Facebook (ja hi ha cinc-cents comentaris).

Antònia Font se separen. I trobarem a faltar l'alegria que ens donaven els mallorquins amb els seus discos i els seus concerts. Trobarem a faltar la màgia que desprenien Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Jaume Manresa, Joan Roca i Pere Manel Debon, tant en els discos com dalt d'un escenari. Trobarem a faltar més cançons de Joan Miquel Oliver cantades per l'extraordinària veu de Pau Debon. "Es meu desert, sempre es meu desert, ses flors són margalides".

Al Summercase (agost del 2008)

Antònia Font se separen. I ens quedaran per sempre els seus discos, nou discos si comptem el directe  Pareix talment una foto (2008). I un munt de cançons inoblidables: "Viure sense tu", "Tots es motors", "Alegria", "Holidays", "Wa Yeah!", "Clint Eastwood", "Per jo i tots els ciclistes" i tantíssimes més. I ens quedarà el record dels seus concerts. Al començament érem quatre gats (al Teatre Clavé de Tordera, el febrer del 2003; o a les barraques de Pineda de Mar, l'agost del 2004), tot i que ja havien publicat els seus millors discos: A Rússia (2001), Alegria (2003) i Taxi (2004). Va ser, però, a partir de Batiscafo Katiuscas (2006) i del seu hit "Wa Yeah!" que els vaig veure omplir teatres (Teatre de Blanes, 2006), pavellons (Llagostera, juny del 2011) o sales (Clap, Mataró, gener del 2012). També va ser llavors quan van començar a aparèixer en les programacions dels grans festivals (els vaig poder veure al Summercase del 2008).

Antònia Font se separen. Faran un concert de comiat el 27 de desembre al Teatre Principal de Palma, per al qual s'han esgotat totes les entrades; l'empresa de management ha emès un comunicat en què afirma: "Treballem per trobar una nova data que alleugeri la tristesa de tots". Mentrestant, podem repassar la història d'Antònia Font disc a disc i fer un recorregut pels clips d'Antònia Font a la pàgina web del diari musical Enderrock. 

Antònia Font se separen. I algú es decidirà d'una punyetera vegada a publicar tots els seus discos en vinil?

Nikki Hill: talent i fúria!

La cantant de Carolina del Nord Nikki Hill ha publicat recentment el seu primer àlbum, Here's Nikki Hill (el títol és un homenatge al primer elapé de Little Richard, Here's Little Richard). Es tracta d'un magnífic disc que combina el soul, el rhythm&blues i el rock'n'roll. La setmana vinent el presentarà a Barcelona (dijous 28, a La [2]). No serà la seva primera visita a Catalunya: el mes de juny passat va tocar a Calella, a la 15a edició de l'Screamin' Festival, acompanyada per Los Mambo Jambo (a més del seu marit, el guitarrista Matt Hill). Aquí teniu un vídeo amb l'actuació gairebé sencera:

El Toro Records, el segell discogràfic de Pineda de Mar organitzador de l'Screamin' Festival, també ha publicat un single de Nikki Hill, amb les cançons "I Got A Man" i "Strapped to the Beat". Perquè us en feu una idea: