Antònia Font: final

Antònia Font al Clap de Mataró (gener del 2012)

"Fins aquí arriba la nostra trajectòria com a grup. Han estat uns anys molt reconfortants per a nosaltres. Ens n'anam amb una rialla i contents per la feina feta. Només donar-vos les gràcies per compartir i fer possible aquests 17 anys de música."

Antònia  Font se separen. La notícia ha començat a córrer aquest matí, i al migdia el grup ha escrit aquestes quatre ratlles a la seva pàgina de Facebook (ja hi ha cinc-cents comentaris).

Antònia Font se separen. I trobarem a faltar l'alegria que ens donaven els mallorquins amb els seus discos i els seus concerts. Trobarem a faltar la màgia que desprenien Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Jaume Manresa, Joan Roca i Pere Manel Debon, tant en els discos com dalt d'un escenari. Trobarem a faltar més cançons de Joan Miquel Oliver cantades per l'extraordinària veu de Pau Debon. "Es meu desert, sempre es meu desert, ses flors són margalides".

Al Summercase (agost del 2008)

Antònia Font se separen. I ens quedaran per sempre els seus discos, nou discos si comptem el directe  Pareix talment una foto (2008). I un munt de cançons inoblidables: "Viure sense tu", "Tots es motors", "Alegria", "Holidays", "Wa Yeah!", "Clint Eastwood", "Per jo i tots els ciclistes" i tantíssimes més. I ens quedarà el record dels seus concerts. Al començament érem quatre gats (al Teatre Clavé de Tordera, el febrer del 2003; o a les barraques de Pineda de Mar, l'agost del 2004), tot i que ja havien publicat els seus millors discos: A Rússia (2001), Alegria (2003) i Taxi (2004). Va ser, però, a partir de Batiscafo Katiuscas (2006) i del seu hit "Wa Yeah!" que els vaig veure omplir teatres (Teatre de Blanes, 2006), pavellons (Llagostera, juny del 2011) o sales (Clap, Mataró, gener del 2012). També va ser llavors quan van començar a aparèixer en les programacions dels grans festivals (els vaig poder veure al Summercase del 2008).

Antònia Font se separen. Faran un concert de comiat el 27 de desembre al Teatre Principal de Palma, per al qual s'han esgotat totes les entrades; l'empresa de management ha emès un comunicat en què afirma: "Treballem per trobar una nova data que alleugeri la tristesa de tots". Mentrestant, podem repassar la història d'Antònia Font disc a disc i fer un recorregut pels clips d'Antònia Font a la pàgina web del diari musical Enderrock. 

Antònia Font se separen. I algú es decidirà d'una punyetera vegada a publicar tots els seus discos en vinil?

Nikki Hill: talent i fúria!

La cantant de Carolina del Nord Nikki Hill ha publicat recentment el seu primer àlbum, Here's Nikki Hill (el títol és un homenatge al primer elapé de Little Richard, Here's Little Richard). Es tracta d'un magnífic disc que combina el soul, el rhythm&blues i el rock'n'roll. La setmana vinent el presentarà a Barcelona (dijous 28, a La [2]). No serà la seva primera visita a Catalunya: el mes de juny passat va tocar a Calella, a la 15a edició de l'Screamin' Festival, acompanyada per Los Mambo Jambo (a més del seu marit, el guitarrista Matt Hill). Aquí teniu un vídeo amb l'actuació gairebé sencera:

El Toro Records, el segell discogràfic de Pineda de Mar organitzador de l'Screamin' Festival, també ha publicat un single de Nikki Hill, amb les cançons "I Got A Man" i "Strapped to the Beat". Perquè us en feu una idea:

Amy Winehouse at The BBC

Ja fa uns quants mesos que circula aquesta atractiva llaminadura: un box set format per tres DVDs i un CD amb el títol Amy Winehouse at The BBC. No us penseu, però, que es tracta d'un d'aquests productes que l'únic que pretenen és esprémer la butxaca dels incondicionals a base de material de segona categoria. En absolut! 

