Sonic Youth, "The Eternal"

Disc del mes, juliol-agost 2009

Els reis del noise-rock tornen a demostrar, una vegada més, perquè són això: els reis. Porten vint-i-vuit anys de carrera i han gravat, amb aquest, disset álbums, alguns dels quals es troben entre els més destacats de la història del rock: Daydream Nation (1988), Goo (1990) i Dirty (1992) són els meus predilectes.

Al llarg de bona part d'aquests anys han mantingut la mateixa formació: als tres membres de la formació original, Thurston Moore (veu i guitarra), Lee Ranaldo (veu i guitarra) i Kim Gordon (veu, baix i guitarra), se'ls va afegir, substituint els anteriors bateries, Steve Shelley. Això passava el 1986. I encara avui continuen els quatre junts, amb alguna incorporació ocasional, com va ser la del músic i productor Jim O'Rourke, baixista i guitarrista de la banda des de l'any 2000 fins al 2005, i una recent incorporació que no sabem si és puntual o serà definitiva: Mark Ibold, el que havia estat baixista dels Pavement, apareix en els crèdits i en les fotografies promocionals del nou disc dels de Nova York. Molt probablement és aquesta estabilitat, juntament amb la seva aversió a la vanitat i a l'histrionisme, allò que els permet mantenir-se en la primera línia.

Amb cançons més properes al pop, de dos o tres minuts (com "Sacred Trickster" o "Leaky Lifeboat"), i d'altres de més llargues que juguen amb el soroll i l'experimentació ("Anti-Orgasm" o "Antenna"), The Eternal es mou dins les coordenades que sempre han caracteritzat la música de Sonic Youth: entre la melodia i el soroll, entre l'ordre i el caos, entre el misteri i la revelació. Hi ha les guitarres que punxen, hi ha les afinacions estranyes. I hi ha, finalment, magnetisme i bellesa.