The Pains Of Being Pure At Heart, s/t

Disc del mes, març 2009

Són tres nois i una noia, són de Nova York i han debutat amb un disc que ens transporta als primers anys 90, un disc que respira efervescència indie, ple de reverb i de guitarres distorsionades. Un disc com els d'abans (deu cançons en menys de trenta-cinc minuts), lluny dels excessos a què ens ha portat el CD de 74 minuts. I quines deu cançons! Els mestres (Stone Roses, The Pastels, The Wedding Present, The Jesus & Mary Chain, Teenage Fanclub, My Bloody Valentine i companyia) poden estar orgullosos dels seus deixebles! Quines deu cançons! La meitat són singles claríssims: "Come Saturday", "Young Adult Friction", "This Love Is Fucking Right", "Everything With You" i "A Teenager In Love". Però és que el disc ja arrenca de primera amb "Contender". I "Stay Alive" és una cançó preciosa! I "The Tenure Itch" (a mi em sona molt a Stone Roses) no està gens malament! I "Gentle Sons" proporciona el perfecte epíleg de guitarres distorsionades que un disc com aquest ha de tenir! Quan aconsegueixi deixar d'escoltar-lo, el guardaré al costat del primer dels Stone Roses, del Bandwagonesque dels Teenage Fanclub i del Psychocandy dels The Jesus & Mary Chain. Potser, fins i tot, al cap dels anys l’arribaré a escoltar tantes vegades com tots aquells!

Los Straitjackets versionen Nirvana

Los Straitjackets s'atreveixen amb tot! Si temps enrera, en el seu disc The Velvet Touch of... (1999), versionaven "My Heart Will Go On" (sí: el tema principal de la pel·lícula Titanic!), ara adapten a la seva fórmula instro-surf l'èxit més celebrat de la banda de Kurt Cobain, "Smells Like Teen Spirit", que podeu escoltar en el seu myspace. I no en tenen prou amb adaptar la cançó: també han redissenyat la portada de Nevermind!

Jonathan Richman a l'Apolo

Jonathan Richman, amb el seu bon humor tenyit de malenconia, és un home que es fa estimar. Dalt de l'escenari sempre s'hi ha trobat com el peix a l'aigua, i s'ha sabut guanyar públics d'aquí i d'allà cantant en un castellà, un francès o un italià macarrònics. De fet, Richman ja és tot un referent per a una nova generació de músics d'arreu (Jens Lekman, Dent May i tants d'altres).

Aquest dimarts va venir a l'Apolo de Barcelona, acompanyat d'un bateria, a presentar-nos el seu últim disc, ¿A qué venimos sino a caer?, un disc editat per Munster Records que recull 12 cançons en castellà, italià, francès i una en anglès, moltes d'elles ja publicades en discos anteriors. El concert de dimarts es va basar principalment en aquest disc, que va tocar gairebé sencer. En canvi, no va ser gaire generós a l'hora de recuperar grans clàssics del seu repertori: "Egyptian Reggae", "Pablo Picasso" i para de comptar. El millor va ser el final amb "Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow", "Vampiresa mujer" i "My Baby Loves Loves Loves Me".

Sempre és un plaer veure en Jonathan en directe. I ja feia 16 i 17 anys dels dos cops anteriors que l'havia vist (per cert, el primer cop, l'abril del 92, també va ser a l'Apolo). Llavors actuava tot sol, i es feia ell mateix les percussions picant de peus al terra de l'escenari. La diferència més gran que hi veig, però, és en el repertori: cançons com "I Wan Dancing In The Lesbian Bar", "That Summer Feeling", "You're The One For Me", "Back In Your Life", "Ice Cream Man", "A Higher Power" o "You Can't Talk To The Dude" (i en podria fer una llista molt més llarga) eren molt superiors a les que canta ara. I "Cerca" feia moltíssima més gràcia que, per exemple, "Yo tengo una novia". Però, insisteixo, sempre és un plaer veure en Jonathan.

Television Personalities a l'Apolo

Fa pocs mesos vaig descobrir el primer àlbum de Television Personalities, And Don't the Kids Just Love It, del 1981, i durant molt de temps m'he estat preguntant com és possible que no hagués conegut molts anys abans un disc tan meravellós com aquest. De manera que quan vaig veure que venien a tocar a l'Apolo, no m'ho vaig pensar dues vegades.
En una sala només mig plena, la banda liderada per Dan Treacy (únic supervivent de la formació original de 1977) va oferir un concert basat principalment en aquell primer disc. Ben aviat va sonar "Silly Girl", i poc a poc van anar caient altres perles com "This Angry Silence", "I Know Where Syd Barrett Lives", "Jackanory Stories", "A Picture of Dorian Gray" o "Look Back in Anger". En canvi, del seu últim àlbum, My Dark Places (2006), va tocar ben poca cosa. Poca, però bona: l'himne "I'm Not Your Typical Boy" i la minimalista "Tell Me About It", que ens recorda la música del genial Daniel Johnston. Dan Treacy, de qui el baixista tenia molta cura ("he's my dad", va dir Dan quan aquest li endreçava la guitarra que havia deixat al terra), es va guanyar l'afecte de la gent amb els seus somriures, les seves encaixades de mans amb els de les primeres files i la seva xerrameca, tot i que també va irritar algú que va demanar que toqués més i parlés menys. Això sí: quan tocava, ho feia a consciència i amb el seu ampli Fender Twin Reverb a un volum descomunal! Un concert estranyament bonic.