Torna l'Screamin' Festival!

La setmana que ve comença la tretzena edició del festival organitzat per la discogràfica de Pineda de Mar El Toro Records i dedicat als sons dels anys cinquanta: rockabilly, rhythm&blues, doo-woop... Des del dimarts 31 fins al dilluns 6 de juny tocaran a Pineda vint-i-set bandes d'arreu del món. El gruix dels concerts es concentra el cap de setmana vinent, a l'envelat de la platja. Per allí passaran artistes consagrats com Tommy Hunt (The Flamingos), George Tomsco (Fireballs) o Jack Scott, a més de nous valors com JD McPherson o The Del Moroccos. A més, hi haurà mercat de discos i roba, una exhibició de cotxes antics, un taller de doo-woop i festa tot el dia al bar del festival, el Santi's Beach Bar.

Elèctrica emoció: Mishima al Clap

Aquest matí, pensant en el concert de Mishima d'ahir, m'ha vingut al cap que hi havia un disc de La Granja, la banda mallorquina de pop-rock, un disc de l'any 1989, que es deia Azul eléctrica emoción. Quan penso en el concert de Mishima al Clap, crec que és això: emoció elèctrica, no sé si blava o de quin color, però emoció elèctrica.

Una emoció que arriba d'una banda de les lletres. Mishima parlen bàsicament de l'amor i del desamor i dels seus efectes. El valor d'aquestes lletres, totes del vocalista David Carabén, és que saben sublimar aquests temes en versos tan potents com “Comences creient / que et perdrà la bellesa / fins que et trobes amb l'amor” (de la cançó “Em deuria enamorar”) o “¿Què en farem del desig / ara que hem trobat l'amor?” (“El temple”).

L'emoció, arriba, d'altra banda, de la música: de les melodies també de Carabén i del so personal, excitantment estrany i intens que Mishima aconsegueixen cada vegada més en els seus discos i que saben traslladar amb naturalitat al directe.

El concert d'ahir al Clap va ser força semblant al que van fer al Palau de la Música el passat 6 de març, tant per la durada, una hora i mitja, com pel repertori. Van obrir amb “Aguéev”, “L'estrany” i “Tornaràs a tremolar” per anar esgranant tot seguit bona part de les cançons dels seus tres últims discos (amb cotes molt altes d'intensitat quan van tocar “Qui n'ha begut”, “L'olor de la nit” i “Miquel a l'eccés 14”), i van tancar amb “La tarda esclata”, “Un tros de fang” i “Tot torna a començar”, abans de tornar amb un bis que va començar amb “Ordre i aventura” i va acabar amb “Sant Pere” i una orgia de soroll final.

Mishima, que venien de tocar a Liverpool, estan a gust dalt de l'escenari. I creixen i creixen...

Aias a les Festes de Maig de Badalona

 

Després de l'agradable sorpresa que va ser l'aparició del primer disc d'Aias, tenia moltes ganes de veure-les en directe. Ahir en vaig tenir l'oportunitat: tocaven a les Festes de Maig de Badalona, al parc de Ca l'Arnús. D'entrada he de dir que el lloc em va encantar: dins d'un parc força gran, dalt d'un petit turonet, una petita esplanada d'herba, un escenari, un bar i taules i cadires a la fresca. Tot plegat molt recollit i acollidor. Mireu quina verdor que es veu darrere l'escenari, a la fotografia!

El concert d'Aias va ser breu: posem-hi trenta-cinc minuts. Queda clar que, ara per ara, tenen poc repertori: el disc i poca cosa més. Per altra banda, i amb l'excepció de Laia Aubia, molt més fresca i desimbolta tocant la bateria i cantant, les vaig veure força insegures dalt l'escenari: potser hi té a veure que la perícia instrumental no és el seu fort. Però tot això no treu que ahir m'ho passés la mar de bé ballant cançons com "A la piscina", "Tu manes", "Moto", "Quan tornis demà", "Amunt i avall" o "La truita". Si és que tenen una pila de cançons encantadores, aquestes noies! Res: que m'agradarà tornar-les a veure en directe en altres ocasions.

