PopArb 2009

És curiós, el PopArb. La primera sensació que vaig tenir en entrar al recinte, el divendres a la nit, va ser la de trobar-me enmig d'un festa major de trenta anys enrera. L'ambient és agradable i la gent civilitzada, sense aquelles colles de hooligans que vénen a tocar els nassos als summercases.

Havia vist en Joan Miquel Oliver tocant amb Antònia Font, però mai en solitari. I em va agradar molt. El límit de temps que imposa un festival el va obligar a sacrificar les presentacions en benefici de les cançons. Però de cançons en té, l'home: "Surfistes en càmera lenta", "Polo de llimona", "Molí de vent", "M'encanta París", "Hansel i Gretel"... Un dels millors moments del concert va ser quan se'n va anar la llum a mig "Final feliç" (una broma de Thomas Alva Edison, segons Oliver) i el públic va continuar cantant el "lalalala" fins que el grup va poder reprendre la cançó. I el final del concert, amb "Lego", "Foto" i "Polo de menta", va ser realment intens!

La pluja havia fet endarrerir l'inici dels concerts. L'Oliver, que havia d'haver començat a tres quarts de dotze, no ho va fer fins a la una. Més tard vam veure Love of Lesbian. Per acabar, Ultraplayback: després d'un parell de cançons vam marxar. La cosa pintava molt bé, però estàvem rebentats.

L'endemà dissabte, sense pluja, tot va anar de primera. La sorpresa de la nit va ser Joe Crepúsculo, que es declara un trobador tecno. Reconec que l'havia escoltat poc i malament. A part de fer-nos un tip de riure amb les presentacions de les cançons, no vam parar de ballar amb "El día de las medusas", "Baraja de cuchillos", "Ama y haz lo que quieras" o "Suena brillante". En el seu myspace he vist que aquest estiu se'l passarà de festival en festival: no m'estranya gens!

Els Manel arrasen: un sol disc al carrer i les entrades s'exhaureixen a cada concert que fan. I és que els Manel generen felicitat i emoció. S'ho passen bé dalt de l'escenari i transmeten aquesta alegria al públic. Fins al punt que, en un moment del concert, algú que hi ha al teu costat crida: "Sou els millors!". Dissabte van tocar pràcticament el mateix repertori que quan els vaig veure l'abril a Cardedeu: gairebé tot el disc Els millors professors europeus (sense -quina llàstima!- "Corrandes de la parella estable") i tres versions que són molt més que versions: "La gent normal" (Pulp), "No t'enyoro" (Els Pets) i "El bròquil" (Shakira). Un gran concert. Ara bé: esperem amb enorme expectació el dia en què tocaran una cançó nova!

Per acabar, vam veure en Miqui Puig, que es presentava acompanyat del seu Conjunto Eléctrico. Van versionar el "Soy así" de Los Salvajes (segons en Miqui, la millor banda que hi ha hagut mai a Barcelona) i van sonar de collons. Em vaig recordar d'aquells temps en què Miqui Puig començava amb Los Sencillos i els havia vist tocar al KGB, la mítica sala del barri de Gràcia: era l'any 1989 i tot just havien gravat la seva primera maqueta, que tenia cançons tan bones com "Por la noche", "Lluvias" o "Volver atrás"...

Visca el PopArb!

Doctor Explosion + Wau y Los Arrghs!!!

Discos del mes, juny 2009

Dos discos destacats, aquest mes! I visca el rock-and-roll! Bona collita, la d'aquest 2009: The Right Ons, The Jim Jones Revue... i ara tenim aquí els nous àlbums dels asturians Doctor Explosion, ¡¡Chupa aquí!!, i dels valencians Wau y Los Arrrghs!!!, ¡¡¡Viven!!!. Dos discos que tenen moltes coses en comú. D'entrada, tots dos han estat gravats als estudis Circo Perrotti que Jorge Explosion té a Gijón. Uns estudis de gravació 100 % analògics amb una àmplia col·lecció d'equips vintage. El mateix Jorge Explosion s'ha encarregat de produir, gravar, mesclar i masteritzar els dos discos, tant el de la seva banda com el dels valencians. A més, en tots dos col·labora Mike Mariconda, component de mítics grups americans de punk-rock dels anys 90 com The Devil Dogs o The Raunch Hands. Finalment, podem afegir que en els dos àlbums s'alternen composicions pròpies amb versions de bandes dels 60 com The Byrds, Larry and the Blue Notes, The Beathoveens, Jonah & Whales, The Lyrics o The Troyes.

