Jonathan Richman a l'Apolo

Jonathan Richman, amb el seu bon humor tenyit de malenconia, és un home que es fa estimar. Dalt de l'escenari sempre s'hi ha trobat com el peix a l'aigua, i s'ha sabut guanyar públics d'aquí i d'allà cantant en un castellà, un francès o un italià macarrònics. De fet, Richman ja és tot un referent per a una nova generació de músics d'arreu (Jens Lekman, Dent May i tants d'altres).

Aquest dimarts va venir a l'Apolo de Barcelona, acompanyat d'un bateria, a presentar-nos el seu últim disc, ¿A qué venimos sino a caer?, un disc editat per Munster Records que recull 12 cançons en castellà, italià, francès i una en anglès, moltes d'elles ja publicades en discos anteriors. El concert de dimarts es va basar principalment en aquest disc, que va tocar gairebé sencer. En canvi, no va ser gaire generós a l'hora de recuperar grans clàssics del seu repertori: "Egyptian Reggae", "Pablo Picasso" i para de comptar. El millor va ser el final amb "Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow", "Vampiresa mujer" i "My Baby Loves Loves Loves Me".

Sempre és un plaer veure en Jonathan en directe. I ja feia 16 i 17 anys dels dos cops anteriors que l'havia vist (per cert, el primer cop, l'abril del 92, també va ser a l'Apolo). Llavors actuava tot sol, i es feia ell mateix les percussions picant de peus al terra de l'escenari. La diferència més gran que hi veig, però, és en el repertori: cançons com "I Wan Dancing In The Lesbian Bar", "That Summer Feeling", "You're The One For Me", "Back In Your Life", "Ice Cream Man", "A Higher Power" o "You Can't Talk To The Dude" (i en podria fer una llista molt més llarga) eren molt superiors a les que canta ara. I "Cerca" feia moltíssima més gràcia que, per exemple, "Yo tengo una novia". Però, insisteixo, sempre és un plaer veure en Jonathan.