"Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.
Estava esperant el Popeye, que fan després de les notícies. Té els canells més grossos que la gent normal i al final sempre és el més fort. Però les notícies no s'acabaven mai.
El papa se les estava mirant. Jo m'havia posat les mans a les orelles perquè tinc por de les notícies. És el que m'agrada menys de la tele (...).
A les notícies hi va sortir un home. Portava una cosa a la mà, una nina, i la va ensenyar. (Es veia que no era real per les costures.) Em vaig treure les mans de les orelles.
-Això era la joguina preferida d'una nena petita -va dir l'home-. I aquesta nit, per culpa d'un accident estúpid, aquesta nena ha mort.
Vaig pujar corrents a la meva habitació.
Vaig saltar sobre el llit.
Vaig enfonsar la cara al coixí cada cop més fort fins que ja no vaig sentir res més. Vaig aguantar la respiració.
Llavors va venir el papa, va apartar el coixí, em va tocar amb una mà i em va dir pel nom. Jo estava plorant (...)
Llavors el papa em va explicar que cada dia algú es mor i que ningú sap per què. Les normes són així. Després va tornar a baixar.
Em vaig quedar assegut al llit molta estona. Així, sense moure'm. Dintre meu, alguna cosa no anava bé, ho notava a la panxa i no sabia què fer. Així que em vaig estirar al terra. Vaig allargar l'índex i em vaig apuntar al cap. I vaig abaixar el dit gros. I em vaig matar."
Així comença la novel·la Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, del psicòleg, clown i escriptor nord-americà, resident a França des de fa força anys, Howard Buten. Cal destacar, per altra banda, que es tracta del primer llibre que l'editorial barcelonina Blackie Books publicà en català, cosa que celebrem.
El llibre explica la història d'en Burt, un nen de vuit anys que està tancat en un centre d'internament infantil. "M'han portat aquí pel que li he fet a la Jessica", ens explica al començament del segon capítol. Així, a través de la veu narrativa del nen, anirem coneixent com és la seva vida al centre i, sobretot, anirem descobrint els fets que el van portar a ser internat. Tot plegat, doncs, a través d'un narrador en primera persona. La tria d'aquest punt de vista, amb un narrador identificat amb un nen amb un trastorn mental, ens remet a clàssics moderns de la literatura juvenil com El vigilant del camp de sègol, de J. D. Salinger, o El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon. I val a dir que la novel·la de Buten no desmereix al costat d'aquestes. Si més no, a França ho deuen creure: es diu, segons llegim a la solapa, que, d'entre els francesos que saben llegir, un de cada deu ha llegit Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada