The Pepper Pots al Bikini

Quan Marina Torres va deixar The Pepper Pots, els gironins van haver de reflexionar sobre la continuïtat de la banda. Les opcions eren diverses: substituir la vocalista que se n'havia anat, dissoldre el grup o seguir amb dues vocalistes. Finalment van optar per aquesta última via, amb un replantejament del mateix concepte de la banda. Així, si tres anys enrere The Pepper Pots versionaven en directe clàssics de The Supremes o Martha & The Vandellas, avui més aviat triarien temes de Marvin Gaye o Curtis Mayfield. I és que The Pepper Pots han agafat el camí d'aquell soul dels anys setanta més compromès amb la realitat social. En són un bon exemple algunes de les cançons més emblemàtiques del nou àlbum, com "Good Times", que obre el disc, o "We Must Fight", que li dóna el títol. No han deixat de banda, però, les cançons de tema amorós, com "Got Me Crazy" o "Fallen Angel". 

El concert d'ahir a la nit a la sala Bikini, en què presentaven We Must Fight, mostra que The Pepper Pots han pres un camí ben encertat. Van tocar les dotze cançons del nou disc, combinades amb unes quantes perles dels seus dos àlbums anteriors ("Wanna Blindly Trust In You", "Gladden Your Soul", "Real Tru Love", "Time To Live" o "Can't Let Him Go"), i totes van sonar de meravella. Adriana Prunell i Aya Sima van estar esplèndides, els vents s'ho passaven d'allò més bé i ens encomanaven la seva alegria, i la resta de la banda funcionava com una màquina de precisió perfectament greixada. Després d'una mica menys d'una hora i mitja de concert, amb un bis inclòs, vam sortir de la sala Bikini amb un somriure d'orella a orella.

Adéu, Coppini

Germán Coppini va morir la nit de Nadal, als 52 anys, després d'una llarga malaltia hepàtica. Se'n va, així, un altre dels grans del pop espanyol dels 80, després d'Enrique Urquijo, Antonio Vega o Carlos Berlanga.

Ha plogut molt des d'aquells anys de glòria de Coppini, però les seves cançons continuen provocant i divertint (Siniestro Total) o emocionant (Golpes Bajos).

Nick Lowe, "Quality Street" (Bones Festes!!!)

Disc del mes, desembre 2013

L'Home Cactus us desitja a tots un bon Nadal i un feliç any nou. I perquè us recarregueu d'esperit nadalenc, us recomano l'últim disc de Nick Lowe, Quality Street, subtitulat "A Seasonal Selection For All The Family". Es tracta d'un altre magnífic àlbum del músic anglès, en la línia dels seus últims treballs. I es tracta, a més, d'un disc de Nadal, a ritme de rock'n'roll, country, pop o jazz, amb versions de nadales tradicionals com "Children Go Where I Send Thee" o "Silent Night" i alguna excel·lent cançó pròpia, com "Christmas At The Airport" o "I Was Born In Bethlehem". Com a curiositat, hi ha també una cançó escrita pel seu amic Ron Sexsmith ("Hooves On The Roof") i una altra que Lowe ha escrit en col·laboració amb Ry Cooder ("A Dollar Short Of Happy"). Tot plegat, amb l'elegància, el savoir faire i la qualitat habituals en aquest extraordinari músic que és Nick Lowe. Jo no em canso d'escoltar-lo!

Bones Festes!

Haruki Murakami, "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge"

"En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una notació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent la sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per què havien de ser tan complicades, les accions humanes?"

En Tsukuru ha conegut la Sara. Ell té trenta-sis anys i es dedica a dissenyar estacions de tren. Ella té trenta-vuit anys i treballa en una important agència de viatges. Per primera vegada en molts anys, en Tsukuru s'ha enamorat i no vol deixar escapar l'oportunitat de construir una vida amb la Sara. Però Tsukuru viu un moments de crisi: "Per tranquil·la i coherent que sembli la vida d'una persona, sempre, sens falta, hi ha algun gran moment de crisi, una època que es torna boja, com si diguéssim. Potser tothom necessita passar una frontera d'aquesta mena", deia Haida, un amic que Tsukuru havia tingut a la universitat.

En el cas de Tsukuru, la crisi deriva del fet que no ha curat unes ferides de la seva adolescència. Així, haurà de buscar els amics dels seus anys a l'institut, l'Aka, l'Ao, la Shiro i la Kuro, a qui no ha tornat a veure des del seu primer any a la universitat, i enfrontar-se amb uns records dolorosos del seu passat per tal de poder passar pàgina definitivament.

Així com altres llibres de Murakami avançaven al ritme de la música pop o del jazz, El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge progressa sota l'influx d'una suite per a piano de Franz Liszt. Tot i això, un dels passatges més aconseguits de la novel·la és quan el músic Midorigawa interpreta al piano, per al jove Haida, un tema de Thelonious Monk. I és que sempre és una delícia llegir Murakami.

Redd Kross tocaran a Barcelona!

Ens vam quedar ben fotuts quan, fa un parell de setmanes, es van anunciar les dates de la gira espanyola que els Redd Kross faran aquest pròxim gener i vam veure que no hi havia previst cap concert a Barcelona. 

Només ha estat un ensurt, perquè, aquest dijous passat, la promotora de concerts Houston Party comunicava a través de la seva pàgina web que la gira dels nord-americans sí que passarà per Barcelona: el dilluns 20 de gener, a la sala Bikini, podrem veure en directe la banda liderada pels germans Jeff i Steve McDonald, amb els catalans Biscuit de teloners.

Redd Kross presentaran les cançons del seu últim disc, Researching The Blues (disc del mes de L'Home Cactus l'estiu passat), i segur que tindrem l'ocasió de tornar a gaudir d'uns quants temes del seu repertori clàssic. I és que conservem un magnífic record del grandíssim concert que van fer el gener del 2007 a la sala Apolo!

Visca Redd Kross i visca Houston Party!

Burning, "Corre conmigo"

Al costat de les males notícies (la mort d'Uri Caballero i la fi d'Els Surfing Sirles, la dissolució d'Antònia Font o la mort de Lou Reed) també n'hi ha, per sort, de bones. Burning, la mítica banda madrilenya, continua al peu del canó gairebé quaranta anys després de la seva formació. Liderats per Johnny Cifuentes, els nous Burning han enregistrat un molt bon disc de rock, Pura Sangre, farcit de potents temes com "Willie Dixon", "Tú te lo llevas todo" o "Al final de la botella". De totes maneres, la banda sempre havia destacat per la seva habilitat per als poderosos mig temps ("Qué hace una chica como tú en un sitio como éste?", "No es extraño que tú estés loca por mí"), i aquí ens en torna a donar una altra mostra: "Corre conmigo".

