Per fer rock necessites bàsicament uns tios que sapiguen el que es fan amb les seves guitarres elèctriques. I està clar que Chuck Prophet ho té claríssim. I el guitarrista dels Mission Express no es queda enrere! Les notes que Prophet arrenca de la seva bregada Squier Telecaster connecten amb tot un món d'emocions. Em fa pensar en les guitarres del mític primer disc de Television: guitarres que riuen i que ploren. Però tot plegat no és només una qüestió de guitarres. Chuck Prophet sap estar dalt de l'escenari. Sap ser el perfecte frontman, en la seva mesura justa, sense els excessos d'un Jon Spencer, per exemple. Sap jugar amb la gestualitat i guanyar-se el públic amb uns somriures encantadors. Sap gaudir del que fa i ho transmet al seu públic, de manera que es forma una perfecta comunió. I una altra cosa, importantíssima: Prophet és un excel·lent compositor. I s'ha superat en el seu nou disc, Temple Beautiful, que ahir presentava a Barcelona. El que va fer l'any passat, primer al Sidecar i després a Music Hall, de versionar en directe tot el London Calling dels Clash em sembla ara un simple aperitiu en relació a l'enorme concert d'ahir a La [2]. "Play That Song Again", "Castro Halloween", "Temple Beautiful", "Willie Mays is Up at Bat", "The Left Hand & The Right Hand", "Little Girl, Little Boy" o "White Night, Big City" sonen glorioses en directe. També hi va haver temps, en un concert d'una hora i tres quarts, per recuperar cançons de discos anteriors ("Storm Across The Sea", "Balinese Dancer" o "Summertime Thing") i de versionar Springsteen ("For You") o Iggy Pop ("I'm Bored"). I, com que Temple Beautiful és un homenatge a la ciutat californiana de San Francisco, la millor manera d'acabar el concert no podia ser una altra que versionar la més mítica banda d'aquesta ciutat, els Flamin' Groovies. El tema escollit, és clar, va ser "Shake Some Action". Visca!
1 comentari:
Va ser fabulòs, un dels bolos de la temporada. Salut
Publica un comentari a l'entrada