Parkay Quarts és la banda paral·lela d'Andrew Savage i Austin Brown, els dos cantants i guitarristes de Parquet Courts. De fet, una banda i altra, musicalment, no es diferencien massa. I això, en aquest cas, és una bona notícia. Ja ens va agradar molt el disc Light Up Gold, de Parquet Courts, que va ser també disc del mes fa un parell d'anys. Totes les referències amb què intentàvem explicar aquell disc ens serveixen també ara per descriure Content Nausea: les guitarres Velvet Underground, el so i les estructures de grups com TV Personalities o Swell Maps.
Això sí, Content Nausea ha estat gravat en quatre pistes en tot just dues setmanes. Tot el que es pugui perdre a nivell d'elaboració dels arranjaments o de les lletres es guanya en frescor, en espontaneïtat. El disc comença amb dues dianes com són "Everyday It Starts" i "Content Nausea", té com a punt culminant "Pretty Machines" i acaba amb una encertada versió del clàssic de Nancy Sinatra "These Boots Are Made For Walkin'" (fidel a l'original i, alhora, totalment personal) i la pausada "Uncast Shadow of a Southern Myth".
"Barcelona es muy mola!", va cridar diverses vegades Kurt Baker durant el concert. "No es moco de pavo" és una altra expressió que li feia gràcia d'anar repetint. El castellà macarrònic de Baker no arriba als nivells de comicitat exhibits pel Jonathan Richman que ens visitava a finals dels anys vuitanta i a començaments del 90, però déu n'hi do!
Això succeïa a La Lupita del Raval, segurament el local de concerts més tronat de Barcelona, amb un aforament de 55 persones i amb un escenari en què els quatre components del Kurt Baker Combo no cabien (el baixista va tocar a baix, al costat de l'entaulat). Tot plegat no va ser obstacle per a una gran nit musical, que hem d'agrair a Producciones Barbudas (podeu unir-vos al Club Barbudo enviant un e-mail a pbarbudas@gmail.com).
El Kurt Baker Combo va fer gala del seu genial power-pop de factura clàssica. El so va ser bo, i el grup es va mostrar ben compacte, amb quatre músics competents que transmetien energia i bones vibracions. A més, tenen un repertori magnífic, basat principalment en les cançons incloses en el disc en directe Muy Mola Live!, publicat el desembre passat, en què conviuen els temes propis (a destacar els hits "Weekend Girls" i "Don't Go Falling In Love", amb les quals van obrir i tancar el concert) i fantàstiques versions, com "Don't Look Back" de The Remains, "Cruel To Be Kind" de Nick Lowe o "20th Century Boy" de T. Rex (aquestes dues últimes, en els bisos).
Senyor Kurt Baker, torni quan vulgui, i si pot ser ben aviat, a Barcelona!
Res millor que les paraules que trobem a l'inici (i a la contraportada) per explicar quina mena de llibre és Setembre, octubre i novembre:
"Les pàgines d'aquest llibre són tres mesos d'apunts al natural. J. M. Oliver es converteix en l'ombra de Miquel Riera -escalador mallorquí i catalitzador d'una pràctica esportiva molt particular, el psicobloc- amb la primera intenció de fer-li una biografia. Molt enfora d'assolir aquesta cota, el resultat és un retrat literari personal del món actual. Vida nocturna, cultural, paisatgisme, política, música, turisme, escalada, societat... Res queda fora d'aquesta anàlisi crua i espontània. Com l'ha volgut definir l'autor mateix, un llibre viscut i escrit en noranta dies",
Al llarg de les tres-centes pàgines del llibre, la prosa d'Oliver flueix fresca i atractiva. L'autor fa curioses reflexions sobre el seu descobriment de l'estètica, el particular dilema que li causà durant molt temps la nena de L'exorcista o la correcta ubicació dels anells:
"Tampoc puc evitar fixar-me en les seves mans. Sembla com si li faltassin dits, tres coma cinc a la mà esquera i sis a la dreta, o n'hi sobrassin! Què passa, és impossible. És només que du els anells als dits que no toca, al polze, a l'índex, no sé... No crec que hi hagi res a l'univers que estigui tan ben fet com una mà. Hi ha una cultura, una tradició... Si us posau els anells on us surt dels collons estau despistant el personal en qüestions antropològiques. Una mà és un cos, és una constel·lació."
Hi ha també, és clar, referències musicals, fins i tot a la seva pròpia obra ("tenc fred, em pos l'anorac i cerc al telèfon Vostè és Aquí, el darrer disc d'Antònia Font, vull comprovar si és tan dolent com diuen"). Oliver ens explica el moment en què es fa públic el final de la genial banda mallorquina i expressa les sensacions que viu en aquell moment i les idees que li passen pel cap: "De cop m'he sentit fatal, molt irresponsable, no estava gens segur d'aquesta decisió, però ja està dit i ja està fet, no hi ha marxa enrere. Fuà, estic fet pols."
Per acabar, m'han cridat l'atenció aquestes paraules a propòsit del seu anterior llibre, Un quilo d'invisible: "N'Eugènia, la meva editora, em va mirar amb cara de susto, com fa cada vegada que li vénc amb un projecte que implica ajornar la novel·la que li tenc promesa des de fa uns anys". Estic amb l'Eugènia: tant de bo que Oliver es posi les piles i ens torni a deixar meravellats, com va fer amb El misteri de l'amor, amb una altra novel·la!
Dimarts, a la segona hora del programa "Ones de l'Espai Exterior" de Ràdio Blanes, L'Home Cactus va presentar els Cactus Hits 2014, una selecció de les nostres cançons preferides d'aquest any passat. En una hora de programa vam tenir temps de punxar 15 cançons, però hi hem afegit un "bonus track", l'última cançó de la llista, la dels Fleshtones, que només es va quedar fora de la selecció perquè el Capitán Toni, en la primera hora del programa, ja havia inclòs una cançó d'aquesta banda en la seva tria d'èxits del 2014.
Aquí teniu, doncs, com cada any, els Cactus Hits 2014. Aquesta vegada ens ha quedat una selecció fantàstica! Esperem que totes aquestes cançons us agradin tant com a nosaltres. Podeu escoltar-les aquí mateix o obrir la llista a Spotify amb l'enllaç que trobareu al final.
Hi ha discos que s'escapen de la norma, del que és habitual. Discos fets per artistes que s'arrisquen a fer el salt al buit, que no estan disposats a fer a cada moment allò que esperem d'ells. Penso, per exemple, en el disc blanc dels Beatles: sorprenent, polièdric, inexhaurible. O en In Bitter Pink, de Los Bichos: també doble elapé, també amb carpeta blanca (i, en aquest cas, fotografia en blanc i negre). El tercer àlbum dels californians Foxygen és un altre d'aquest discos.
"FOXYGEN...AND STAR POWER is the new DOUBLE ALBUM from Foxygen, a CINEMATIC AUDITORY ADVENTURE for the speedy freaks, skull krunchers, abductees, and misfits... Made by Foxygen at Dream Star Studios in their Secret Haunted House with the UFOs flying around in the sky", llegim a la pàgina web de Jagjaguwar, el segell responsable de la publicació del disc.
"... And Star Power" és, com els discos que esmentàvem abans, un album doble. I perfectament estructurat. Cadascuna de les quatre cares dels vinils amb el seu títol (tot això, malauradament, es perd a Spotify). La primera part es titula "The Hits & Star Power Suite", i conté exactament el que anuncia: primer, hits de la categoria de "How Can You Really" (quina melodia més evocadora!) i una genial suite formada per quatre cançons. La segona part és "The Paranoid Side". El títol torna a ser ben descriptiu. També el nom d'algunes cançons: "666", "Cannibal Holocaust". Aquesta segona cara acaba amb "Hot Summer", que recorda els mítics Suicide. La tercera part, "Scream: A Journey Through Hell" podria servir ben bé com a banda sonora d'un pel·lícula de terror (o d'una d'en David Lynch, és clar). La calma i la llum tornen a la quarta part, "Hang On To Love", formada per només dues cançons, d'aires beatlelians: "Everyone Needs Love" i "Hang". En total, 24 cançons en 82 minuts de (i tornem a citar el web de Jagjaguwar) "psych-ward folk, cartoon fantasia, songs that morph into each other, weaving in and out of the head like UFO radio transmission skullkrush music."
Amb aquesta cançó d'en Joan Colomo vaig començar l'any nou, en companyia de la família i els amics: "a tots els porto molt dins del meu cor", com diu la cançó. Tinguem ben present que "el que hem de viure és a les nostres mans". Feliç 2015!
Hi ha gent amb la que connectes molt,
hi ha gent que sempre t'ajuda a no estar sol,
hi ha persones que et faran tirar endavant,
hi han amics que sempre t'acompanyaran.
Hi han alguns que els veig de tant en tant,
altres que ja no els veig quasi mai.
Però a tots els porto molt dins del meu cor,
de vegades no me n'adono que tinc molta sort.
Amics!, no us amoïneu, tot anirà bé, esteu on esteu,
La quarta novel·la de l'escriptora finesa-estoniana Sofi Oksanen ens explica una història que s'emmarca en l'ocupació d'Estònia, a mitjans del segle passat, primer per part dels nazis i després per la Unió Soviètica.
Al llarg de les sis parts que formen el llibre anem saltant endavant i endarrere en el temps, de manera que s'alterna una part de la història que transcorre entre els anys 1941 i 1944, els anys de l'ocupació de les forces hitlerianes, amb una altra part que succeeix entre el 1963 i el 1965, ja sota dominació soviètica. Una estructura molt efectiva que es completa amb un pròleg i un epíleg, ambdós molt breus, que se situen fora d'aquests dos marcs temporals i que ens donen les claus per entendre la novel·la.
Oksanen excel·leix en la construcció dels personatges, siguin personatges secundaris, com l'Evelin, la noia del camp que arriba a la ciutat a estudiar i s'enamora d'un jove activista antisoviètic, siguin personatges principals com la Juudit o l'Edgar. Uns personatges que, com llegim a la contraportada del llibre, es troben "davant una disjuntiva que marcarà les seves vides per sempre més, en una novel·la sobre les tries que fem, sobre la fidelitat i la infidelitat, sobre conformar-se i revoltar-se quan el destí del país és en mans dels seus ocupants".
És especialment fascinant, i alhora repugnant, el personatge de l'Edgar, que adopta el nom d'Egger Fürst durant l'ocupació nazi i retorna al d'Edgar Parts amb l'arribada dels soviètics; un personatge amb seriosos problemes d'identitat sexual que busca apropar-se als dominadors de torn per intentar prosperar. És extraordinari també el personatge de la Juudit, una dona que, enmig de tot plegat, aposta per l'amor i en surt derrotada.
He acabat la lectura de Quan els coloms van desaparèixer amb la impressió d'haver descobert una molt bona escriptora. Serà qüestió de recuperar la seva anterior novel·la, Purga, que en el seu moment va rebre tota mena de premis i elogis i que, en la seva versió teatral, serà estrenada al TNC el pròxim mes d'abril.
"Aquesta nit ens ho passarem bé, i ja plorarem després a casa". Aquest va ser el missatge que el mític Flowers ens va transmetre des de dalt de l'escenari de l'Apolo, instants abans que Los Negativos sortissin a interpretar el seu meravellós disc Piknik Caleidoscópico.
Les cançons del disc van sonar, en el mateix ordre que en el disc, fantàstiques. A l'escenari es van anar succeint els convidats. Un dels moments destacats va ser quan Jorge Explosion va posar guitarra elèctrica i veu a "No soy yo (la psicoastenia)". Per altra banda, els Pinker Tones van tenir l'honor de cantar "Cigarras panameñas", la cançó que conté, com ells mateixos van assenyalar, els millors versos de Los Negativos: "fue un viaje rápido / y un piknik genial". Uns versos que després de la mort d'Alfredo Calonge prenen un nou sentit. Els germans Pardo i Marta Ruiz (Sex Museum) es van afegir per a una enèrgica "Moscas y arañas", i Miqui Puig va estar fantàstic cantant amb Carles Estrada "El club del cerdo violeta". Aquests van ser només alguns dels molts convidats que van anar pujant a l'escenari. Després de les catorze cançons de Piknik Caleidoscópico, tots plegats van interpretar "A tumba abierta", l'últim single que Alfredo Calonge va veure publicat. Unes emotives paraules de Marian, la germana d'Alfredo, van tancar la primera part de l'acte.
La festa va continuar a La [2] amb discjòqueis d'excepció i tres bandes en directe: Los Canguros, Brighton 64 i The Canary Sect. Els primers es van ressentir de l'absència de Felipe (de gira per Mèxic amb Los Fresones Rebeldes) i la vocalista Charo. Els Brighton 64 van demostrar, una vegada més, que en la seva última reencarnació estan en plena forma. Magnífiques lectures de "Fotos del ayer", "Bola y cadena" o "Barcelona Blues". Van tancar amb una emotiva "Caminos por recorrer", un homenatge a Alfredo Calonge. I vam acabar la nit ballant amb The Canary Sect, la banda de rhythm & blues i garatge en què també tocava Alfredo els últims anys, que va protagonitzar una vibrant actuació.
La de divendres va ser una nit plena d'emocions. Que, també és cert, no vaig poder documentar amb la meva càmera de fotos, que se'm va espatllar a la primera de canvi! La foto que segueix la va fer la Assumpta amb el mòbil.
"I was standing there a long time ago, listening to the people on and on they go. Everyone was saying rock and roll was dead, I didn't understand a... thing they said. So I cut them loose and I said Yeah, Yeah, and I turned it way up loud. I said I'll let my guitar do the talking now. Oh Yeah, feel the noise."
Aquestes paraules de Paul Collins a la contraportada defineixen perfectament el seu nou disc: una explosió de rock and roll, un disc per negar que aquest gènere musical estigui mort, per reivindicar una vegada més el rock de guitarres, un disc fet amb tota la il·lusió del món.
Per aquest efecte Collins se'ns presenta a la portada del disc amb una fotografia de joventut, que ens remet a l'època gloriosa (finals dels setanta, començaments dels vuitanta) en què va liderar bandes com The Nerves o The Beat. Per altra banda, ha gravat el disc als estudis Ghetto Recorders de Detroit a les ordres de Jim Diamond, antic baixista de The Dirtbombs i productor de discos de White Stripes, The Fleshtones o The Ponys. És significativa també la col·laboració de Nikki Corvette, que fa segones veus en la cançó "Baby I Want You". Finalment, hem de celebrar la qualitat de les dotze cançons que formen el disc, onze composicions pròpies (la meva preferida és "Only Girl") i una encertada versió de "Reach Out I'll Be There", una cançó que els Four Tops van enregistrar el 1996 per al segell Motown.
Sempre havia pensat que la cançó "Un accidente de circulación", de Loquillo y Los Trogloditas, estava dedicada a Eduardo Benavente. Però explica Loquillo en el pròleg d'aquest llibre que el líder de Parálisis Permanente va morir quan ja s'havien fet les mescles definitives d'El ritmo del garage (1983), que la cançó "Un accidente de circulación" va resultar ser una premonició, i que va decidir no cantar-la mai en directe.
No sabia, tampoc, o en qualsevol cas no ho recordava, que Nacho Canut hagués estat en la primera formació de Parálisis Permanente, ni que Jaime Urrutia (Gabinete Caligari) hagués tocat la guitarra en els primers singles del grup (i, per tant, també a la cançó "Autosuficiencia").
I és que, probablement, no llegia res de Parálisis Permanente des de fa una pila d'anys, segurament des de les quatre pàgines que Diego Silva dedicava a la banda en el seu llibre El pop español (editorial Teorema, col·lecció "Música de nuestro tiempo", 1984).
Feia falta, doncs, un llibre sobre un dels grups més importants del pop espanyol dels 80, i l'editorial catalana Quarentena Ediciones i el musicòleg Marcos Gendre s'han encarregat de posar-hi remei. Tot i la seva qüestionable estructura (la cronologia dels fets, especialment pel que fa a la transició de Pegamoides a Parálisis, no acaba de quedar clara) i una prosa en alguns moments una mica desmanegada, Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria és un llibre del tot necessari i una bona manera de reivindicar el llegat d'Eduardo Benavente, Ana Curra i companyia. Això sí, trobo ben desencertada la fotografia de portada: li hauria escaigut més una de la formació definitiva del grup, amb Ana Curra, Rafa Balmaseda i Toti Árboles al costat d'Eduardo!
