Adéu, Coppini

Germán Coppini va morir la nit de Nadal, als 52 anys, després d'una llarga malaltia hepàtica. Se'n va, així, un altre dels grans del pop espanyol dels 80, després d'Enrique Urquijo, Antonio Vega o Carlos Berlanga.

Ha plogut molt des d'aquells anys de glòria de Coppini, però les seves cançons continuen provocant i divertint (Siniestro Total) o emocionant (Golpes Bajos).

Antònia Font: final

Antònia Font al Clap de Mataró (gener del 2012)

"Fins aquí arriba la nostra trajectòria com a grup. Han estat uns anys molt reconfortants per a nosaltres. Ens n'anam amb una rialla i contents per la feina feta. Només donar-vos les gràcies per compartir i fer possible aquests 17 anys de música."

Antònia  Font se separen. La notícia ha començat a córrer aquest matí, i al migdia el grup ha escrit aquestes quatre ratlles a la seva pàgina de Facebook (ja hi ha cinc-cents comentaris).

Antònia Font se separen. I trobarem a faltar l'alegria que ens donaven els mallorquins amb els seus discos i els seus concerts. Trobarem a faltar la màgia que desprenien Joan Miquel Oliver, Pau Debon, Jaume Manresa, Joan Roca i Pere Manel Debon, tant en els discos com dalt d'un escenari. Trobarem a faltar més cançons de Joan Miquel Oliver cantades per l'extraordinària veu de Pau Debon. "Es meu desert, sempre es meu desert, ses flors són margalides".

Al Summercase (agost del 2008)

Antònia Font se separen. I ens quedaran per sempre els seus discos, nou discos si comptem el directe  Pareix talment una foto (2008). I un munt de cançons inoblidables: "Viure sense tu", "Tots es motors", "Alegria", "Holidays", "Wa Yeah!", "Clint Eastwood", "Per jo i tots els ciclistes" i tantíssimes més. I ens quedarà el record dels seus concerts. Al començament érem quatre gats (al Teatre Clavé de Tordera, el febrer del 2003; o a les barraques de Pineda de Mar, l'agost del 2004), tot i que ja havien publicat els seus millors discos: A Rússia (2001), Alegria (2003) i Taxi (2004). Va ser, però, a partir de Batiscafo Katiuscas (2006) i del seu hit "Wa Yeah!" que els vaig veure omplir teatres (Teatre de Blanes, 2006), pavellons (Llagostera, juny del 2011) o sales (Clap, Mataró, gener del 2012). També va ser llavors quan van començar a aparèixer en les programacions dels grans festivals (els vaig poder veure al Summercase del 2008).

Antònia Font se separen. Faran un concert de comiat el 27 de desembre al Teatre Principal de Palma, per al qual s'han esgotat totes les entrades; l'empresa de management ha emès un comunicat en què afirma: "Treballem per trobar una nova data que alleugeri la tristesa de tots". Mentrestant, podem repassar la història d'Antònia Font disc a disc i fer un recorregut pels clips d'Antònia Font a la pàgina web del diari musical Enderrock. 

Antònia Font se separen. I algú es decidirà d'una punyetera vegada a publicar tots els seus discos en vinil?

Dos llibres de Premi Nobel

Ens alegrem moltíssim que el Premi Nobel de literatura hagi anat a parar, finalment, a l'escriptora canadenca Alice Munro, que apareixia en les llistes de candidats des de fa ja uns quants anys. 

En el bloc de L'Home Cactus hem ressenyat un parell dels seus llibres (de fet, dues de les seves obres més destacades): Massa felicitat (Too Much Happiness, 2009) i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (Hateship, Friendship, Courtship, Loveship, Marriage, 2001).

Podeu llegir aquests escrits en els següents enllaços:

Alice Munro, Massa felicitat

Alice Munro, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni

A l'Uri Caballero

El rock català està de dol per la mort d'Uri Caballero, el guitarrista d'Els Surfing Sirles. La notícia es va saber ahir, i les mostres de condol s'han anat multiplicant a les xarxes socials. Al Facebook dels Sirles ja hi ha desenes d'escrits de suport procedents d'amics, seguidors, grups, festivals... L'Home Cactus es vol sumar amb aquest escrit a aquest homenatge a l'Uri que espontàniament s'ha anat vehiculant a través de la xarxa. En aquest sentit, m'ha colpit especialment la fotografia que ha publicat el bloc Gent Normal, que reprodueixo a continuació.

Els Surfing Sirles al bloc de L'Home Cactus:

Els Surfing Sirles: nou disc, nou videoclip (octubre del 2011)

Els Surfing Sirles: "Montseny" (agost del 2012)

Adéu, Josetxo

"Así que esto es el fin... 

No me lo esperaba así,

yo quiero algo mejor.

Yo quiero más calor,

más alma, ruido,

yo quiero una explosión." 

Són els primers versos de la cançó "Un poco más", del primer àlbum de Los Bichos, Color Hits (1989). La cançó parla d'una relació sentimental que s'ha acabat, però aquests primers versos, trets de context, aquests dies em posen la pell de gallina. En Josetxo ha mort.

No me'n vaig assabentar fins dissabte a la nit, i va ser gràcies al bloc del Capità Toni, Ones de l'Espai Exterior. Josetxo Ezponda, el carismàtic líder de Los Bichos, va morir dimarts a casa seva, a Burlada (Navarra), als 50 anys. Tres dies abans vaig estar punxant algunes cançons dels vinils de Los Bichos i ensenyant a en Cesc, el meu fill de dotze anys, aquelles portades tan fantàstiques que feia en Josetxo!

Feia temps que, de tant en tant, pensava: què se'n deu haver fet, d'en Josetxo? I és que, des que va publicar l'elapé A Glitter Cowbeb (1995), amb prou feines n'he sabut res més. Recordo que fa uns anys una notícia breu al Ruta 66 explicava que estava enregistrant unes cançons amb Charly, el guitarrista de Los Bichos. Si no recordo malament, Asio, el baixista, llavors ja era mort. I la següent notícia que recordo era que Charly també havia mort. Quina gran merda!

Recordo l'impacte que em va causar Color Hits, el primer àlbum de Los Bichos. Jo acabava d'arribar a Barcelona, a estudiar a la universitat. No recordo per què em vaig comprar el disc. Per la portada? Perquè el publicava Oihuka (per aquella època, jo em comprava discos de rock radical basc que editava el segell de Marino Goñi)? N'havia llegit alguna cosa en alguna revista musical? Sigui com sigui, el disc em va meravellar. Des de llavors vaig ser un seguidor incondicional de Los Bichos i vaig anar col·leccionant els seus elapés, minielapés, singles i CDs. I va ser gràcies a Los Bichos i altres grups de l'època, com La Secta, que vaig anar coneixent bandes tan interessants com Scientists, Stooges, Spacemen 3...

No vaig poder veure mai Los Bichos en directe. Però sí que vaig assistir al concert que en Josetxo va fer en solitari (com a "El bicho"), el gener del 95, al Garatge Club: érem quatre gats... Com pot ser que persones d'una sensibilitat tan extraordinària no tinguin cabuda en aquest món? Merda de món!

No trobareu res de Los Bichos a Spotify (el que dèiem: merda de món!), però a YouTube hi ha unes quantes cançons i una actuació del grup en el programa "Plàstic", de TVE. Aquí us deixo la cançó "Un poco más", amb què començava aquest escrit:

I aquesta és possiblement la millor cançó de Los Bichos: "Wishin' Shift", de l'enorme doble elapé Bitter Pink (1991):

Per acabar, aquí teniu un parell d'enllaços molt recomanables: una biografia i discografia de Los Bichos a lafonoteca.net i un bonic article de Jaime Cristóbal ("Adiós, Josetxo") a jenesaispop.com. 

Ensenyament, un caos ben organitzat

"(...) I a nosaltres, els professorets de secundària, ens paguen –cada vegada menys!- perquè guardem els adolescents que al carrer serien perillosos. És tot el que els interessa, dels instituts: que no s’hi mogui soroll i que surti barateta, la guarderia. Això i que s’acabi el fracàs escolar, una fita que estan a punt d’aconseguir, perquè si es fan proves vergonyoses –passades, a vegades per examinadors que fan faltes d’ortografia i de sintaxi!- que els mateixos alumnes d’ESO troben aberrants, l’èxit està assegurat."

Antoni Dalmases, escriptor i professor de secundària, reflexiona sobre l'estat actual de l'ensenyament en un article molt recomanable, titulat "Ensenyament, un caos ben organitzat", a la revista digital de cultura Núvol. N'he reproduït un paràgraf, però val la pena llegir-lo sencer!

Fem 5 anys!

Avui fem 5 anys. Era també un 28 de maig, però del 2007, quan vaig posar en marxa aquest bloc amb una primera entrada sobre The Black Lips, que acabaven de publicar un directe titulat Los valientes del mundo nuevo, que destacàvem com a disc del mes.

L'Home Cactus era, d'alguna manera, la continuació del programa musical homònim que durant un pila d'anys havia fet a Ràdio Malgrat. En format bloc, però, vaig anar donant entrada també als llibres i, encara que més esporàdicament, al cinema i al còmic. I, molt puntualment, a la televisió, el teatre, les exposicions, la premsa musical... En total, he publicat, amb aquesta, 292 entrades. Déu n'hi do!

Avui fem 5 anys. Ho escric en plural perquè és evident que un bloc no existeix sense els lectors. I vull aprofitar per agrair-vos que, al llarg d'aquests cinc anys, els vostres comentaris m'han donat ànims per continuar escrivint, que és una cosa que a mi em fa força mandra. De fet, quan portava una mica més de dos anys amb el bloc, hi va haver un moment de crisi: el juliol del 2009 vaig publicar tres entrades, i a l'agost només una! Però llavors va passar una cosa: el bloc de L'Home Cactus va ser seleccionat per al II Premi Blocs Maresme i va acabar guanyant el premi al Millor Bloc de Cultura 2009. Això va tenir dues conseqüencies principals: la primera, que va créixer el públic d'aquest bloc; la segona, la injecció de moral que va suposar.

Des de llavors he intentat continuar publicant regularment i mantenir el nivell d'exigència. I actualment la tendència és al creixement: si el 2009 i el 2010 vaig escriure unes 50 entrades anuals, el 2011 ja van ser 69 i aquest 2012, amb gairebé 40 entrades en cinc mesos, vaig pel camí de superar-les. Però, més enllà de la qüestió quantitativa, hi ha una altra cosa que m'enorgulleix. I és que, durant molt de temps, els escrits del meu bloc eren els únics que es podien trobar en català a la xarxa sobre grups com els Black Lips, King Khan & The Shrines, The Raveonettes, The Fleshtones o The Dirtbombs. Encara avui busques aquests últims al Google i l'únic resultat que trobes en català és la ressenya que vaig escriure del seu disc We Have You Surrounded, que va ser disc del mes el maig del 2008.

Avui fem 5 anys, doncs. I els fem amb l'esperança de poder mantenir viva la il·lusió i que d'aquí a cinc anys m'hagi de tornar a empescar un altre escrit de l'estil d'aquest. Per acabar, us torno a donar les gràcies a tots els que, regularment o esporàdicament, visiteu aquest bloc. Moltes gràcies!

Gràcies

Moltes gràcies a tots els qui seguiu aquest bloc. Moltes gràcies a aquells qui, amb el vostre vot, m'heu donat aquest premi. I moltes gràcies al jurat que va seleccionar aquest bloc com a finalista del concurs. Tots plegats em doneu l'energia necessària per poder continuar escrivint sobre aquells llibres, discos, concerts o pel·lícules que em sembla que valen la pena.

Salvem l'arbreda de Can Feliciano!

Reprodueixo un escrit d'en Salvador Montalt:

Fa trenta anys no s'avisà la Guàrdia Civil, no es denuncià ningú al jutjat, l'obra amb permís s'aturà i finalment se salvà el Parc de Can Campassol

L'any 1977, l'ajuntament franquista de Malgrat no va enviar la Guardia Civil a desallotjar la revolta popular que reclamava el Parc de Can Campassol (tot i que els resistents es van arribar a posar sota les màquines que treballaven, per frenar-les), ni va posar cap denúncia al jutjat contra les persones que van entrar en aquella finca (aleshores particular), el permís d'obres (legalment concedit) quedà en no-res i finalment se salvà el que avui és el Parc de Can Campassol.

Ara, el 2007, s'han enviat antidisturbis dels Mossos d'Esquadra (perquè una bona gent va agafar-se als arbres i va enfilar-s'hi, per salvar-los) i...

Com en el cas del Parc de Can Campassol, també el projecte legalment aprovat pot ser aturat (en la part que calgui), de manera que el dia demà tots els malgratencs i malgratenques podem seguir gaudint de l'espai natural de l'arbreda de Can Feliciano!

Aquest article està publicat al bloc d'en Salvador: http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/5631

Altres enllaços per estar al corrent del que passa amb els arbres, la riera, el poble...:

Des del castell
Malgrat Confidencial
Un mal sopar

Reportatge d'España en directo: