Los Negativos, "Duplexin"

Disc del mes, març 2015

"En memoria de Alfredo Calonge", podem llegir, en la carpeta interior de l'àlbum, al final de la lletra de "Callejeando en soledad", la primera cançó del disc. Podem dir, però, que tot Duplexin és un homenatge al Negativo mort el maig de l'any passat, després d'haver gravat aquest disc. No el va poder veure, però, publicat. Un disc que, segons el cantant Carlos Estrada, havia de ser "un disc perfecte per tancar el cercle de la història de Los Negativos". Xavier Mercadé, que recull aquestes paraules d'Estrada en la seva ressenya a la revista Enderrock d'aquest mes, es refereix a la voluntat de la banda d'"assolir la màgia perfecta i construir un àlbum atemporal". Per aconseguir-ho, es van reunir tres quartes parts de Los Negativos originals: Carles Estrada (veu i baix), Valentí Morató (bateria i percussions) i, és clar, Alfredo Calonge (veu i guitarres). En substitució de Robert Grima, Raul Costafreda (membre de la banda des del 2009) s'ha fet càrrec de guitarres, teclats, tompreta, veus i de la gravació del disc. I hi hem d'afegir que de les mescles i la masterització se n'ha encarregat Enric Lindo, l'artífex de Píknik caleidoscòpico (1986).

Duplexin és un disc que honora els seus autors. El millor àlbum que han fet Los Negativos des de Píknik caleidoscòpico. Un disc que, per força, ha de ser diferent d'aquell mític debut del 1986. Han passat gairebé trenta anys, i Duplexin respira nostàlgia d'un cap a l'altre: "Decidme dónde están los lugares que debería reconocer / dónde están esas caras que yo tanto amé", canten a "Callejeando en soledad". Hi ha un homenatge a Kike Túrmix ("Turmix") i un munt de referències a músics, cineastes, pintors o actors. També als seus col·legues Brighton 64: "envidié la ropa Carnaby de los hermanos Gil", confessen a "A tumba abierta". I hi ha, per sobre de tot, grans cançons, d'un pop psiquedèlic elegantíssim: "Como Michael Caine", "Duplexin", "A tumba abierta" o "El pasaje de doña Amelia" podran figurar en qualsevol futura antologia de la banda.

Parkay Quarts, "Content Nausea"

Disc del mes, febrer 2015

Parkay Quarts és la banda paral·lela d'Andrew Savage i Austin Brown, els dos cantants i guitarristes de Parquet Courts. De fet, una banda i altra, musicalment, no es diferencien massa. I això, en aquest cas, és una bona notícia. Ja ens va agradar molt el disc Light Up Gold, de Parquet Courts, que va ser també disc del mes fa un parell d'anys. Totes les referències amb què intentàvem explicar aquell disc ens serveixen també ara per descriure Content Nausea: les guitarres Velvet Underground, el so i les estructures de grups com TV Personalities o Swell Maps.

Això sí, Content Nausea ha estat gravat en quatre pistes en tot just dues setmanes. Tot el que es pugui perdre a nivell d'elaboració dels arranjaments o de les lletres es guanya en frescor, en espontaneïtat. El disc comença amb dues dianes com són "Everyday It Starts" i "Content Nausea", té com a punt culminant "Pretty Machines" i acaba amb una encertada versió del clàssic de Nancy Sinatra "These Boots Are Made For Walkin'" (fidel a l'original i, alhora, totalment personal) i la pausada "Uncast Shadow of a Southern Myth".

Kurt Baker Combo a la Lupita del Raval

"Barcelona es muy mola!", va cridar diverses vegades Kurt Baker durant el concert. "No es moco de pavo" és una altra expressió que li feia gràcia d'anar repetint. El castellà macarrònic de Baker no arriba als nivells de comicitat exhibits pel Jonathan Richman que ens visitava a finals dels anys vuitanta i a començaments del 90, però déu n'hi do!

Això succeïa a La Lupita del Raval, segurament el local de concerts més tronat de Barcelona, amb un aforament de 55 persones i amb un escenari en què els quatre components del Kurt Baker Combo no cabien (el baixista va tocar a baix, al costat de l'entaulat). Tot plegat no va ser obstacle per a una gran nit musical, que hem d'agrair a Producciones Barbudas (podeu unir-vos al Club Barbudo enviant un e-mail a pbarbudas@gmail.com).

El Kurt Baker Combo va fer gala del seu genial power-pop de factura clàssica. El so va ser bo, i el grup es va mostrar ben compacte, amb quatre músics competents que transmetien energia i bones vibracions. A més, tenen un repertori magnífic, basat principalment en les cançons incloses en el disc en directe Muy Mola Live!, publicat el desembre passat, en què conviuen els temes propis (a destacar els hits "Weekend Girls" i "Don't Go Falling In Love", amb les quals van obrir i tancar el concert) i fantàstiques versions, com "Don't Look Back" de The Remains, "Cruel To Be Kind" de Nick Lowe o "20th Century Boy" de T. Rex (aquestes dues últimes, en els bisos).

Senyor Kurt Baker, torni quan vulgui, i si pot ser ben aviat, a Barcelona!

Joan Miquel Oliver, "Setembre, octubre i novembre"

Res millor que les paraules que trobem a l'inici (i a la contraportada) per explicar quina mena de llibre és Setembre, octubre i novembre:

"Les pàgines d'aquest llibre són tres mesos d'apunts al natural. J. M. Oliver es converteix en l'ombra de Miquel Riera -escalador mallorquí i catalitzador d'una pràctica esportiva molt particular, el psicobloc- amb la primera intenció de fer-li una biografia. Molt enfora d'assolir aquesta cota, el resultat és un retrat literari personal del món actual. Vida nocturna, cultural, paisatgisme, política, música, turisme, escalada, societat... Res queda fora d'aquesta anàlisi crua i espontània. Com l'ha volgut definir l'autor mateix, un llibre viscut i escrit en noranta dies",

Al llarg de les tres-centes pàgines del llibre, la prosa d'Oliver flueix fresca i atractiva. L'autor fa curioses reflexions sobre el seu descobriment de l'estètica, el particular dilema que li causà durant molt temps la nena de L'exorcista o la correcta ubicació dels anells:

"Tampoc puc evitar fixar-me en les seves mans. Sembla com si li faltassin dits, tres coma cinc a la mà esquera i sis a la dreta, o n'hi sobrassin! Què passa, és impossible. És només que du els anells als dits que no toca, al polze, a l'índex, no sé... No crec que hi hagi res a l'univers que estigui tan ben fet com una mà. Hi ha una cultura, una tradició... Si us posau els anells on us surt dels collons estau despistant el personal en qüestions antropològiques. Una mà és un cos, és una constel·lació."

Hi ha també, és clar, referències musicals, fins i tot a la seva pròpia obra ("tenc fred, em pos l'anorac i cerc al telèfon Vostè és Aquí, el darrer disc d'Antònia Font, vull comprovar si és tan dolent com diuen"). Oliver ens explica el moment en què es fa públic el final de la genial banda mallorquina i expressa les sensacions que viu en aquell moment i les idees que li passen pel cap: "De cop m'he sentit fatal, molt irresponsable, no estava gens segur d'aquesta decisió, però ja està dit i ja està fet, no hi ha marxa enrere. Fuà, estic fet pols."

Per acabar, m'han cridat l'atenció aquestes paraules a propòsit del seu anterior llibre, Un quilo d'invisible: "N'Eugènia, la meva editora, em va mirar amb cara de susto, com fa cada vegada que li vénc amb un projecte que implica ajornar la novel·la que li tenc promesa des de fa uns anys". Estic amb l'Eugènia: tant de bo que Oliver es posi les piles i ens torni a deixar meravellats, com va fer amb El misteri de l'amor, amb una altra novel·la!

Cactus Hits 2014

Dimarts, a la segona hora del programa "Ones de l'Espai Exterior" de Ràdio Blanes, L'Home Cactus va presentar els Cactus Hits 2014, una selecció de les nostres cançons preferides d'aquest any passat. En una hora de programa vam tenir temps de punxar 15 cançons, però hi hem afegit un "bonus track", l'última cançó de la llista, la dels Fleshtones, que només es va quedar fora de la selecció perquè el Capitán Toni, en la primera hora del programa, ja havia inclòs una cançó d'aquesta banda en la seva tria d'èxits del 2014. 

Aquí teniu, doncs, com cada any, els Cactus Hits 2014. Aquesta vegada ens ha quedat una selecció fantàstica! Esperem que totes aquestes cançons us agradin tant com a nosaltres. Podeu escoltar-les aquí mateix o obrir la llista a Spotify amb l'enllaç que trobareu al final.

Cactus Hits 2014: obre la llista a Spotify

Foxygen, "... And Star Power"

Disc del mes, desembre 2014-gener 2015

Hi ha discos que s'escapen de la norma, del que és habitual. Discos fets per artistes que s'arrisquen a fer el salt al buit, que no estan disposats a fer a cada moment allò que esperem d'ells. Penso, per exemple, en el disc blanc dels Beatles: sorprenent, polièdric, inexhaurible. O en In Bitter Pink, de Los Bichos: també doble elapé, també amb carpeta blanca (i, en aquest cas, fotografia en blanc i negre). El tercer àlbum dels californians Foxygen és un altre d'aquest discos.


"FOXYGEN...AND STAR POWER is the new DOUBLE ALBUM from Foxygen, a CINEMATIC AUDITORY ADVENTURE for the speedy freaks, skull krunchers, abductees, and misfits... Made by Foxygen at Dream Star Studios in their Secret Haunted House with the UFOs flying around in the sky", llegim a la pàgina web de Jagjaguwar, el segell responsable de la publicació del disc.

"... And Star Power" és, com els discos que esmentàvem abans, un album doble. I perfectament estructurat. Cadascuna de les quatre cares dels vinils amb el seu títol (tot això, malauradament, es perd a Spotify). La primera part es titula "The Hits & Star Power Suite", i conté exactament el que anuncia: primer, hits de la categoria de "How Can You Really" (quina melodia més evocadora!) i una genial suite formada per quatre cançons. La segona part és "The Paranoid Side". El títol torna a ser ben descriptiu. També el nom d'algunes cançons: "666", "Cannibal Holocaust". Aquesta segona cara acaba amb "Hot Summer", que recorda els mítics Suicide. La tercera part, "Scream: A Journey Through Hell" podria servir ben bé com a banda sonora d'un pel·lícula de terror (o d'una d'en David Lynch, és clar). La calma i la llum tornen a la quarta part, "Hang On To Love", formada per només dues cançons, d'aires beatlelians: "Everyone Needs Love" i "Hang". En total, 24 cançons en 82 minuts de (i tornem a citar el web de Jagjaguwar) "psych-ward folk, cartoon fantasia, songs that morph into each other, weaving in and out of the head like UFO radio transmission skullkrush music."

Joan Colomo, "Els amigos"

Amb aquesta cançó d'en Joan Colomo vaig començar l'any nou, en companyia de la família i els amics: "a tots els porto molt dins del meu cor", com diu la cançó. Tinguem ben present que "el que hem de viure és a les nostres mans". Feliç 2015!

Hi ha gent amb la que connectes molt, hi ha gent que sempre t'ajuda a no estar sol, hi ha persones que et faran tirar endavant, hi han amics que sempre t'acompanyaran.
Hi han alguns que els veig de tant en tant, altres que ja no els veig quasi mai. Però a tots els porto molt dins del meu cor, de vegades no me n'adono que tinc molta sort.
Amics!, no us amoïneu, tot anirà bé, esteu on esteu, el que hem viscut no ens ho trauran  i el que hem de viure és a les nostres mans.

Sofi Oksanen, "Quan els coloms van desaparèixer"

La quarta novel·la de l'escriptora finesa-estoniana Sofi Oksanen ens explica una història que s'emmarca en l'ocupació d'Estònia, a mitjans del segle passat, primer per part dels nazis i després per la Unió Soviètica. 

Al llarg de les sis parts que formen el llibre anem saltant endavant i endarrere en el temps, de manera que s'alterna una part de la història que transcorre entre els anys 1941 i 1944, els anys de l'ocupació de les forces hitlerianes, amb una altra part que succeeix entre el 1963 i el 1965, ja sota dominació soviètica. Una estructura molt efectiva que es completa amb un pròleg i un epíleg, ambdós molt breus, que se situen fora d'aquests dos marcs temporals i que ens donen les claus per entendre la novel·la.

Oksanen excel·leix en la construcció dels personatges, siguin personatges secundaris, com l'Evelin, la noia del camp que arriba a la ciutat a estudiar i s'enamora d'un jove activista antisoviètic, siguin personatges principals com la Juudit o l'Edgar. Uns personatges que, com llegim a la contraportada del llibre, es troben "davant una disjuntiva que marcarà les seves vides per sempre més, en una novel·la sobre les tries que fem, sobre la fidelitat i la infidelitat, sobre conformar-se i revoltar-se quan el destí del país és en mans dels seus ocupants".

