Paul Collins, "Feel The Noise"

Disc del mes, novembre 2014

"I was standing there a long time ago, listening to the people on and on they go. Everyone was saying rock and roll was dead, I didn't understand a... thing they said. So I cut them loose and I said Yeah, Yeah, and I turned it way up loud. I said I'll let my guitar do the talking now. Oh Yeah, feel the noise."

Aquestes paraules de Paul Collins a la contraportada defineixen perfectament el seu nou disc: una explosió de rock and roll, un disc per negar que aquest gènere musical estigui mort, per reivindicar una vegada més el rock de guitarres, un disc fet amb tota la il·lusió del món.

Per aquest efecte Collins se'ns presenta a la portada del disc amb una fotografia de joventut, que ens remet a l'època gloriosa (finals dels setanta, començaments dels vuitanta) en què va liderar bandes com The Nerves o The Beat. Per altra banda, ha gravat el disc als estudis Ghetto Recorders de Detroit a les ordres de Jim Diamond, antic baixista de The Dirtbombs i productor de discos de White Stripes, The Fleshtones o The Ponys. És significativa també la col·laboració de Nikki Corvette, que fa segones veus en la cançó "Baby I Want You". Finalment, hem de celebrar la qualitat de les dotze cançons que formen el disc, onze composicions pròpies (la meva preferida és "Only Girl") i una encertada versió de "Reach Out I'll Be There", una cançó que els Four Tops van enregistrar el 1996 per al segell Motown.

Marcos Gendre, "Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria"

Sempre havia pensat que la cançó "Un accidente de circulación", de Loquillo y Los Trogloditas, estava dedicada a Eduardo Benavente. Però explica Loquillo en el pròleg d'aquest llibre que el líder de Parálisis Permanente va morir quan ja s'havien fet les mescles definitives d'El ritmo del garage (1983), que la cançó "Un accidente de circulación" va resultar ser una premonició, i que va decidir no cantar-la mai en directe.

No sabia, tampoc, o en qualsevol cas no ho recordava, que Nacho Canut hagués estat en la primera formació de Parálisis Permanente, ni que Jaime Urrutia (Gabinete Caligari) hagués tocat la guitarra en els primers singles del grup (i, per tant, també a la cançó "Autosuficiencia").

I és que, probablement, no llegia res de Parálisis Permanente des de fa una pila d'anys, segurament des de les quatre pàgines que Diego Silva dedicava a la banda en el seu llibre El pop español (editorial Teorema, col·lecció "Música de nuestro tiempo", 1984).

Feia falta, doncs, un llibre sobre un dels grups més importants del pop espanyol dels 80, i l'editorial catalana Quarentena Ediciones i el musicòleg Marcos Gendre s'han encarregat de posar-hi remei. Tot i la seva qüestionable estructura (la cronologia dels fets, especialment pel que fa a la transició de Pegamoides a Parálisis, no acaba de quedar clara) i una prosa en alguns moments una mica desmanegada, Parálisis Permanente. Adictos a la lujuria és un llibre del tot necessari i una bona manera de reivindicar el llegat d'Eduardo Benavente, Ana Curra i companyia. Això sí, trobo ben desencertada la fotografia de portada: li hauria escaigut més una de la formació definitiva del grup, amb Ana Curra, Rafa Balmaseda i Toti Árboles al costat d'Eduardo!

Chuck Prophet & The Mission Express al Sidecar

Chuck Prophet

El rock'n'roll no està de moda. Si més no a casa nostra. Aquí, amb comptades excepcions, només omplen grans escenaris, practicant aquest estil musical, els vells dinosaures amb anys i panys d'exposició mediàtica. No és el cas d'aquest extraordinari músic que és Chuck Prophet.

Com s'explica, si no, que Chuck Prophet toqués ahir a Barcelona en una sala d'aforament tan reduït com és el Sidecar? Com pot ser, després d'haver publicat un dels millors discos de la dècada (Temple Beautiful, 2012), després dels genials concerts que ha fet els últims anys a Barcelona?

L'últim d'aquests concerts va ser a La [2] de l'Apolo el maig del 2012. Aleshores vaig escriure en aquest bloc: "Per fer rock necessites bàsicament uns tios que sapiguen el que es fan amb les seves guitarres elèctriques. I està clar que Chuck Prophet ho té claríssim. I el guitarrista dels Mission Express no es queda enrere! Les notes que Prophet arrenca de la seva bregada Squier Telecaster connecten amb tot un món d'emocions. Em fa pensar en les guitarres del mític primer disc de Television: guitarres que riuen i que ploren. Però tot plegat no és només una qüestió de guitarres. Chuck Prophet sap estar dalt de l'escenari. Sap ser el perfecte frontman, en la seva mesura justa, sense els excessos d'un Jon Spencer, per exemple. Sap jugar amb la gestualitat i guanyar-se el públic amb uns somriures encantadors. Sap gaudir del que fa i ho transmet al seu públic, de manera que es forma una perfecta comunió. I una altra cosa, importantíssima: Prophet és un excel·lent compositor."

Chuck Prophet & The Mission Express amb el suport
de Jonah Tolchin (el de la barba), que també va fer
les funcions de teloner

Unes valoracions perfectament aplicables al concert que vam viure ahir a la sala Sidecar. Canviava, és clar, el repertori. I és que Prophet venia a presentar el seu nou àlbum, un Night Surfer que a cada escolta ens revela nous tresors amagats. D'aquest nou disc van tocar les contundents "Countrified Inner City Technological Man" i "Ford Econoline", la meravellosa "Wish Me Luck" o el single "Tell Me Anything (Turn To Gold)". No van faltar les perles de l'anterior àlbum: "Castro Halloween", "The Left Hand And The Right Hand", "Who Shot John", "Willie Mays Is Up At Bat", "White Night, Big City" i "Temple Beautiful". Això sí, vam trobar a faltar el hit "Play That Song Again", que sorprenentment la banda no està tocant en aquesta gira. A la recta final del concert van tenir un paper destacat cançons de discos anteriors com "Summertime Thing" (No Other Love, 2002) o "You Did (Bomp Shooby Dooby Bomp)" (The Age Of Miracles, 2004). I en el capítol de les versions cal destacar una gloriosa "Rock And Roll Heart", de Lou Reed, amb què van obrir el concert, i el "Bangkok" d'Alex Chilton. Dos homenatges a dos grans músics americans morts aquests últims anys.

"Després de molts anys escoltant rock i assistint a concerts, ha vingut Chuck Prophet per explicar-me amb lucidesa i clarividència quin va ser el passat del rock en tota la seva magnitud, quin és el seu present a les seves mans i la infinitat de possibilitats que pot oferir-nos en el futur. Magistral Chuck Prophet, el nou profeta del rock'n'roll", publicava avui mateix Chals Roig a l'Exile Magazine a propòsit del concert que Chuck Prophet & The Mission Express van fer diumenge a València.

Una gran nit de rock'n'roll, doncs, la que vam viure ahir a l'emblemàtic Sidecar. De fet, és un luxe poder gaudir d'un artista de la categoria de Chuck Prophet en un espai com aquest. Visca Chuck Prophet! I visca el Sidecar!

Allah-Las a l'Apolo

La sala gran de l'Apolo és preciosa, segurament el lloc més bonic per veure un concert a la ciutat de Barcelona. Si a una sala tan acollidora hi afegim un públic coneixedor de què va a veure i amb ganes de gaudir d'un bon concert, la cosa va per bon camí. Cap grup es podria queixar d'un públic com el que van tenir divendres a la nit els Allah-Las: un públic que va ballar, que va aplaudir i que va celebrar els primers acords de moltes de les cançons que van tocar els californians.

Els Allah-Las van estar bé. És cert que es podrien deixar anar una mica més; potser els falta una mica de bogeria dalt de l'escenari! En qualsevol cas, durant una hora i quart, aproximadament, els de Los Angeles van tocar gairebé una vintena de cançons, totes extretes dels seus dos àlbums, Allah-Las (2012) i Worship The Sun (2014), amb l'excepció de "Calm Me Down", una versió de The Human Expression, una banda de rock psiquedèlic de Los Angeles (1966-67). El directe va confirmar que "Catamaran", "Had It All", "Busman's Holiday", "Artifact" o "Buffalo Nickel" (i podríem ampliar la llista) són cançons meravelloses. També van brillar els temes instrumentals del grup ("No Werewolf", "Ferus Gallery" i "Sacred Sands"). Només vaig trobar a faltar el hit "Don't You Forget It" del primer disc!

