Nouvelle Vague és el projecte musical dels francesos Marc Collin i Olivier Libaux. Acompanyats d'una gran varietat de músics i cantants, es dediquen a versionar clàssics del punk i de la new wave en clau de bossa nova. Fins ara han publicat tres discos: Nouvelle Vague (2004), Bande à part (2006) i Nouvelle Vague 3 (2009). Hi interpreten cançons com "Love Will Tear Us Apart" (Joy Division), "Guns of Brixton" (The Clash), "Making Plans for Nigel" (XTC), "Teenage Kicks" (The Undertones), "Ever Fallen in Love" (Buzzcocks), "Blue Monday" (New Order), "Don't Go" (Yazoo) o "God Save The Queen" (Sex Pistols).
En el seu últim àlbum inclouen un genial "Blister in the Sun" dels Violent Femmes. En aquest vídeo en podeu veure i escoltar una versió diferent de la del disc. Una delícia!
"Van passar tres hores, no exagero, durant les quals en Gabriel va plorar amb tots els registres possibles, com si així pogués resumir la seva vida al costat d'en Bundó. Va bramar com una criatura de bolquers que reclama el pit. Va plorar amb les llàgrimes de cocodril del nen que fa una marranada. Va plorar com un adolescent, somicant per les penes d'amor, i com un adult que s'empassa les llàgrimes i simula un refredat. Va plorar com es plora als cines, veient un drama en la foscor, i com es plora en un camp de futbol, a la vista de tothom quan el teu equip perd una final. (...)
Van passar tres hores, dic. Si hagués recollit totes aquelles llàgrimes, les hagués dessecat i n'hagués extret la sal, hauria pogut condimentar per sempre més els àpats de la seva vida.
La Rita continuava al seu costat. Feia molta estona que ella també s'havia posat a plorar (...). Aquell racó de la plaça Adrià era una vall de llàgrimes, un llagrimòdrom."
Després de tres llibres de narracions, Jordi Puntí publica una novel·la, el projecte de la qual va rebre el 2003 el Premi Octavi Pellissa. Han estat, doncs, set anys ben bons de feina fins que ha arribat a les mans dels lectors Maletes perdudes. Al llarg de quatre-centes cinquanta pàgines, Puntí ens hipnotitza amb la història, o més aviat les històries, molt ben travades, de quatre germans, nascuts de mares diferents i en ciutats europees diverses, que busquen el pare desaparegut.
Pel que fa als personatges, el trio format per en Gabriel, en Bundó i en Petroli, camioners d'una empresa de mudances, esdevé entranyable, com ho poden ser els germans Torres de Gràcies per la propina de Ferran Torrent o el Mariano de Figures de calidoscopi de Ramon Solsona. També cal valorar les creacions del senyor Casellas o la senyora Rifà. Els quatre germans, en canvi, queden una mica desdibuixats; de fet, a bona part de la novel·la adopten una veu única per narrar-nos les peripècies del pare.
Per altra banda, el motiu de les maletes perdudes és una gran troballa i dóna al relat uns aires de novel·la picaresca. Serveix, a més, per crear complicitats entre els personatges. Una maleta perduda farà que en Gabriel i la Rita es coneguin i acabin descobrint l'afició que tenen en comú d'apropiar-se de maletes d'altri. A Maletes perdudes hi ha bones històries i grans moments, com el del llagrimòdrom que he transcrit al començament d'aquesta ressenya o el de la noia que, sota els efectes de l'LSD, cavalca tota nua un pura sang per la coberta d'un ferri que creua el Canal de la Mànega. L'únic però: l'episodi del rescat del pare, que m'ha semblat massa naïf, com de fireta. Finalment, Maletes perdudes acaba essent, com apunta Puntí en aquesta entrevista a Sies.tv, un llibre que "explica la Barcelona dels anys 70 i el contrast amb Europa".
Primer es deien The Muslims i l'any passat van publicar un EP (Muslims EP) de... deu cançons!!! Cansats de la polèmica generada pel nom del grup ("els musulmans") el van canviar per The Soft Pack, i acaben de publicar el disc que ara us presento, que en aquest cas no consideren un EP sinó un àlbum, tot i que també té deu cançons i la mateixa durada que l'anterior. Curiosos, aquests californians...
The Soft Pack és un disc realment excitant. El dec haver escoltat quinze o vint vegades aquestes últimes setmanes i encara sento una mena de pessigolleig quan sonen "C'Mon", "Down On Loving" o "Answer To Yourself". Cançons amb un so cru i directe, que ara em transporten al primer disc dels Pavement, ara al "Roadrunner" dels Modern Lovers, ara als Monks i altres glòries del garage-punk dels seixanta. És a dir, la vella i efectiva fórmula de "guitarra + baix + bateria + veu = rock-and-roll" (amb l'excepció de l'aparició puntual d'un teclat a "Move Along").
Una bona manera d'apropar-se al disc és a través d'aquests dos videoclips, en gloriós blanc i negre. El primer correspon a "C'Mon", la cançó que obre el disc, i el segon, especialment divertit, a "Answer To Yourself":
I no em puc estar, per acabar, de recomanar-vos aquest altre vídeo d'una versió acústica, gravada a la platja, de "Down On Loving":
"L'ascensor va continuar el seu ascens impossiblement lent. O, si més no, jo vaig imaginar que era un ascens. No es podia dir del cert: era tan lent que tot sentit de direcció simplement s'esvaïa. Pel que notava, podia estar baixant, o potser ni tan sols no es movia. Però suposem que pujava. Simplement una suposició. Potser havia pujat dotze plantes i n'havia baixat tres. Potser havia fet la volta al planeta. Com ho podia saber?"
Així comença l'última novel·la de Murakami que s'ha traduït al català. Una obra del 1985, dos anys anterior a Tòquio blues (Norwegian Wood), i que va ser guardonada amb el premi Tanizaki (la mateixa distinció que el 2001 es va endur una altra novel·la que recentment hem comentat aquí, El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami). La fusió de gèneres, les històries paral·leles, l'exploració de la identitat humana o les referències musicals i cinematogràfiques són constants de l'obra de Murakami que retrobem en aquesta addictiva Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Tusquets, que ha publicat el llibre en castellà, n'ha fet aquest interessant vídeo:
Encara no fa un mes que va morir Alex Chilton. Va ser el 17 de març, el dia que Yo La Tengo van actuar a la sala Apolo de Barcelona. En aquell concert, per cert, van interpretar dues cançons de Chilton, totes dues del cançoner de Big Star: "Thirteen" i "Take Care". Des d'aquell dia he estat escoltant els vells discos de Chilton, tant amb Big Star com en solitari. I he acabat preparant aquest homenatge a un dels músics més significatius de les últimes dècades, inspirador de part de la millor música que s'ha fet aquestes dues últimes dècades. Un homenatge que es concreta en deu propostes per a descobrir o redescobrir el músic de Memphis.
1. The Box Tops: "The Letter"
Abans de Big Star, Chilton es va fer mundialment famós amb la cançó "The Letter". La cançó va ser número 1 a les llistes. Chilton tenia 16 anys:
2. Not The Singer But The Songs
L'any 1991 Munster Records va publicar un doble àlbum d'homenatge a Alex Chilton, amb bandes i músics americans (Young Fresh Fellows, Ben Vaughn...), australians (Chevelles, Pyramidiacs, The Interstellar Villains...) i europeus (Los Bichos, Dum Dum Boys, Vancouvers...). El disc fa temps que està descatalogat, però el podeu escoltar en aquest enllaç.
Una de les cançons incloses en el disc és "Paradise", interpretada per Ben Vaughn:
3. The Bangles, "September Gurls"
The Bangles, aquell grup de noies que als anys 80 es van fer famoses amb la cançó "Walk Like An Egyptian", van ser de les primeres a reivindicar el llegat de Big Star i van gravar "September Gurls" en el seu disc Different Light (1986):
4. Big Star, "September Gurls"
Aquesta és la versió original de la que esta considerada com una de les més perfectes cançons pop:
5. Big Star: una selecció de l'Home Cactus
Si sou usuaris d'Spotify, podeu clicar en aquest enllaç i escoltar algunes de les més meravelloses cançons de Big Star, la mítica banda formada per Alex Chilton, Chris Bell, Jody Stephens i Andy Hummel que en la primera meitat de la dècada dels setanta va crear tres discos imprescindibles.
6. Big Star, "Thirteen"
Una d'aquestes cançons meravelloses. L'any 1993 els escocesos Teenage Fanclub, fortament influïts per Big Star, van titular Thirteen el seu quart àlbum
7. The Replacements, "Alex Chilton"
Una altra banda, en aquest cas americana, que també va reconèixer sempre la influència de Big Star va ser The Replacements, que va titular aquesta cançó "Alex Chilton":
If he was from Venus, would he feed us with a spoon?
If he was from Mars, wouldn't that be cool?
Standing right on campus, would he stamp us in a file?
Hangin' down in Memphis all the while.
(chorus:)
Children by the million sing for Alex Chilton when he comes 'round
They sing "I'm in love. What's that song?
I'm in love with that song."
Cerebral rape and pillage in a village of his choice.
Invisible man who can sing in a visible voice.
Feeling like a hundred bucks, exchanging good lucks face to face.
Checkin' his stash by the trash at St. Mark's place.
(chorus)
I never travel far, without a little Big Star
Runnin' 'round the house, Mickey Mouse and the Tarot cards.
Falling asleep with a flop pop video on.
If he was from Venus, would he meet us on the moon?
If he died in Memphis, then that'd be cool, babe.
(chorus)
8. Alex Chilton, Live In London
Un dels discos més interessants de Chilton és aquest directe de 1980, en què recupera "The Letter" i algunes cançons de l'etapa Big Star ("In The Street", "Nightime" i "September Girls"), i interpreta peces dels seus primers discos en solitari ("Bangkok", "Hey Little Child" o "Rock Hard"), a més de visitar uns quants clàssics com "Train Kept A Rollin'", "Stranded On A Dateless Night" o "No More The Moon Shines On Lorena". El podeu escoltar en aquest enllaç.
9. Alex Chilton a 120 Minutes
Un breu reportatge de l'any 1985 sobre Alex Chilton al programa 120 Minutes de la cadena MTV. Al final interpreta "The Letter" amb guitarra acústica i harmònica:
10. Alex Chilton, Top 30
Per acabar, un recopilatori de 1997 de la carrera en solitari de Chilton fins aquell moment. El podeu escoltar en aquest enllaç.
Després d'aquella meravella que és El festí de l'amor, he anat seguint amb interès les novel·les que ha anat publicant l'escriptor de Minneapolis, si més no les que s'han traduït al català. Saul i Patsy era un relat dotat de sensibilitat i de màgia, a propòsit del qual Paul Auster deia que “com Txèkhov, Baxter és dur i compassiu alhora, i els seus personatges mai estan per damunt o per sota del que són. Són humans, i això constitueix per si sol una fita excepcional per a un escriptor”.
Totes aquestes virtuts són presents també a El lladre d'ànimes. La història té nervi. Els personatges tenen interès i estan ben dibuixats: Nathaniel Mayer, el noi desorientat després d'haver patit una tragèdia familiar; Theresa, la noia atractiva i d'actituds exagerades que porta una armilla antibales de l'exèrcit adornada amb medalles soviètiques; Jamie, la ballarina i escultora lesbiana, que de nits treballa de taxista; i Jerome Coolberg, el geni, l'estrany, el perillós.
Si algun defecte té El lladre d'ànimes és que, al meu parer, Baxter peca de voler ser massa explícit. Cal dir que l'escena de la nòria, el clímax de la novel·la, s'inspira en la famosa escena de la pel·lícula El tercer home, de Carol Reed? I, sobretot, cal que expliqui “lector, el que tens a les mans és el llibre que ell va escriure”, després que Coolberg lliura a Nathaniel un llibre escrit a màquina, titulat El lladre d'ànimes? No es podria estalviar aquesta frase i tot el capítol 45, en què intenta justificar davant del lector el seu truc narratiu?
Tot i així, El lladre d'ànimes és una bona novel·la d'un escriptor hàbil que, a més de crear bones històries i personatges interessants, sap descriure ambients magistralment. Així ens explica l'arribada de Nathaniel, en la tercera part de la novel·la, a l'aeroport de Los Angeles:
“Malgrat que molts aeroports sembla que hagin sigut dissenyats per comitès formats per subcomitès, i són inevitablement lletjos i antiestètics, el de Los Angeles International té una exuberant lletjor pròpia. L'ambient poc acollidor és bastant característic, com si el primer representant de la ciutat, el seu aeroport, ja sentís indignació, potser fins i tot repugnància, pel viatger. Una persona acabada d'arribar podria pensar que ha aterrat al plató d'una pel·lícula futurista de baix pressupost, on la majoria dels intèrprets principals moriran de manera horrible durant els primers quaranta minuts.”
Explica el músic Cypress Grove que fent endreça en el seu àtic, “in an attempt to spring clean my soul”, va trobar una bossa plena de cintes de casset. Enmig de recopilacions de la seva adolescència va aparèixer una cinta amb la inscripció JLP Songs. Es tractava de material per a un àlbum que temps enrere havia de fer amb Jeffrey Lee Pierce, el líder dels Gun Club mort el 1996 amb 37 anys. Un àlbum, diu Grove, “que havia nascut com un àlbum de country i que poc a poc s'havia anat convertint en un àlbum de blues”. La qualitat de la gravació era, però, terrible.
Grove va tenir aleshores la pensada de fer un disc d'homenatge al seu amic Jeffrey a partir de les cançons inèdites contingudes en aquesta cinta -que només eren tres: “Ramblin’ Mind”, “Constant Waiting” i “Free to Walk”-, afegint-hi cançons de l'època anterior a The Gun Club -”My Cadillac” i “St. Marks Place”- i d'altres creades a partir d'esbossos o lletres perdudes. Un homenatge fet amb amics, col·legues i admiradors.
El resultat és aquest admirable We Are Only Riders. The Jeffrey Lee Pierce Sessions Project, publicat pel llegendari segell alemany Glitterhouse Records. La nòmina de participants és tan impressionant com els resultats que s'aconsegueixen. Barry Adamson, Nick Cave, Isobel Campbell, Mark Lanegan, Debbie Harry, Chris Stein, Mick Harvey, Spencer P. Jones, Lydia Lunch, Kid Congo Powers, The Raveonettes, The Sadies...
L'últim cop que havia vist els Yo La Tengo en directe havia estat el 1995: quinze anys sense veure'ls en directe! Ara em pregunto com és possible. Suposo que a l'hora de triar entre tres o quatre possibles concerts prioritzava aquells grups que encara no havia vist mai. Gran error! Si hi ha uns quants concerts a la vista i un és de Yo La Tengo, s'ha d'anar a aquest. Claríssim.
I això que el record que tenia dels seus concerts era excel·lent. Però amb els anys han estat capaços de mantenir totes aquelles virtuts que ja exhibien llavors -la intensitat, la subtilesa, la frescor, la simpatia, la perícia, la humiltat, la saviesa musical- mentre guanyaven en experiència i en repertori.
Ahir a l'Apolo van tocar més de dues hores. Georgia Hubley, Ira Kaplan i James McNew: sempre tots tres, i només tots tres, des de fa ja un munt d'anys. No necessiten ningú més dalt l'escenari per desfermar el més bell caos sonor o el més preciós instant acústic. Constantment canvien d'instruments: Kaplan toca diferents guitarres, elèctriques i acústiques, teclats i canta; Hubley toca la bateria, però sovint l'abandona per cantar i tocar teclats o guitarres; McNew alterna el baix amb les guitarres, també canta i, puntualment, toca algun teclat i fins i tot la bateria. Tot això en un espectacle en què la sensació d'espontaneïtat conviu amb la certesa que tot allò està meticulosament planificat.
Pel que fa al repertori, van interpretar bona part de les cançons del seu recent Popular Songs ("Nothing To Hide", "It's True", "Here To Fall"...) i clàssics dels seus discos anteriors ("Mr. Tough", "Cherry Chapstick", "Today Is The Day"...), alternant moments d'alta intensitat ("Pass the Hatchet, I Think I'm Goodkind") amb d'altres de més melòdics ("Big Day Coming", en versió acústica). Tot plegat amanit amb versions de Daniel Johnston ("Speeding Motorcycle"), Big Star ("Thirteen") o Nina Simone ("My Babe Just Cares For Me"). I, per acabar, la preciosa "My Little Corner Of The World".
"Los Planetas han obert un camí tan autoritari i únic que difícilment admetrà imitacions creïbles. Tot és per a ells", escriu a El Periódico el crític musical Jordi Bianciotto a propòsit de la primera de les dues actuacions de la banda granadina al Palau de la Música.
Uns concerts que s'emmarcaven dins del festival De Cajón. No és estrany, doncs, que el repertori del grup es basés sobretot en el magistral La leyenda del espacio (2007), l'EP Cuatro palos, acabat de publicar, i cançons que han de formar part del nou àlbum de la banda, Ópera egipcia, anunciat per a l'abril. Poques concessions al passat, doncs. Tot just "Mil millones de veces" i, ja en els bisos, "Podría volver" y "Santos que yo te pinté". I val a dir que va ser aquesta última la que va posar tot el Palau dempeus.
Però Los Planetas van fer un concert coherent. Un concert gloriós. L'experiment de passar els patrons flamencs pel sedàs del seu pop psiquedèlic de guitarres distorsionades dóna uns resultats excel·lents. "Alegrías de un incendio", "Ya no me asomo a la reja" o "Reunión en la cumbre" s'han convertit ja en clàssics de la banda, que el públic celebra quan en sent les primeres notes. I el Palau és l'escenari perfecte per portar a escena aquesta proposta: "Ja és hora que un grup de rock es comenci a habituar a actuar en llocs on l’oient és tractat amb respecte i confort", diu Bianciotto.
És cert que ara el cos em demana un altre concert de Los Planetas, per exemple al Razzmatazz, amb "Segundo premio", "Corrientes circulares en el tiempo", "David y Claudia", "Un buen día", "La playa", "Pesadilla en el parque de atracciones", "Devuélveme la pasta", "Mi hermana pequeña" i tantes altres. Però també tornaria al Palau o a l'Auditori a sotmetre'm una altra vegada a l'encís de l'indie-flamenc dels andalusos.
Best Coast són de Los Angeles i durant el 2009 han publicat uns quants singles molt recomanables i uns curiosos videoclips amb imatges de pel·lícules dels seixanta. En una entrevista a la publicació nord-americana Pitchfork declaren que, com a grup, aspiren a "la bateria dels Beatles, les guitarres de Ramones i les veus de Phil Spector". En el seu MySpace inclouen vídeos dels Everly Brothers, Beach Boys i Fleetwood Mac. Tocaran al Primavera Sound i prometen àlbum de debut per aquest 2010.
