Cactus Hits 2009

Us presentem una selecció d'algunes de les cançons que més ens han agradat d'aquest 2009. Hi ha una mica de tot: des del pop de Joe Crepúsculo al punk de Jay Reatard, passant pel pop-rock de Wilco, el noise-rock de Sonic Youth, el soul de JC Brooks & The Uptown Sound o l'ska de Madness. Amb artistes de llarga trajectòria, com Yo La Tengo, Daniel Johnston o Young Fresh Fellows, i debutants com The Cave Weddings, The Drums o The Pains Of Being Pure At Heart. I amb quatre bandes catalanes: Sedaiós, Extraperlo, Love Of Lesbian i Joe Crepúsculo!

Us avisem que l'ordre de les cançons no respon a un criteri de preferència, sinó que hem intentat buscar una certa harmonia -i possiblement no ens n'haurem sortit- en el conjunt de la selecció.

1. The Raveonettes: "Bang"
2. Madness: "Forever Young"
3. Dent May: "Meet Me In The Garden"
4. Love Of Lesbian: "Club de fans de John Boy"
5. Young Fresh Fellows: "The Guilty Ones"
6. Jay Reatard: "It Ain't Gonna Save Me"
7. Peter, Bjorn & John: "It Don't Move Me"
8. JC Brooks & The Uptown Sound: "Baltimore Is The New Brooklyn"
9. Daniel Johnston: "High Horse"
10. The Drums: "Let's Go Surfing"
11. Extraperlo: "Bañadores"
12. The Postmarks: "No One Said This Would Be Easy"
13. Sonic Youth: "Sacred Trickster"
14. Wilco: "You Never Know"
15. The Cave Weddings: "Bring Your Love"
16. Joe Crepúsculo: "Toda esta energía"
17. The Pains Of Being Pure At Heart: "Young Adult Friction"
18. The Right Ons: "That's New York"
19. The Raveonettes: "Last Dance"
20. Julian Casablancas: "11th Dimension"
21. Yo La Tengo: "Nothing To Hide"
22. Sedaiós: "Els vells"
23. The Flaming Lips: "Watching The Planets"

Els discos oblidats de la dècada

Acaba la dècada i proliferen arreu les llistes dels millors discos, les millors cançons, les millors pel·lícules, etc. Unes llistes que mai acaben de satisfer ningú -a cadascú li agrada el que li agrada-, però que a mi m'interessen perquè sempre hi descobreixo alguna cosa que m'havia passat per alt.

El que no em convenç de les llistes és que a totes sempre hi trobes, més o menys, el mateix; i que a totes sempre hi trobes a faltar, més o menys, el mateix. Com si unes llistes s'alimentessin de les altres, en comptes de presentar propostes pròpies. Parlant de discos, a mi també m'han agradat Is This It dels Strokes, La leyenda del espacio de Los Planetas, el debut dels Fleet Foxes (meravellós!), Alegria d'Antònia Font o Funeral dels Arcade Fire. Però també m'han agradat molt un munt d'altres discos que no apareixen a cap llista.

Aquí en vull reivindicar una desena, que us presento ordenats per un criteri únicament cronològic:

- Thee Michelle Gun Elephant, Gear Blues (Munster, 2000). Tot i que el disc es va publicar al Japó un parell d'anys abans, aquí no ens va arribar fins a l'inici de la nova dècada. Els japonesos eren una màquina perfecta de fer punk-rock, i aquest Gear Blues és el seu London Calling particular. Poc predisposats com estaven a anar-se'n de gira pel món, sempre ens vam quedar amb les ganes de veure'ls en directe.

- Yo La Tengo, And Then Nothing Turned Itself Inside-Out (Matador, 2000). El disc amb què els de Hoboken encetaven la dècada és terriblement bell, suggerent i addictiu. L'inici del disc, amb "Everyday", "Our Way To Fall" i "Saturday", és gairebé insuperable. I encara hi ha la magnífica versió del "You Can Have It All" de George McCrae, l'energia de "Cherry Chapstick" o, per tancar, els gairebé divuit minuts de "Night Falls On Hoboken". Una de les obres mestres d'un grup que sempre fa bons discos.

- The Mooney Suzuki, People Get Ready (Estrus, 2000). A principis de la dècada, el segell nord-americà Estrus ens va donar moltes alegries; entre les més destacades, el debut d'aquesta banda de Nova York. La seva fórmula a base de rock-and-roll amb pinzellades de blues, garatge, soul i punk era demolidora tant en disc com dalt de l'escenari. Entre les cançons del disc destaquen "Singing' A Song About Today", "Make My Way" o "My Dear Persephone".

- The Dirtbombs, Ultraglide In Black (In The Red, 2001). Molt més que un disc de versions. El mestre Mick Collins, antic component dels mítics Gories de Detroit, ens ofereix unes contundents interpretacions  de clàssics del funk i del soul com "Underdog", dels Sly and The Family Stone, "I'm Qualified To Satisfy You", de Barry White", o la incendiària "Livin' For The City" d'Stevie Wonder.

- Lost Sounds, Black-Wave (Empty Records, 2001). Després de gravar dos magnífics discos de punk-rock amb The Reatards, Jimmy Lee Lindsey, més conegut com a Jay Reatard, va formar aquesta banda en què els sintetitzadors new wave col·lisionaven amb les guitarres punk. La fórmula va assolir el més alt grau d'eficàcia amb aquest memorable Black-Wave i cançons com "I'm Not A Machine", "Plastic Skin", "Throw Away" o "What'd I Say".

- The Minus 5, Down with Wilco (Yep Roc Records, 2003). El talent musical i la sensibilitat pop de Scott McCaughey són extraordinaris.  Ens  ho ha demostrat sobradament al capdavant dels Young Fresh Fellows o dels Minus 5. Amb la col·laboració de Wilco va fer aquest enorme disc de música pop, que transmet la màgia de clàssics dels seixanta com el Sgt. Pepper’s dels Beatles o el Pet Sounds dels Beach Boys. Només cal fer atenció a cançons com “Retrieval of You”, “The Old Plantation”, “View From Below”... Una joia.

- Daniel Johnston, Fear Yourself (Sketchbook Records, 2003). Entre la genialitat i la bogeria, Johnston ha anat construint una carrera musical força irregular però sempre honesta, que ha provocat l'admiració de Kurt Cobain, Sonic Youth o David Bowie. Fear Yourself compta amb uns bons arranjaments i una bona producció, a més de cançons immenses com "Mountain Top", "Love Enchanted" o "Fish".

- The Ponys, Laced With Romance (In The Red, 2004). Un dels debuts sonats de la dècada, que ens mostra una banda que s'havia encomanat dels ritmes hipnòtics de The Velvet Underground, del punk rock novaiorquès dels 70 (Television, Richard Hell, etc.) i de la new wave (The Fall, Joy Division). Amb tot, The Ponys no perdien contacte amb la música del moment (Viva l’American Death Ray Music, The Mooney Suzuki o Lost Sounds). A destacar el meravellós inici amb “Let’s Kill Ourselves” o l’estranya sensibilitat d’una joia que es diu “I Love You ‘cause (You Look Like Me)”.

- King Khan & The Shrines, Mr. Supernatural (Hazelwood, 2004). Ritmes calents, vents per tornar-se boig, teclats magistrals i un cantant que sembla posseït pels mateixos dimonis que James Brown, Little Richard o Screamin’ Jay Hawkins. Amb un so menys greixós que en anteriors treballs i que dóna una major consistència i riquesa al conjunt, brillen amb llum pròpia cançons com “On The Street Where I Live”, la juganera “Destroyer”, la sensacional balada “On A Brass Bed (In Paradise)” o la frenètica “Burnin’ Inside”, brillant punt i final d’un disc que punxarem una vegada i una altra i una altra i una altra...

- Black Lips, Good Bat Not Evil (Vice Records, 2007). El quart àlbum és potser el més accessible d'aquesta banda d'Atlanta, però també compta amb les millors composicions: "Katrina", "Veni Vidi Vici", "Bad Kids" o "Cold Hands" s'han convertit en himnes d'aquesta dècada que s'acaba. Cal veure els Black Lips dalt de l'escenari: el seu directe és incendiari!

King Louie One Man Band

El senyor King Louie Bankston porta uns quants anys arborant l'ensenya del rock-and-roll en bandes com The Royal Pendletons, The Persuaders, The Exploding Hearts o 10-4 Backdoor. El seu projecte més esbojarrat és, però, l'anomenat King Louie One Man Band. Perquè us feu una idea de la magnitud del cataclisme, aquí teniu aquest preciós document. No cal sotmetre's necessàriament als catorze minuts que dura el vídeo, però jo no em perdria la primera cançó, "One Man", ni el moment "Pork Chop" del minut 5, amb l'efecte ulls diabòlics que ve pocs segons després, ni el final de festa, després del minut 12, amb "Nuclear Crucifixion" i un King Louie definitivament posseït.

Daniel Kehlmann, "Fama"

"Sempre estem ficats en històries. (...) Històries dins d'històries dins d'històries. No se sap mai on acaba una i comença l'altra! En realitat, totes s'entrellacen. Només als llibres estan perfectament separades." Això diu Leo Richter, "l'escriptor d'històries enrevessades, plenes d'emmirallaments i tombs inesperats", a la seva companya, la metgessa Elisabeth, en l'última de les nou històries que formen la novel·la Fama. Una novel·la en què, contradient les paraules del seu personatge, Daniel Kehlman sí que entrellaça les històries: els personatges i les accions prenen sentit a mesura que es va configurant aquest mosaic que formen els nou relats del llibre. Nou relats que, amb el telèfon mòbil com a element omnipresent, ens parlen dels efectes de la fama, del canvi de rols i la pèrdua de la identitat.

Kehlman dóna mostres d'un gran enginy i d'un enorme talent per a la creació de bones històries. A Fama, els escriptors dialoguen amb els personatges que han creat, i els personatges es troben que, de cop i volta, ja no pertanyen al seu món: "Tot això no està passant en realitat, oi?", pregunta Elisabeth a Leo Richter en l'últim relat. La metgessa s'ha adonat que al voltant seu hi ha coses que no quadren: són els errors d'un escriptor mal documentat. Això vol dir que ara ja no pertany a la realitat, sinó a la ficció: "Sabia que em ficaries en alguna de les teves històries!".

Amb Fama, una recomanació de la meva llibretera, la Caterina, he descobert Kehlmann. I m'han vingut moltes ganes de llegir l'anterior novel·la d'aquest jove escriptor alemany, la celebrada El mesurament del món.

Madness, "The Liberty Of Norton Folgate"

Disc del mes, novembre 2009

Madness es van formar a Londres l'any 1976 i, fins a la seva dissolució l'any 1986, ens van deixar mitja dotzena d'àlbums, una col·lecció de cançons memorables ("One Step Beyond", "Baggy Trousers", "It Must Be Love", "House Of Fun", "Our House"...) i uns videoclips divertidíssims que van marcar una època. Després, el grup ha anat reapareixent esporàdicament, sobretot per actuar al festival Madstock, a Londres, però també ha tornat a gravar en alguna ocasió: així, el 1999 va publicar el disc Wonderful.

Si el fet que Madness vinguessin a tocar a Barcelona l'any passat, dins la programació del Sonar, ja va ser tota una sorpresa (i un concert memorable!), no ho ha sigut menys la notícia d'un nou disc. I un disc, a més, publicat per un prestigiós segell no anglès sinó nord-americà, Yep Roc Records, responsable dels últims treballs d'artistes com Robyn Hitchcock, Gordon Gano, Billy Brag, The Fleshtones, The Minus 5, Giant Sand o Nick Lowe.

