Amb la mort d'Alfredo Calonge, el mes passat, mor també una part de tots aquells que vam viure els concerts de Los Negativos, que vam col·leccionar els seus discos i que ens sabem de memòria un munt de cançons d'aquesta històrica banda barcelonina; de tots aquells que, en definitiva, estimem la seva música.
Els meus concerts de Los Negativos
No vaig arribar a veure el grup en la seva primera etapa. No vaig ser, per exemple, en aquell concert a l'Studio 54 de Barcelona, el 17 de març de 1987, en què Los Negativos rebien el premi al millor àlbum de debut del 86 pel seu Piknik Caleidoscópico. Llavors jo tot just estudiava COU a l'institut Sa Palomera de Blanes, encara no comprava la revista Ruta 66 i no sabia res dels Calonge, Estrada, Grima i Morató.
Me'n vaig poder rescabalar, però, el 15 d'octubre de 1994, en un concert històric. El segell discogràfic Al·leluia Records presentava el disc Mi Generación, un recopilatori de l'escena mod espanyola dels anys 80, amb una festa a la sala Apolo. El cartell era d'aquells que tallen la respiració: Los Flechazos, Brighton 64, Kamenbert, Scooters, Los Canguros i, és clar, Los Negativos. Recordo el concert de Los Negativos com un dels més especials que he viscut mai. Tocaven i sonaven molt bé, la imatge del grup era molt seductora, l'energia fluïa. Dalt de l'escenari, mentre durava l'actuació, un artista plàstic pintava en un llenç muntat en un cavallet. Acabat el concert, i abans del bisos, el va mostrar al públic (una bonica obra de pop psiquedèlic) i el va fer a bocins que va llançar al públic. Recordo també d'aquell concert una vibrant interpretació de "Moscas y arañas".
Van haver de passar quinze anys perquè els pogués tornar a veure. Va ser l'11 de juny del 2009, a La [2] de l'Apolo. Presentaven Dandies entre basura, un disc que aplegava cançons gravades entre els anys 1986 i 2008. Va ser un concert per a la nostàlgia, amb diferents convidats que van anar passant per l'escenari i amb un repertori de luxe.
Les meves cançons de Los Negativos
"Bagdad: quina gran cançó. Recordo haver-la escoltat moltíssim, aquell curs 1987-88, en un programa musical, diria que de Radio Cadena Española, que em sona que es deia "La senda de los elefantes" (segurament m'equivoco). Feien una llista de cançons a base de novetats del panorama underground. També punxaven, per exemple, "Terciopelo azul" de Kamenbert.
Una altra preferida meva és "Cigarras panameñas", amb la seva magnífica tornada: "Allí donde fui / no vi nada igual / fue un viaje rápido / y un piknik genial". Piknik Caleidoscópico té moltes altres cançons extraordinàries: "Pasando el tiempo", "No soy yo (la psicoastenia)", "El club del cerdo violeta", "Stop!", "Viaje al norte", "Moscas y arañas", "¿Quién aplastó la mariposa?", "En una habitación realmente pequeña"...
Hi ha moltes altres grans cançons de Los Negativos, però la perla, per a mi, és "Parque portugués". I no només per a mi: existeix un "fan blog" de la banda anomenat "Parque portugués", i a la pàgina web oficial s'anuncia per a ben aviat "l'obra definitiva" sobre el grup, un llibre titulat Parque portugués: viajando con Los Negativos. Hi ha tres versions publicades d'aquesta cançó. La primera pertany a una maqueta amb tres temes enregistrada el setembre de 1989 i que va aparèixer mesos més tard en un EP (compartit amb Mystic Eyes, Los Imposibles i World Of Distortion) que acompanyava el número 5 del fanzine Ansia de Color. Una segona versió va aparèixer en el CD Puzzle publicat el 1986 per Al·leluia Records. I la tercera, més lenta, és la del disc Dandies entre basura, el "disc perdut" de Los Negativos rescatat per Bittersweet en CD el 2009 i en vinil el 2012. La meva preferida és la primera, però l'únic vídeo de youtube en què es troba sona força malament, o sigui que he optat per incloure aquí la versió del disc Puzle.
Adéu al graduat en underground
La mort d'Alfredo Calonge arriba en un moment en què Los Negativos tornaven a estar molt actius. Acabaven d'enregistrar el nou àlbum (Duplexin) i de treure el single, i se'ls veia molt il·lusionats: les publicacions en el seu facebook eren gairebé diàries. Quina llàstima! I quina emoció veure com la xarxa s'ha omplert de mostres d'estimació i de condol de tota mena, com l'article de Xavier Mercadé a l'Enderrock titulat "Adéu al graduat en underground". El trobarem a faltar.