Endavant, Aias!

Antònia Font, "Lamparetes"

Disc del mes, maig 2011

Després d'un viatge per l'espai (Taxi, 2004) i un de submarí (Batiscafo Katiuscas, 2006), en el nou disc, Lamparetes, Antònia Font trepitgen terra ferma. Primer de tot, la seva terra, començant per Palma de Mallorca amb la seva catedral i l'edifici de Gesa que protagonitza la portada del disc. Així, “Islas Baleares” ve a ser l'equivalent en cançó a un recull de postals turístiques, mentre que “Es far de Ses Salines” ens parla d'un faroner jubilat que, des de dalt del far, mira un cel ple d'estrelles. En altres cançons, en canvi, ens parlen de “carreteres que no van enlloc”, “aiguamolls a terres lapones” o de “pintes de Guinness” en “un poble de pescadors”. També hi ha les terres recorregudes gràcies al cinema: el “Gran Cañón del Colorado” de les pel·lícules de Clint Eastwood, la Sicília de Vito Corleone, els canons de Navarone... Altres cançons del disc es titulen “Abraham Lincoln”, “Icebergs i guèisers” o “Pioners”. En aquesta última canten “bultos d'exploradors a sa llum d'un fanal”: Lamparetes és el disc dels exploradors.

Musicalment, Lamparetes és brillant. Totes aquelles troballes que Oliver i companyia han anat fent al llarg dels seus anteriors discos d'estudi destil·len en el nou àlbum precioses sonoritats i delicioses tornades, amb la superba veu de Pau Debon cavalcant majestuosa una banda en què el piano, aquesta vegada, és protagonista. El disc és ple de cançons extraordinàries: “Me sobren paraules”, amb una tornada d'antologia (“ella tenia dues llunes en tota sa cara...”), “Clint Eastwood” o “Es canons de Navarone”. De “Calgary 88” m'agrada molt més la música que la lletra: deu ser que m'estimo més l'Oliver líric que no pas l'Oliver narratiu, tot i reconèixer-li els mèrits de “Sa núvia morta”. Això sí: la tornada de la cançó és sensacional! Tanquen el disc amb un imponent instrumental, “Minutos musicales”. Un disc rodó.

Matthias Schultheiss, "Viaje con Bill"

En el seu viatge sense rumb, Luke i la seva filla Tweety topen amb Bill, un home sense cames que va amb cadira de rodes, i l'acabaran acompanyant a la recerca del xaman que li ha de tornar les cames.

Viaje con Bill és un còmic emocionant, tenyit de realisme màgic, amb uns personatges singulars i molt ben construïts, especialment els tres protagonistes, i amb una trama que manté en tot moment l'interès del lector.

Gràficament és també una obra molt interessant. L'autor dibuixa amb la mateixa mestria personatges i paisatges, siguin reals o fantàstics, i utilitza el color amb molta intenció, al servei de l'estructura de l'obra.

En definitiva, m'ha semblat una extraordinària novel·la gràfica, que guardaré com una joia en la meva modesta col·lecció de còmics.

Black Lips: nou disc i nous videoclips

El sisè àlbum dels Black Lips ja té títol, Arabia Mountain, i data de publicació, el 7 de juny, encara que la revista Ruta 66 ja l'hagi assenyalat com el disc destacat en el número del mes de maig.

El disc ha estat produït per Mark Ronson, l'artífex del Back to Black d'Amy Winehouse, contindrà 16 cançons i Roger Estrada en diu meravelles en la seva ressenya al Ruta. Mentre esperem que es publiqui, ens haurem de conformar amb un parell de vídeos.

"Go out and get it" fa les funcions de carta de presentació del disc, tot i que, segons Estrada, no és el tema més encertat com a primer single d'Arabia Mountain: de les setze cançons que formen el disc, només aquesta i una altra ("Bicentennial Man") no han estat produïdes per Ronson, sinó que han estat gravades en una casset per Lockett Pundt (el seu col·lega de Deerhunter).

"Modern Art" és el segon single i Estrada el defineix així: "twang enfermizo, beat locomotoro, Jared cantando cual hechicero y, plas, estribillo en todo el jeto espoleado por theremin, campanillas y coros. Jitazo que haría levitar al Dalí cuyo museo recorren tripados en la letra del tema".

Alice Munro, "Massa felicitat"

“Al començament la gent trucava per assegurar-se que la Nita no estigués massa deprimida, massa sola, que no mengés massa poc ni begués massa. (Li havia agradat sempre tant el vi que molts oblidaven que ara tenia absolutament prohibit beure.) Ella els despatxava, sense sonar notablement afectada ni amb una alegria poc natural, mentalment absent o confusa. Deia que no necessitava menjar, que anava fent amb el que tenia a mà. Tenia prou pastilles de les que li havien receptat i prou segells per escriure les notes d'agraïment.”

Així comença un dels contes de Massa felicitat, l'últim llibre publicat fins ara de l'escriptora canadenca Alice Munro. “Espero que els lectors no els trobin [els contes] massa lúgubres. No els vaig pensar d'aquesta manera. Però, pel que jo sé de la vida, sempre és dura", declarava Munro en una entrevista a La Vanguardia.

Amb l'excepció de la novel·la Lives of Girls and Women (1971), que fou el segon llibre que publicà, l'obra de Munro consisteix en reculls de contes o relats breus, fins a una dotzena de títols. Considerada com la Txèkhov canadenca i eterna candidata al Nobel de literatura, Munro sempre havia pensat que seria novel·lista. Creia que quan els seus fills fossin grans tindria temps per escriure novel·les. “El conte està purament determinat per la durada de les migdiades dels meus fills”, diu l'escriptora. Quan els seus fills van créixer, però, ella ja no va poder abandonar el conte.

Els contes de Munro, de totes maneres, són com petites novel·les. I les protagonistes acostumen a ser dones. Dones com la Doree, que visita el seu marit empresonat per haver assassinat els tres fills del matrimoni. Dones com la Sally, que pateix perquè no s'ha sabut guanyar l'amor del seu fill. Dones de ficció, però també dones reals: l'últim conte, “Massa felicitat”, explica els últims dies de la vida de Sofia Kovalevski, una matemàtica russa que va ser la primera dona a aconseguir una plaça de professora en una universitat europea.

A punt de complir els vuitanta anys, l'escriptora canadenca continua, doncs, escrivint i publicant: “He escrit tants anys que ja no sé fer res més”, afirmava Munro en l'entrevista a La Vanguardia. I no és només que no sàpiga fer res més: és que el que fa, escriure, ho fa molt bé.

Dr. Explosion, "Hablaban con frases hechas"

Disc del mes, abril 2011

Mentre en els seus estudis Circo Perrotti grava i produeix alguns dels grups més interessants de l'escena actual de rock de garatge i punk (Hollywood Sinners, Las Aspiradores, Wau y Los Arrrghs!!!, Juanita y Los Feos...), Jorge Explosion encara troba el temps necessari per mantenir vius els seus Dr. Explosion. Vius i ben vius: amb Pibli González a la bateria i Pablo Álvarez al baix, han aconseguit un altre disc que supera, una vegada més, els anteriors de la banda. Cada vegada sonen més meravellosament sixties, com totes les bandes d'aquella dècada voldrien haver sonat en els seus discos.

