24.2.11

Manel: dues cançons del nou disc

El segon disc dels Manel ja té títol, 10 milles per veure una bona armadura, i data de publicació: el 15 de març. Avui han donat a conèixer dues de les cançons que formaran aquest nou àlbum. Sembla que l'espera haurà valgut la pena!



23.2.11

Patti Smith al Palau de la Música

En el seu llibre Just Kids (Éramos unos niños en l'edició en castellà), Patti Smith explica que el maig de l'any 70, després que la Guàrdia Nacional va carregar contra uns estudiants de la Universitat Estatal de Kent (Ohio) que protestaven per la invasió de Cambodja per part de tropes nord-americanes, va tenir clar que volia ser artista, però volia que la seva obra servís per a alguna cosa. Quaranta anys després, convertida en una de les gran figures de la història del rock, Patti Smith omple el Palau de la Música i dedica "People Have The Power" a les revoltes populars de Tunísia, Egipte i Líbia.

Patti Smith es creu el que fa, viu amb la màxima intensitat la llarga hora i mitja que s'està damunt l'escenari. I això es nota, es transmet. Ahir es va presentar acompanyada del seu fidel Lenny Kaye i del baixista i pianista Tony Shanahan per oferir-nos un recital acústic. Ben aviat va caure "Redondo Beach", i poc després "Dancing Barefoot". Les cançons alternaven amb algun recitat, com és el cas de "Birdland". Es feia evident que el format acústic del concert no estava renyit amb la força, la potència o la intensitat. Amb seixanta-quatre anys, Patti Smith va fer gala d'una veu estupenda i d'un estat de forma envejable. A mig concert es van afegir un violí i un cello per interpretar, entre d'altres, un original de Neil Young, "It's a Dream" i, en la recta final, "Because The Night" i "People Have The Power", aquesta última amb tot el públic dempeus i amb l'acompanyament, també a la guitarra acústica, de Lautaro Bolaño, el fill de l'escriptor Roberto Bolaño, molt admirat per Patti Smith.

I, per postres, un bis amb dues cançons: "Words of Love", una meravella signada per Buddy Holly, i la inexcusable "Gloria" que posava punt i final a una nit memorable. Va ser un concert emocionant; sens dubte, un dels millors que he vist mai.

17.2.11

Best Coast, "Crazy For You"

Best Coast tenen un nou videoclip. En aquest cas han triat la cançó "Crazy For You", una de les més aconseguides del seu àlbum de debut, i han cedit part del protagonisme a una colla de gats molt espavilats. La cançó és una meravella, i el vídeo té un aire retro que enamora!


9.2.11

Elizabeth Strout, "Olive Kitteridge"

"Les aigües es van tornar a inflar, ells van prendre alè i, de nou, l'onada se'ls va beure i la cama d'ell va quedar embarrancada, potser en un tros de canonada vella, ferma a lloc. I altra vegada l'envestida potent de l'aigua, tots dos el cap amunt i glopada d'aire de seguida. En Kevin sentia que la senyora Kitteridge cridava a plens pulmons. No en distingia les paraules, però van entendre que ja venia algú a ajudar-los. Només havia d'evitar que la Patty se li deixés anar i, en quedar submergits altra vegada sota els remolins d'aigua que els xuclaven, li va estrènyer el braç per fer-l'hi entendre: no la pensava deixar anar. Malgrat això, amb la mirada fita en els ulls d'ella, que mantenia oberts en aquell esvalot d'aigües salabroses, i amb el sol picant l'ullet entre cada onada, en Kevin va voler que aquell moment durés per sempre: per sempre aquella dona de cabells foscos demanant ajuda de terra estant per salvar-los, per sempre la noia que en altres temps saltava a corda com una reina i que ara se li arrapava amb un nervi que desafiava el poder de l'oceà... Aquest món: quina casa de bojos, quin absurd, fins a quin punt inescrutable. Fixa't com s'aferrava ella, fixa't el desig de viure que tenia."

Elizabeth Strout va publicar la seva primera novel·la, Amy and Isabelle (1998), que li va portar set anys de feina, als 42 anys. La següent, Abide with Me, va arribar vuit anys després (2006). Amb Olive Kitteridge (2008) va guanyar el premi Pulitzer de novel·la l'any 2009, i això li ha portat la traducció al català i el premi Llibreter 2010.

