Què ens podem esperar d'un diàleg, escrit per Murakami, entre una misteriosa massatgista de trenta anys assassina de maltractadors i un majordom guardaespatlles gai a propòsit d'un gos que menja espinacs? En qualsevol cas, el diàleg en qüestió el trobem a les pàgines 113 i 114 de l'edició catalana d'1Q84 i diu així:
"-¿Com està, la Bun? -va preguntar ella.
-Ah, està molt bé -va respondre en Tamaru. La Bun era una femella de pastor alemany que tenien a la mansió. Tenia bon caràcter, i era intel·ligent, però també uns costums una mica estranys.
-¿Encara menja espinacs? -va preguntar l'Aomame.
-Molts. I és un inconvenient, perquè últimament els espinacs sempre van molt cars. És que en menja molts.
-No havia vist mai un pastor alemany a qui li agradessin els espinacs.
-No es pensa que és un gos, ella.
-¿I què es pensa que és?
-Un ésser especial, que està per sobre d'aquestes classificacions.
-¿Un supergos?
-Potser sí.
-¿És per això que li agraden els espinacs?
-No hi té res a veure: els espinacs li agraden i prou, des que era petita.
-Però potser és per culpa d'això, que ara té aquestes idees tan perilloses.
-Podria ser -va dir en Tamaru."
La novel·la més ambiciosa -diuen- de les que ha escrit fins ara el novel·lista japonès se'ns presenta, com ja era el cas de
Kafka a la platja, en forma de dues històries paral·leles, cadascuna amb el seu personatge protagonista. Un és Aomame. L'altre, Tengo, un escriptor que encara no ha publicat i brillant professor de matemàtiques. Les dues històries es van desenvolupant a partir de coincidències: una peça musical (la Sinfonietta de Janacek), una oració o, entre d'altres, un dels motius centrals de la novel·la: les dues llunes.
Llegim a la contraportada que l'escriptor japonès “recupera un dels seus grans temes, el de l'enfrontament de l'individu amb la societat i amb el sistema imperant”, tema que trobàvem, per exemple, a
Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. D'aquí ve també la relació amb el clàssic d'Orwell,
1984: no és gens casual que Murakami situï en aquest any l'acció de la seva novel·la. Això sí, el Gran Germà d'Orwell té el seu equivalent aquí en una misteriora “gent petita”.
Potser li podem retreure a Murakami que 1Q84 juga perillosament amb alguns ingredients de best-seller: sexe dur, crims, un determinat tipus de personatge (en aquest sentit, Aomame, i d'alguna manera també Fukaeri, un altre dels personatges femenins destacats de la novel·la, fan pensar una mica en la Salander de la trilogia del suec Larsson). Tot i així, l'escriptor recentment distingit amb el Premi Internacional Catalunya construeix una novel·la intensa, amb una estructura perfecta i amb moments de gran bellesa i sensibilitat: la història dels gats, les dues llunes, l'amiga de les papallones...
I ara, a esperar el “Llibre 3”, que està previst que es publiqui a la tardor, també traduït del japonès per Jordi Mas, mentre el traductor habitual de Murakami, Albert Nolla, es dedica a enllestir la versió catalana d'una de les obres mestres de l'escriptor japonès: Crònica de l’ocell que dona corda al món (que en fa de temps, que l'esperem!).
