Els discos del 2013

Tornem a arribar al final d'any, i em sembla que cal destacar, com ja he fet aquests anys anteriors, uns quants discos que valen realment la pena entre els que s'han publicat aquest 2013.

Per començar, aquests han estat els discos del mes de L'Home Cactus:

Yo La Tengo, Fade (gener). Tot i essent perfectament reconeixibles en cada disc, gairebé sempre tinc la impressió que cada publicació de Yo La Tengo supera l'anterior. Fade és una síntesi del bo i millor que ens ha donat la banda de Hoboken (New Jersey) durant tots aquests anys.

Foxygen, We Are The 21st Century Ambassadors Of Peace & Magic (febrer). Un disc que traspua aromes dels seixanta i dels setanta al llarg de les seves nou cançons. The Kinks, Bob Dylan, The Velvet Underground, The Beatles o David Bowie són, segurament, els artistes de capçalera del duo californià integrat per Jonathan Rado i Sam France.

Los Coronas, Adiós Sancho (març). Los Coronas afirmaven en una entrevista a Ruta 66 que sempre han volgut ser la banda sonora d'un spaghetti western rodat per Tarantino o Álex de la Iglesia i protagonitzat per Sancho Gracia. Amb Adiós Sancho fan un salt de qualitat.

Edwyn Collins, Understated (abril). Si en el seu anterior àlbum, Loosing Sleep, Collins parlava de la malaltia que havia patit i del procés de recuperació, ara reflecteix el seu amor per la vida en un altre disc meravellós, un disc brillant i emotiu, format per onze cançons com onze sols.

Parquet Courts, Light Up Gold (maig). Un disc sorprenent. Els impactes directes de cançons de poc més d'un minut, o cançons absolutament irresistibles com "Master On My Craft" o "Borrowed Time", contrasten amb el llarg passatge instrumental amb què acaba "Stoned And Starving", a base de feedback i guitarres distorsionades.

Tokyo Sex Destruction, Sagittarius (juny). Els barcelonins han crescut com a banda d'una manera espectacular en un viatge musical de Catalunya a Detroit i Nova York, al cor del soul i el rock'n'roll americà dels 60 i el 70, que ha fructificat en un disc enregistrat en els estudis analògics Black Pepper i produït per Fernando Pardo.

Spencer P. Jones & The Nothing Butts, Spencer P. Jones & The Nothing Butts (juliol-agost). En els trenta-nou minuts que dura el disc es concentra el bo i millor del rock australià, en la tradició de grans bandes com The Scientists, The Saints, Kim Salmon & The Surrealists o The Beasts of Bourbon.

King Khan & The Shrines, Idle No More (setembre). És innegable que King Khan & The Shrines és una de les bandes preferides de la casa. Només una dada per confirmar-ho: gairebé tots els seus àlbums han estat destacats com a discos del mes de L'Home Cactus. És impossible resistir-se a Idle No More: és un disc collonut!

Wau Y Los Arrrghs!!!, Todo roto (octubre). Dotze cançons (cinc versions i set temes propis) gravades, com és habitual, per Jorge Explosión als estudis Circo Perrotti de Gijón, entre les quals destaquen "Todo lo voy a romper" i "Es un buen día" (dues versions dels Kinks) o el surf d'aires mediterranis de "Rescate griego".

Nick Lowe, Quality Street (desembre). Un disc de Nadal, a ritme de rock'n'roll, country, pop o jazz, amb versions de nadales tradicionals com "Silent Night" i alguna excel·lent cançó pròpia, com "Christmas At The Airport". Tot plegat, amb l'elegància, el savoir faire i la qualitat habituals en aquest extraordinari músic que és Nick Lowe.

A més d'aquests deu discos, n'he triat una vintena llarga més que tranquil·lament podrien haver ocupat el lloc dels anteriors. Són aquests, en ordre alfabètic d'intèrprets:

Al Supersonic & The Teenagers, It's Alright. Tota una explosió del soul més festiu en el segon àlbum d'aquesta excel·lent banda de Granada que funciona des de l'any 2001. Un disc ple de cançons irresistibles: "It's Alright?", "I'll Always Be There", "Scandal Marketplace", "Paint Yourself In The Corner"...

Barrence Whitfield, Dig The Savage Soul. Una lliçó magistral de rock de garatge, rhythm & blues, soul i rock'n'roll a càrrec d'un veterà de l'escena, acompanyat i produït pel savi Peter Greenberg (The Lyres), tota una icona dins l'escena del rock de garatge. En Barrence i companyia van presentar el disc l'octubre passat a la sala Sidecar de Barcelona.

Bikimel, Farrera Can.Sons D.O. Només per la meravellosa cançó "Farrera" (heu de veure el videoclip!) ja hauríem d'incloure el disc en aquesta llista. Però Farrera Can.Sons D.O. amaga moltes més sorpreses, fruit d'una interessant recerca en què conflueixen el folk nord-americà i l'imaginari d'una vall pirinenca.

Nick Cave And The Bad Seeds, Push The Sky Away. Un altre bon disc del Nick Cave més serè (només a "Water's Edge" i a "We Real Cool" s'intueix la crispació dels primers discos amb els Bad Seeds), amb brillants composicions com "We No Who U R" o "Push The Sky Away".

Lloyd Cole, Standards. Com Edwyn Collins, el músic anglès Lloyd Cole sembla viure una segona joventut. Standards és un disc de maduresa ben entesa, un excel·lent tractat de música pop atemporal, amb excel·lents cançons com "California Earthquake" o "Women's Studies".

The Dirtbombs, Ooey Gooey Chewy Ka-Blooey! Mick Collins fa realment el que li ve de gust. Fins i tot si el que li passa pel cap és, deixant de banda el rock més salvatge i les guitarres més sorolloses, fer un disc de xiclet-pop. Això sí, sense abandonar el fuzz tan característic de la seva guitarra.

The Excitements, Sometimes Too Much Ain't Enough. La banda barcelonina liderada per l'explosiva Koko-Jean Davis presenta el seu segon àlbum, un altre excitant còctel de rhythm & blues i soul amb cançons irresistibles com "Ha, Ha, Ha". 

Help Me Devil, Lokanta Hell. Després d'uns quants discos i un munt de concerts amb Los Clavos o Los Bonzos, Juan Carlos Parlange ha tornat amb Help Me Devil, una banda inspirada en el rock'n'roll dels cinquanta. Lokanta Hell és el seu segon disc i compta amb la producció de Matt Verta-Ray (Heavy Trash).

Nikki Hill, Here's Nikki Hill. El juny va tocar a Calella, a la 15a edició de l'Screamin' Festival, i posteriorment va publicar el seu àlbum de debut (el títol és un homenatge al primer elapé de Little Richard, Here's Little Richard). Es tracta d'un magnífic disc que combina el soul, el rhythm & blues i el rock'n'roll, i conté temes explosius com "Right On The Brink".

Lady, Lady. Una londinenca (Terri Walker) i una nord-americana (Nicole Wray) es coneixen a Nova York i graven un dels millors discos de música soul dels últims anys amb el prestigiós segell Truth & Soul Records. El disc compta amb uns quants temes omplepistes, com "Money", "Get Ready" o "Hold On".

Lapido, Formas de matar el tiempo. Una bona portada (a en Brossa li hauria agradat), bones cançons i bones lletres. L'incombustible músic de Granada es mostra molt inspirat en el seu nou disc. "Vamos a esperar a que las nubes se abran / y que dejen pasar / esa intensa luz majestuosa y rara / como si un dios nos mirara a la cara", canta a "Un día de perros".

Lisa & The Lips, Lisa & The Lips. Més música soul. En aquest cas la protagonista és Lisa Kekaula, la ferotge cantant de The Bellrays. Per a l'ocasió s'ha fet acompanyar de músics de bandes diverses (The Right Ons, Diamond Dogs, els True Loves d'Eli Paperboy Reed), a més del seu inseparable guitarrista Bon Vennum. Irresistible el seu "Stop the DJ"!

The Pepper Pots, We Must Fight. La banda gironina fa un gir cap al soul dels anys setanta més compromès amb la realitat social en un disc madur, amb excel·lents composicions i que sona de meravella. Pas a pas es van convertint en un dels principals referents europeus pel que fa a la música soul. 

El Petit de Cal Eril, La figura del buit. "Amb totes les coses / que et fan sentir lliure / amb tan sols aquestes / val la pena viure", canta El Petit de Cal Eril a la cançó "Amb tot". Des de la senzillesa i la lucidesa, Joan Pons construeix una obra ben ambiciosa (disset cançons, cinquanta-cinc minuts, doble elapé de vinil). I se'n surt triomfant.

Josh Ritter, The Beast In Its Tracks. La bonica cançó "Evil Eye" és la porta d'entrada del setè àlbum d'estudi d'aquest cantautor d'Idaho. The Beast In Its Tracks és un disc íntim i reposat que parla de ruptures sentimentals, amb molta naturalitat i unes melodies ben suggerents.

Smith Westerns, Soft Will. El tercer àlbum de la banda de Chicago és una mostra d'indie rock de la millor escola (reconeixen la influència de Bowie, T. Rex o Oasis en la seva música), ple de bones cançons com "3am Spiritual", "White Oath", "Idol", "Best Friend" o "Varsity".

The Strypes, Snapshot. El millor disc del 2013 segons la revista Ruta 66. Sorprenent debut d'una joveníssima banda (la mitjana d'edat és de disset anys) de la Irlanda del Nord. Un disc de rabiós rhythm & blues, en la tradició de les bandes britàniques dels seixanta, en què es combinen potents temes propis amb encertades versions de Willie Dixon o Nick Lowe.

Els Surfing Sirles, Música de consum. L'últim disc dels Sirles, que han dissolt el grup després de la mort del guitarrista Uri Caballero, fa posar els pèls de punta. "I si em toqués morir, aquí ho faria amb alegria: prendria un carajillo més i una tapa d'escopinyes", canten a "Centre del món". Un disc collonut que arrenca amb "Festa amb morts" i "Cançó funeral"!

Thee Oh Sees, Floating Coffin. Un àlbum engrescador (quin començament, amb "I Come From The Mountain"!) de la prolífica banda de San Francisco (publiquen, com a mínim, un disc a l'any). En aquesta ocasió, deixen una mica de banda el punk i el rock de garatge per endinsar-se en terrenys més psiquedèlics i aconsegueixen fer un dels seus millors discos.

The Wave Pictures, City Forgiveness. Uns altres que no paren de gravar. M'encanten perquè destil·len el millor de Violent Femmes, Television o Jonathan Richman. City Forgiveness és una obra descomunal i un objecte preciós: doble disc de vinil de color blanc, amb carpeta doble i amb els dos CDs de regal. I a un preu més que assequible!

Holly Williams, The Highway. La música americana circula per les venes de la néta de Hank Williams, filla de Hank Williams Jr. i germana de Hank Williams III. The Highway és el seu tercer disc i el que ha tingut més ressò, gràcies a precioses cançons com "Gone Away From Me", "Railroads" i, sobretot, la titular "The Highway".

I, a hores d'ara, encara tinc pendent d'escoltar els nous vinils de Los Mambo Jambo (Impacto Inminente) i Nick Cave & The Bad Seeds (Live From KCRW). De tots dos en tinc excel·lents referències, però ja en parlaré, si de cas, en pròxims escrits. I és que aniria afegint discos i més discos a aquesta llista i no acabaria mai!