El primer disc és un DVD, titulat "A Tribute To Amy Winehouse By Jools Holland", que recull deu cançons interpretades en directe en diferents programes de televisió del músic i presentador Jools Holland (Later with Jools Holland, Jool's Hootenanny), amanides amb fragments d'entrevistes a la cantant i comentaris del presentador. Són actuacions datades entre el 2003 i el 2007, en què no falten grans èxits com "Rehab" o "Tears Dry On Their Own". Destaquen una versió de "Tenderly", un estàndard del jazz, només amb la veu de Winehouse i el piano de Holland, o les interpretacions al Jool's Hootenanny de desembre del 2006, amb tota l'orquestra de Holland i convidats d'excepció com Paul Weller, de tres clàssics del jazz ("Don't Go To Strangers"), del soul ("I Heard It Through The Gravepine") i de l'ska ("Monkey Man"). 

El segon disc és un CD que es titula "The BBC Sessions". Recull també material procedent de sessions diverses, des del 2004 ("Know You Now", "Fuck Me Pumps" o "In My Bed") fins al 2009 ("Just Friends" o "Love Is a Losing Game"). Inclou també sucoses versions de vells temes de jazz ("I Should Care", "Lullaby Of Birdland") o del clàssic de Phil Spector "To Know Him Is To Love Him". 

El tercer disc, un altre DVD, s'anomena "Amy Winehouse - BBC Sessions Live at Porchester Hall" i recull un concert de l'any 2007 per a la BBC en un teatre preciós. El repertori està format per nou de les onze cançons del disc Back To Black (2006), a les quals s'afegeixen dues peces de Frank (2003) i un parell de versions ("Valerie", de The Zutons, i la inevitable "Monkey Man", dels Maytals).

Finalment, l'últim disc, un altre DVD, es titula "Arena: Amy Winehouse - The Day She Came To Dingle". És un documental en què s'analitzen les influències musicals en la carrera d'Amy Winehouse, i en què la mateixa artista expressa la seva admiració per figures com Mahalia Jackson, Carleen Anderson, Sarah Vaughan, Soweto Kinch, Thelonious Monk o The Shangri-Las. El documental incorpora vídeos d'arxiu de tots aquests artistes i també sis cançons que Amy Winehouse interpreta en format reduït (acompanyada només de guitarra i baix) en una petita església d'un poble d'Irlanda.

En conjunt, Amy Winehouse at The BBC és un extraordinari homenatge a aquesta malaguanyada artista que tant pot complaure els incondicionals com aquells que es vulguin iniciar en l'obra de la reina del nou soul. 

Adéu, Josetxo

"Así que esto es el fin... 

No me lo esperaba así,

yo quiero algo mejor.

Yo quiero más calor,

más alma, ruido,

yo quiero una explosión." 

Són els primers versos de la cançó "Un poco más", del primer àlbum de Los Bichos, Color Hits (1989). La cançó parla d'una relació sentimental que s'ha acabat, però aquests primers versos, trets de context, aquests dies em posen la pell de gallina. En Josetxo ha mort.

No me'n vaig assabentar fins dissabte a la nit, i va ser gràcies al bloc del Capità Toni, Ones de l'Espai Exterior. Josetxo Ezponda, el carismàtic líder de Los Bichos, va morir dimarts a casa seva, a Burlada (Navarra), als 50 anys. Tres dies abans vaig estar punxant algunes cançons dels vinils de Los Bichos i ensenyant a en Cesc, el meu fill de dotze anys, aquelles portades tan fantàstiques que feia en Josetxo!

Feia temps que, de tant en tant, pensava: què se'n deu haver fet, d'en Josetxo? I és que, des que va publicar l'elapé A Glitter Cowbeb (1995), amb prou feines n'he sabut res més. Recordo que fa uns anys una notícia breu al Ruta 66 explicava que estava enregistrant unes cançons amb Charly, el guitarrista de Los Bichos. Si no recordo malament, Asio, el baixista, llavors ja era mort. I la següent notícia que recordo era que Charly també havia mort. Quina gran merda!

Recordo l'impacte que em va causar Color Hits, el primer àlbum de Los Bichos. Jo acabava d'arribar a Barcelona, a estudiar a la universitat. No recordo per què em vaig comprar el disc. Per la portada? Perquè el publicava Oihuka (per aquella època, jo em comprava discos de rock radical basc que editava el segell de Marino Goñi)? N'havia llegit alguna cosa en alguna revista musical? Sigui com sigui, el disc em va meravellar. Des de llavors vaig ser un seguidor incondicional de Los Bichos i vaig anar col·leccionant els seus elapés, minielapés, singles i CDs. I va ser gràcies a Los Bichos i altres grups de l'època, com La Secta, que vaig anar coneixent bandes tan interessants com Scientists, Stooges, Spacemen 3...

No vaig poder veure mai Los Bichos en directe. Però sí que vaig assistir al concert que en Josetxo va fer en solitari (com a "El bicho"), el gener del 95, al Garatge Club: érem quatre gats... Com pot ser que persones d'una sensibilitat tan extraordinària no tinguin cabuda en aquest món? Merda de món!

No trobareu res de Los Bichos a Spotify (el que dèiem: merda de món!), però a YouTube hi ha unes quantes cançons i una actuació del grup en el programa "Plàstic", de TVE. Aquí us deixo la cançó "Un poco más", amb què començava aquest escrit:

I aquesta és possiblement la millor cançó de Los Bichos: "Wishin' Shift", de l'enorme doble elapé Bitter Pink (1991):

Per acabar, aquí teniu un parell d'enllaços molt recomanables: una biografia i discografia de Los Bichos a lafonoteca.net i un bonic article de Jaime Cristóbal ("Adiós, Josetxo") a jenesaispop.com. 

The School: nou EP

Loveless Unbeliever, el debut en llarga durada de The School, va ser un dels discos que més ens va agradar del 2010. És per això que celebrem la publicació d'un nou disc de la banda gal·lesa, un EP amb quatre cançons que ha de precedir un nou àlbum, Reading Too Much Into Things Like Everything, que esperem per al mes de maig. Mentre l'esperem, però, podem anar assaborint aquestes quatre delicioses cançons, dues de pròpies ("Never Thought I'd See The Day" i "Where Does Your Heart Belong?") i dues versions ("When He Kisses Me" de Jonathan Richman i "I Wouldn't Know What To Do" de The Honeydrips). Aquí teniu el videoclip de la cançó que dóna títol a aquest EP: "Never Thought I'd See The Day".

Nou disc de The Black Keys

El duo nord-americà format per Dan Auerbach i Patrick Carney anuncia nou disc. Es publicarà el 6 de desembre amb el títol d'El camino i serà el setè de la seva discografia, que s'iniciava el 2002 amb The Big Come Up. Si segueix en la línia de qualitat dels últims àlbums del duo, en especial Attack & Release (2008) i Brothers (2010), serà, sens dubte, un dels discos destacats d'aquest 2011 que ja es va acabant. De moment, la cançó que n'han avançat, "Lonely Boy", confirma totes les millors expectatives que puguem tenir sobre El camino.

Cooper: Internet Tour

Cooper presenta el seu nou disc, Mi universo, que Elefant Records ha de publicar el 21 de novembre, en una gira per Internet. Des de dimarts passat, 8 de novembre, podem escoltar cada dia una nova cançó del disc, gràcies a la publicació dels videoclips corresponents en diferents pàgines web, principalment de mitjans musicals. Aquesta és l'agenda d'aquest "Internet Tour":

8 de novembre: Radio 3, "Mi Universo".
9 de novembre: Rockdelux, "Alicia".
10 de novembre: 20 Minutos, "Cortometraje".
11 de novembre: Tentaciones (El País), "Primer día".
12 de novembre: Efe Eme, "Saltos de esquí".
13 de novembre: MTV, "Arizona".
14 de novembre: Go Mag, "El Regalo".
15 de novembre: JENESAISPOP, "La Señal".
16 de novembre: Mondo Sonoro, "En La Basura".
17 de novembre: Rolling Stone, "Carrusel".

Mi universo s'ha gravat als estudis Konk de Londres, que van ser fundats pels Kinks. I realment s'ha aconseguit un so meravellós per al que serà el nou disc de l'actual projecte musical d'Álex Díez, excomponent dels mítics Flechazos. Aquí teniu el primer dels videoclips ja publicats. La resta els he enllaçat a continuació.

Cooper, "Alicia"

Cooper, "Cortometraje"

Cooper, "Primer día"

Cooper, "Saltos de esquí"

Els Surfing Sirles: nou disc, nou videoclip

Si fa unes setmanes escrivíem sobre Els Trons, avui ho fem a propòsit d'una altra banda de casa nostra que també es dedica al rock de garatge. Són Els Surfig Sirles, un quartet liderat per l'escriptor Martí Sales que, després d'uns quants anys assajant i fent concerts, l'any passat van publicar amb el segell Bankrobber el seu primer àlbum, de títol LP i amb una portada que és un homenatge (com a mínim) al disc Goo de Sonic Youth. Ara tornen a l'atac amb un segon disc, Romaní, semen i sang (Bankrobber, 2011), que estem escoltant a Spotify.

Llegim a la pàgina web de Bankrobber: "“El que ens mou és el desig de trencar totes les coses”, canten Els Surfing Sirles. I en qualsevol dels seus concerts incendiaris estan a un mil·límetre de confirmar-ho. Calia una banda que portés el rock’n’roll fins a aquest límit, on l’actitud i el soroll esclaten per regalar-nos una explosió d’idees. Els Surfing Sirles canten a la Fageda d’en Jordà, a Verdaguer i a Casavella, als ionquis de Can Tunis, a les pubilles de cuixa forta, als paios punks rumberos... i fins i tot perverteixen l’himne del Barça. Sembla complicat, però quan els escoltes, tot és molt senzill. És garatge. És rock’n’roll."

Romaní, semen i sang comença amb molta força amb "Montseny" ("He vist salzes que s’envolen, he vist gorgs que ragen sang, he vist tantes meravelles aquí del Montseny estant"), amb el suport d'una secció de vents. Altres cançons destacades del disc són "Taxista" o "Peatge". En el capítol de les versions, si Els Trons s'atreveixien amb "Tainted Love" (cançó que va ser popularitzada als anys 80 pels Soft Cell), Els Surfing Sirles no volen ser menys i es despengen amb una revisió del clàssic de Donna Summer "I Feel Love".

"Taxista" és el primer videoclip del nou disc: Els Surfing Sirles recorren Barcelona de nit amb taxi per anar a veure balenes a la platja de la Barceloneta!

Tornen Los Enemigos

Los Enemigos, uns clàssics del rock espanyol dels 90, tornaran als escenaris el 2012. En el web de la promotora Spanish Bombs han publicat aquest comunicat:

REVUELTA ENEMIGA

Nos han vuelto a expulsar. Lo llaman crisis, pero todos sabemos que nuestro sitio nunca estuvo en el paraíso. 

Aquí afuera, en nuestra orilla, tanteamos en la intemperie y despertamos otra vez. 

Somos las razas de Caín y tenemos hambre. Somos Los Enemigos y hemos vuelto. 

Josele, Fino, Chema y Manolo. Septiembre de 2011

Després de deu anys de les seves últimes actuacions en directe, tornaran per fer una sèrie de concerts especials. Pocs però ben triats, diuen. Revisant la meva col·lecció d'entrades, he recordat les dues ocasions en què els vaig veure. La primera va ser el gener del 90 a Zeleste, compartint cartell amb Los Proscritos i Dogo y Los Mercenarios. La segona va ser el febrer del 92, també a Zeleste; presentaven el disc La cuenta atrás. Tinc un molt bon record de totes dues actuacions. Esperem que en aquesta sèrie de concerts especials que anuncien passin per Barcelona!

Els Trons: garage-punk en català!

Ja tocava que escrivís alguna cosa sobre Els Trons! He anat seguint la publicació dels seus EPs de vinil amb un creixent interès i ja espero amb impaciència el que serà el seu primer LP, que està anunciat però, de moment, sense data de publicació. 

Els Trons és una banda formada per Marc Argenter (que havia tocat la guitarra en els mítics The Flashback Five) i Marcel Caballé (que, entre d'altres bandes, havia tocat amb Selenitas), que es van proposar, acompanyats de Xavi Ribas (baix) i Andreu Revilla (bateria), gravar versions de rock de garatge nord-americà, en la línia de grups catalans dels seixanta com Els Dracs, Eurogrup, Els Bonds o els Xocs, que gravaven versions de beat o R&B britànic per als segells Edigsa i Concentric. Així, en el seu primer EP, Els Trons adaptaven al català temes de Chocolate Watch Band, The 13th Floor Elevators o Music Machine.