El mateix poder hipnòtic que tenen els discos dels Allah-Las el té també el seu directe: el concert em va passar volant! Això sí: estic convençut que unes projeccions de vídeo complementarien d'allò més bé la posada en escena del grup. A veure si s'hi animen de cara a la pròxima gira!

Reigning Sound, "Shattered"

Disc del mes, octubre 2014

Un disc excitant, el nou de Reigning Sound. Segurament deu ser culpa meva, però els anteriors àlbums de la banda no m'havien dit massa res. Amb Shattered ha estat diferent. Aquest m'ha enganxat ben enganxat. De vegades és el moment en què escoltes un disc; si és així, vaig escoltar Shattered en el moment idoni. No em canso d'escoltar-lo! Hauré de repescar els anteriors àlbums...

Reigning Sound és la banda que va formar Greg Cartwright a Memphis l'any 2001 després de les seves experiències amb Compulsive Gamblers i Oblivians. Des de llavors, Reigning Sound van anar publicant discos gairebé cada any fins al 2009. Des d'aquell moment fins ara, només hi havia un mini-LP, Abdication... For Your Love (2011). Han estat uns anys de reestructuració de la banda. Ben curiosa, per cert: Greg ha incorporat els quatre membres de la banda de soul de Brooklyn The Jay Vons.

I de la confluència entre Memphis i Brooklyn, entre el garatge-rock i el rock'n'roll dels primers discos de Reigning Sound i el soul que aporten els nous components de la banda, neix aquesta meravella de disc, Shattered, amb unes cançons increïbles: "North Cackalacky Girl" (un encertat començament de disc a ritme de rock'n'roll; a mi em pensar en The Fleshtones o The Young Fresh Fellows), "You Did Wrong" (un gran tema de rock de garatge amb uns evocadors teclats), "My My" (pura energia!), "Baby It's Too Late" (versió de Shadden And The King Lears) o "Starting New" (la perla del disc: ja la tinc a la llista dels Cactus Hits 2014).

Wajdi Mouawad, "Ànima"

"Havien jugat tant a morir l'un en braços de l'altre, que en trobar-la ensangonada al mig de la sala es va posar a riure, convençut que veia un muntatge, un quadre grandiós, per sorprendre'l, aquesta vegada, per fer-lo caure d'esquena, deixar-lo de pedra, fer-li perdre el cap, ensarronar-lo.

Quan deixava a terra la bossa de plàstic, aquell mateix matí amb veu enjogassada ella li havia dit Compra salmó perquè el salmó és molt bo, va entendre que era morta perquè tenia els ulls oberts, la mirada fixa i, a les mans, la ferida, el ganivet clavat al sexe."

Així comença Ànima. En Wahhch Debch arriba a casa seva i es troba la seva dona, la Léonie, que estava embarassada, brutalment assassinada. Quan es recupera de la commoció, no pot treure's del damunt el sentiment de culpabilitat: "Si hagués tornat més aviat, si no hagués anat a comprar... (...) M'entretenia mentre ella... Veig imatges. Ella, tota sola morint-se, aquesta visió, t'ho juro, és insuportable". La policia ha identificat el culpable: Welson Wolf Rooney. Però s'ha amagat en una reserva d'indis mohawk i la policia federal al·lega que no hi pot entrar. Així, Wahhch Debch inicia un viatge en persecució de l'assassí de la seva dona. No el mou el desig de venjança; només vol veure el culpable: "podria ser que hi veiés alguna cosa que em pogués convèncer que efectivament no sóc jo que la vaig matar". Un viatge que és, alhora, una recerca de la pròpia identitat.

A Ànima, l'autor de l'obra de teatre Incendis teixeix una excel·lent i duríssima història. La violència i la poesia conflueixen en una novel·la que destaca pel fet que són els animals qui, des del seu punt de vista, ens expliquen la història de Wahhch Debch. Així, per exemple, un corb ens explica l'enterrament de la Léonie: "L'he vist arribar al capdavall del carrer principal del cementiri, davant del seguici, just darrere del cotxe de morts". O una aranya relata l'entrada d'en Wahhch al bar Warriors, a la reserva índia: "Sobirana, m'he replegat al centre de la teranyina i l'he escrutat. Ha avançat fins al final de la barra i s'hi ha quedat, dret, amb les mans a les butxaques, d'esquena als altres. Ha obert la boca per emetre unes ones que han vingut a fer vibrar els fils de la meva teranyina". Destaquen, però, fins al punt de transcendir el paper de testimonis i convertir-se pràcticament en personatges de la novel·la, el gos d'en Chuck (un pinxo a les ordres d'en Coach, el cap d'una organització criminal), en Tomahawk, que és el ximpanzé d'en Coach, o el llop que acompanya en Wahhch durant la tercera part de la novel·la.

Una novel·la extraordinària!

Allah-Las, "Worship The Sun"

Disc del mes, setembre 2014

Comença a girar el disc i sembla que comenci també a girar una espiral que poc a poc et va hipnotitzant. L'inici del disc, amb la cançó "De vida voz", recorda els Love de Forever Changes; després, "Had It All", "Artifact", la instrumental "Ferus Gallery" i totes les cançons que es van succeint ens transporten a la psiquedèlia de bandes dels seixanta com els 13th Floor Elevators o els Byrds.

El segon àlbum de la banda de Los Angeles no suposa cap sorpresa. No hi ha cap gir de cent vuitanta graus; no hi ha cap salt al buit. Els Allah-Las segueixen fidels a una fórmula que resulta de la confluència del folk-rock, la psiquedèlia i el rock de garatge. La sorpresa, en tot cas, radica en la capacitat del grup de superar-se amb un segon disc que, tot i ser fidel a la recepta del seu àlbum de debut (Allah-Las, 2012), et sedueix i et captiva durant els seus quaranta minuts de durada. I quan acaba l'última cançó, tombes el disc i col·loques l'agulla del tocadiscos una altra vegada a l'inici, perquè tornin a sonar "A vida voz", "Had It All" o, més endavant, "Buffalo Nickel", "Follow You Down" o "Every Girl".

Sens dubte, els Allah-Las superen amb nota el sempre difícil repte del segon disc. Ho podrem celebrar el divendres 24 d'octubre a la sala Apolo de Barcelona, on els de Califòrnia presentaran en directe aquest esplèndid "Worship The Sun".

FestiSurf Costa Brava 2014

Per segon any consecutiu, hem pogut gaudir d'aquest fantàstic festival gratuït a la platja de Riuet de Platja d'Aro. En la primera edició els organitzadors ja van posar el llistó molt alt portant Los Tiki Phantoms o Los Coronas. Semblava difícil estar a l'altura d'aquell magnífic cartell en la segona edició, però ho han aconseguit.

Dissabte a la nit. Ens vam perdre la primera banda, The Redneck Surfers (de Salamanca), o sigui que els primers que vam veure van ser els suecs The Barbwires, un trio (guitarra, baix i bateria) en què destaca el guitarrista Mike Barbwire, que van oferir un correcte recital de surf instrumental.

Tenia moltes ganes de veure Mossén Bramit Morera i Els Morts. L'any passat ja vaig fer en aquest bloc una entusiasta ressenya del seu primer EP. En directe em van semblar una banda boníssima, amb uns excel·lents músics (al capdavant, Marc Argenter, guitarrista que havia format part d'Els Trons i Flashback Five), amb un saxo que dóna molt de color al grup i amb un cantant amb un gran sentit de l'espectacle. Van tocar cançons d'aquell primer EP i, és clar, del seu nou disc, un vinil de 10 polzades publicat recentment, titulat Tot s'aprofita. Cal destacar peces com "L'home del sac" (adaptació del clàssic "Goo Goo Muck", de Ronnie Cook, que també versionaven The Cramps), "Nicomedes" o "Jezabel", i també una genial versió del clàssics de clàssics "Louie Louie", rebatejada "Sang i budells".

La cirereta del pastís van els russos, de Sant Petersburg, Messer Chups. Només són tres, però quins tres! Oleg Gitarkin fa meravelles amb la seva guitarra, la baixista Annette Schneider té un magnetisme extraodinari i el bateria, el més comunicatiu de tots tres, porta el ritme com un metrònom.  Amb una trajectòria que arrenca el 1999, originàriament com a banda paral·lela d'una altra anomenada Messer für Frau Müller, des de llavors han publicat més d'una dotzena de discos. En directe em van sorprendre pel ritme endimoniat que injecten a la seva música.

Un gran festival! Preguem perquè hi hagi una tercera edició, i una quarta, i una cinquena...

The Barbwires

Mossén Bramit Morera i Els Morts

Mossén Bramit Morera i Els Morts

Mossén Bramit Morera i Els Morts

Mossén Bramit Morera i Els Morts

Messer Chups

Messer Chups

The Mockers a la sala TZVR

La banda nord-americana The Mockers va tocar ahir a la nit a la sempre acollidora sala TZVR (quines festes que s'hi munten!) de Sant Feliu de Guíxols. A base de power-pop vitaminat i de rock de garatge, la banda de Virgínia va protagonitzar un engrescador concert a base d'excel·lents composicions pròpies, com "C'Mon Over To My Side" o "Mola, Guay, OK". En el capítol de les versions, no van faltar les seves curioses adaptacions de Los Nikis ("The Emperor Strikes Out"), Los Secretos ("Déjame") o "Eres tú" (Mocedades). I tampoc es van oblidar del clàssic de Richard Berry "Have Love Will Travel", en la recta final del concert. Fins i tot van improvisar un "My Sharona" a petició del públic (el guitarrista Robbie Rist duia una samarreta de The Knack)! Bones cançons, bona música i molt bon sentit de l'humor. Ni tan sols els talls en el subministrament elèctric van poder aturar uns Mockers encantats amb el genial ambient de la sala TZVR (es van oferir per tornar l'any que ve!).

Abans, Els Stupid Things de L'Estartit ens van fer passar una entretinguda estona a base de versions de clàssics del punk i del rock'n'roll: Ramones, Buzzcocks, Toy Dolls, Eddie Cochran, Violent Femmes, David Bowie, The Muffs...

John Wiliams, "Butcher's Crossing"

És sorprenent la capacitat que tenia John Williams per emprendre, i amb èxit, novel·les de gènere tan divers: una novel·la diguem-ne realista, Stoner, una novel·la històrica, August o Butcher's Crossing que, segons llegim a la contraportada del llibre, es tracta d'una "obra senyera dels antiwesterns moderns".

Butcher's Crossing ens explica la història de Will Andrews, un jove que ha abandonat la universitat de Harvard i, gràcies a l'herència d'un oncle, se n'ha anat a l'oest, havent sentit la crida de la natura salvatge. Al petit poblat de Butcher's Crossing, Will coneixerà en Miller, un caçador que se l'endurà en una arriscada expedició a la cacera de bisons a les Muntanyes Rocalloses. Una experiència vital que canviarà en Will, com ja havia pronosticat la Francine, una prostituta que es fa amiga del jove Andrews: "Tornaràs, sí; però no seràs el mateix. No seràs tan jove; et tornaràs com els altres (...). El vent i el sol t'enduriran la cara; les teves mans jo no seran suaus."

És admirable la capacitat de John Williams per fer-nos sentir la set i la calor que passen els personatges mentre travessen les extenses planúries sota un sol extenuant, el dolor i l'entumiment de tantes hores cavalcant, el fred que senten a la nit a les muntanyes... És admirable el detallisme tan gràfic amb què ens explica com en Miller fabrica els cartutxos el dia abans de la gran cacera, o com escorxen els bisons, o com en preparen un per menjar-se'l per sopar.

Quin gran novel·lista que era, aquest John Williams! Llàstima que només publiqués quatre novel·les (les tres que hem esmentat i Nothing But The Night, la seva primera obra, del 1948).