Alice Munro, "Estimada vida"

"Quan era jove vivia al final d'una llarga carretera, o una carretera que em semblava molt llarga. Darrere meu, quan tornava a casa de l'escola primària, i després de l'institut, hi havia el poble de debò, amb la seva activitat, les seves voreres i els seus carrers il·luminats després de fosc. Hi havia dos ponts sobre el riu Maitland que marcaven el final del poble: un pont de ferro estret, on els cotxes de vegades tenien problemes per decidir quins s'havia d'aturar i deixar que passés l'altre, i una passarel·la de fusta a la qual de vegades li faltava un tauló i podies veure directament l'aigua brillant i veloç. M'agradava, això, però al final sempre venia algú i hi posava el tauló." 

Així comença "Estimada vida", l'últim relat del llibre homònim, inclòs dins un apartat titulat "Final". La mateixa autora ens avisa que els quatre relats inclosos en aquest apartat no són ben bé contes i que tenen un caràcter autobiogràfic, "per bé que no sempre del tot fidel als fets". I afegeix que "em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida."

El fragment que he reproduït és un exemple de totes les virtuts de la literatura d'Alice Munro. En un sol paràgraf l'escriptora ens agafa pel coll i ens endinsa en la història. Perquè, més enllà de descriure'ns un paisatge, Munro recrea tot un món en aquestes poques ratlles: l'activitat del poble, els cotxes que es troben al pont de ferro estret i, és clar, la protagonista, aquesta nena que gaudeix observant l'aigua brillant i veloç a través del buit que deixa un tauló de fusta que falta a la passarel·la.

A part d'aquests quatre relats autobiogràfics, Estimada vida, l'últim llibre de la guanyadora del Premi Nobel de Literatura d'aquest 2013, ens presenta deu contes més, que, com és habitual en l'autora, tenen una fondària que els converteix en petites novel·les. En definitiva, un altre llibre molt recomanable d'Alice Munro.

The Velvet Underground, "The Velvet Underground & Nico"

Disc del mes, novembre 2013 (homenatge a Lou Reed)

La veritat: no se m'ha acudit una millor manera de retre homenatge a Lou Reed, mort el 27 d'octubre passat, que reivindicar, una vegada més, aquest gran disc, un dels meus predilectes: el primer àlbum que va publicar, el maig del 1967, The Velvet Underground.

No puc evitar associar la figura de Lou Reed amb aquella increïble banda que va ser The Velvet Underground. John Cale, Sterling Morrison, Maureen Tucker i Lou Reed. Dos ja no hi són: Morrison va morir l'any 1995, i ara hem perdut Lou Reed. La fascinació que aconseguien amb les percussions primitives de Tucker, la viola eletrificada de Cale, la guitarra de Morrison i les composicions i la veu de Reed és insuperable. I hi hem d'afegir encara l'encís glacial de Nico, la model i cantant alemanya, que va cantar tres cançons del disc per imposició d'Andy Warhol, que s'havia convertit en manàger del grup.

El disc del plàtan es defineix per les seves cançons. A la cara A: "Sunday Morning", "I'm Waiting For The Man", "Femme Fatale", "Venus In Furs", "Run Run Run", "All Tomorrow's Parties". A la cara B: "Heroin", "There She Goes Again", "I'll Be Your Mirror", "The Black Angel's Death Song", "European Son". Poesia, melodia i soroll.

El disc i el grup van passar força desapercebuts en el seu moment. No va ser fins als anys vuitanta que es va iniciar el culte a The Velvet Underground, que ha esdevingut des de llavors una de les bandes més influents en el panorama del pop i el rock.

En record de Lou Reed, he tornat a escoltar el disc, en una preciosa edició en vinil de color groc, mentre escrivia aquestes ratlles. I m'he hagut de tornar a rendir a la poesia de Lou Reed: "Let me be your eyes / a hand to your darkness / so you won't be afraid" ("I'll Be Your Mirror").

Antònia Font: final

Antònia Font al Clap de Mataró (gener del 2012)

"Fins aquí arriba la nostra trajectòria com a grup. Han estat uns anys molt reconfortants per a nosaltres. Ens n'anam amb una rialla i contents per la feina feta. Només donar-vos les gràcies per compartir i fer possible aquests 17 anys de música."

Antònia  Font se separen. La notícia ha començat a córrer aquest matí, i al migdia el grup ha escrit aquestes quatre ratlles a la seva pàgina de Facebook (ja hi ha cinc-cents comentaris).

Antònia Font se separen. I trobarem a faltar l'alegria que ens donaven els mallorquins amb els seus discos i els seus concerts. Trobarem a faltar la màgia que desprenien Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Jaume Manresa, Joan Roca i Pere Manel Debon, tant en els discos com dalt d'un escenari. Trobarem a faltar més cançons de Joan Miquel Oliver cantades per l'extraordinària veu de Pau Debon. "Es meu desert, sempre es meu desert, ses flors són margalides".

Al Summercase (agost del 2008)

Antònia Font se separen. I ens quedaran per sempre els seus discos, nou discos si comptem el directe  Pareix talment una foto (2008). I un munt de cançons inoblidables: "Viure sense tu", "Tots es motors", "Alegria", "Holidays", "Wa Yeah!", "Clint Eastwood", "Per jo i tots els ciclistes" i tantíssimes més. I ens quedarà el record dels seus concerts. Al començament érem quatre gats (al Teatre Clavé de Tordera, el febrer del 2003; o a les barraques de Pineda de Mar, l'agost del 2004), tot i que ja havien publicat els seus millors discos: A Rússia (2001), Alegria (2003) i Taxi (2004). Va ser, però, a partir de Batiscafo Katiuscas (2006) i del seu hit "Wa Yeah!" que els vaig veure omplir teatres (Teatre de Blanes, 2006), pavellons (Llagostera, juny del 2011) o sales (Clap, Mataró, gener del 2012). També va ser llavors quan van començar a aparèixer en les programacions dels grans festivals (els vaig poder veure al Summercase del 2008).

Antònia Font se separen. Faran un concert de comiat el 27 de desembre al Teatre Principal de Palma, per al qual s'han esgotat totes les entrades; l'empresa de management ha emès un comunicat en què afirma: "Treballem per trobar una nova data que alleugeri la tristesa de tots". Mentrestant, podem repassar la història d'Antònia Font disc a disc i fer un recorregut pels clips d'Antònia Font a la pàgina web del diari musical Enderrock. 

Antònia Font se separen. I algú es decidirà d'una punyetera vegada a publicar tots els seus discos en vinil?

Nikki Hill: talent i fúria!

La cantant de Carolina del Nord Nikki Hill ha publicat recentment el seu primer àlbum, Here's Nikki Hill (el títol és un homenatge al primer elapé de Little Richard, Here's Little Richard). Es tracta d'un magnífic disc que combina el soul, el rhythm&blues i el rock'n'roll. La setmana vinent el presentarà a Barcelona (dijous 28, a La [2]). No serà la seva primera visita a Catalunya: el mes de juny passat va tocar a Calella, a la 15a edició de l'Screamin' Festival, acompanyada per Los Mambo Jambo (a més del seu marit, el guitarrista Matt Hill). Aquí teniu un vídeo amb l'actuació gairebé sencera:

El Toro Records, el segell discogràfic de Pineda de Mar organitzador de l'Screamin' Festival, també ha publicat un single de Nikki Hill, amb les cançons "I Got A Man" i "Strapped to the Beat". Perquè us en feu una idea:

Cachitos de hierro y cromo

Un equip de professionals de La 2 i Radio 3 s'han unit per crear un nou programa musical. Es titula Cachitos de hierro y cromo i s'emet, a La 2, els diumenges a les deu de la nit. El programa es construeix a partir del ric arxiu històric de TVE: "Durante estos meses nos hemos convertido en arqueólogos de la imagen y sibaritas del sonido, siempre a la búsqueda de auténticas joyas de la memoria audiovisual ya sea por criterios musicales o hallazgos televisivos", afirma l'equip al web del programa. Cada capítol (ja se n'han emès tres), dirigit per un guionista diferent, s'articula al voltant d'una temàtica concreta. Així, el primer capítol es titulava "Música de gasolinera" i se centrava en aquella música que anys enrere es venia, en cintes de casset, a les benzineres. El segon capítol, "Canciones para no dormir", era dedicat al Halloween, amb tot de música al voltant de monstres, bruixes, fantasmes, mòmies, vampirs... I el tercer capítol, el d'aquest diumenge passat, titulat "Perdidos", tractava dels "One Hit Wonders", els cantants o grups que van tenir una única cançó d'èxit.

El programa gaudeix d'un muntatge molt dinàmic que el fa ben entretingut. La selecció musical és ben heterogènia: s'hi pot veure des de Los Chichos a Lou Reed, passant per Nina Simone o Kate Perry. De moment, el meu capítol preferit és el segon, "Canciones para no dormir", amb actuacions de Siouxie & The Banshees (amb Robert Smith de The Cure com a guitarrista), Los Rebeldes, Kiss, Doctor Explosion, Siniestro Total, AC/DC, Parálisis Permanente i molts altres.

Cachitos de hierro y cromo - Canciones para no dormir

Hans Fallada, "Llop entre llops"

Edicions del 1984 ens ha permès descobrir l'excel·lent escriptor alemany Hans Fallada (Greifswald, 1893 - Berlín, 1947), gràcies a les traduccions de les novel·les I ara què, homenet?, Sol a Berlín, Llop entre llops i, recentment, L'home que va arribar lluny. Unes novel·les de pes: la que ara ens ocupa, per exemple, té mil dues-centes pàgines!

Llop entre llops "ens aboca a l’abisme de desesperació que comportà la profundíssima ensulsiada econòmica que sofrí Alemanya a la fi de la Primera Guerra Mundial", escriu Xavier Serrahima en un article a El Punt Avui; retrata "una època horrible, en què la inflació i la depreciació del marc convertiren un país sencer en poc més que un manicomi cada dia més embogit."

Llop entre llops és una novel·la descomunal i carregada d'un fi sentit de l'humor, que entronca més amb la literatura de l'est d'Europa (Dostoievski, Hašek, Hrabal...) que no pas amb els clàssics de la novel·la anglesa o francesa. Perquè us en feu una idea, reprodueixo a continuació uns fragments escollits de la novel·la.

"A la porta del pis, per damunt del picaporta de bronze en forma de boca de lleó, hi ha una placa de porcellana que diu 'Edmund Pagel, agregat d'ambaixada'. A la senyora Pagel, que ja té prop de setanta anys, li sembla que el seu marit no va arribar gaire lluny a la vida, perquè un agregat d'ambaixada d'edat provecta era una cosa força rara.

El cert és que el seu marit va arribar finalment al mateix lloc que els consellers i els ministres plenipotenciaris més experimentals: al cementiri."

Una plàstica descripció de Berlín a l'estiu: "El sol, que encara enlluernava, s'entreveia darrere del vapor com una bola de foc en ebullició. Les façanes de les cases, les escorces dels arbres, els vidres de les finestres, l'empedrat del carrer, la roba estesa a les baranes dels balcons o el rierol d'orina d'un cavall damunt del paviment, tot panteixava, gemegava i suava, fetorós i ardent. La noia immòbil creia sentir un brunzit que travessava la ciutat, una remor esmorteïda i monòtona, com si tota la ciutat bullís".

"I mentre a baix la noia desconeguda s'encarregava de la cuina, Wolfgang seia a la part de dalt i contemplava, impassible i apàtic, el jardí banyat pel sol a través dels finestrals fistonats de pàmpols i protegits amb reixes. Perquè de la mateixa manera que empresonen el crim darrere d'unes reixes, també la riquesa se sent més segura darrere les reixes dels bancs, les parets d'acer de les caixes fortes, les tanques de ferro forjat dels jardins, que al capdavall també són reixes, les persianes metàl·liques i les alarmes de les mansions."

"Déu va crear l'home a imatge seva, però tot ha canviat molt, des d'aleshores..."

"¿Sap què li dic, benvolgut senyor Studman? Que deu ser una cosa innata en les persones, això de rondinar. Quan naixem, cridem com cabrits i, quan morim, bramem com cabrons. I, entremig, no parem de rondinar."

Wau y Los Arrrghs!!! a la sala TZVR

Juanito Wau és espectacular dalt de l'escenari. I Los Arrrghs!!! sonen com ha de sonar una banda de garatge-punk. Així, Wau y Los Arrrghs!!! van oferir un salvatge concert a l'acollidora sala TZVR de Sant Feliu de Guíxols. Presentaven el nou disc, Todo Roto (disc del mes de L'Home Cactus), però no van oblidar-se d'alguns dels clàssics del seu repertori: "Delincuente" (la cançó amb què van obrir el concert), "Lo que quiero", "It's Great", "La cueva" o "Copa, raya, paliza". També vam poder comprovar que les cançons del nou disc funcionen de primera en directe: amb "Rescate griego" van aconseguir que el públic comencés a ballar, i "Todo lo voy a romper", "La ciudad no es para mí", "No puedo entender" o "Malditos modales" van sonar fantàstiques! Al final van fer embogir la sala amb la seva suprema versió de "Demolición" de Los Saicos i amb un bis en què van interpretar el seu himne "Viva Link Wray!". Abans, els teloners 13th Magic Skull van fer una actuació massa llarga i amb el volum excessivament alt. Malgrat això, toquen bé i hi posen ganes. Els falta, però, una mica de sentit de l'espectacle.

Wau y Los Arrrghs!!!, "Todo Roto"

Disc del mes, octubre 2013

"Hoy aquí se va a liar a base de bien". Amb aquest vers comença la primera cançó ("Todo lo voy a romper") del nou disc dels valencians Wau y Los Arrrghs!!!. Tota una declaració de principis!

La banda liderada per l'indescriptible Juanito Wau es va estrenar el 2005 amb un elapé titulat Cantan en español, publicat pel segell suís Voodoo Rhythm, que combinava, com ha passat en els següents àlbums, els temes propis amb les versions. En aquella ocasió adaptaven clàssics dels Trashmen ("Rey de tablistas"), Los Saicos ("Demolición") o Question Mark & The Mysterians ("Girl, coge mi cosa").

El segon disc, ¡¡¡Viven!!!, va ser publicat quatre anys més tard per Munster Records. "Con pocos discos vas a gastar tanto tus botines bailoteando como con este de los Arrrghs", sentenciava el text de la contraportada. Hi destacaven temes propis com "Bli, Blu, Bla (bla bla bla)" o "Copa, raya, paliza" i versions de Los Mockers ("No mientas más") o Jonah & Whales ("It's Great").

I hem hagut de tornar a esperar quatre anys més per poder gaudir d'un nou àlbum de Wau y Los Arrrghs!!! El disc, publicat en aquesta ocasió per la discogràfica nord-americana Slovenly Recordings, es titula Todo Roto. I si la banda ha anat canviant de companyia discogràfica al llarg d'aquests anys, s'ha mantingut sempre fidel, en canvi, als estudis de gravació (els Circo Perrotti de Gijón) i al productor (Jorge Explosión). I en aquesta ocasió tots plegats se superen: el so del disc de vinil és extraordinari! Comencen amb una versió dels Kinks ("Todo lo voy a romper"), que no és l'única declaració d'intencions que trobem al disc: a la cara b, la cançó "No sé cantar" comença així: "Yo no sé gritar / solo sé gritar / Soy muy estiloso / ésto no se me da mal / grito más salvaje / al no saber qué es un la". En total, dotze cançons (cinc versions i set temes propis), entre les quals destaquen també "La ciudad no es para mí", el surf d'aires mediterranis de "Rescate griego", "Es un buen día" (una altra versió dels Kinks), "Malditos modales" o "Casa, trabajo, coche y mujer" (versió d'un original de Jacques Dutronc).

Els valencians han començat fa unes setmanes la gira de presentació d'aquest nou disc. Aquest dimecres, dia 30 d'octubre, toquen a Sant Feliu de Guíxols, a la sala TZVR. No hi faltarem!

Alex Cooper, "Club 45"

Alejandro Díez Garín (Los Flechazos, Cooper) aboca tota la seva saviesa i la seva passió per la música dels seixanta en aquest llibre subtitulat "90 canciones de la Era Pop para mods y jetsetters". A partir de noranta singles de diferents bandes o solistes britànics, europeus, americans i australians (només repeteixen els Small Faces: "siempre han sido mi grupo favorito y nunca me cansaré de escucharlos"), Alex Cooper crea tot un teixit d'històries i anècdotes que configuren una suggeridora visió d'aquella dècada màgica. 

No hi falten, a més dels Small Faces, The Kinks, Georgie Fame, The Yardbirds, The Artwoods, The Byrds, Spencer Davis Group, The Remains, The Who, David Bowie & The Lower Third, The Easybeats, The Troggs o Los Salvajes. Al costat, però, de noms tan coneguts, Club 45 ens permet, si més no als no massa entesos en la matèria, descobrir meravelloses cançons de grups pràcticament desconeguts, com "Bad Time" de The Roulettes, "Leaving Here" dels anglesos The Birds (que no hem de confondre amb els americans The Byrds), "Kicks" de The Measles, "Gonna Fix You Good" d'Alan Bown Set...

I tot plegat es pot gaudir en un llibre preciós que combina els textos amb fotografies, retalls de premsa, portades de discos i cartells procedents de la col·lecció particular de l'autor. Una joia que va ser publicada per Ediciones Chelsea l'estiu del 2010 (i ja era hora que n'escrivís unes ratlles!).

Tràiler del nou disc de The Pepper Pots

The Pepper Pots publicaran el seu nou disc, We Must Fight, el 12 de novembre. Mentrestant, podem gaudir d'aquest tràiler, que fa venir moltes ganes d'escoltar el nou àlbum!

Barrence Whitfield And The Savages al Sidecar

Barrence Whitfield viu una segona joventut. Des que fa tres anys es va tornar a reunir amb The Savages, ha publicat dos discos demolidors. Savage Kings (2011), editat per Munster Records, va ser disc del mes de L'Home Cactus. I Dig Thy Savage Soul (2013) no es queda curt!

En Barrence i companyia van presentar aquest nou àlbum ahir a la nit a la sala Sidecar de Barcelona. Davant d'un públic amb moltes ganes de bon rock'n'roll, van deixar-se la pell en una intensa hora i mitja de concert. Val a dir que Whitfield està magníficament acompanyat per The Savages: el guitarrista Peter Greenberg (DMZ, The Lyres) és tota una icona dins l'escena del rock de garatge, i s'ha encarregat de produir els dos discos; el baixista Phil Lenker també havia militat a The Lyres, i amb el seu company Greenberg ha escrit unes quantes cançons per a Dig Thy Savage Soul; el bateria Andy Jody és pura energia; pel que fa al saxofonista, Tom Quartulli, només cal veure'l a la fotografia de la contraportada del nou disc!

Barrence Whitfield And The Savages ens van donar, des de l'escenari del Sidecar, una lliçó magistral de rock de garatge, rhythm & blues, soul i rock'n'roll, basada en les cançons dels dos últims discos ("The Corner Man", "Oscar Levant", "I'm Sad About It", "Blackjack", "Just Moved In", "You Told A Lie"...), algun clàssic de la primera etapa de la banda ("Big Bop Bip", "Walking With Barrence", "Ship Sailed At Six", "Big Mamou") i unes memorables versions de "Ramblin' Rose" (MC5) i "Have Love Will Travel" (Richard Berry). Quin tros de concert!

Dos llibres de Premi Nobel

Ens alegrem moltíssim que el Premi Nobel de literatura hagi anat a parar, finalment, a l'escriptora canadenca Alice Munro, que apareixia en les llistes de candidats des de fa ja uns quants anys. 

En el bloc de L'Home Cactus hem ressenyat un parell dels seus llibres (de fet, dues de les seves obres més destacades): Massa felicitat (Too Much Happiness, 2009) i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (Hateship, Friendship, Courtship, Loveship, Marriage, 2001).

Podeu llegir aquests escrits en els següents enllaços:

Alice Munro, Massa felicitat

Alice Munro, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni

Garage Swim

Adult Swim (una pàgina de vídeos i jocs), amb el patrocini de la marca de begudes Dr. Pepper, ha publicat el que en algunes webs consideren el millor recopilatori dels últims anys. Si més no, podríem coincidir a considerar-lo el millor recopilatori de descàrrega gratuïta. Garage Swim pretén documentar la nova escena de garatge americana, amb brillants aportacions dels Black Lips, King Khan, Thee Oh Sees, Mikal Cronin, Bass Drum of Death o els llegendaris The Gories.

Si us el voleu descarregar, només heu de clicar en aquest enllaç:

Garage Swim 

Espero que en gaudiu tant com jo!

Evelyn Waugh, "Últimes notícies!"

