Torna el BAM!

Una setantena de grups configuren la programació del BAM d'aquest any, el que fa divuit. Un BAM, com ja és habitual, d'allò més heterogeni, en què hi caben el pop dels Morning Benders, el hip hop experimental d'Anti-Pop Consortium, el reggae de Dubby Yond, l'electro pop d'I Blame Coco o el swing de Vinila von Bismark and The Lucky Dados. 

Si no tingués res a fer, jo el que faria seria començar el dijous, a la plaça Joan Coromines, amb el concert de Mujeres i els Surfing Sirles. L'endemà, divendres, me n'aniria a la Plaça Reial a veure The Morning Benders i Mishima. I, és clar, acabaria la festa el dissabte, a l'antiga fàbrica d'Estrella Damm, amb els Belle & Sebastian.

Steve Toltz, "Una part del tot" (I)

Tota una sorpresa, el debut de l'australià Steve Toltz. Afirma que s'ha guanyat la vida amb feines tan diverses com ara productor, guàrdia de seguretat, guionista, detectiu, càmera o professor d'anglès, i ara, amb Una part del tot, se'ns revela com un novel·lista a tenir en compte. "S'enlaira com un coet", "La inventiva de Toltz és tan impressionant com la seva velocitat narrativa", "El debut d'un gran talent còmic" o "D'una imaginació espaterrant" són alguns dels elogis de què s'ha fet mereixedor Toltz en els més prestigiosos mitjans d'arreu del món.

Perquè, certament, Una part del tot és una novel·la trepidant, divertidíssima i d'una imaginació desbordant. Però és alhora una novel·la amb substància, una novel·la que reflexiona sobre els grans temes: l'amistat, la solitud, l'amor, la marginació, l'educació, la malaltia...

Toltz és agudíssim i la novel·la és plena de moments que fan petar de riure. En acabar-ne la lectura, havia marcat més de vint-i-cinc frases o fragments per reproduir en aquesta ressenya! Em reprimiré (només de moment!) i únicament transcriuré aquest diàleg entre Martin Dean i el guàrdia de la presó en què Terry, el germà de Martin, està tancant i incomunicat. Martin es vol acomiadar de Terry abans de marxar d'Austràlia. Però no pot parlar amb el seu germà:

"-¿Li pot dir que el seu germà ha vingut a dir-li adéu?
-El seu germà no ha vingut pas.
-Sóc jo, el seu germà.
-Ah, i ¿quin missatge vol que li faci arribar?
-Digui-li que me n'he anat a l'estranger.
-Però ara ha tornat, ¿eh? ¿Quant temps ha estat fora?
-No ho sé. Un parell d'anys, potser. Però quan l'hi digui, faci servir el futur, ¿d'acord?
-¿Per què?
-És una broma nostra.
-Molt bé. Li diré que el seu germà marxarà a l'estranger un parell d'anys -em va dir, i em va fer l'ullet.
-Perfecte -vaig contestar."

Un diàleg digne de La conxorxa dels ximples, de John Kennedy Toole, o de Les aventures del bon soldat Švejk, de Jaroslav Hašek!

Howe Gelb & A Band of Gypsies, "Alegrías"

Disc del mes, juliol-agost 2010

"Y él dice: que el duende me coja trabajando", canta Howe Gelb a la cançó "The Ballad of Lole y Manuel". A ell segur que el "duende" el trobarà treballant. Si no, expliqueu-me com s'ho ha fet l'home per publicar més de quaranta discos en tot just vint-i-cinc anys: més d'una vintena amb la seva banda Giant Sand, una quinzena llarga en solitari i uns quants més amb grups paral·lels com Arizona Amp and Alternator, The Band of Blacky Ranchette o OP6.

Han passat tres anys des que, aprofitant un concert de Gelb a Córdoba, va néixer el projecte d'aquest disc, un dels principals artífexs del qual ha estat Fernando Vacas, membre del grup Flow i propietari de la discogràfica Eureka i de l'estudi de gravació amb el mateix nom. "No va tardar tres anys a fer-se. Va ser més aviat que jo vaig passar tres anys sense voler acabar-lo. Mai faig plans: són l'enemic de l'estat. Fa temps vaig decidir prendre un altre camí: el camí de la improvisació, com els jazzmen de l'època del be bop", diu Gelb en una entrevista a la revista Rockdelux (RDL 286, juliol-agost 2010).

A Alegrías Gelb compta amb "A Band of Gypsies", un grup de músics gitanos creat per a l'ocasió, entre els quals trobem Raimundo Amador, Lin Cortés, Juan Fernández "Panki" o Antonio Fernández "Añil"": "Qué hago yo con estos cuatro gitanos y con un popero, y yo pistolero?", llegim a l'entrevista delRockdelux. Doncs el que han fet és un inspirat àlbum que fusiona Arizona amb Córdoba, el country amb el flamenc. Un disc que cal guardar al costat de Blues de la frontera (1987), de Pata Negra, d'Omega (1996), d'Enrique Morente i Lagartija Nick, i de La leyenda del espacio (2007), de Los Planetas: tres acostaments al món del flamenc des del blues, el rock i el pop psiquedèlic, respectivament.

Pot sorprendre l'interès d'un individu d'Arizona pel blues, però es tracta d'una fixació que ve de temps enrere: és sabut que quan vivia a Joshua Tree, al desert de Mojave, tota la música que tenia eren tres cintes de casset: una de Tom Waits, una de Miles Davis i una de Tomatito. Per altra banda, Gelb situa l'origen d'Alegrías en el moment en què va descobrir Nuevo día (1975), el primer disc de Lole y Manuel. No és casual, doncs, que una de les cançons del disc de Gelb amb la Band of Gypsies s'anomeni "The Ballad of Lole y Manuel".

Alegrías és un disc extraordinari, molt i molt recomanable, amb grans cançons com "4 Doors Maverick", "Cowboy Boots on Cobble Stones", "Broken Bird & The Ghost River" o la del vídeo que teniu a continuació, "Uneven Light of Day".

Enrique Vila-Matas, "Dublinesca"

L'estiu passat, després d'haver estat uns dies a Dublín, vaig llegir l'Ulisses de Joyce i, tot seguit, l'estudi que en fa Nabokov en el seu Curso de literatura europea. Quan ara fa unes setmanes vaig veure a les llibreries la nova novel·la de Vila-Matas, Dublinesca, vaig tenir clar que seria una de les meves lectures d'aquest estiu, per reviure i complementar l'experiència dublinesa i joyciana de l'estiu passat.

Dublinesca explica la història d'un editor retirat, Samuel Riba, que decideix fer un viatge a Dublín en motiu del Bloomsday per celebrar una mena de funeral per l'era de la impremta. A la pàgina 239 de la novel·la, Vila-Matas defineix així el seu personatge: "un individuo que es testigo de la desaparición de los editores de raza y reflexiona en el duro contexto de una sociedad que avanza a pasos agigantados hacia la estupidez y el fin del mundo".

El Dublín que Riba visita no és, però, només el Dublín de Joyce, és també el Dublín de Beckett: "La historia de la era Gutenberg y de la literatura en general había empezado a parecerse a un organismo vivo que, habiendo llegado a la cumbre de su vitalidad con Joyce, conocía ahora con el heredero directo y esencial, Beckett, la irrupción de un sentido más extremado que nunca del juego, pero también el comienzo del duro descenso en la forma física, el envejecimiento, la bajada hacia el muelle opuesto al del esplendor de Joyce, la caída libre en dirección al puerto de las aguas turbias de la miseria, allí donde en los últimos tiempos, y desde hace ya muchos años, pasea una vieja prostituta con una ajada gabardina irrisoria en la punta de un muelle barrido por la tempestad y el viento". 

El Dublín, doncs, de Joyce, de Beckett i, encara, de W. B. Yeats, de qui se citen aquests versos: "Todo se desmorona; el centro ya no puede sostenerse / La anarquía se adueña del mundo entero, / La marea sanguinolenta se ha desatado, y en todas partes / La ceremonia de la inocencia es ahogada...".

Paul Auster, Tom Waits o Catherine Deneuve esdevenen personatges d'una novel·la riquíssima en referents culturals, que s'integren en el discurs amb una admirable naturalitat. Així, apareixen Borges, Billie Holiday, David Cronenberg, Proust, Bob Dylan, Antonioni, Cortázar, Brassens, Rimbaud, Boccaccio, Handke, John Ford, Dante, Woody Allen, Françoise Hardy, Kubrick, Shakespeare, The Beatles, John Huston i moltíssims altres.

Dublinesca és, en definitiva, un llibre que fa ganes de llegir o rellegir Joyce, que fa ganes de conèixer o de tornar a Dublín, i que fa ganes de llegir més llibres de Vila-Matas.

I una altra vegada Los Planetas...

No voldria haver-me de repetir, però no em puc estar de deixar constància que una altra vegada Los Planetas van estar sublims. Aquesta vegada va ser a Cambrils, en la segona jornada del festival Cambrirock. Com aquell qui res, els de Granada, aquells que anys enrere tenien fama d'uns directes caòtics, van tornar a demostrar que es troben en el millor moment de la seva carrera. Així ho testimonien els seus discos: magnífics La leyenda del espacio (2010) i Una ópera egipcia (2010). I així ho testimonien concerts com el del Palau de la Música del març passat o com el de divendres a Cambrils. 

Quan ja ens esperàvem una primera part basada sobretot en els dos últims discos, ens vam trobar a les primeres de canvi amb la meravellosa "Corrientes circulares en el tiempo". A partir d'aquí, es van anar encadenant els clàssics de la banda ("Santos que yo te pinté", "Un buen día", "Devuélveme la pasta"...) amb les perles dels últims àlbums ("Ya no me asomo a la reja", "Alegrías de un incendio", "Soy un pobre granaíno"...). Per acabar, un bis demolidor amb "Romance de Juan de Osuna", "Segundo premio" i "Pesadilla en el parque de atracciones". I tothom content i per molts anys!

Abans de Los Planetas havien tocat els Napoleón Solo, també de Granada, que presentaven el seu primer disc, Napoleón Solo en la ópera. Un disc gens menyspreable amb unes quantes cançons realment bones ("Hola, qué tal" i "Tiene que acabar", per exemple) que defensen de manera admirable en directe: a dalt de l'escenari se'ls veu com si hi haguessin estat tota la vida. Van acabar el concert amb les esbojarrades "Lolaila Carmona" i "Explota", interpretades per Alonso Díaz, el cantant i guitarrista del grup, amb una veu de falset en el més pur estil Bee Gees.

The Pains of Being Pure At Heart, "Say No To Love"

Els de Nova York tenen des de fa unes setmanes un nou single a les botigues, amb dues bones cançons, "Say No To Love" i "Lost Saint", que presentaran d'aquí a pocs dies a casa nostra en dos concerts a Sidecar, la mítica sala de la plaça Reial de Barcelona. Serà el diumenge 15 i el dilluns 16. Mentre rumieu com us ho muntareu per anar-hi, o mentre busqueu recargolades excuses per justificar que no hi anireu, podeu veure el nou videoclip del grup.

Pipilotti Rist

L'artista suïssa Pipilotti Rist (el nom és un homenatge a la seva heroïna Pippi Långstrump) exposa aquests dies a casa nostra. Es tracta de dues exposicions complementàries que, amb el nom de "Partit amistós - sentiments electrònics", es poden veure a la Fundació Miró (Barcelona) i a la Fontana d'Or (Girona).

De moment només hem pogut anar a la Fundacio Miró, on hi ha l'exposició de més gruix: deu videoinstal·lacions amb projeccions sobre parets, cortines translúcides, mòbils o una cuina. En algunes sales, uns coixins al terra ens conviden a estira'ns-hi una estona i a deixar-nos portar per les projeccions a les parets o al sostre. Els títols d'algunes d'aquestes obres ja ens donen força pistes sobre la temàtica: "Xarrupa el meu oceà", "Gravetat, sigues amiga meva", "Dona de pluja (Em diuen planta)", "Sota els estels"... Després d'una hora ben bona sortim de l'exposició amb una meravellosa sensació de bon rotllo!

Ara mateix, tenim moltes ganes de fer una escapada a Girona i veure les tres instal·lacions que hi ha a la Fontana d'Or, titulades "La teva càpsula espacial", "Llum de falda" i "Sempre està pertot arreu".

Aquí us deixem un vídeo de la instal·lació "Sip My Ocean" ("Xarrupa el meu oceà"), només perquè us en feu una idea. I és que val realment la pena gaudir de totes aquestes obres a les sales d'exposicions de la Fundació Miró o la Fontana d'Or!

Surf & Summer

L'estiu passat em va quedar pendent, i aquesta setmana he acabat d'enllestir aquesta recopilació de música surf. Des dels clàssics americans dels anys seixanta (The Beach Boys, The Surfaris o Dick Dale & The Del-Tones) fins a grups europeus dels noranta que encara resisteixen (Surfin' Lungs o Sonic Surf City). Hi ha temes instrumentals i cantats, aportacions del punk (el "California Sun" dels Ramones), del noise-rock dels noranta (el "Little Honda" de Yo La Tengo), del pop espanyol dels vuitanta (Loquillo, Los Flechazos) i moltes altres meravelles.

Us podeu baixar la recopilació anant a l'enllaç que he posat en els comentaris. Que la disfruteu!

01 The Ventures, "Hawaii Five-O"
02 The Beach Boys, "Surfin´"
03 D.D. Hope, "California Surfer"
04 Chantay's, "Pipeline"
05 Loquillo, "Todos los chicos en la playa"
06 Surfin' Lungs, "Pray for Sun"
07 The Tornadoes, "Bustin´ Surfboards"
08 The Queers, "The Sun Always Shines Around You"
09 Jan & Dean, "Surf City"
10 Laika & The Cosmonauts, "A Night In Tunisia"
11 Petticotes, "Surfin´ Sally"
12 Doctor Explosion, "Surfing Turd"
13 The Revels with Barbara Adkins, "Church Key"
14 Ramones, "California Sun"
15 Powder Puffs, "You Can't Take My Boyfriends Woodie"
16 The Original Surfaris, "Bombora"
17 The Beach Boys, "Surfin´ U.S.A."
18 Los Flechazos, "Surf de la botella"
19 The Lively Ones, "Surf Rider"
20 Surf Bunnies, "Surf Bunnie Beach"
21 Quests, "Scream Loud"
22 Sonic Surf City, "Summer Love"
23 Dick Dale & The Del-Tones, "Miserlou"
24 The Fantastic Baggys, "Tell 'em I'm Surfin'"
25 Yo La Tengo, "Little Honda"
26 The Surfaris, "Wipe Out"
27 Surfin' Lungs, "Spirit of Australia"
28 The Trashmen, "Surfin' Bird"
29 Doctor Explosion, "Surf And Shake"
30 The Roofdogs, "Cannon Beach"

E. L. Doctorow, "Homer i Langley"

Una de les moltes coses que hem d'agrair a Edicions de 1984 és la publicació en català de l'obra de l'escriptor novaiorquès E. L. Doctorow. Fins fa poc temps podíem llegir en la nostra llengua les novel·les Ragtime i La gran marxa i el recull de relats Històries de la dolça terra, i ara fa uns mesos s'ha traduït la seva última novel·la, Homer i Langley.

Homer i Langley es basa en una història real, la de dos germans solters de Manhattan, els Collyer, que l'any 1947 van ser trobats morts a la mansió familiar en què vivien tots dos sols, entre més de cent tones d'objectes de tota mena que havien anat arreplegant durant anys: pianos, motors, quadres, pneumàtics, muntanyes de diaris i llibres, bicicletes, màquines d'escriure, etc.

La història és explicada per Homer, el germà petit, cec des de l'adolescència. Figura que és ell qui, just abans de morir, quan també s'ha tornat sord, escriu el relat de la seva vida en tres màquines d'escriure de Braille que li ha procurat el seu germà, un relat adreçat a la seva musa Jacqueline Roux, una periodista francesa que Homer ha conegut en els seus últims anys de vida.

Ara bé: en la novel·la de Doctorow els germans Collyer no moren l'any 1947 sinó unes quantes dècades més tard, i amb la seva peculiar manera d'entendre les coses ens donen testimoni de la història d'Amèrica i del món des de la Primera Guerra Mundial fins a la guerra de Vietnam, passant per altres conflictes bèl·lics, per la màfia nord-americana en temps de la Llei seca, l'invent de la televisió, el moviment hippie o l'arribada de l'home a la Lluna.

A tall d'exemple, en el següent fragment podem llegir el que ens explica Homer Collyer a propòsit de la revolució musical dels anys seixanta i primers setanta: "Ara ja no es porta el Swing and Sway with Sammy Kaye, em va dir [es refereix al seu germà Langley]. Ni Horace Heidt and His Musical Knights. Ara els músics electrificats es posen noms existencialistes i són la inspiració de grans masses de públic només una mica més joves, i volen sortir a l'escenari a remenar la pelvis i cridar i fer vibrar la seva música eixordadora davant d'estadis plens d'idiotes".

Montjuïc de Nit 2010: The Pepper Pots al Sot del Migdia

La muntanya de Montjuïc es va omplir ahir de música, en un gran aparador dels diferents festivals que es fan a la ciutat al llarg de l'any. Tretze escenaris, més de setanta artistes, i tot gratuït!

Entre tanta oferta, vaig optar per anar al Sot del Migdia a veure Delafé y Las Flores Azules (que ja havia vist la setmana passada al popArb) i The Pepper Pots. Els primers van tornar a fer un bon concert, aquesta vegada amb Helena Miquel sense problemes de veu.

Pel que fa a The Pepper Pots, ja feia temps que tenia ganes de veure'ls en directe. I no em van decebre gens. Si el seu últim disc, Now! (2009), l'únic que havia escoltat d'ells -ahir vaig aprofitar per comprar-ne el vinil-, ja sona de meravella, en directe encara se superen. Impecablement vestits a la moda dels seixanta, amb un so gloriós i unes interpretacions vocals i instrumentals superbes, amb un xou perfectament planificat pel que fa al repertori i les coreografies, The Pepper Pots ens van transportar a l'Amèrica dels anys seixanta a base, sobretot, de composicions pròpies, com "Time To Live" o "You're Still In My Mind", que no haurien desmerescut en el repertori de The Supremes, The Marvelettes o Martha And The Vandellas. D'aquestes últimes, per cert, van fer un combinat d'explosives versions de "Dancing In The Streets", "Nowhere To Run", "Jimmy Mack" i "Heat Wave". El concert va tenir també un element emotiu afegit: una de les tres vocalistes, Mercè Munné, s'acomiadava de la banda. Segur que la trobarem a faltar!