Hablaban con frases hechas consta de dotze cançons: deu temes propis i dues versions. Entre el material propi, alternen les cançons més pop ("Hoy una vez mas" o "Déjame marchar") amb d'altres de més punk, en la línia del mestre Billy Childish ("Te delatas" o "Nada de ti"). La cara A del disc, que comença amb la demolidora "¿Quién quiere lo que tuvo ayer?", acaba amb un deliciós mig temps, "Nunca estuve allí", després que han sonat "Agua del grifo", que recorda clàssics del grup com "Eres feo, chaval" o "Rompí la televisión", o "Liar, Liar", un tema que no ens costaria gens d'imaginar-nos en algun volum dels Nuggets. Les dues versions del disc es troben a la cara B. Amb "Renacerá" reivindiquen una vegada més uns dels grans del pop espanyol dels seixanta, Los Brincos, de qui ja havien gravat "I Try To Find" en el seu primer EP, l'any 1990. La segona és molt més sorprenent: Dr. Explosion aconsegueixen portar al seu terreny, amb tota naturalitat, un tema en principi tan allunyat del seu estil com és "Blue Monday" de New Order. I se'n surten amb molt bona nota!
 

Amb el nou disc sota el braç, els asturians se'n van de gira, i el dia 2 de juny els tindrem a la sala Sidecar de Barcelona. Serà una nova oportunitat de gaudir del directe salvatge i, és clar, explosiu de Jorge i companyia.

Tornen Brighton 64

De tant en tant, els germans Gil aparquen momentàniament els seus grups (que han estat molts, durant tots aquests anys: Los Brigatones, Matamala, Rivolta, Top Models, Chest) i tornen a pujar a dalt de l'escenari com a Brighton 64 per tocar aquelles inoblidables cançons de mitjans dels 80: "La casa de la bomba", "En la medianoche", "Ojos, botellas y traiciones", "En mi ciudad", "El mejor cocktail"... Així, els vaig poder veure a la sala Apolo de Barcelona l'octubre del 94 en una festa organitzada pel segell Al·leluia Records per celebrar la publicació del disc Mi generación, un recopilatori sobre l'escena mod dels vuitanta. A més dels Brighton, en aquella ocasió van tocar Los Flechazos, Los Negativos, Kamenbert, Scooters i Los Canguros. Tot plegat, memorable.

Ara tenim una altra vegada l'oportunitat de veure en directe Brighton 64. Demà, dissabte 9 de maig, toquen La 2 de l'Apolo. No sé si finalment hi aniré, però de ganes no me'n falten!

Manel a Tordera

El nou, celebrat i venut disc de Manel, 10 milles per veure una bona armadura, va passar la prova del cotó ahir a la nit damunt l'escenari del Teatre Clavé de Tordera. En un recinte ple del tot, cosa a la qual ja es poden anar acostumant els de Barcelona, van sonar les deu noves cançons sense les flautes, les trompes, els trombons, els clavicèmbals, els violins, les violes i tota la munió d'instruments que sonen en el nou àlbum. Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé van defensar tots sols les noves composicions amb les guitarres, l'ukelele, el baix, el clarinet, l'harmònica i la bateria. "El Miquel i l'Olga tornen", "Boomerang", "Aniversari" o "Benvolgut", les més esperades, van sonar intenses. Altres com "La bola de cristall" o "Flor groga", que en el disc no m'acabaven de fer el pes, guanyen en directe. I he de confessar una debilitat: m'encanta "El gran salt"!

I no van pas faltar cançons del primer disc: "Pla quinquennal", "Dona estrangera", "Captatio benevolentiae", "Ai, Dolors", i, és clar, "Al mar!" van ser les escollides. Per al bis es van guardar, en aquest ordre "Criticarem les noves modes de pentinats", "La gent normal" (la seva encertada versió del "Common People" de Pulp, que ahir em va sonar menys rodona que en altres ocasions), "En la que el Bernat se't troba" i "Deixa-la, Toni, deixa-la".

Dues reflexions per acabar. Primera: no entenc que en Roger Padilla no canti més cançons. En el nou disc no en canta cap. I això que a "Ai, Dolors" la seva veu em fa posar "la gallina de piel", que deia aquell. Segona: això de veure concerts assegut en una butaca no m'ha acabat mai de fer el pes. La música m'agrada més en les sales de concert que en els teatres. I encara més si els teatres són com el de Tordera, que no hi va haver manera que el públic s'aixequés a ballar cap cançó, ni tan sols "Al mar!". Això sí, al final vam aplaudir amb ganes i dempeus.