Olive Kitteridge és el que podríem anomenar una novel·la polièdrica. De fet, els 13 capítols que la formen poden ser perfectament llegits com a relats independents. Tot i que és cert que hi ha un fil argumental que els uneix: així com la novel·la de Sherwood Anderson Winesburg, Ohio (1919), ressenyada el gener de l'any passat en aquest bloc, s'articulava al voltant del personatge de George Willard, un periodista local, en el cas de la novel·la d'Elizabeth Strout el fil conductor és Olive Kitteridge, una mestra d'escola jubilada amb un caràcter tot especial. Les dues obres, doncs, s'assemblen pel que fa a l'estructura, però també quant al tractament de l'espai: si a la novel·la de Sherwood Anderson el marc de totes les històries és el petit poblet de Winesburg (Ohio), en el llibre de Strout és Crosby, una localitat costanera, inventada per l'autora, situada a l'estat de Maine. De fet, el llibre es podria haver titulat perfectament Crosby, Maine.

A Olive Kitteridge se'ns revela una escriptora amb una gran força expressiva; una mostra n'és el fragment que reproduïm al començament d'aquesta ressenya. Un fragment en què també s'explicita el tema principal de la novel·la: el món és un absurd, però tot i així els personatges s'aferren a la vida.

A la faixa que acompanya la segona edició catalana de la novel·la, Jordi Puntí escriu: “Elizabeth Strout escriu en la línia de Charles Baxter i Alice Munro, en aquest territori de les emocions que la tradició nord-americana domina com cap altra.” I hem de recordar que Olive Kitteridge ve avalada pel premi Llibreter, que sempre és garantia de qualitat. A llegir-la, doncs!

6.2.11

Atom Rhumba: portada al Ruta 66

En una entrevista en el número especial del 25è aniversari de la revista Ruta 66, Fernando Pardo (Sex Museum) i Josele Santiago (Los Enemigos) comentaven que, mentre l'escena pop espanyola havia anat creixent durant tots aquests anys amb el suport incondicional de revistes com Rockdelux, en el rock'n'roll això no havia passat perquè mitjans com Ruta 66 o Popular 1 no havien estat a l'altura: en vint-i-cinc anys, només dos grups espanyols han estat portada del Ruta 66. Precisament, els grups dels dos entrevistats.

En el número del passat mes de gener del Ruta, el lector Tomás Carro es referia, en una carta publicada a la secció "Correo", a l'entrevista a Fernando i Josele i s'afegia a la denúncia dels dos músics: "Ayudadnos a descubrir a las bandas de por aquí que merecen que vayamos a sus bolos y nos pillemos sus vinilos. No mordáis la mano que os da de comer. ¿Cuánta gente os compra en el extranjero?"

I, no sé si casualment o no, aquest mes ens trobem els bascos Atom Rhumba a la portada de la revista barcelonina. En qualsevol cas, ens n'alegrem: Atom Rhumba és un grup que ens agrada molt. Recentment ja ens vam fer ressò de l'aparició del seu nou àlbum, Gargantuan Melee, i del videoclip "Cynic Skin". Felicitats, nois!

3.2.11

Heavy Trash a La [2] de l'Apolo


I Jon Spencer va tornar a Barcelona. Una ciutat on sempre és molt ben rebut. Ja era així als anys 90, quan ens visitava amb la seva Blues Explosion: recordo dues nits memorables, una en un Bikini ple a vessar l'any 97 i l'altra a Zeleste el 99. I aquesta vegada l'Spencer ha vingut amb la seva banda actual, que comparteix amb Matt Verta-Ray: Heavy Trash. Una banda que no toca heavy ni trash, sinó rockabilly. Des del 2005 fins ara, ja han publicat tres àlbums, l'últim dels quals, Midnight Soul Serenade, ja va ser disc del mes de l'Home Cactus.

Aquest dimarts passat, 1 de febrer, Spencer i Verta-Ray es van presentar a la sala 2 de l'Apolo, molt ben acompanyats per tres músics més (guitarra, contrabaix i bateria). Tots plegats, es veia que s'ho passaven la mar de bé. I aquest bon rotllo es va anar transmetent entre el públic de la sala. Així, Heavy Trash ens van oferir un concert generós i intens. Sense Blues Explosion, però explosiu. El gran Jon Spencer, tot ell rock'n'roll, ens va demostrar, una vegada més, que és tot un showman. El repertori es va basar principalment en l'últim disc: “Gee, I Really Love You”, “(Sometimes You Got To Be) Gentle”, “Good Man” o l'instrumental “Pimento”. Però també van rescatar algunes perles dels discos anteriors, com “Way Out” o “Dark Hair'd Rider”. I fins i tot va caure alguna versió, com “I Don't Mind”, la cançó de James Brown que els Who van gravar en el seu àlbum My Generation.

Ladies and gentlemen, this is rock'n'roll!