"Aquella tarda en Corker va explicar un munt de coses a en William sobre l'ofici de periodista (...); li va explicar les primícies i les enganyifes clàssiques, les confessions arrencades a sospitosos en ple atac d'histèria; les insinuacions i distorsions, el reguitzell d'invencions complexes i seductores que componien la història contemporània; les mentides agosarades amb què alguns havien fet fortuna; la manera com en Wenlock Jakes, el periodista més ben pagat dels Estats Units, havia donat al món el relat presencial del naufragi del Lusitania, en primícia mundial, quatre hores abans que l'enfonsessin; la manera com en Hitchcock, el Jakes de la premsa britànica, havia relatat el dia a dia dels horrors del terratrèmol de Messina assegut al seu escriptori de Londres".

Evelyn Waugh, l'escriptor anglès conegut per la novel·la Retorn a Brideshead (1945), va publicar el 1938 una novel·la titulada Scoop, que podem llegir en català, amb el títol d'Últimes notícies, gràcies a la traducció de Ferran Ràfols Gesa publicada el 2010 per A Contra Vent Editors. Últimes notícies és, com llegim a la contraportada d'aquesta edició catalana, "una novel·la sarcàstica i despietada contra el món del periodisme o, millor dit, contra la desinformació i la confusió". I és també una novel·la terriblement divertida (segons l'escriptor Gore Vidal, "el llibre més divertit que he llegit en tota la meva vida"), plena de situacions esbojarrades i personatges estrafolaris; una novel·la que et sorprèn a cada moment, des del primer fins a l'últim capítol. No és casual que quan Woody Allen va fer aquella comèdia protagonitzada per Scarlett  Johansson (que interpretava una jove estudiant de periodisme), la titulés també Scoop.

King Khan & The Shrines, "Idle No More"

Disc del mes, setembre 2013

És innegable que King Khan & The Shrines és una de les bandes preferides de la casa. Només una dada per confirmar-ho: gairebé tots els seus àlbums han estat destacats com a discos del mes de L'Home Cactus: Three Hairs And You’re Mine (2001), Mr. Supernatural (2004) i What Is?! (2007). I, és clar, Idle No More, el nou àlbum del grup. Impossible resistir-s'hi: és un disc collonut! La llarga espera (sis anys des de l'anterior treball!) ha valgut la pena.

No ha estat un camí de roses, la carrera de King Khan & The Shrines. Han publicat (comptant un parell de recopilatoris, un minielapé i un elapé compartit amb The Dirtbombs) vuit discos, gairebé tots amb discogràfiques diferents, des de Sounds Of Subterrania, passant per Voodoo Rhythm, Vicious Circle, Hazelwood i Vice, fins arribar a la companyia que edita aquest Idle No More, Merge Records.

A Idle No More, la banda liderada per aquest canadenc instal·lat a Berlín que es fa dir King Khan es mostra en plena forma i ens regala dotze enormes composicions segons els cànons del garatge-rock, la psiquedèlia, el soul i el rhythm-and-blues. El començament, amb "Born to Die" és demolidor, i tota una declaració de principis: King Khan ha escrit moltes lletres d'aquest àlbum afectat per la mort, en aquests últims anys, de tres amics seus, entre els quals es troba Jay Reatard. La tristesa que poden contenir les lletres contrasta amb el caràcter festiu que traspua la música, amb uns vents i uns cors molt encertats. Així, es succeeixen cançons fantàstiques com "Bite My Tongue", "Thorn In Her Pride" o "Luckiest Man". A la meitat del disc arriben dues balades, "Darkness" i "Pray For Lil", però després es torna a accelerar amb la simpatia de "Bad Boy", la bogeria de "So Wild" o el ritme d'"I Got Made". Quin tros de disc!

I, com a carta de presentació, un videoclip divertidíssim:

Crònica del Festisurf

Primer de tot: felicitats a l'organització! L'emplaçament, l'aparcament, el so, els discjòqueis... Tot va ser molt encertat. I també la selecció de bandes!

Els primers de la nit (i que, com ells mateixos van comentar, d'aquí a uns anys podran ser recordats per haver estat el primer grup que va tocar en la primera edició del Festisurf) van ser 13th Magic Skull, de Palafrugell. Ens van sorprendre sonant i tocant molt bé, en un estil semblant al de Los Straitjackets. Van interpretar clàssics del surf instrumental ("Chicken Walk", "Batman Theme") i curioses adaptacions, també instrumentals, de "The House Of The Rising Sun" de The Animals o "Funnel Of Love" de Wanda Jackson. Per cert, el bateria del grup es va fer veure força i més, davant i dalt l'escenari, més tard, durant l'actuació de Los Coronas. Sense comentaris...

13th Magic Skull

Després va pujar a l'escenari de la platja una altra banda catalana, Los Tiki Phantoms, amb els seus vestits foscos i les seves màscares de calavera habituals. El grup format per El Bravo, El Canibal, El Jíbaro i el Beat practica un surf instrumental amb un so molt punk. Dalt de l'escenari no es limiten a interpretar les seves cançons, sinó que munten un bon espectacle, interactuant amb el públic amb tot moment. Un gran concert!

Los Tiki Phantoms

Tot un espectacle!

Després de l'escomesa irresistible de Los Tiki Phantoms, els mexicans Lost Acapulco (ja els havíem vist feia uns quants anys en un Wipe Out Weekend, a Calella) no ho tenien gens fàcil! Els va costar animar el públic. Ho van fer a la part final del seu concert, quan, curiosament, van introduir uns quants temes cantats, entre els quals cal destacar "Rey de tablistas" (segons la versió que Wau y Los Arrrghs!!! fan del "King Of The Surf" de The Trashmen) o "Demolición" (Los Saicos).

Lost Acapulco

Els mexicans en acció!

I, per acabar, el plat fort de la nit: Los Coronas. Els madrilenys ens van oferir un gran concert basat principalment en els temes del seu nou àlbum, l'extraordinari "Adiós Sancho". Van arrencar amb la cançó que dóna títol al disc, i van sonar també, entre d'altres, "Baila Lola", "Dance Danny Dance", "Rockaway Surfers" o "Fuerte Comansi". També hi va haver temps per a les versions (de Marisol, Los Brincos i The Beatles). A Fernando Pardo se'l veia tan còmode tocant la guitarra com presentant les cançons. El protagonista d'aquestes presentacions era sovint Yehven Riechkalov, el magnífic trompetista ucraïnès de la banda. El bateria, Roberto Lozano "Loza", va fer una increïble demostració de tocar la bateria dret durant tot el concert (fins i tot al ritme dels Ramones!). Javier Vacas és espectacular tocant el baix. I David Krahe fa sonar de meravella les seves guitarres... Los Coronas són uns grandíssims músics!

Los Coronas

Fernando Pardo i el trompetista ucraïnès

Javier Vacas: rock'n'roll!

En temps de crisi, és molt d'agrair que es puguin organitzar festivals gratuïts d'aquesta categoria. Esperem poder gaudir de moltíssimes edicions més d'aquest Festisurf!

FestiSurf Costa Brava

Una bona manera d'acomiadar l'estiu! Quatre bandes de surf-rock instrumental tocaran a la primera edició d'aquest FestiSurf, a la Platja Gran de Platja d'Aro (sector de Riuet): els catalans 13th Magic Skull i Los Tiki Phantoms, els mexicans Lost Acapulco i els madrilenys Los Coronas. I l'entrada és gratuïta! Visca!