En el seu tercer EP, la seva referència més recent, presenten "quatre versions tronadores que rendeixen tribut als seus herois del Sunset Strip '66" (segons expliquen en el seu myspace). Així, versionen els Love ("7&7"), els Turtles ("Res a fer"), els Byrds ("Feliç sense tu") i els Standells ("Jugues amb mi").

Per si us voleu fer una idea de com sonen, aquí us deixo un parell de vídeos.

The Pepper Pots: no paren!

Doncs això: els gironins no paren! Tenen nou disc, el magnífic Train To Your Lover, amb una preciosa doble carpeta en l'edició en vinil i unes cançons que sonen a glòria (de la masterització se n'ha ocupat Bob Ohlsson, un enginyer de so que havia treballat a Motown Records entre 1965 i 1972); tenen nou videoclip, "Wanna Blindly Trust In You" (dirigit per Robert Bellsolà); han compartit escenari, recentment, amb Eli "Paperboy" Reed (va ser el 24 de maig, a la sala Apolo de Barcelona), amb qui estan gravant un projecte conjunt al Black Pepper Studio; i han estat els encarregats de composar i enregistrar la cançó de l'estiu de TV3! I a més, és clar, estan de gira. Aquí a prop, aquest estiu els podeu veure a Vilafant (15 de juliol) o a Blanes (24 de juliol). Oh yeah!

Després de l'Screamin'

Una de les coses que descobreixes quan vas a l'Screamin' és que hi ha un munt de festivals, arreu d'Europa (i m'imagino que també arreu del món), de característiques semblants, dedicats al rock'n'roll dels 50, al rock-a-billy o a gèneres similars, i que els autèntics aficionats d'aquesta música (no els passavolants com jo) deuen planificar la seva vida, o si més no les seves vacances, d'acord amb aquests esdeveniments. Aquest mateix cap de setmana tenim a Calella el R'N'R Holidays, el setembre hi ha el High Rock-A-Billy a Calafell i el febrer del 2012, a Torremolinos, la divuitena edició de tot un clàssic, el Rockin'Race Jamboree. I aquests només són els que ens queden més a prop! Us deixo aquí els cartells, que són ben atractius.

Black Lips: nou disc i nous videoclips

El sisè àlbum dels Black Lips ja té títol, Arabia Mountain, i data de publicació, el 7 de juny, encara que la revista Ruta 66 ja l'hagi assenyalat com el disc destacat en el número del mes de maig.

El disc ha estat produït per Mark Ronson, l'artífex del Back to Black d'Amy Winehouse, contindrà 16 cançons i Roger Estrada en diu meravelles en la seva ressenya al Ruta. Mentre esperem que es publiqui, ens haurem de conformar amb un parell de vídeos.

"Go out and get it" fa les funcions de carta de presentació del disc, tot i que, segons Estrada, no és el tema més encertat com a primer single d'Arabia Mountain: de les setze cançons que formen el disc, només aquesta i una altra ("Bicentennial Man") no han estat produïdes per Ronson, sinó que han estat gravades en una casset per Lockett Pundt (el seu col·lega de Deerhunter).

"Modern Art" és el segon single i Estrada el defineix així: "twang enfermizo, beat locomotoro, Jared cantando cual hechicero y, plas, estribillo en todo el jeto espoleado por theremin, campanillas y coros. Jitazo que haría levitar al Dalí cuyo museo recorren tripados en la letra del tema".