És especialment fascinant, i alhora repugnant, el personatge de l'Edgar, que adopta el nom d'Egger Fürst durant l'ocupació nazi i retorna al d'Edgar Parts amb l'arribada dels soviètics; un personatge amb seriosos problemes d'identitat sexual que busca apropar-se als dominadors de torn per intentar prosperar. És extraordinari també el personatge de la Juudit, una dona que, enmig de tot plegat, aposta per l'amor i en surt derrotada. 

He acabat la lectura de Quan els coloms van desaparèixer amb la impressió d'haver descobert una molt bona escriptora. Serà qüestió de recuperar la seva anterior novel·la, Purga, que en el seu moment va rebre tota mena de premis i elogis i que, en la seva versió teatral, serà estrenada al TNC el pròxim mes d'abril.

Tribut a Alfredo Calonge

"Aquesta nit ens ho passarem bé, i ja plorarem després a casa". Aquest va ser el missatge que el mític Flowers ens va transmetre des de dalt de l'escenari de l'Apolo, instants abans que Los Negativos sortissin a interpretar el seu meravellós disc Piknik Caleidoscópico.

Les cançons del disc van sonar, en el mateix ordre que en el disc, fantàstiques. A l'escenari es van anar succeint els convidats. Un dels moments destacats va ser quan Jorge Explosion va posar guitarra elèctrica i veu a "No soy yo (la psicoastenia)". Per altra banda, els Pinker Tones van tenir l'honor de cantar "Cigarras panameñas", la cançó que conté, com ells mateixos van assenyalar, els millors versos de Los Negativos: "fue un viaje rápido / y un piknik genial". Uns versos que després de la mort d'Alfredo Calonge prenen un nou sentit. Els germans Pardo i Marta Ruiz (Sex Museum) es van afegir per a una enèrgica "Moscas y arañas", i Miqui Puig va estar fantàstic cantant amb Carles Estrada "El club del cerdo violeta". Aquests van ser només alguns dels molts convidats que van anar pujant a l'escenari. Després de les catorze cançons de Piknik Caleidoscópico, tots plegats van interpretar "A tumba abierta", l'últim single que Alfredo Calonge va veure publicat. Unes emotives paraules de Marian, la germana d'Alfredo, van tancar la primera part de l'acte.

La festa va continuar a La [2] amb discjòqueis d'excepció i tres bandes en directe: Los Canguros, Brighton 64 i The Canary Sect. Els primers es van ressentir de l'absència de Felipe (de gira per Mèxic amb Los Fresones Rebeldes) i la vocalista Charo. Els Brighton 64 van demostrar, una vegada més, que en la seva última reencarnació estan en plena forma. Magnífiques lectures de "Fotos del ayer", "Bola y cadena" o "Barcelona Blues". Van tancar amb una emotiva "Caminos por recorrer", un homenatge a Alfredo Calonge. I vam acabar la nit ballant amb The Canary Sect, la banda de rhythm & blues i garatge en què també tocava Alfredo els últims anys, que va protagonitzar una vibrant actuació.

La de divendres va ser una nit plena d'emocions. Que, també és cert, no vaig poder documentar amb la meva càmera de fotos, que se'm va espatllar a la primera de canvi! La foto que segueix la va fer la Assumpta amb el mòbil.

Paul Collins, "Feel The Noise"

Disc del mes, novembre 2014

"I was standing there a long time ago, listening to the people on and on they go. Everyone was saying rock and roll was dead, I didn't understand a... thing they said. So I cut them loose and I said Yeah, Yeah, and I turned it way up loud. I said I'll let my guitar do the talking now. Oh Yeah, feel the noise."

Aquestes paraules de Paul Collins a la contraportada defineixen perfectament el seu nou disc: una explosió de rock and roll, un disc per negar que aquest gènere musical estigui mort, per reivindicar una vegada més el rock de guitarres, un disc fet amb tota la il·lusió del món.

Per aquest efecte Collins se'ns presenta a la portada del disc amb una fotografia de joventut, que ens remet a l'època gloriosa (finals dels setanta, començaments dels vuitanta) en què va liderar bandes com The Nerves o The Beat. Per altra banda, ha gravat el disc als estudis Ghetto Recorders de Detroit a les ordres de Jim Diamond, antic baixista de The Dirtbombs i productor de discos de White Stripes, The Fleshtones o The Ponys. És significativa també la col·laboració de Nikki Corvette, que fa segones veus en la cançó "Baby I Want You". Finalment, hem de celebrar la qualitat de les dotze cançons que formen el disc, onze composicions pròpies (la meva preferida és "Only Girl") i una encertada versió de "Reach Out I'll Be There", una cançó que els Four Tops van enregistrar el 1996 per al segell Motown.