Alan Bennett, "Indecències"

"-M'imagino... -va dir el senyor Forbes. 

-Què t'imagines?

-M'imagino que... s'ho deuen haver muntat.

-Perdona, què dius?

-Que s'ho han fet. Que se l'ha beneficiada.

Hi va haver un silenci dolorós. Era un camp de batalla antic... Com en deia ella, com en deia ell i si a ell se li permetia dir-ne de cap manera.

-Suposo que deus voler dir "fer l'amor". Perquè jo m'estimo més no pensar-hi.

-Ella segurament -va dir el senyor Forbes, encès pel fragor de la batalla-, deu ser una mica pendó.

-Pendó? Edward. Quan aprendràs que hi ha certes expressions que no pots fer servir?

-He sentit com la feia servir en Graham.

-En Graham és diferent. En Graham és jove, atractiu i condueix un cotxe esportiu. Té una vida descapotable i una manera de parlar que hi fa joc. Ell pot dir "tio" i "potra" i "a tope", totes les coses que diuen els joves. Tu no pots. L'altre dia et vaig sentir dir "tetes" a casa dels Maynard. Ets massa vell per dir "tetes"."

És un fragment de "L'empara de la senyora Forbes", el segon dels dos relats que formen Indecències, l'últim llibre d'Alan Bennett traduït al català, subtitulat "Dues històries indecoroses". "L'empara de la senyora Forbes" és una història d'embolics sexuals dins una família que no s'assembla gens a allò que aparenta. Bennett és implacable a l'hora de retratar els personatges i la seva hipocresia. I les dues frases finals del relat són d'antologia: "De tota manera, encara que cap d'ells no és feliç, tampoc n'hi ha cap que sigui infeliç. I així van fent."

El llibre comença amb "El rejoveniment de la senyora Donaldson". La protagonista, vídua, es guanya la vida llogant una habitació de casa seva a estudiants i representant el paper de pacient, amb malalties diverses, a les classes de medicina del doctor Ballantyne. Un dia, la parella d'estudiants que té allotjats, i que fa setmanes que no paguen el lloguer, proposen compensar els impagaments amb una representació privada per a la senyora Donaldson...

L'autor construeix les dues històries a partir de l'enginy i de l'humor, i es mostra especialment hàbil en la creació dels diàlegs. De fet, Bennett va triomfar com a guionista de sèries de televisió i com a autor d'obres de teatre abans de decidir-se a escriure prosa. En català té traduïdes també un parell de novel·les, Amb una mà al davant i l'altra al darrere i Una lectora poc corrent. Quines ganes de llegir-les!

Oliver Cheatham, "Get Down Saturday Night"

Divendres passat vaig veure en directe la Fundación Tony Manero al BirraSo Festival, i dissabte al matí vaig estar buscant i escoltant la cançó "Get Down Saturday Night", original d'Oliver Cheatham, que els Manero havien versionat en el concert. Al vespre, casualment, vaig entrar en una sabateria de Calella. I quina cançó, d'entre milers i milers de possibles cançons, estava sonant just en aquell moment? "Get Down Saturday Night"! Que diguin que les casualitats no existeixen! No m'he pogut estar d'explicar-ho i, sobretot, de compartir aquesta fantàstica cançó d'Oliver Cheatham...

BirraSo Festival 2013

Divendres

Lalo López, guitarrista de la Fundación: espectacular!

Vam arribar tard a veure Zeidun, o sigui que vam començar amb Tokyo Sex Destruction. Va ser una actuació desconcertant. D'entrada, no sé si tenien algun problema amb la formació. Al Ruta 66 d'aquest mes hi ha una fotografia del grup en què apareixen cinc components. I el guitarrista ros que ahir tocava jo no l'identifico en cap imatge de la banda. En algun moment del concert van dir que havien assajat molt poc. A més, van tenir problemes primer amb el teclat i després amb la guitarra. El guitarrista va acabar fent no se sap ben bé què amb el teclat. En definitiva, el Tokyo van començar el concert amb força energia, amb les excel·lents cançons del seu últim disc, però es van anar diluint i van acabar marxant de l'escenari sense ni tan sols acomiadar-se. 

Després, The Sweet Vandals es van trobar un ambient força fred, però poc a poc el van anar escalfant a base de soul i de funk, presentant les cançons del seu nou disc After All. La cantant de la banda, Mayka Edjole, va arribar a baixar de l'escenari i a barrejar-se entre el públic per fer-nos ballar a tots! I vam acabar corejant l'esplèndida cançó "Better Than I Am".

Amb els ànims del públic ja encesos, la Fundación Tony Manero van fer el que és habitual en ells: no decebre gens i muntar una bona festa. Els Manero són espectaculars dalt de l'escenari, i és impossible resistir-se a ballar els seus grans èxits ("Can't Nobody Love Me Like You Do", "Sube el tocadiscos", "Paquito's Way", "Sunday Disco Dawn", "United Soul"...) o les magnífiques versions que executen (en aquesta ocasió, "Get Down Saturday Night" d'Oliver Cheatham).

Els encarregats de cloure la primera jornada del festival eren Betagarri. Em van semblar un grup més d'acampades, rebrots o barraques que no pas de BirraSo. Vam escoltar quatre o cinc cançons i vam anar passant cap a casa.

En l'apartat cerveser, vaig tastar l'escocesa Punk IPA, de Brewdog, i dues cerveses catalanes: la Malta Cuvée (Cervesa del Montseny) i l'edició especial Fundación Tony Manero, una cervesa negra (és clar!) de Guineu. Totes boníssimes!

Tokyo Sex Destruction

The Sweet Vandals

Fundación Tony Manero

Dissabte

En la segona jornada ens vam perdre Perrocker, Los Fulanos, Los Chicos, The Excitements i Dr.Calypso: la pluja (covards!) i circumstàncies familiars es van conjurar perquè no féssim els seixanta quilòmetres d'anada fins al Poble Espanyol ni el seixanta de tornada fins a Malgrat de Mar. Ja ens va saber greu, ja! Espero que estarem a l'altura per a la segona edició del festival!

BirraSo Festival vs. Gambeat Weekend

Aquest cap de setmana coincideixen a Barcelona un parell de festivals ben interessants: el BirraSo Festival i el Gambeat Weekend.

El Gambeat Weekend arriba enguany a la seva tercera edició i es trasllada al Bikini (les dues anteriors van ser a La 2 de l'Apolo). El rock'n'roll, el garatge i la psiquedèlia seran protagonistes amb grups com els japonesos The Minnesotta Voodoo Men, els americans Shannon & The Clams, els francesos Les Playboys, els alemanys Vibravoid o els catalans Mossén Bramit Morera i Els Morts. A més, cal destacar la batalla de bandes entre The Montesas i Imperial Surfers, o l'actuació de Loss Cesáreas (components de Wau y los Arrrghs!!! retent homenatge al gran Billy Childish).

