Young Fresh Fellows, "I Think This Is" / "I Don't Think This Is"

Disc del mes, octubre 2009

Tot un personatge, el senyor Scott McCaughey: extravagant, simpàtic, incombustible. Ànima de grups com Young Fresh Fellows o The Minus 5, encara té temps per treballar amb R.E.M. -fa quinze anys que toca com a segon guitarrista en els directes de la banda i que col·labora en la gravació dels discos-, d’anar-se’n de gira amb Robyn Hitchcock o d’embolicar-se en nous projectes com The Baseball Project amb gent tan selecta com Peter Buck, Steve Wynn i Linda Pitmon.

Ara bé, McCaughey és, primer de tot, el líder dels Young Fresh Fellows, una banda formada a Seattle l’any 1981 i que el 1984 publicava el seu primer disc. Des de llavors n’han tret una desena més, recopilatoris i directes a part. McCaughey i companyia són gent honesta: es nota que s’estimen la música i que es diverteixen com bojos composant, gravant, tocant en directe... Aquests últims anys, però, el grup ha estat força inactiu: des que l’any 2001 apareixia el disc Because We Hate You, poques notícies en teníem, i McCaughey semblava centrat en The Minus 5, que per aquelles dates publicaven dos discos excel·lents: Down with Wilco (2003) i In Rock (2004).

Però els Fellows han tornat. El nou disc, que ha aparegut al mateix temps que Killingsworth, el nou dels Minus 5, es presenta en dos formats diferents: I Think This Is, editat en CD per Yep Roc Records, i I Don’t Think This Is, publicat en vinil per Munster. Canvia el disseny de la carpeta i canvia, lleugerament, el tracklist. Amb tot plegat, està clar que el senyor McCaughey no té la paraula “dosificar” en el seu diccionari particular.

I Think This Is / I Don’t Think This Is ens mostren una banda que amb el temps ha anat creixent sense perdre frescor. A més de la magnífica, “The Guilty Ones”, en què les guitarres elèctriques i les acústiques es troben per crear una bonica melodia, trobem dotze cançons que estilísticament remeten al power-pop, al rock de garatge, a la psiquedèlia, al rock-and-roll o al punk-rock. A “Go Blue Angels Go” semblen els Ramones -la cançó dura poc més d’un minut i mig-; “If You Believe In Cleveland”, en canvi, té aires folk-rock. Podríem destacar també “Betty Let The Good Times Crawl”, “Ballad Of The Bootleg” o la versió dels Stones “Gotta Get Away” -que només es troba al vinil-, però faríem poca justícia a la resta de cançons d’un disc que en conjunt és molt equilibrat i que no té desperdici.

Gràcies

Moltes gràcies a tots els qui seguiu aquest bloc. Moltes gràcies a aquells qui, amb el vostre vot, m'heu donat aquest premi. I moltes gràcies al jurat que va seleccionar aquest bloc com a finalista del concurs. Tots plegats em doneu l'energia necessària per poder continuar escrivint sobre aquells llibres, discos, concerts o pel·lícules que em sembla que valen la pena.

Nick Cave, "La mort de Bunny Munro"

Paral·lelament a la seva extraordinària carrera musical, Nick Cave ens ha anat donant mostres, al llarg dels anys però amb comptagotes, del seu també enorme talent literari. Després de King Ink (1988), un recull de cançons i proses, vindria la seva primera novel·la, And The Ass Saw The Angel (1989), que en castellà, publicada per Pre-Textos, es titularia Y el asno vio al ángel. Vint anys després, arriba la segona novel·la de Cave, amb una flamant traducció al català: La mort d’en Bunny Munro.

Les dues novel·les tenen en comú el gust pels personatges marginals. Si en la primera el protagonista era un maníac Euchrid Eucrow, mut i amb malformacions físiques, en la segona és Bunny Munro, un venedor de productes de bellesa a domicili obsessionat, fins al punt de la demència, per les dones i el sexe. En totes dues novel·les aquests personatges inicien una davallada cap a la destrucció d’ells mateixos i de tot el que els envolta.

A And The Ass Saw The Angel, però, la història se situa en una comunitat rural, mentre que a La mort d’en Bunny Munro ens trobem a la ciutat. Les referències bíbliques, omnipresents a la primera novel·la, ara han desaparegut del tot. I apareix l’humor, i també la tendresa -al voltant, sobretot, del personatge del fill, en Bunny Junior-, que vénen a matisar una concepció del tot miserable de l’ànima humana. Per al nen, "el món embogit dels adults" és una "desfilada interminable de situacions demencials", una "gran pluja de merda de gavina que cau constantment". Sembla que Cave té una fixació per aquestes aus, ja que en un altre moment de la novel·la parla de l’especial agressivitat de les gavines de la costa meridional d’Anglaterra, "que quan caguen apunten als humans. És un fet demostrat."

Cave s’expressa amb un estil àgil, per moments vertiginós, abundant en imatges molt ben trobades. Un parell d’exemples:

"D’una manera vaga, sent com si fos un actor secundari en la pel·lícula d’algú altre, on el diàleg està en un idioma marcià asincrònic i els subtítols estan en mongòlic o el que sigui, i en la qual ni tan sols sap qui és el protagonista."

"L’habitació és una disbauxa de paper de paret psicodèlic i moqueta de caixmir de color sang que sembla inspirada en els malsons fantasmagòrics i en tecnicolor d’un avortista clandestí australià. Les cortines de color escarlata pengen com talls de carn crua i el llum de paper enganxat al sostre es recargola amb els seus motius de ferotges dracs xinesos amb bigotis."

A YouTube es troben vídeos del mateix Nick Cave llegint fragments de la novel·la. En aquest llegeix un fragment del capítol 10:

El proper dissabte, dia 24 d’octubre, Nick Cave oferirà a Barcelona, al Casino l'Aliança del Poble Nou, un recital tot especial, en què combinarà la lectura de fragments de la novel·la amb cançons del seu ampli repertori. Serà, en paraules del mateix Cave, "una vetllada informal, íntima i estranya".

The Pepper Pots

Anomenades per molts les Supremes de Girona, The Pepper Pots han voltat per escenaris de mig món, des de Tòquio a Los Angeles, amb la seva música que s'inspira principalment en la d'aquells grups de noies que els anys 60 gravaven pel segell Motown: The Marvelettes, Martha Reeves & The Vandellas, The Velvelettes, The Crystals, The Ronettes... i The Supremes, és clar. No són, però, una banda de tribut: han enregistrat, fins al moment, tres àlbums amb cançons pròpies. L'últim, titulat Now!, l'han gravat entre Catalunya i Manhattan amb el productor Binky Griptite, que ha treballat, entre d'altres, amb Amy Winehouse. Un disc deliciós, una portada preciosa i un primer videoclip meravellós!

The Cave Weddings, "Bring Your Love" (7")

Sorprenent debut el d'aquesta banda d'Albany (Nova York), amb un single amb dues addictives cançons, "Bring Your Love" i "Let's Drive", que es mouen entre el pop i el rock de garatge, entre el surf i rock-and-roll, i que t'obliguen a escoltar-les repetidament, una vegada i una altra... A més, la portada és encantadora!

El podeu escoltar clicant aquí (i, si us agrada, compreu-vos-el, és clar!); també podeu visitar el myspace del grup.
Ens delim per escoltar els pròxims discos (esperem que siguin molts i tan bons com aquest) dels Cave Weddings!