En definitiva, el concepte musical d'aquests dos discos es pot resumir en unes paraules de la contraportada de ¡¡Chupa aquí!!:

"Es un disco de RockandRoll. ¿Alguien sabe que coño es eso? ¿Que coño es un disco de RockandRoll? Solo tres tíos tocando juntos, grabando todos a la vez, con energía, con actitud. Un disco honesto, sin trucos de estudio, directo a la cabeza, con rabia y mala ostia. Un sonido excitante y crudo que sucede en el estudio en tiempo real. Eso es un puto disco de RockandRoll. Algo que escuchas y te lo crees, sin la sobre producción aburrida del rock. El rock es aburrimiento, el RockandRoll es diversión. A nosotros no nos gusta el Rock. Por eso este disco Suena a RockandRoll. Suena a Garaje, a 60s Beat, a Punk, Suena a Doctor Explosión. No vendemos motos ni somos un montaje. Solo tres tarados con guitarras, timbales y energía directa a tu cara. Somos lo que hay en este disco. No hay que lamerle el culo a nadie, ni pedir perdón por divertirse. Enchúfate al ampli, salta, baila, tírate al suelo, haz el mongol. Antes de que sea tarde... ¡¡Diviértete!! ¡¡Muerte al Rock!! ¡¡Larga vida al RockandRoll!!!

Gloriosa nit de rock-and-roll!

Los Negativos (dijous 11-06-09, 21.30 h., sala [2] de l'Apolo, Barcelona)

Los Negativos han aprofitat la recent edició de Dandies entre basura, un disc que recull cançons gravades entre els anys 1986 i 2008, per fer una petita gira que finalment els va portar aquest dijous a la seva ciutat. Si a l'estudi són els mateixos de sempre, als escenaris només van pujar Carles Estrada i Alfredo Calonge, acompanyats de tres músics més. El repertori va ser de luxe. Van començar amb tres cançons de Piknik Caleidoscópico ("Viaje al norte", "Habitación realmente pequeña" i "Cansados y decaídos"). A partir d'aquí, van anar alternant més cançons del seu mític primer disc, com "El club del cerdo violeta" o "No soy yo (la psicoastenia)" amb algunes de les recuperades en el seu nou disc, com "Las calles vacías" o "Creación instantánea". Just al mig del concert va arribar un meravellós moment acústic amb "Parque portugués", "¿Quién aplastó la mariposa?" i "Cigarras panameñas", i després d'aquestes tres va esclatar "Bagdad": tres minuts de felicitat pop en una postal de finals dels 80, quan encara érem teenagers... Al llarg del concert van anar desfilant per l'escenari diferents convidats, vinculats a la història de la banda. D'altres, com Valentí Morató, el bateria original, s'ho miraven des del públic. Amb "Sacerdotisa de la carne eléctrica" van arribar al final del concert. Però encara ens esperaven un parell de bisos, amb dos clàssics imprescindibles de la banda com "Graduado underground" i "Moscas y arañas", una versió de "Shake Some Action" (en homenatge als seus admirats Flamin' Groovies) i, finalment, "1, 2, 3, luz roja", una de les poques visites al segon álbum del grup, 18º sábado amarillo (1987). Nostàlgia a cabassos. Un gran concert.

The Staggers (dijous 11-06-09, 23.15 h., sala Sidecar, Barcelona)

La casualitat va fer que, a l'entrada de l'Apolo, ens donessin un flyer que anunciava un concert dels Staggers al Sidecar. Així que, sortint de veure Los Negativos, ens en vam anar cap a la plaça Reial. Els Staggers són una banda austríaca que fa poc em va recomanar l'amic Junior Serrandez. Fanàtics del garage-punk més llardós (es declaren incondicionals dels recopilatoris de les sèries "Back From de Grave", "Las Vegas Grind" i "Teenage Shutdown"), practiquen un rock-and-roll primitiu i salvatge en la línia de bandes actuals com els valencians Wau y Los Arrrghs!, els americans The Neanderthals o els asturians Doctor Explosion. Precisament als estudis Circo Perrotti que Jorge Explosion té a Gijón han gravat els Staggers el single que divendres presentaven, titulat "No como tu". El concert va ser la bomba: tres quarts d'hora de festa salvatge i de ballar sense parar gràcies a un grup que sonava de collons i a un cantant, Wild Evel (Evelio el Salvaje a la contraportada del single), que és tot un showman. I van versionar "One Ugly Child", aquell tema de Larry Bright, de 1960, que ja tocaven en la seva època els Downliners Sect i que els Doctor Explosion van rebatejar "Eres feo chaval". Ja ho veieu: hi ha moltes connexions entre Àustria i Astùries...

En definitiva, una nit rodona.

Los Negativos, "Moscas y arañas"

A finals dels 80 a Barcelona es va viure un important revival de cultura mod, amb grups com Brighton 64, Kamembert, Telegrama o Los Negativos. Aquests últims van gravar un dels millors discos de la història del pop cantat en castellà: Píknik Caleidoscópico (1986). Ara han tornat als escenaris, i es diu que continuen tenint un directe boníssim. Aquest dijous ho podrem comprovar a la sala [2] de l'Apolo.