Tot torna a començar

Amb aquesta cançó de Mishima vaig començar l'any nou, en companyia de la família i els amics. Feliç 2011!

TOT TORNA A COMENÇAR

Quan d'un cel blau del nord somriguin

núvols blancs i bufi el vent,

i els teus pulmons s'inflin com veles,

i el sol t'escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres,

els gaigs, les garses i els mussols

refilin a l'uníson una melodia

que tens al cor, potser comencis

a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe)

Quan recuperis tots els fragments

d'aquest naufragi que és la memòria,

d'aquests parracs ja no en direm corbates,

d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge

l'udol dels llops, convocant la lluna,

recorri en calfreds els petits cossos

dels vostres fills, és que tot

torna a començar.

O potser tu mai has tingut un amic imaginari.

O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.

O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

Uns quants discos d'aquest 2010

Abans que acabi l'any, volia fer justícia a uns quants discos que, encara no sé ben bé per què, no he arribat a ressenyar en aquest bloc, i que són dels que més m'han agradat i més he escoltat aquest 2010. A més, és clar, d'aquells que he destacat com a discos del més durant l'any, entre els quals hi ha autèntiques meravelles com Brothers, de The Black Keys, o Alegrías, de Howe Gelb & A Band of Gypsies.

The School, Loveless Unbeliever. L'àlbum de debut dels de Cardiff aplega les sis cançons dels seus dos primers singles ("All I Wanna Do", "Valentine", "Let it Slip" o la insuperable "I Want You Back") i n'ofereix set de noves. Precioses cançons de brillants melodies inspirades en el pop dels seixanta i en el millor pop escocès.

Los Planetas, Una òpera egipcia. Diuen que Los Planetas ara fan un disc bo, ara un de dolent. Com que l'anterior, La leyenda del espacio, era boníssim, ara tocava un de dolent. Doncs no ha estat així. Una òpera egipcia és una més que digna continuació del seu predecessor. Continua experimentant en la fusió del flamenc i el pop psiquedèlic, amb col·laboracions de luxe com les d'Ana Fernández-Villaverde (La Bien Querida), Antonio Arias (091, Lagartija Nick) o Enrique Morente, i amb grans cançons com "La llave de oro", "No sé cómo te atreves" o "Romance de Juan de Osuna".

Belle & Sebastian, Write About Love. He llegit en algun lloc que només per "I Want the World to Stop" ja paga la pena aquest disc. Certament, és un tros de cançó, però trobo que en el disc n'hi ha unes quantes més que també estan la mar de bé. Per exemple, la que obre el disc, "I Didn't See It Coming", o la que li dóna el títol, "Write About Love". Catorze anys després d'If You're Feeling Sinister, vuit anys després que Isobell Campbell deixés el grup, Belle & Sebastian continuen fent bons discos.

Mishima, Ordre i aventura. Amb el seu tercer disc cantat en català, el grup de David Carabén i companyia se situen en primeríssima fila de la música pop feta a casa nostra i ens deixen unes quantes cançons més d'antologia: "Tot torna a començar", "Només era una part de tu", "Tornaràs a tremolar", "Guspira, estel o carícia"...

Beach House, Teen Dream. No ha sigut disc del mes, potser perquè la distinció li va petita: li escauria més la de disc de l'any. Teen Dream és un disc que et transporta, que et fa somiar. Com el disc dels Fleet Foxes l'any passat. "Norway", "Take Care" o "Used To Be" són cançons meravelloses, però és que tot el disc és extraordinari, de cap a peus.

Per acabar, només volia afegir que aquests últims dies del 2010 estic escoltant força els nous àlbums de The Jim Jones Revue, Burning Your House Down, i d'Imelda May, Mayhem. Tots dos, ara mateix, em semblen boníssims. Ja em vagarà de parlar-ne amb més deteniment...

Best Coast al Razzmatazz 2

Bethany Consentino té talent. La líder dels californians Best Coast pot presumir del seu encert a l'hora de crear cançons irresistibles com "Sun Was High (So Was I)", "Boyfriend", "Crazy For You" o la insuperable "When I'm With You". Amb el seu primer àlbum, Crazy For You, publicat aquest estiu passat, Best Coast han esdevingut una de les sensacions del moment.

Bethany Consentino té talent. La líder dels Best Coast té una bona veu i la sap fer brillar: tant a l'estudi com a dalt de l'escenari. Ens ho va demostrar divendres a la sala 2 del Razzmatazz.

Però, a més del talent de Consentino, Best Coast necessita millorar la seva formació en directe. En el disc Consentino toca la guitarra i canta, mentre Bobb Bruno hi posa guitarra, baix i bateria. En directe Bruno es decideix per la guitarra i Ali Koehler els acompanya a la bateria. En molts moments del concert de divendres vaig trobar a faltar un baix, tot i que Bruno s'esforçava per suplir amb la seva guitarra l'absència d'aquest instrument. I és que totes aquelles cançons que en els discos sonen fresques i engrescadores en directe perden pistonada.

Mercè Rodoreda-Joan Sales, "Cartes completes (1960-1983)"

Han passat dos anys des que es va publicar: faig una mica tard, doncs, a escriure aquesta ressenya. És clar que puc excusar-me amb la magnitud de l'empresa: no sempre trobes el moment per començar la lectura d'un volum com aquest. I és que, poca broma, són 567 cartes que omplen més de mil pàgines! Un cop em vaig posar en marxa, però, em vaig trobar totalment atrapat per una obra de gran força literària, cosa que no ens ha d'estranyar coneixent-ne els autors. He de dir que no tinc el costum de llegir epistolaris, i que l'experiència ha estat tan forta, tan absorbent com la lectura d'alguna d'aquelles llarguíssimes novel·les de, per exemple, Roberto Bolaño, o, per esmentar un dels autors preferits de Joan Sales, Dostoievski.

"Escriure, estimat Sales, i escriure en català sobretot, és un plaer solitari", escriu Rodoreda en una carta de setembre del 1962. L'escriptura és un dels temes destacats d'aquest epistolari. Rodoreda i Sales debaten a propòsit de les novel·les de l'escriptora barcelonina: l'estil, els títols, els pròlegs... A propòsit d'unes correccions de Sales a l'original de La plaça del Diamant, Rodoreda li respon: "No havia vist mai un deliri de canviar coses que estan bé per altres que estan malament". Però també parlen del panorama literari català, del món editorial, de les publicacions del moment (de la revista Destino en diuen el Cretino; de Serra d'Or en Sales diu que "no el llegeix absolutament ningú, fora d'en Triadú i la seva dona") i dels premis literaris: "Si jo fos dictador, prohibiria la loteria i els premis literaris", escriu Sales el gener del 1964. I, és clar, de l'èxit que va assolint l'obra de Rodoreda: les reedicions, les traduccions, la pel·lícula de La plaça del Diamant, els premis.

D'altra banda, editor i escriptora no són indiferents al moment històric que els ha tocat viure. Durant els anys de la dictadura els toca passar pels maldecaps de la censura prèvia. Fora d'això, però, els comentaris són breus i puntuals. Més abundants són les reflexions, sobretot de Sales, durant els anys de la Transició. L'octubre del 1977, a propòsit de la tornada de Tarradellas, escriu: "Mentrestant aquí esperem l'arribada d'en Tarradellas (...). L'esperem sense cap il·lusió, sense cap entusiasme. Penso, però, en la il·lusió i l'entusiasme del 14 d'abril de 1931, que havien de dur-nos cinc anys després a la més estúpida de les guerres, i em dic que qui sap si ara, que comencem sense entusiasme ni il·lusions, la cosa anirà de primera. Sempre els matrimonis de conveniència han donat millors resultats que els de passió."

Més enllà de la literatura i de la política, Rodoreda i Sales parlen de la vida, del pas del temps, de la vellesa i d'ells mateixos: "El mal de quan et fas vell és aquesta sensació d'efímer de moltes coses que abans si duraven un dia et semblava que no s'acabaven mai. Abans vull dir quan vivies d'il·lusions i tenies vint anys", escriu Rodoreda el juliol del 1963. Uns quants anys més tard, el desembre del 1979, l'escriptora es descriu així: "Encara que us sembli una persona molt quieta -i ho sóc- i molt poruga -que ho sóc- també sóc esbojarrada com un dimoni i valenta i temerària com n'he donat proves manta vegada, que diria un pedant de Serra d'Or. I sense ser aventurera, he viscut com s'ha de viure: o sigui, perillosament."

I vull esmentar, encara, l'impacte que em va causar la lectura de les últimes cartes, amb Rodoreda i Sales preocupats per afers domèstics, ignorant que els quedaven uns pocs mesos de vida.

En definitiva, la lectura d'aquest epistolari ha estat una experiència molt enriquidora.

Los Ginkas: visca el pop!

Los Ginkas són de Pamplona i diuen que fan pop-abilly. En el seu myspace (per cert, molt recomanable: a part de veure uns quants vídeos pots accedir, per exemple, a la descàrrega gratuïta del seu EP Ongi Ibili Pop-Abilly), es presenten com a Las Kasettes (les cantants Maier Gin i Edurne Kas), David Spector (baix), Tamu Tamurai i Mike Banana-rama (guitarres) i Javi Retumba-rama (bateria). Hereus del millor pop-punk fet en castellà (Alaska y Los Pegamoides, Kamenbert, TCR, Los Fresones Rebeldes), Los Ginkas tenen a punt el seu nou disc, el primer que publicaran en vinil: es diu Retumbarama, inclou 14 cançons i compta amb les col·laboracions de Terry IV, Las Lava Lamps, Parade, TCR, Astrogirls, Los Sfinters i Los Karatekas. Des de la pàgina web del segell Spicnic us podeu descarregar una de les cançons: "Linda Manz". I aquí us deixo un curiós videoclip, marca de la casa, d'un dels hits de la banda: "Fiesta en la luna".

Eddy Current Suppression Ring, "Rush To Relax"

Disc del mes, novembre 2010

Si fa quinze dies celebràvem el 25è aniversari de la revista Ruta 66, avui us presentem uns australians que sembla que hagin mamat tota la seva vida la saviesa musical que destil·la la veterana revista musical barcelonina. De fet, Rush to Relax, el tercer àlbum dels de Melbourne, va ser el disc destacat en el número d'octubre de Ruta 66.

Rush to Relax arrenca a la velocitat d'un fórmula 1 amb "Anxiety" i no afluixa amb "I Got a Feeling", una cançó que podrien haver firmat els Buzzcocks l'any 1977. "Tuning Out" em fa pensar, quan comença, en els californians The Zeros, però a partir dels dos minuts la cançó s'enfila en un llarg desenvolupament instrumental que ens transporta a l'Olimp dels déus: The Velvet Underground, Television, Wire... En aquests moments, l'àlbum fa un tomb: no ens trobem davant d'un disc de deu cançons de dos o tres minuts cadascuna, com ens podien fer pensar "Anxiety" i "I Got A Feeling". Ara, les breus i intenses "Walked Into a Corner" o "Isn't It Nice", que volten el minut de durada, alternen amb els més de quatre minuts i mig de "Gentlemen", un mig temps amb punxa, els sis i mig de "Tuning Out" o els més de set de "Second Guessing" (quin tros de cançó!). Mentrestant, a "I Can Be a Jerk" es deixa sentir la influència de Pavement. Per tancar el disc, "Rush to Relax": gairebé vint-i-cinc minuts que comencen amb unes guitarres i uns ritmes que invoquen Spacemen 3, Suicide, Joy Division o The Beasts of Bourbon i que deixen pas, a partir del minut cinc, al so de les onades. En definitiva, un disc collonut.

Jornada de reflexió

Amb l'avinentesa de la jornada de reflexió, us deixo un parell de vinyetes de Dinero, de Miguel Brieva. L'editorial Mondadori va editar fa un parell d'anys en un volum les cinc revistes que entre 2001 i 2005 havia publicat l'i·lustrador i humorista gràfic sevillà. Es tracta d'una obra absolutament genial que carrega amb intel·ligència i un sentit de l'humor brutal contra la dictadura de mercat en què vivim.

"¿Tú crees que somos felices, cariño?", pregunta l'home que porta un nen a coll a la dona que els filma. "¡Sí... lo pone aquí, en el visor de la cámara!", contesta ella. Val la pena ampliar la imatge i no perdre's cap detall!

Atom Rhumba, "Cynic Skin"

Com ja van fer els Beatles l'any 1969 (en el seu últim concert, a Savile Row, Londres), i com han fet després tants i tants grups (per exemple, U2 l'any passat a la BBC), Atom Rhumba han pujat al terrat per gravar el seu nou videoclip, el collonut "Cynic Skin", carta de presentació de l'àlbum Gargantuan Melee, amb què els de Bilbao tornen a l'activitat després de dos anys sense trepitjar els escenaris. No cal dir que celebrem el retorn del grup: encara recordem el seu magnífic concert al BAM del 2007!

Ruta 66: 25è aniversari

Amb el número 276 d'aquest mes de novembre, la nostra revista musical preferida, Ruta 66, compleix vint-i-cinc anys. I ho fa amb una edició especial de 144 pàgines, amb magnífica portada i sucosos continguts.

D'entrada, es revisen un per un aquests vint-i-cinc anys, destacant fets, discos, concerts i continguts de la revista. Així, rellegim fragments de les crítiques de grans discos com Rain Dogs (Tom Waits), Daydream Nation (Sonic Youth), New York (Lou Reed) o Slanted and Enchanted (Pavement), o de grans concerts com el d'Iggy Pop a l'Studio 54 (1989), Bob Dylan al Poble Espanyol (1993) o Tom Waits a l'Auditori del Fòrum (2008), amb les firmes prestigioses de Ladis Montes, Ignacio Julià, Jaime Gonzalo o Rafa Cervera.

Trobem també atractives entrevistes actuals a alguns dels protagonistes d'aquests vint-i-cinc anys: Iggy Pop, Paul Weller, Patti Smith, Elvis Costello, Solomon Burke o Fernando Pardo i Josele Santiago. D'altra banda, una selecció d'articles vintage recupera alguns dels millors reportatges o entrevistes publicats a la revista durant tots aquests anys, amb Nirvana, Teenage Fanclub, Gram Parsons o Matthew Sweet com a protagonistes.

Per acabar, una mirada al futur: el reportatge "Lo bueno está por llegar (guía de emergentes)" aposta pels que poden ser els músics i les bandes que destacaran els pròxims anys. Són vint-i-un noms entre els que hi ha Cheap Time, Fleet Foxes, The Low Anthem o The Strange Boys.

En definitiva, un especial 25è aniversari la mar d'interessant i entretingut, d'adquisició obligatòria. Felicitats, Ruta!

Fred i Son: visca el pop!

Fred i Son són de Barcelona, i en el seu myspace reconeixen les influències de grups com Prefab Spout, The Go-Betweens o Aztec Camera, però a mi em fan pensar sobretot en Las Aventuras de Kirlian, Family o Le Mans. Des de fa un parell de setmanes no puc deixar d'escoltar el seu primer disc, Diu que no sap què vol, publicat per Sones (responsables dels últims discos de Mujeres o Mishima), i que té edició en vinil de 180 grams!!! Impossible resistir-se als encants de cançons com "Cançó del pica-pica (si tu ets aquí)", "Plens de vida", "Cançó de Fred i Son" o "L'arc de Sant Martí". I ja que hi som, val la pena també anar a fer un volt pel bloc del grup: hi podrem veure, per exemple, les simpàtiques galetes Fred i Son!