Antònia Font, "Clint Eastwood"

Ja, ens han fet esperar, ja! Cinc anys han passat des del seu últim disc d'estudi, Batiscafo Katiuscas (2006). Però ja comencem a olorar el nou disc dels Antònia Font. Un disc que es diu Lamparetes i que es publicarà el 12 d'abril. De moment n'han donat a conèixer una cançó a enderrock.cat, tot i que el so és de molt baixa fidelitat. La cançó comença amb un recitat ("Qui dubta de Clint Eastwood mirant el Gran Cañón del Colorado?...") que recorda "Astronauta rimador", encara que la tornada ("I un homo tot sol / no sempre se basta...") em fa pensar més en els treballs de Joan Miquel Oliver en solitari. Ah: i la cançó comença amb un ukelele. Ara que els Manel sembla que s'han cansat d'aquest instrument, els Antònia Font el recuperen? Podeu escoltar la cançó aquí:

Doctor Explosion: nou disc, nou videoclip

El dimarts que ve, dia 15 de març, el mateix dia que veurà la llum el nou disc de Manel, es publicarà també el nou àlbum dels nostres admirats Doctor Explosion. El disc es titula "Hablaban con frases hechas" i té com a primer single (i videoclip) aquest "¿Quién quiere lo que tuvo ayer?". Sonen de nassos, com si fossin els primers The Who, i continuen fent rimes impagables com "se viste siempre por los pies / es un señor de Granollers"!

Entre les dotze cançons que formen el disc hi ha una versió del "Blue Monday" dels New Order, que fa temps que toquen en directe. L'any 2006 ja la van interpretar en el programa iPop de La 2, que dirigia Jesús Ordovás:

Manel: dues cançons del nou disc

El segon disc dels Manel ja té títol, 10 milles per veure una bona armadura, i data de publicació: el 15 de març. Avui han donat a conèixer dues de les cançons que formaran aquest nou àlbum. Sembla que l'espera haurà valgut la pena!

Los Ginkas: visca el pop!

Los Ginkas són de Pamplona i diuen que fan pop-abilly. En el seu myspace (per cert, molt recomanable: a part de veure uns quants vídeos pots accedir, per exemple, a la descàrrega gratuïta del seu EP Ongi Ibili Pop-Abilly), es presenten com a Las Kasettes (les cantants Maier Gin i Edurne Kas), David Spector (baix), Tamu Tamurai i Mike Banana-rama (guitarres) i Javi Retumba-rama (bateria). Hereus del millor pop-punk fet en castellà (Alaska y Los Pegamoides, Kamenbert, TCR, Los Fresones Rebeldes), Los Ginkas tenen a punt el seu nou disc, el primer que publicaran en vinil: es diu Retumbarama, inclou 14 cançons i compta amb les col·laboracions de Terry IV, Las Lava Lamps, Parade, TCR, Astrogirls, Los Sfinters i Los Karatekas. Des de la pàgina web del segell Spicnic us podeu descarregar una de les cançons: "Linda Manz". I aquí us deixo un curiós videoclip, marca de la casa, d'un dels hits de la banda: "Fiesta en la luna".

Fred i Son: visca el pop!

Fred i Son són de Barcelona, i en el seu myspace reconeixen les influències de grups com Prefab Spout, The Go-Betweens o Aztec Camera, però a mi em fan pensar sobretot en Las Aventuras de Kirlian, Family o Le Mans. Des de fa un parell de setmanes no puc deixar d'escoltar el seu primer disc, Diu que no sap què vol, publicat per Sones (responsables dels últims discos de Mujeres o Mishima), i que té edició en vinil de 180 grams!!! Impossible resistir-se als encants de cançons com "Cançó del pica-pica (si tu ets aquí)", "Plens de vida", "Cançó de Fred i Son" o "L'arc de Sant Martí". I ja que hi som, val la pena també anar a fer un volt pel bloc del grup: hi podrem veure, per exemple, les simpàtiques galetes Fred i Son!

Homenatges a Carlos Berlanga i a Antonio Vega

Coincideix aquests dies la publicació de dos discos d'homenatge a dos dels més grans compositors de la història del pop espanyol: Carlos Berlanga (Kaka de Luxe, Alaska y Los Pegamoides, Alaska y Dinarama) i Antonio Vega (Nacha Pop). Tots dos morts més o menys recentment (Berlanga, el 2002; Vega, el 2009). I tots dos, més enllà dels grups amb què van assolir l'èxit massiu, amb unes interessants carreres en solitari.

Publicat per El Volcán Música, Viaje satélite alrededor de Carlos Berlanga és un llibre-disc amb 22 versions de cançons d'un dels genis de la Movida. Obren Fangoria amb "En el volcán", una cançó que, diuen, Berlanga va escriure pensant en Alaska. Sorprenen Bebe, que converteix "A quién le importa" en un tango, Maderita, que fan de "Llegando hasta el final" una simpàtica ranxera, o Las Lavalamps, que fusionen "Odio" amb "Hard to Explain" dels Strokes. Destaquen també les aportacions que arriben des de Granada: Napoleón Solo fan una bona revisió de "Cebras" i Los Planetas excel·leixen amb "El verano más triste". En canvi, Glamour To Kill i Afrodita no estan a l'alçada de "Bailando" i "Ni tú ni nadie", que en surten força malparades. De "Vacaciones" n'hi ha dues versions: de la que en fa La Casa Azul se'n podia esperar molt més; la de Sarassas Music (o sigui, el senyor McNamara) és carn d'horroroteca: encara no tinc clar si és una genialitat o, com diria el meu amic Kako, un "trunyo". En qualsevol cas, és impagable la transformació de l'original "vacaciones en Sodoma, ¿qué prefieres, mantequilla o Tulipán?" en "vacaciones en Chipiona, ¿qué prefieres, una morcilla o salsichón?". En conjunt, Viaje satélite alrededor de Carlos Berlanga és un disc prou interessant i que compleix amb escreix la seva funció bàsica: fer-nos patent l'enorme qualitat del cançoner de Berlanga.

De l'homenatge a Antonio Vega se n'encarrega Universal Music, amb un disc, El alpinista de los sueños, que surt el 26 d'octubre, i que poc aporta d'interessant després d'aquell ...Ese chico triste y solitario publicat per Polygram l'any 1993. Si aleshores eren gent com Ketama, Gabinete Caligari, Fangoria, Aviador Dro, Los Secretos, Pistones o Manolo Tema els que s'enfrontaven al repertori d'Antonio Vega, ara són Bunbury, Amaral, Shuarma, Marlango o Nena Daconte.

De moment ja en podem escoltar un avenç en forma d'EP amb cinc cançons. Lori Meyers fan una versió massa mimètica, per al meu gust, de "Esperando nada". Les veus i les modulacions de Nena Daconte i de Zahara cantant "Tesoros" i "Lucha de gigantes", respectivament, són de jutjat de guàrdia. Només se salven, com sempre, Los Planetas amb una versió de "Quiero estar mejor", una cançó del segon àlbum de Nacha Pop (Buena disposición, 1992). En recuperem aquí la versió original, en un vídeo d'un playback a TVE de 1981:

John Lennon, 70 anys

Avui John Lennon hauria complert 70 anys, i d'aquí a un parell de mesos en farà 30 que va ser assassinat per Mark David Chapman. Escric aquestes ratlles mentre escolto a YouTube cançons de Lennon i cançons dels Beatles. Confesso que sempre m'han atret més els Beatles que els Stones. De ben petit ja xalava amb la col·lecció de singles dels de Liverpool que m'havia deixat el meu oncle, en Pep de Mataró, i que jo enregistrava potinerament amb la meva gravadora de casset situada davant l'altaveu del tocadiscos Dual. També he d'admetre que sempre he sigut més d'en Lennon que d'en McCartney.

Les iniciatives per celebrar els 70 anys de Lennon es multipliquen arreu, i també a Internet, és clar. A través de YouTube, per exemple, Yoko Ono, a més de desitjar pau a tot el món, ens convida a enviar vídeos d'homenatge a Lennon.

L'Home Cactus també s'apunta a les celebracions. En primer lloc, amb una de les meves cançons predilectes dels Beatles, "Sexy Sadie", una cançó que Lennon va escriure en el viatge a l'Índia que els Beatles van fer l'any 1968 i que Lennon volia que es titulés "Maharishi".

D'altra banda, d'entre tots els cantants i grups que al llarg dels anys han retut homenatge als Beatles amb magnífiques versions de les seves cançons, he triat la brasilera Rita Lee, que en el seu disc del 2005 Bossa'n Beatles cantava, entre d'altres, aquest "A hard day´s night".