El BirraSo Festival, en canvi, s'estrena aquest any. La idea és combinar la música ("les dues nits passaran del millor soul al funk, el rock de garatge, el ska i el boogaloo en una barreja del bo i millor de la música de ball feta amb instruments orgànics", llegim a la web del festival) amb la degustació de les millors cerveses artesanes del món. En el cartell destaquen bandes com Tokyo Sex Destruction, Fundación Tony Manero, The Sweet Bandals, Los Chicos, The Excitements o Dr. Calypso. 

Es tracta, doncs, de dos esdeveniments ben atractius! Em costaria decidir-me per un o altre si no fos que ja tinc (des del mes de juny!) les entrades del BirraSo (llavors encara no sabia res del Gambeat Weekend).

Alan Sillitoe, "La soledad del corredor de fondo"

"Nada más llegar al reformatorio me destinaron a corredor de fondo. Supongo que pensaron que estaba hecho para eso porque era alto y flaco para mi edad (y lo sigo siendo) y de todas formas, a mí me daba un poco igual, a decir verdad, porque correr siempre había sido algo importante para nuestra familia, especialmente correr huyendo de la policía. Siempre he sido un buen corredor, veloz y de zancada larga; el único problema era que aunque el día del trabajito en la panadería corrí lo más rápido que pude, y puedo afirmar que logré una muy buena marca a pesar de todo, no por ello evité que me pescaran los polis tras todo aquello."

Aquest és l'inici del relat principal (i el que li dóna el títol) d'aquest llibre d'Alan Sillitoe que l'editorial Impedimenta ha publicat aquest 2013 en castellà, amb traducció de Mercedes Cebrián. La soledad del corredor de fondo és una obra de culte, i la seva adaptació cinematogràfica, datada el 1962, dirigida per Tony Richardson i amb Tom Courtenay en el paper protagonista, és considerada una de les fites més importants del Free Cinema anglès.

Sillitoe havia fet el seu debut literari l'any 1958 amb la novel·la Sábado por la noche y domingo por la mañana (també disponible en castellà a Impedimenta). Un any després va aparèixer La soledad del corredor de fondo, un llibre que aplega nou relats. Aquesta edició en castellà compta amb una valuosa introducció de Kiko Amat, en què comenta l'impacte que en el seu moment li va causar la lectura de l'obra i n'analitza algunes claus (el context sociocultural, les tècniques, els temes). Una introducció que acaba amb aquestes paraules:

"La soledad del corredor de fondo es aún su cima [de l'obra de Sillitoe]: el perfecto tratado sobre la insatisfacción y el enojo del adolescente de clase obrera, su escrito más brutal, hermoso y emocionante (...). Si jamás ha habido una forma de explicar lo que tan difícil de explicar es, Sillitoe la atrapó y la convirtió en suprema obra de arte. En un escudo que definía y además (quizás sin pretenderlo) protegía y transformaba en algo sublime nuestra extenuante guerra sin fin. Nuestra guerra perpetua."

Cactus Hits Estiu 2013

Una mica de ska, un pessic de folk, un poc de rock, unes engrunes de rumba, una mica de soul, una dosi de funk i uns granets de pop (i els ingredients secrets, és clar!). Aquesta és la recepta màgica amb què he elaborat aquesta selecció musical, amb algunes de les cançons que més he escoltat aquest estiu. La podeu escoltar a Spotify o us la podeu descarregar a l'enllaç que trobareu després de la llista de cançons. Espero que us agradi!

01. The Specials, "A Message To You Rudy"

02. Badly Drawn Boy, "All Possibilities"

03. Charles Bradley, "You Put The Flame On It"

04. Josh Rouse, “Love Vibration”

05. Lambchop, “Your Fucking Sunny Day”

06. El Bicho, “Mama Dolores”

07. Ramones, “Do You Remember Rock'n'Roll Radio”

08. Los Coronas, “Adios Sancho”

09. Motorpsycho, “Go To California”

10. Cody ChesnuTT, “I've Been Life”

11. Amy Winehouse, “Monkey Man”

12. Hamilton, Joe Frank & Reynolds, “Don't Pull Your Love Out”

13. Blur, “Country House”

14. Rodriguez, “Sugar Man”

15. Daft Punk, “Get Lucky”

16. Kiko Veneno, “Echo de menos”

17. The Clash, “Rudie Can't Fail”

18. Madness ”One Step Beyond”

19. Al Supersonic & The Teenagers ”Paint Youself In The Corner”

20. Dr. Calypso  “Endavant”

Cactus Hits Estiu 2013

Spencer P. Jones & The Nothing Butts, "Spencer P. Jones & The Nothing Butts"

Disc del mes, juliol-agost 2013

Spencer P. Jones és un dels grans del rock australià. A part d'haver format part d'un munt de bandes (la seva entrada a la wikipedia n'enumera fins a dinou!), entre les quals cal destacar The Beasts of Bourbon, ha publicat al voltant d'una desena de discos al seu nom.

Per a l'últim dels seus àlbums ha comptat amb The Nothing Butts, nom amb què han estat batejats James Baker (un altre monstre del rock de les antípodes, bateria de The Beasts of Bourbon i Hoodoo Gurus) i els components de The Drones Gareth Liddiard (guitarra) i Fiona Kitschin (baix). 

En els trenta-nou minuts que dura el disc es concentra el bo i millor del rock australià, en la tradició de grans bandes com The Scientists, The Saints, Kim Salmon & The Surrealists o els mateixos The Beasts of Bourbon. El disc comença amb força amb "Only a Matter of Time", "Beware of Crossing" i "Freak Out". A partir d'aquí predominen les balades turmentades, com "(She Walks) Between the Raindrops", "Duplicity" o la que tanca el disc, "When Friends Turn". Cal destacar també els més de vuit minuts de l'extraordinària "When He Finds Out".

El disc, publicat en CD el novembre passat per Shock Records, acaba d'aparèixer en vinil gràcies a Bang!, la filial de Munster Records que es dedica gairebé exclusivament a la música d'ascendència australiana. Imprescindible!

Mordecai Richler, "El cas d'en Barney Panofsky"

El premi Llibreter continua descobrint-nos excel·lents novel·les i magnífics escriptors. En aquesta ocasió, l'obra distingida, en la categoria d'Altres Literatures, ha estat una formidable novel·la, publicada en català per Quaderns Crema, de l'escriptor canadenc Mordecai Richler (1931-2001): El cas d'en Barney Panofsky. 

Es tracta d'una novel·la de dimensions considerables, amb més de cinc-centes pàgines que són tota una festa per a l'aficionat a la bona literatura. El protagonista, com el títol indica, és Barney Panofsky, un jueu canadenc originari de l'est d'Europa que ha fet moltíssims diners primer amb el comerç i després com a productor de cinema i televisió. En les seves últimes setmanes de vida, escriu, per despit, les seves memòries, en què parla de les tres dones de la seva vida, dels seus fills, dels seus amics i enemics i, sobretot, de la misteriosa mort del seu amic Boogie.

És, per tant, el mateix Barney Panofsky el qui ens explica la seva història. I així anem coneixent el personatge, ja des de les primeres pàgines del llibre: "Però a mi no m'agrada ser avi. És esgarrifós. En esperit encara tinc vint-i-cinc anys, o trenta-tres com a màxim; en tot cas, de cap manera seixanta-set, ple de xacres i d'esperances frustrades. Tinc mal alè; braços i cames tenen necessitat urgent d'un greixatge i canvi d'oli; i, ara que per fi m'han implantat una pròtesi de maluc de plàstic, ni tan sols sóc biodegradable. Els ecologistes es manifestaran al meu enterrament."

Barney és un vell ben refotut. I en el moment d'escriure les seves memòries comença a patir els primers símptomes de l'Alzheimer. Les llacunes de memòria faran que aquest intent de passar comptes amb la seva vida sigui encara més peculiar. Barney està ben emprenyat amb un món que ja no és el de la seva joventut:

"En aquella època, ves per on, no només fèiem servir paper carbó sinó que quan trucaves per telèfon et responia una persona de debò a l'altra punta, no un contestador automàtic amb algun missatge enginyós. En aquella edat d'or no havies de ser un especialista en astronàutica per saber fer anar l'estri amb què s'engega i s'apaga el televisor, aquell aparell absurd de vint botons que vés a saber per a què serveixen. Els metges et venien a visitar a casa. Els rabins eren homes. Els nens els tenia la mare, i no els tenien en parcs de nens com si fossin garrins. Navegar era anar pel mar. No hi havia dentistes diferents per a les genives, els queixals, els empastaments i les extraccions: un de sol ho feia tot. Si un cambrer esquitxava de sopa la teva xicota, l'amo del restaurant s'oferia a pagar-li la factura de la tintoreria i us convidava a unes copes, i ella no el demandava per una milionada per "perjudici de la qualitat de vida". Si el restaurant era italià encara servia una cosa que en deien espaguetis, sovint amb mandonguilles; encara no servien pasta amb salmó fumat, o tallarines de tots els colors de l'arc de Sant Martí, o macarrons amb una salsa de verdures fumejant que sembla vòmit de gos."

Tot un cas, en Barney Panofsky!

400 entrades, 400 cançons

Amb aquesta, arribem a les 400 entrades publicades al bloc de l'Home Cactus! Per celebrar-ho, últimament he estat preparant una selecció de 400 cançons a Spotify, per compartir amb tots vosaltres. Són un munt de cançons predilectes de l'Home Cactus, amb la limitació, això sí, que comporta Spotify: en aquest servei de música no hi ha res dels Beatles, dels AC/DC o de Los Bichos, per exemple. Un dia d'aquests hauré de fer una selecció de les meves cançons preferides que no es troben a Spotify! Per altra banda, he procurat no posar més d'una cançó d'un mateix artista o grup, tot i que en alguns casos no m'he pogut resistir a incloure'n dues. Espero que gaudiu d'aquesta selecció! Aquí teniu l'enllaç: 

400 entrades, 400 cançons

Costa Music Festival

Ja està en marxa la segona edició del Costa Music Festival, el festival de la Costa Brava sud (Blanes, Lloret i Tossa). Les actuacions es porten a terme en diferents escenaris d'aquestes tres poblacions, però els concerts de més pes comencen demà divendres a les pistes d'atletisme de Lloret.

El cartell del festival és força eclèctic. Divendres i dissabte hi predomina clarament el revival disco-funk dels setanta, amb Boney M (divendres) i Earth Wind & Fire Experience (dissabte). He de confessar que "Daddy Cool" o "September" són dos temes imprescindibles en les meves punxades tradicionals de la nit de cap d'any! Com a teloners, divendres hi ha la Fundación Tony Manero, que sempre em fa ballar un munt, i divendres, The Excitements, una banda barcelonina que compta amb un elapé publicat per Penniman Records i que factura una irresistible mescla de rhythm & blues i soul, amb la carismàtica cantant Koko Jean Davis al davant. Quines ganes de veure'ls en directe!

Finalment, la programació de diumenge és molt més diversa, amb Pastora, Bonnie Tyler i Julieta Venegas (un còctel ben estrany!).

Convergència i Unió ("el musical") a Caldes de Malavella

Sales, Rodríguez, Rodés i companyia

A la Mercè Barnadas, bibliotecària de Caldes de Malavella, li agrada molt, a més dels llibres, la música. Te la pots trobar al popArb o, per exemple, en un concert d'Eels. I cada estiu munta un parell de concerts al pati de la biblioteca (diuen que un any va portar els Mishima!). 

Ahir a la nit els que van pujar a l'escenari van ser Maria Rodés, Ramon Rodríguez i Martí Sales. Acompanyats d'un baixista i un bateria van presentar les cançons del seu projecte conjunt, que s'ha materialitzat recentment en un disc, publicat per BCore, titulat Convergència i Unió.

La posada en escena d'aquest disc ells l'anomenen, irònicament, "Convergència i Unió: el musical". A partir de textos d'Enric Casasses, Josep Pla o Pere Calders i d'altres d'ells mateixos construeixen unes cançons que en directe adquireixen tota la seva intensitat. A més, van incloure alguna cançó dels seus altres projectes musicals ("Galatea" de The New Raemon i "El mirall" de Maria Rodés), una versió de Neil Young ("The Needle and The Damage Done"), Sales va llegir un manifest que exalta la Catalunya més popular i arrauxada, i van acabar a ritme de rock estripat, a l'estil dels Surfing Sirles. I ens vam quedar amb ganes de més!

Ramon Rodríguez

Maria Rodés

Martí Sales

Los Canguros, "Un salto adelante (1986-1990)"

Los Canguros van ser un dels grups que van formar part del moviment mod barceloní dels anys 80. Van viure molts canvis en la seva formació, i només el baixista Joan Quesada hi va estar des del començament fins al final. En la primera formació hi havia Joaquín Felipe (Los Fresones Rebeldes, Cola Jet Set), i més endavant s'hi van incorporar la cantant i el bateria de Kamenbert (Charo Boix i José Manuel González) i el cuiner Sergi Arola, que abans havia tocat amb Los Interrogantes. Los Canguros van gravar diverses maquetes i van participar en el disc recopilatori Barcelona Húmeda (1989), amb Los Sencillos, Los Interrogantes i Carol. De tot plegat em queda el record difús d'haver vist tocar Los Canguros, un diumenge a la tarda o vespre de finals dels vuitanta, en una petita sala de Barcelona (podria ser Humedad Relativa?), crec que amb en Pau Llovera, germà del baixista de Kamenbert, i en aquells moments mànager de Los Sencillos, Joan Llovera. 

Més de vint anys després, el segell BCore recupera totes les cançons de Los Canguros en una acurada edició en disc de vinil, amb textos de Kiko Amat i el coordinador del projecte, Ricky Gil (Brighton 64). Una bona oportunitat per tornar a escoltar, o per descobrir, petites joies com aquesta, "Eldorado Whisky Club".