28.7.14

Belle & Sebastian a Sant Feliu de Guíxols

El concert de Belle & Sebastian d'aquest dissabte al festival Porta Ferrada va ser de luxe. A la primera fila d'una platea convertida en pista, sense seients, semblava que estiguéssim a la llotja presidencial, amb l'avantatge que, drets, podíem ballar. La banda escocesa es va presentar amb un formació de tretze músics, secció de corda inclosa. I el so era de qualitat, tot i les objeccions que es puguin posar a uns violins probablement massa estridents.

De fet, després d'obrir el concert amb l'instrumental "Judy Is a Dick Slap", quan van seguir amb "I'm a Cuckoo" es va escoltar un murmuri d'admiració entre el públic en el moment que va entrar la veu, meravellosa i fantàsticament sonoritzada, d'Stuart Murdoch. Els Belle & Sebastian es fan estimar: el carisma i la sensibilitat d'Stuart Murdoch, la simpatia d'Stevie Jackson, la senzillesa d'una Sarah Martin que entrava i sortia de l'escenari sempre amb la seva bossa a coll. I es fan estimar, és clar, per la seva música: al llarg de divuit anys, ens han alegrat la vida amb una col·lecció meravellosa de cançons. En el concert de dissabte van sonar molts dels grans èxits de la banda ("Like Dylan In The Movies", "I Want The World To Stop", "Dog On Wheels", "I Didn't See It Coming" o "She's Loosing It" ) i algunes cançons no tan habituals en els seus últims directes ("Dirty Dream Number Two", "We Are The Sleepyheads" o "(I Believe In) Travellin' Light", aquesta última cantada per Stevie Jackson). És clar que, amb un repertori tan extraordinari com tenen els escocesos, semrpre trobaràs a faltar cançons: "Another Sunny Day", "Sleep The Clock Around", "The Blues Are Still Blue" i moltes altres (cadascú té les seves preferides).

El de Sant Feliu va ser un concert deliciós, una festa que va acabar amb tota una colla de nois i noies del públic, reclutats per Stuart Murdoch, ballant dalt de l'escenari al ritme de "The Boy With The Arab Strap" i "Legal Man". Un únic bis, amb la cançó "Me and the Major", va posar el punt i final a un deliciós concert d'uns escocesos encantadors i en estat de gràcia.







26.7.14

Miqui Puig a Caldes de Malavella

El pati de la biblioteca de Caldes, a la nit, és un espai ben agradable, i l'ambient que s'hi crea (amb continuació a la terrassa del bar de la plaça després del concert) és ben simpàtic. Ja en vam poder gaudir l'estiu passat amb el concert de Maria Rodés, Ramon Rodríguez i Martí Sales.

No és estrany, doncs, que en Miqui Puig, amb la seva nova banda, l'Agrupació Cicloturista Puig, s'hi sentís ben a gust, tot i l'amenaça d'una tempesta que semblava que ens havia de fer la guitza però que al final no va passar de l'ensurt. Van començar versionant Los Burros ("Disneylandia") i van acabar amb El Último de la Fila ("Insurrección"), dues delicioses versions que van servir per emmarcar les composicions pròpies: les dues cançons del nou single ("Vos trobava a faltar", "Como una de Duncan Dhu"), clàssics de la seva etapa en solitari ("Casualidades" o "Te quiero ahora, te quiero luego") i alguna curiositat de Los Sencillos ("Sandie Shaw", "Viva Acidhouse"). Va ser una hora de bona música i de ball que se'ns va fer curta!

21.7.14

The Clash Goes Jamaican

Un dels discos que estic escoltant més aquest estiu és aquest homenatge als Clash a ritme de reggae, ska, dub i rocksteady, que va ser publicat el setembre de l'any passat per un segell d'Alacant que es diu Golden Singles Records. El disc és una meravella des de la primera cançó fins a l'última. Podríem destacar la meravellosa versió instrumental de "Train in Vain" a càrrec d'Smocking Flamingo, "Lost in the supermarket" versionada per Daniel Flores & The Rumba Box, "Stay Free" per The Upsttemians o "Gates of the west" interpretada per Transilvanians. 

Està disponible en vinil doble i en format digital, i podeu escoltar-lo a Bandcamp o Spotify (Various Artists – The Clash Goes Jamaican). Visca The Clash!

15.7.14

Cap de setmana al festival Poesia i +


Divendres 11 de juliol

La nit que obria el segon cap de setmana de festival (l'anterior havíem gaudit dels recitals de Paco Ibáñez i Albert Pla) va començar amb la fusió de poesia i electrònica de Jansky (la poeta berguedana Laia Martínez i el músic mallorquí Jaume Reus). Una proposta prou interessant que va acabar amb una versió d'un grup rus dels anys 80 i, finalment, l'adaptació d'una rondalla mallorquina.

Laia Martínez (Jansky)

No es va acabar d'omplir el parc de Can Muntanyà per veure els Hidrogenesse, que es van presentar explicant que en aquest festival de "Poesia i +" ells eren l'"i +". Per altra banda, per al concert del duo barceloní hauria estat preferible un espai sense cadires i, a peu dret, poder ballar les genials cançons del grup. De totes maneres, vam poder gaudir de "Fuig llop fuig", "El poder de mis tejanos", "Caballos y ponis", "No hay nada más triste que lo tuyo", "Historia del mundo contada por las máquinas" i, fins i tot, una sorprenent versió d'"Eso es el amor" ("Tú y yo / la luna y el sol / ella, él / la rosa, el clavel...").

Genís Segarra

Carlos Ballesteros

Hidrogenesse en acció


Dissabte 12 de juliol

Una nit marcada per la pluja. A mig recital del poeta de Tortosa Andreu Subirats (acompanyat pel guitarrista i trompetista Diego Burián i pel percussionista Roger Blàvia) va començar a ploure. L'escenari va quedar ben moll. Mentre l'organització esperava que parés de ploure, l'Adrià Puntí va sortir amb la guitarra sota la pèrgola lateral, on es va aplegar el públic, i va interpretar un parell de cançons a pèl, sense micròfon ni amplificador. De seguida es va veure que, donades les condicions meteorològiques, aquella era una bona alternativa. I així va ser com van tornar l'Andreu Subirats i els seus músics per acabar l'actuació que havien deixat a mitges en versió "on pluja", en paraules del mateix Subirats, a qui vam veure més còmode en la curta distància que quan havia estat damunt l'escenari. En acabat ja havia deixat de ploure, i l'Adrià Puntí va pujar a l'escenari per fer, alternant la guitarra i el piano, i també sense amplificació de so ni llums, un màgic concert a la llum de la lluna i les espelmes, amb un públic rendit que va picar de mans i va cantar per acompanyar cançons com "Senyor Doctor", "El boig del telèfon roig", "Jeu" o "Ull per ull".

Adrià Puntí, sota la pèrgola

Adrià Puntí, dalt l'escenari


Diumenge 13 de juliol

Després d'una interessant lectura de textos a càrrec de Max Besora i David Castillo (la sessió es titulava "De William Burroughs a la contracultura"), al pati de la Fundació Palau, vam pujar al parc de Can Muntanyà per assistir a l'últim acte del festival d'enguany. L'actuació de Lydia Lunch, Esperit! i Za! va ser una gran cloenda. Uns i altres van anar pujant i baixant de l'escenari fins a confluir tots plegats en una genial improvisació final. Els atractius recitats en anglès de la nord-americana Lydia Lunch van tenir el perfecte complement en l'experimentació de Mau Boada (Esperit!) i dels Za!, uns músics amb una gran claredat d'idees, un encertadíssim ús de la tecnologia i que no dubten a combinar els estils més diversos. En conjunt, va ser una actuació d'una gran intensitat.

Lydia Lunch + Esperit!

Za! en acció

Lydia Lunch


Esperarem amb molta curiositat la programació de l'any vinent. Felicitats a tots aquells que fan possible aquest excel·lent festival!

11.7.14

Xavier Benguerel, "Els vençuts"


"Aquest llibre, que conté una abundant exposició d'experiències personals i les d'un parell d'amics meus, participa, al meu entendre, de la novel·la, la crònica, la història tal com la concebia Jaume Vicens i Vives en Notícia de Catalunya quan deia: «Per a la gran tasca de conèixer-nos, necessitem la col·laboració dels poetes i dels novel·listes, dels esperits que posseeixen el do d'intuir, sense documentació prèvia, els més profunds batecs de l'ànima del poble.»" Així explicava el mateix Benguerel, en el prefaci titulat "Antecedents", quina mena de llibre és Els vençuts.

Benguerel va publicar una primera versió d'aquesta novel·la el 1956, amb el títol d'Els fugitius. Un llibre "incomplet", un intent massa precipitat, segons el mateix autor: d'una banda, tot just feia uns quants mesos que tornava a viure a Barcelona després de setze anys d'exili; d'altra banda, calia passar pel sedàs de la censura. "De bon principi se n'objectava fins i tot el títol", explica Benguerel. Els fugitius va obtenir l'autorització per ser publicada gràcies a les gestions que va fer a Madrid Jaume Vicens i Vives. "Un cop autoritzada la publicació, jo mateix vaig encarregar-me d'esporgar tot allò que em semblava que podia en certa manera malaguanyar el gest audaç i condescendent de l'admirable amic desaparegut", escriu l'autor. Per Benguerel, tanmateix, el gran error d'Els fugitius era no haver "entrat" en els "abominables Camps de Concentració de França". Tot plegat va fer que, en el moment de plantejar-se la publicació de les seves obres completes, l'escriptor barceloní decidís refer la novel·la. Així, l'any 1969 es va publicar Els vençuts. Segons Carme Arnau (Història de la literatura catalana, vol. 10, ed. Ariel), es tracta d'"una modificació substancial, on el narrador esdevé cronista d'una època i d'un poble i participa, així, en la gran «tasca de conèixer-nos»."

Els vençuts, reeditada aquest 2014 per Edicions de 1984, dins la col·lecció Mirmanda, es divideix en dues parts. La primera, titulada "Els fugitius", explica la història d'un grup d'intel·lectuals i càrrecs de la Generalitat que, gràcies als seus contactes, aconsegueixen evitar els camps de concentració. La segona, titulada "La fam i les fúries", és la crònica d'uns combatents del bàndol republicà que acaben tancats al camp de Saint Cyprien. Un relat dur i escruixidor de la vida, si és que se'n pot dir així, als camps de concentració del sud de França, que és també una reflexió sobre la condició humana, amb un dels passatges més bells i emocionants que he llegit en molt temps: l'episodi en què el protagonista d'aquesta segona part de la novel·la aconsegueix sortir, una tarda, del camp, i se'n va a fer un passeig pel poble: les emocions de tocar la soca d'un arbre, d'olorar uns brins d'herba o de sentir l'aigua de la riera són descrites de mà de mestre.

Els vençuts és, comptat i debatut, una magnífica novel·la i, alhora, un impressionant document sobre l'exili. Molt i molt recomanable!

7.7.14

Albert Pla a Caldes d'Estrac (Festival Poesia i +)


Espectacular el concert de l'Albert Pla de divendres passat a Caldetes! En l'agradable entorn del parc de Can Muntanyà, el genial cantautor va repassar algunes de les moltes grandíssimes cançons que ha anat creant al llarg de la seva trajectòria musical. Va començar amb el que ell mateix va presentar com cançons d'amor: "La sequia", del seu primer àlbum (Ho sento molt, 1989) i "Antònia Font", un homenatge ben especial a la banda mallorquina. Va cantar també "La vida d'un gat", i un dels moments més deliciosos del concert va arribar amb la cançó "Somiatruites". Del disc Supone Fonollosa (1995) va rescatar "Añoro", i de La diferencia (2008), "Ciego", "La colilla" i "Juerga catalana", en un final transgressor marca de la casa. Per als bisos es va guardar "El bar de la esquina". En definitiva, vam poder gaudir d'un Albert Pla pletòric, irònic i incisiu. Visca!