Dan Auerbach i Patrick Carney són d'Akron, Ohio, una ciutat que ha fet sonades aportacions al món del rock (Chrissie Hynde, Devo). Van formar el duo The Black Keys el 2001, i encara no deu anys després publiquen ja el seu sisè àlbum, Brothers.
Si el seu anterior disc, Attack & Release (2008), produït per Danger Mouse i que comptava amb cançons tan meravelloses com "So He Won't Break", semblava un cim difícil de superar, Brothers ens demostra que aquella suposició era ben errònia i que el talent d'Auerbach i Carney és enorme.
A base de blues, garatge-rock, funk i soul, The Black Keys han creat una altra deliciosa col·lecció de cançons, en aquest cas quinze, que comença amb "Everlasting Light", amb Auerbach cantant amb veu de falset i una base rítmica contundent, i acaba amb la relaxant "These Days", que amb els seus més de cinc minuts és la cançó més llarga del disc. Entre una i altra destaquen la roquera "Next Girl", el single "Tighten Up", la sensual "The Only One" o la hipnòtica "Too Afraid To Love You". Un gran disc.
El popArb ens permet, any rere any, i ja en van sis, prendre el pols a la música pop que es fa a casa nostra. Grups que canten en català, en castellà o en anglès, d'estils ben diversos, del hip hop al punk, s'apleguen després de Sant Joan a Arbúcies. El popArb ens mostra que el país és ric i complex: les primeres files del concert de Mishima no s'assemblen gens a les del concert de Mujeres; mentre uns nois que esperen l'actuació d'Els amics de les arts entonen càntics independentistes, el cantant de Tarántula dedica una cançó al triomf de la selecció espanyola de futbol. Amb tot això, el popArb s'ha guanyat, gràcies a la qualitat dels grups programats i a una bona organització, el reconeixement del públic i de la crítica musical.
Anem a l'edició d'enguany. Divendres vaig arribar just a temps de veure començar Els amics de les arts, i em vaig reafirmar en la impressió que ja havia tingut escoltant el seu disc Bed & Breakfast: que és un grup que s'ha beneficiat de l'efecte Manel, i que tenen una cançó molt bona, "Jean Luc", i poca cosa més.
Mentre actuava Joan Colomo (escoltat de lluny, semblava prou curiós) vaig aprofitar per prendre una cervesa i agafar posicions a l'escenari on havien de tocar Delafé y las Flores Azules. El grup d'Helena Miquel i Òscar D'Aniello em va sorprendre agradablement. Ni m'agrada el hip hop ni havia escoltat els seus discos, però em va encantar la posada en escena: el so contundent ja des que arrenquen amb "Río por no llorar", la manera com es mou l'Òscar, que es deixa la pell damunt l'escenari, el bon rotllo que hi ha entre els músics (només cal veure que bé que s'ho passen els de la secció de vents)... I això que l'Helena va tenir problemes amb la veu!
La nit va acabar amb una decepció. Joe Crepúsculo, que havia protagonitzat una de les actuacions més destacades de l'edició anterior, tornava formant part del grup Tarántula. N'esperava molt més. Potser no van sonar com poden sonar (en Crepúsculo va tenir molts problemes amb el seu sintetitzador), però, deixant de banda la interessant "Antisistema solar", em va semblar que els falten bones cançons.
Amb els Standstill sonant vaig emprendre la retirada: cap a casa a dormir una mica i recuperar forces per a l'endemà.
Dissabte m'hauria agradat veure Extraperlo (quina gran cançó, "Bañadores"!), però no vaig poder anar a Arbúcies tant d'hora. De fet, hi vaig arribar que era gairebé mitjanit, per veure Mishima i Mujeres.
Mishima tenen un directe acollonant. Toquen i sonen molt bé i tenen una col·lecció de cançons envejable: "La tarda esclata", "Guspira, estel o carícia", "Aguéev", "No et fas al llit", "Tot torna a començar", "Com abans", "Miquel a l'accés 14", "Qui n'ha begut", "Un tros de fang"... Un gran concert. Això sí: en David Carabén està encantat de coneixe's, i se li nota una mica massa...
Pel que fa a Mujeres, una vegada vaig llegir no sé on que algú deia que si no existís a Barcelona un grup com Mujeres, caldria inventar-lo. I és que va molt bé una mica de rock de garatge per acabar la festa! Els de Barcelona s'han guanyat una reputació amb els seus directes i amb el seu àlbum de debut, que va ser disc del mes de l'Home Cactus el febrer passat. La seva va ser una actuació curta però explosiva, a base de grans temes propis com "Blood Meridian", "Reyerta" o "Amusement" i d'encertades versions de Los Saicos ("Come On" y "Demolición") i Velvet Underground ("Run, Run, Run"). Visca!
I ja no em vaig quedar a veure The Pinker Tones, tot i que el que vaig sentir mentre me n'anava no em desagradava. Cap a casa i fins l'any que ve.
Demà comença a Arbúcies el popArb 2010, amb Extraperlo, Mishima, Tarántula, Els Amics de les Arts, Mujeres, Delafé y las Flores Azules... Per anar fent boca, aquí teniu uns quants vídeos.
Black Lips, Jacuzzi Boys, Mujeres, The Strange Boys... El rock de garatge passa per un bon moment, i els Harlem en són un exemple més. Instal·lats a Austin (Texas), acaben de publicar el seu segon àlbum (el primer, Free Drugs, datat del 2008, va ser autoeditat) amb el prestigiós segell Matador, casa de Sonic Youth, Pavement, Yo La Tengo, The New Pornographers i tants d'altres.
Harlem no inventen res de nou; però el que fan, ho fan ben fet. Amb gràcia i amb talent. Hippies comença amb una perla anomenada "Someday Soon" (de moment, la meva cançó de l'any). Segueixen fins a quinze composicions més que ara s'orienten cap al punk ("Faces", "Spray Paint" o "Scare You"), ara cap al bubblegum o el power pop ("Number One", "Be Your Baby"), ara cap al rock de garatge més pur ("Tila And I"). Es tracta de cançons curtes: només tres passen dels tres minuts. S'atreveixen amb tempos més lents a "Three Legged Dog" o a "Prairie My Heart", amb uns resultats força interessants. I cal destacar també cançons com "Could Pleaser" (quin final més engrescador!), "Gay Human Bones" (irresistible de cap a peus) o "Poolside" (punt i final d'un disc meravellós).
Nouvelle Vague és el projecte musical dels francesos Marc Collin i Olivier Libaux. Acompanyats d'una gran varietat de músics i cantants, es dediquen a versionar clàssics del punk i de la new wave en clau de bossa nova. Fins ara han publicat tres discos: Nouvelle Vague (2004), Bande à part (2006) i Nouvelle Vague 3 (2009). Hi interpreten cançons com "Love Will Tear Us Apart" (Joy Division), "Guns of Brixton" (The Clash), "Making Plans for Nigel" (XTC), "Teenage Kicks" (The Undertones), "Ever Fallen in Love" (Buzzcocks), "Blue Monday" (New Order), "Don't Go" (Yazoo) o "God Save The Queen" (Sex Pistols).
En el seu últim àlbum inclouen un genial "Blister in the Sun" dels Violent Femmes. En aquest vídeo en podeu veure i escoltar una versió diferent de la del disc. Una delícia!
"Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en Gabriel va plorar amb tots els registres possibles, com si així pogués resumir la seva vida al costat d'en Bundó. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama el pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent, somicant per les penes d'amor, i com un adult que s'empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom quan el teu equip perd una final. (...)
Van passar tres hores, dic. Si hagués recollit totes aquelles llàgrimes, les hagués dessecat i n'hagués extret la sal, hauria pogut condimentar per sempre més els àpats de la seva vida.
La Rita continuava al seu costat. Feia molta estona que ella també s'havia posat a plorar (...). Aquell racó de la plaça Adrià era una vall de llàgrimes, un llagrimòdrom."
Després de tres llibres de narracions, Jordi Puntí publica una novel·la, el projecte de la qual va rebre el 2003 el Premi Octavi Pellissa. Han estat, doncs, set anys ben bons de feina fins que ha arribat a les mans dels lectors Maletes perdudes. Al llarg de quatre-centes cinquanta pàgines, Puntí ens hipnotitza amb la història, o més aviat les històries, molt ben travades, de quatre germans, nascuts de mares diferents i en ciutats europees diverses, que busquen el pare desaparegut.
Pel que fa als personatges, el trio format per en Gabriel, en Bundó i en Petroli, camioners d'una empresa de mudances, esdevé entranyable, com ho poden ser els germans Torres de Gràcies per la propina de Ferran Torrent o el Mariano de Figures de calidoscopi de Ramon Solsona. També cal valorar les creacions del senyor Casellas o la senyora Rifà. Els quatre germans, en canvi, queden una mica desdibuixats; de fet, a bona part de la novel·la adopten una veu única per narrar-nos les peripècies del pare.
Per altra banda, el motiu de les maletes perdudes és una gran troballa i dóna al relat uns aires de novel·la picaresca. Serveix, a més, per crear complicitats entre els personatges. Una maleta perduda farà que en Gabriel i la Rita es coneguin i acabin descobrint l'afició que tenen en comú d'apropiar-se de maletes d'altri. A Maletes perdudes hi ha bones històries i grans moments, com el del llagrimòdrom que he transcrit al començament d'aquesta ressenya o el de la noia que, sota els efectes de l'LSD, cavalca tota nua un pura sang per la coberta d'un ferri que creua el Canal de la Mànega. L'únic però: l'episodi del rescat del pare, que m'ha semblat massa naïf, com de fireta. Finalment, Maletes perdudes acaba essent, com apunta Puntí en aquesta entrevista a Sies.tv, un llibre que "explica la Barcelona dels anys 70 i el contrast amb Europa".
Primer es deien The Muslims i l'any passat van publicar un EP (Muslims EP) de... deu cançons!!! Cansats de la polèmica generada pel nom del grup ("els musulmans") el van canviar per The Soft Pack, i acaben de publicar el disc que ara us presento, que en aquest cas no consideren un EP sinó un àlbum, tot i que també té deu cançons i la mateixa durada que l'anterior. Curiosos, aquests californians...
The Soft Pack és un disc realment excitant. El dec haver escoltat quinze o vint vegades aquestes últimes setmanes i encara sento una mena de pessigolleig quan sonen "C'Mon", "Down On Loving" o "Answer To Yourself". Cançons amb un so cru i directe, que ara em transporten al primer disc dels Pavement, ara al "Roadrunner" dels Modern Lovers, ara als Monks i altres glòries del garage-punk dels seixanta. És a dir, la vella i efectiva fórmula de "guitarra + baix + bateria + veu = rock-and-roll" (amb l'excepció de l'aparició puntual d'un teclat a "Move Along").
Una bona manera d'apropar-se al disc és a través d'aquests dos videoclips, en gloriós blanc i negre. El primer correspon a "C'Mon", la cançó que obre el disc, i el segon, especialment divertit, a "Answer To Yourself":
I no em puc estar, per acabar, de recomanar-vos aquest altre vídeo d'una versió acústica, gravada a la platja, de "Down On Loving":
"L'ascensor va continuar el seu ascens impossiblement lent. O, si més no, jo vaig imaginar que era un ascens. No es podia dir del cert: era tan lent que tot sentit de direcció simplement s'esvaïa. Pel que notava, podia estar baixant, o potser ni tan sols no es movia. Però suposem que pujava. Simplement una suposició. Potser havia pujat dotze plantes i n'havia baixat tres. Potser havia fet la volta al planeta. Com ho podia saber?"
Així comença l'última novel·la de Murakami que s'ha traduït al català. Una obra del 1985, dos anys anterior a Tòquio blues (Norwegian Wood), i que va ser guardonada amb el premi Tanizaki (la mateixa distinció que el 2001 es va endur una altra novel·la que recentment hem comentat aquí, El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami). La fusió de gèneres, les històries paral·leles, l'exploració de la identitat humana o les referències musicals i cinematogràfiques són constants de l'obra de Murakami que retrobem en aquesta addictiva Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Tusquets, que ha publicat el llibre en castellà, n'ha fet aquest interessant vídeo:
Encara no fa un mes que va morir Alex Chilton. Va ser el 17 de març, el dia que Yo La Tengo van actuar a la sala Apolo de Barcelona. En aquell concert, per cert, van interpretar dues cançons de Chilton, totes dues del cançoner de Big Star: "Thirteen" i "Take Care". Des d'aquell dia he estat escoltant els vells discos de Chilton, tant amb Big Star com en solitari. I he acabat preparant aquest homenatge a un dels músics més significatius de les últimes dècades, inspirador de part de la millor música que s'ha fet aquestes dues últimes dècades. Un homenatge que es concreta en deu propostes per a descobrir o redescobrir el músic de Memphis.
1. The Box Tops: "The Letter"
Abans de Big Star, Chilton es va fer mundialment famós amb la cançó "The Letter". La cançó va ser número 1 a les llistes. Chilton tenia 16 anys:
2. Not The Singer But The Songs
L'any 1991 Munster Records va publicar un doble àlbum d'homenatge a Alex Chilton, amb bandes i músics americans (Young Fresh Fellows, Ben Vaughn...), australians (Chevelles, Pyramidiacs, The Interstellar Villains...) i europeus (Los Bichos, Dum Dum Boys, Vancouvers...). El disc fa temps que està descatalogat, però el podeu escoltar en aquest enllaç.
Una de les cançons incloses en el disc és "Paradise", interpretada per Ben Vaughn:
3. The Bangles, "September Gurls"
The Bangles, aquell grup de noies que als anys 80 es van fer famoses amb la cançó "Walk Like An Egyptian", van ser de les primeres a reivindicar el llegat de Big Star i van gravar "September Gurls" en el seu disc Different Light (1986):
4. Big Star, "September Gurls"
Aquesta és la versió original de la que esta considerada com una de les més perfectes cançons pop:
5. Big Star: una selecció de l'Home Cactus
Si sou usuaris d'Spotify, podeu clicar en aquest enllaç i escoltar algunes de les més meravelloses cançons de Big Star, la mítica banda formada per Alex Chilton, Chris Bell, Jody Stephens i Andy Hummel que en la primera meitat de la dècada dels setanta va crear tres discos imprescindibles.
6. Big Star, "Thirteen"
Una d'aquestes cançons meravelloses. L'any 1993 els escocesos Teenage Fanclub, fortament influïts per Big Star, van titular Thirteen el seu quart àlbum
7. The Replacements, "Alex Chilton"
Una altra banda, en aquest cas americana, que també va reconèixer sempre la influència de Big Star va ser The Replacements, que va titular aquesta cançó "Alex Chilton":
If he was from Venus, would he feed us with a spoon?
If he was from Mars, wouldn't that be cool?
Standing right on campus, would he stamp us in a file?
Hangin' down in Memphis all the while.
(chorus:)
Children by the million sing for Alex Chilton when he comes 'round
They sing "I'm in love. What's that song?
I'm in love with that song."
Cerebral rape and pillage in a village of his choice.
Invisible man who can sing in a visible voice.
Feeling like a hundred bucks, exchanging good lucks face to face.
Checkin' his stash by the trash at St. Mark's place.
(chorus)
I never travel far, without a little Big Star
Runnin' 'round the house, Mickey Mouse and the Tarot cards.
Falling asleep with a flop pop video on.
If he was from Venus, would he meet us on the moon?
If he died in Memphis, then that'd be cool, babe.
(chorus)
8. Alex Chilton, Live In London
Un dels discos més interessants de Chilton és aquest directe de 1980, en què recupera "The Letter" i algunes cançons de l'etapa Big Star ("In The Street", "Nightime" i "September Girls"), i interpreta peces dels seus primers discos en solitari ("Bangkok", "Hey Little Child" o "Rock Hard"), a més de visitar uns quants clàssics com "Train Kept A Rollin'", "Stranded On A Dateless Night" o "No More The Moon Shines On Lorena". El podeu escoltar en aquest enllaç.
9. Alex Chilton a 120 Minutes
Un breu reportatge de l'any 1985 sobre Alex Chilton al programa 120 Minutes de la cadena MTV. Al final interpreta "The Letter" amb guitarra acústica i harmònica:
10. Alex Chilton, Top 30
Per acabar, un recopilatori de 1997 de la carrera en solitari de Chilton fins aquell moment. El podeu escoltar en aquest enllaç.
Després d'aquella meravella que és El festí de l'amor, he anat seguint amb interès les novel·les que ha anat publicant l'escriptor de Minneapolis, si més no les que s'han traduït al català. Saul i Patsy era un relat dotat de sensibilitat i de màgia, a propòsit del qual Paul Auster deia que “com Txèkhov, Baxter és dur i compassiu alhora, i els seus personatges mai estan per damunt o per sota del que són. Són humans, i això constitueix per si sol una fita excepcional per a un escriptor”.
Totes aquestes virtuts són presents també a El lladre d'ànimes. La història té nervi. Els personatges tenen interès i estan ben dibuixats: Nathaniel Mayer, el noi desorientat després d'haver patit una tragèdia familiar; Theresa, la noia atractiva i d'actituds exagerades que porta una armilla antibales de l'exèrcit adornada amb medalles soviètiques; Jamie, la ballarina i escultora lesbiana, que de nits treballa de taxista; i Jerome Coolberg, el geni, l'estrany, el perillós.
Si algun defecte té El lladre d'ànimes és que, al meu parer, Baxter peca de voler ser massa explícit. Cal dir que l'escena de la nòria, el clímax de la novel·la, s'inspira en la famosa escena de la pel·lícula El tercer home, de Carol Reed? I, sobretot, cal que expliqui “lector, el que tens a les mans és el llibre que ell va escriure”, després que Coolberg lliura a Nathaniel un llibre escrit a màquina, titulat El lladre d'ànimes? No es podria estalviar aquesta frase i tot el capítol 45, en què intenta justificar davant del lector el seu truc narratiu?
Tot i així, El lladre d'ànimes és una bona novel·la d'un escriptor hàbil que, a més de crear bones històries i personatges interessants, sap descriure ambients magistralment. Així ens explica l'arribada de Nathaniel, en la tercera part de la novel·la, a l'aeroport de Los Angeles:
“Malgrat que molts aeroports sembla que hagin sigut dissenyats per comitès formats per subcomitès, i són inevitablement lletjos i antiestètics, el de Los Angeles International té una exuberant lletjor pròpia. L'ambient poc acollidor és bastant característic, com si el primer representant de la ciutat, el seu aeroport, ja sentís indignació, potser fins i tot repugnància, pel viatger. Una persona acabada d'arribar podria pensar que ha aterrat al plató d'una pel·lícula futurista de baix pressupost, on la majoria dels intèrprets principals moriran de manera horrible durant els primers quaranta minuts.”
