"Les aigües es van tornar a inflar, ells van prendre alè i, de nou, l'onada se'ls va beure i la cama d'ell va quedar embarrancada, potser en un tros de canonada vella, ferma a lloc. I altra vegada l'envestida potent de l'aigua, tots dos el cap amunt i glopada d'aire de seguida. En Kevin sentia que la senyora Kitteridge cridava a plens pulmons. No en distingia les paraules, però van entendre que ja venia algú a ajudar-los. Només havia d'evitar que la Patty se li deixés anar i, en quedar submergits altra vegada sota els remolins d'aigua que els xuclaven, li va estrènyer el braç per fer-l'hi entendre: no la pensava deixar anar. Malgrat això, amb la mirada fita en els ulls d'ella, que mantenia oberts en aquell esvalot d'aigües salabroses, i amb el sol picant l'ullet entre cada onada, en Kevin va voler que aquell moment durés per sempre: per sempre aquella dona de cabells foscos demanant ajuda de terra estant per salvar-los, per sempre la noia que en altres temps saltava a corda com una reina i que ara se li arrapava amb un nervi que desafiava el poder de l'oceà... Aquest món: quina casa de bojos, quin absurd, fins a quin punt inescrutable. Fixa't com s'aferrava ella, fixa't el desig de viure que tenia."
Elizabeth Strout va publicar la seva primera novel·la, Amy and Isabelle (1998), que li va portar set anys de feina, als 42 anys. La següent, Abide with Me, va arribar vuit anys després (2006). Amb Olive Kitteridge (2008) va guanyar el premi Pulitzer de novel·la l'any 2009, i això li ha portat la traducció al català i el premi Llibreter 2010.
Olive Kitteridge és el que podríem anomenar una novel·la polièdrica. De fet, els 13 capítols que la formen poden ser perfectament llegits com a relats independents. Tot i que és cert que hi ha un fil argumental que els uneix: així com la novel·la de Sherwood Anderson
Winesburg, Ohio (1919),
ressenyada el gener de l'any passat en aquest bloc, s'articulava al voltant del personatge de George Willard, un periodista local, en el cas de la novel·la d'Elizabeth Strout el fil conductor és Olive Kitteridge, una mestra d'escola jubilada amb un caràcter tot especial. Les dues obres, doncs, s'assemblen pel que fa a l'estructura, però també quant al tractament de l'espai: si a la novel·la de Sherwood Anderson el marc de totes les històries és el petit poblet de Winesburg (Ohio), en el llibre de Strout és Crosby, una localitat costanera, inventada per l'autora, situada a l'estat de Maine. De fet, el llibre es podria haver titulat perfectament
Crosby, Maine.
A Olive Kitteridge se'ns revela una escriptora amb una gran força expressiva; una mostra n'és el fragment que reproduïm al començament d'aquesta ressenya. Un fragment en què també s'explicita el tema principal de la novel·la: el món és un absurd, però tot i així els personatges s'aferren a la vida.
A la faixa que acompanya la segona edició catalana de la novel·la, Jordi Puntí escriu: “Elizabeth Strout escriu en la línia de Charles Baxter i Alice Munro, en aquest territori de les emocions que la tradició nord-americana domina com cap altra.” I hem de recordar que Olive Kitteridge ve avalada pel premi Llibreter, que sempre és garantia de qualitat. A llegir-la, doncs!