El disc, que es planteja com una obra conceptual dedicada a Londres, es diu The Liberty Of Norton Folgate, en referència a una zona de la ciutat que va ser independent fins al 1900. No és exagerat dir que es tracta d'un dels millors discos de Madness, possiblement l'obra mestra d'un grup que sempre havia destacat més pels seus singles que pels seus àlbums. Així i tot, de singles no en falten: "Dust Devil", "Sugar & Spice" o "Idiot Child" són cançons irresistibles, i "Forever Young" una joia de valor indiscutible. En conjunt, es tracta d'un disc memorable que traspua l'enorme talent d'uns músics intel·ligents i experimentats.

Però encara hi ha marge per a més sorpreses: The Liberty Of Norton Folgate és també el títol d'una pel·lícula dirigida per Julian Temple (The Great Rock'n'Roll Swindle, Absolute Beginners, The Filth And The Fury...) que documenta un concert de Madness al teatre Hackney Empire de Londres, en què presentaven les cançons del que seria el nou disc. Aquest documental s'ha pogut veure aquest mes a Barcelona dins el festival In-Edit Beefeater de cinema i documental musical.

Per acabar, us deixo el videoclip de "Sugar And Spice".

The Raveonettes, "Last Dance"

Disc a disc, el duo danès The Raveonettes ens va deixant una extraordinària col·lecció de cançons: "That Great Love Sound", "Love Can Destroy Everything", "Here Comes Mary", "Aly Walk With Me", "Dead Sound"... En el seu celebrat cinquè àlbum, In and Out of Control, tornen a encertar-la amb temes com "Bang!", "Suicide" o "Last Dance". A propòsit d'aquesta última cançó, aquí teniu un parell de vídeos: una preciosa versió acústica de "Last Dance" i el videoclip corresponent a la versió elèctrica que apareix en el disc.

The Big Bang Theory

El meu assessor pel que fa a les sèries de televisió és, des que el vaig conèixer, en Junior Serrandez (el capità Toni d'Ones de l'Espai Exterior). Ell em va recomanar, ja fa força anys, Doctor en Alaska, o, més recentment, Me llamo Earl. Quan et parla d'aquestes i de moltes altres sèries, en Junior ho fa amb una passió encomanadissa.

La seva última recomanació fervorosa ha estat The Big Bang Theory, una sitcom produïda i dirigida per Chuck Lorre i Bill Prady que es va estrenar als Estats Units el setembre de 2007 pel canal de televisió CBS, i que aquí s'ha pogut veure per Antena.Neox i Antena 3.

Els protagonistes de la sèrie són dos joves físics, Leonard i Sheldon, que treballen a la universitat i comparteixen pis. Sovint reben la visita dels seus companys de la universitat Howard i Rajesh. Tots plegats se'ls pot considerar uns geeks, o sigui, persones que han fet de la seva gran fascinació per la tecnologia i la informàtica un estil de vida. La sèrie comença quan els arriba una nova veïna a viure al pis del davant: es tracta de Penny, una noia que treballa de cambrera en un restaurant de la cadena The Cheesecake Factory.

Els vuit o deu capítols que he vist, de moment, de la primera temporada són tots molt bons, amb unes situacions molt divertides i uns diàlegs excel·lents. Perquè us en feu una idea, aquí teniu un parell de vídeos. El primer és el fragment inicial del primer capítol; el segon és un recull d'alguns dels millors moments de la sèrie.

Lady Dottie & The Diamonds al Rocksound

Una gran nit de blues i rock-and-roll, la que vam viure ahir a la sala Rocksound. La senyora Lady Dottie, amb 66 anys i un currículum impressionant com a corista (Rolling Stones, Ray Charles, Otis Redding, AC/DC, etc.), ens va fer ballar de valent. L'acompanyaven The Diamonds, quatre individus que sembla que els hagin anat a buscar, amb una màquina del temps, a Woodstock l'agost del 1969. El repertori va ser de luxe, amb versions de grans clàssics, com "Walking The Dog" (Rufus Thomas), "In The Midnight Hour" (Wilson Pickett), "Have Love, Will Travel" (Richard Berry) o "Proud Mary" (Creedence Clearwater Revival), i cançons pròpies que no desmereixen, com "Come Along Together" o "I Ain't Mad At Ya". L'ambient de la sala Rocksound, sensacional. Sempre és agradable comprovar que a Barcelona encara hi ha públic per al rock-and-roll i que hi ha locals que tenen l'últim número de la revista Ruta 66 a la barra. I, sorprenentment, acabo de veure que algú ja ha tingut temps de pujar a YouTube algun fragment del concert:

Jimmy Cobb's So What Band al Palau de la Música

El Festival Internacional de Jazz de Barcelona ens va portar ahir al Palau de la Música el bateria Jimmy Cobb, l'únic supervivent dels músics que van gravar Kind Of Blue amb Miles Davis. Acompanyat d'una banda excepcional, Cobb, que ja ha passat la vuitantena, va interpretar les cinc peces d'aquest mític disc que acaba de complir cinquanta anys: "So What", "Freddie Freeloader", "Blue in Green", "All Blues" i "Flamenco Sketches". Com es pot llegir al catàleg del Festival, "si vols pots escoltar el disc original, però aquesta banda -una alquímia exuberant entre diverses generacions- va molt més enllà: toca música molt coneguda, però la reinterpreta com si hagués estat acabada de compondre poc abans de sortir a l'escenari." Amb "The Theme" va acabar el concert. La banda encara va tornar per fer un parell de bisos, amb dos temes més de Miles Davis: "If I Were a Bell" i "Round Midnight".

Perquè us en feu una idea, aquí podeu veure i escoltar la banda en un concert, aquest mes de maig passat, a São Paulo:

Rock'n'Roll News!

Bones notícies per als degustadors de bon rock-and-roll!

Per començar, acabo d’assabentar-me que Lady Dottie & The Diamonds actuaran a Barcelona, a la sala Rocksound, el proper dimarts 12 de novembre, presentant el seu disc homònim, publicat ara fa un any. Es tracta d’un dels millors discos de rock-and-roll que he escoltat últimament, amb un so brutal i unes cançons collonudes, siguin temes propis (destaca “I Ain't Mad At Ya”) o versions de clàssics de Richard Berry (“Have Love, Will Travel”), Rufus Thomas (“Walking The Dog”) o Howlin’ Wolf (“Wang Dang Doodle"). Lady Dottie, de 66 anys, va començar com a cantant de gospel i va entrar en el món del pop com a corista de Kool & The Gang, i durant tots aquests anys ha col·laborat amb Chuck Berry, Little Richard o els Rolling Stones. Tot un currículum!

Per altra banda, quan encara es parla del concert demolidor de Jim Jones Revue al Sidecar, m’arriba la notícia de la publicació d’un nou disc del grup. L’artefacte es titula Here To Save Your Soul i és un recopilatori de singles. Són vuit cançons, tres de les quals ja trobàvem al seu primer àlbum: “Rock’n’Roll Psychosis”, “Princess & the Frog” i “Cement Mixer”. De la resta, crida l’atenció una versió del “Good Golly Miss Molly” de Little Richard. Ja tinc ganes d’escoltar-lo!

Finalment, us recomano una novetat del segell Vampisoul, l’àlbum de debut del grup de Chicago JC Brooks & The Uptown Sound: Beat Of Our Own Drum. Una explosiva combinació de soul, punk i rhythm&blues amb composicions boníssimes com “Baltimore Is The New Brooklyn”, “The Beat (Of Our Own Drum)”, “Alright” o la instrumental “How To Stop Loving Someone Who's Stopped Loving You”.

Aquí teniu el videoclip "I Ain't Mad at Ya" de Lady Dottie & The Diamonds: