Allah-Las, "Worship The Sun"

Disc del mes, setembre 2014

Comença a girar el disc i sembla que comenci també a girar una espiral que poc a poc et va hipnotitzant. L'inici del disc, amb la cançó "De vida voz", recorda els Love de Forever Changes; després, "Had It All", "Artifact", la instrumental "Ferus Gallery" i totes les cançons que es van succeint ens transporten a la psiquedèlia de bandes dels seixanta com els 13th Floor Elevators o els Byrds.

El segon àlbum de la banda de Los Angeles no suposa cap sorpresa. No hi ha cap gir de cent vuitanta graus; no hi ha cap salt al buit. Els Allah-Las segueixen fidels a una fórmula que resulta de la confluència del folk-rock, la psiquedèlia i el rock de garatge. La sorpresa, en tot cas, radica en la capacitat del grup de superar-se amb un segon disc que, tot i ser fidel a la recepta del seu àlbum de debut (Allah-Las, 2012), et sedueix i et captiva durant els seus quaranta minuts de durada. I quan acaba l'última cançó, tombes el disc i col·loques l'agulla del tocadiscos una altra vegada a l'inici, perquè tornin a sonar "A vida voz", "Had It All" o, més endavant, "Buffalo Nickel", "Follow You Down" o "Every Girl".

Sens dubte, els Allah-Las superen amb nota el sempre difícil repte del segon disc. Ho podrem celebrar el divendres 24 d'octubre a la sala Apolo de Barcelona, on els de Califòrnia presentaran en directe aquest esplèndid "Worship The Sun".

FestiSurf Costa Brava 2014

Per segon any consecutiu, hem pogut gaudir d'aquest fantàstic festival gratuït a la platja de Riuet de Platja d'Aro. En la primera edició els organitzadors ja van posar el llistó molt alt portant Los Tiki Phantoms o Los Coronas. Semblava difícil estar a l'altura d'aquell magnífic cartell en la segona edició, però ho han aconseguit.

Dissabte a la nit. Ens vam perdre la primera banda, The Redneck Surfers (de Salamanca), o sigui que els primers que vam veure van ser els suecs The Barbwires, un trio (guitarra, baix i bateria) en què destaca el guitarrista Mike Barbwire, que van oferir un correcte recital de surf instrumental.

Tenia moltes ganes de veure Mossén Bramit Morera i Els Morts. L'any passat ja vaig fer en aquest bloc una entusiasta ressenya del seu primer EP. En directe em van semblar una banda boníssima, amb uns excel·lents músics (al capdavant, Marc Argenter, guitarrista que havia format part d'Els Trons i Flashback Five), amb un saxo que dóna molt de color al grup i amb un cantant amb un gran sentit de l'espectacle. Van tocar cançons d'aquell primer EP i, és clar, del seu nou disc, un vinil de 10 polzades publicat recentment, titulat Tot s'aprofita. Cal destacar peces com "L'home del sac" (adaptació del clàssic "Goo Goo Muck", de Ronnie Cook, que també versionaven The Cramps), "Nicomedes" o "Jezabel", i també una genial versió del clàssics de clàssics "Louie Louie", rebatejada "Sang i budells".

La cirereta del pastís van els russos, de Sant Petersburg, Messer Chups. Només són tres, però quins tres! Oleg Gitarkin fa meravelles amb la seva guitarra, la baixista Annette Schneider té un magnetisme extraodinari i el bateria, el més comunicatiu de tots tres, porta el ritme com un metrònom.  Amb una trajectòria que arrenca el 1999, originàriament com a banda paral·lela d'una altra anomenada Messer für Frau Müller, des de llavors han publicat més d'una dotzena de discos. En directe em van sorprendre pel ritme endimoniat que injecten a la seva música.

Un gran festival! Preguem perquè hi hagi una tercera edició, i una quarta, i una cinquena...

The Barbwires

Mossén Bramit Morera i Els Morts

Mossén Bramit Morera i Els Morts

Mossén Bramit Morera i Els Morts

Mossén Bramit Morera i Els Morts

Messer Chups

Messer Chups

The Mockers a la sala TZVR

La banda nord-americana The Mockers va tocar ahir a la nit a la sempre acollidora sala TZVR (quines festes que s'hi munten!) de Sant Feliu de Guíxols. A base de power-pop vitaminat i de rock de garatge, la banda de Virgínia va protagonitzar un engrescador concert a base d'excel·lents composicions pròpies, com "C'Mon Over To My Side" o "Mola, Guay, OK". En el capítol de les versions, no van faltar les seves curioses adaptacions de Los Nikis ("The Emperor Strikes Out"), Los Secretos ("Déjame") o "Eres tú" (Mocedades). I tampoc es van oblidar del clàssic de Richard Berry "Have Love Will Travel", en la recta final del concert. Fins i tot van improvisar un "My Sharona" a petició del públic (el guitarrista Robbie Rist duia una samarreta de The Knack)! Bones cançons, bona música i molt bon sentit de l'humor. Ni tan sols els talls en el subministrament elèctric van poder aturar uns Mockers encantats amb el genial ambient de la sala TZVR (es van oferir per tornar l'any que ve!).

Abans, Els Stupid Things de L'Estartit ens van fer passar una entretinguda estona a base de versions de clàssics del punk i del rock'n'roll: Ramones, Buzzcocks, Toy Dolls, Eddie Cochran, Violent Femmes, David Bowie, The Muffs...

John Wiliams, "Butcher's Crossing"

És sorprenent la capacitat que tenia John Williams per emprendre, i amb èxit, novel·les de gènere tan divers: una novel·la diguem-ne realista, Stoner, una novel·la històrica, August o Butcher's Crossing que, segons llegim a la contraportada del llibre, es tracta d'una "obra senyera dels antiwesterns moderns".

Butcher's Crossing ens explica la història de Will Andrews, un jove que ha abandonat la universitat de Harvard i, gràcies a l'herència d'un oncle, se n'ha anat a l'oest, havent sentit la crida de la natura salvatge. Al petit poblat de Butcher's Crossing, Will coneixerà en Miller, un caçador que se l'endurà en una arriscada expedició a la cacera de bisons a les Muntanyes Rocalloses. Una experiència vital que canviarà en Will, com ja havia pronosticat la Francine, una prostituta que es fa amiga del jove Andrews: "Tornaràs, sí; però no seràs el mateix. No seràs tan jove; et tornaràs com els altres (...). El vent i el sol t'enduriran la cara; les teves mans jo no seran suaus."

És admirable la capacitat de John Williams per fer-nos sentir la set i la calor que passen els personatges mentre travessen les extenses planúries sota un sol extenuant, el dolor i l'entumiment de tantes hores cavalcant, el fred que senten a la nit a les muntanyes... És admirable el detallisme tan gràfic amb què ens explica com en Miller fabrica els cartutxos el dia abans de la gran cacera, o com escorxen els bisons, o com en preparen un per menjar-se'l per sopar.

Quin gran novel·lista que era, aquest John Williams! Llàstima que només publiqués quatre novel·les (les tres que hem esmentat i Nothing But The Night, la seva primera obra, del 1948).

Festival Acústica 2014

Els Pets

Suposo que per fer una crònica com cal de l'Acústica d'aquest any caldria tenir en compte, primer de tot, els que, en principi, són els concerts principals, els de pagament. Però això no podrà ser, perquè aquest any he optat per la versió gratuïta del festival. Aquesta no serà, doncs, una crònica com cal.

Divendres vaig triar el concert de La Troba Kung-Fú. Ja se m'havien escapat un parell de cops i aquesta vegada no me'ls volia perdre. Va ser un concert ben especial (el programa l'anunciava com a "Espectacle Tricentenari") en què la banda de Joan Garriga actuava amb una colla de glossadors: la Sílvia de l'Ampolla, lo Ramon de Cervera, el mallorquí Mateu Xurí, el sabadellenc Carles Belda i un glossador empordanès convidat van haver d'enfrontar-se als reptes d'en Gustinet d'Espolla. Tots ells van tenir moments inspiradíssims, sempre al ritme de les cançons de La Troba: "La cançó del lladre", "Volant", "Xocolata bona"... Un concert que ens deixarà un molt bon record a tots els assistents.

Joana Serrat tocant a la plaça Gala-Salvador Dalí

Dissabte vaig començar més d'hora. A les nou la Joana Serrat presentava en petit format (acompanyada només per un teclista-guitarrista) les cançons del seu segon àlbum, Dear Great Canyon. Si el disc ja m'havia agradat molt, el concert em va captivar: la cantautora de Vic té una veu preciosa, canta com els àngels i fa unes cançons delicioses. Una meravella. També són de Vic La Iaia. Només vaig poder veure els últims quinze o vint minuts del concert, però em van sorprendre gratament, amb un sensacional final amb els tres components de la banda atacant el xilòfon. Vaig continuar amb la Fundación Tony Manero, que sempre és apostar sobre segur. Van combinar algunes de les cançons que formaran part del seu nou disc, Superficial, que sortirà a la venda aquest setembre, amb clàssics de la banda com "Supersexy Girl", "United Soul", "Can't Nobody Love Me Like You Do", "Sube el tocadiscos" o "Paquito's Way". I sonant com mai! Un tip de ballar, vaja. I, per acomiadar el festival, em va fer gràcia poder trobar un forat a l'atapeïda Rambla de Figueres per poder escoltar en directe el "Bon dia" d'Els Pets.

Lalo López, guitarrista de la Fundación Tony Manero

Sonic Surf City, "Viva Wahines!"

Disc del mes, juliol-agost 2014

"Surfers Are Back", "Sun In Her Eyes", "Surf School"... Amb els títols de les cançons (i amb el nom del grup, és clar!) els Sonic Surf City no enganyen ningú: ells fan música surf. Més de cinquanta anys després que els Beach Boys enregistressin hits memorables com "Surfin' Safari", "Surfin' USA" o "Little Deuce Coupe", la passió per la música surf no s'ha extingit. En són exemples els anglesos Surfin' Lungs, els americans The Phantom Surfers o els catalans 13th Magic Skull, entre molts d'altres. I els suecs Sonic Surf City, evidentment, que porten des del 1988 gravant discos (amb extraordinàries cançons com "Sonic Surfer Boy" o "Summer Love") i fent concerts com el que vam poder veure fa deu anys a Calella, dins l'enyorat festival Wipe Out Weekend. 

El nou disc de Sonic Surf City, publicat pel segell alacantí Rufus Recordings es titula Viva Wahines!. Un disc estiuenc, fresc i amb molt bones cançons: "Fabio And I", "Supernova", "1-2-3 Baby You And Me"... Fins i tot s'atreveixen amb un tema a capella ("Wahine")!

Chuck Prophet, "Wish Me Luck"

Ens alegra tornar a tenir notícies del gran Chuck Prophet. Després de Temple Beautiful (2012), uns dels millors discos publicats aquests últims anys, el músic californià ja té a punt el seu nou àlbum, que inclou dotze cançons i un convidat de luxe: Peter Buck (guitarrista de R.E.M.). El disc, que es titula Night Surfer, el publicarà Yep Roc Records el 23 de setembre. Unes setmanes més tard, el dilluns 3 de novembre, Prophet, en companyia de la seva banda The Mission Express, el presentarà en directe a la sala Sidecar. Un concert molt recomanable: encara recordem amb entusiasme la seva visita a La [2] de l'Apolo el maig del 2012. De moment podem gaudir de la primera cançó que s'ha donat a conèixer del nou disc: "Wish Me Luck".

 

Matt Haig, "Els humans"

Els vonadorians no es fien dels humans: si han portat el seu planeta al límit de la destrucció, què no farien amb els altres planetes habitats de l'univers, si tinguessin la tecnologia per arribar-hi? És per això que quan un humà, el matemàtic i professor Andrew Martin, descobreix una fórmula matemàtica transcendental, els vonadorians l'eliminen i envien un dels seus per suplantar-lo i destruir qualsevol rastre de la descoberta.

L'atractiu del llibre es troba, doncs, en el punt de vista: sense ser un tema absolutament original, Haig se'n surt força bé a l'hora d'explicar com és la vida dels humans segons un extraterrestre. Un exemple:

"Generalment, un humà ha de fer totes les coses següents. Ell o ella s'aixecarà del llit, sospirarà, s'estirarà, anirà al lavabo, es dutxarà, es rentarà el cap, es posarà condicionador al cap, es rentarà la cara, s'afaitarà, es desodoritzarà, es rentarà les dents (amb fluor!), s'eixugarà els cabells, es pentinarà, es posarà crema a la cara, es maquillarà, passarà revista davant del mirall, triarà la roba depenent del temps i de la situació, es vestirà, tornarà a passar revista davant del mirall... i tot això només abans d'esmorzar. No sé ni per què s'aixequen del llit. Però ho fan, cada dia, milers de vegades. I això no és res: ho fan tot sols, sense tecnologia que els ajudi. Potser una mica d'activitat elèctrica als raspalls de dents i als assecadors, però res més. I tot això per reduir l'olor corporal, els pèls, l'halitosi i la vergonya."

Una lectura fresca i amena per a l'estiu.

Belle & Sebastian a Sant Feliu de Guíxols

El concert de Belle & Sebastian d'aquest dissabte al festival Porta Ferrada va ser de luxe. A la primera fila d'una platea convertida en pista, sense seients, semblava que estiguéssim a la llotja presidencial, amb l'avantatge que, drets, podíem ballar. La banda escocesa es va presentar amb un formació de tretze músics, secció de corda inclosa. I el so era de qualitat, tot i les objeccions que es puguin posar a uns violins probablement massa estridents.

De fet, després d'obrir el concert amb l'instrumental "Judy Is a Dick Slap", quan van seguir amb "I'm a Cuckoo" es va escoltar un murmuri d'admiració entre el públic en el moment que va entrar la veu, meravellosa i fantàsticament sonoritzada, d'Stuart Murdoch. Els Belle & Sebastian es fan estimar: el carisma i la sensibilitat d'Stuart Murdoch, la simpatia d'Stevie Jackson, la senzillesa d'una Sarah Martin que entrava i sortia de l'escenari sempre amb la seva bossa a coll. I es fan estimar, és clar, per la seva música: al llarg de divuit anys, ens han alegrat la vida amb una col·lecció meravellosa de cançons. En el concert de dissabte van sonar molts dels grans èxits de la banda ("Like Dylan In The Movies", "I Want The World To Stop", "Dog On Wheels", "I Didn't See It Coming" o "She's Loosing It" ) i algunes cançons no tan habituals en els seus últims directes ("Dirty Dream Number Two", "We Are The Sleepyheads" o "(I Believe In) Travellin' Light", aquesta última cantada per Stevie Jackson). És clar que, amb un repertori tan extraordinari com tenen els escocesos, semrpre trobaràs a faltar cançons: "Another Sunny Day", "Sleep The Clock Around", "The Blues Are Still Blue" i moltes altres (cadascú té les seves preferides).

El de Sant Feliu va ser un concert deliciós, una festa que va acabar amb tota una colla de nois i noies del públic, reclutats per Stuart Murdoch, ballant dalt de l'escenari al ritme de "The Boy With The Arab Strap" i "Legal Man". Un únic bis, amb la cançó "Me and the Major", va posar el punt i final a un deliciós concert d'uns escocesos encantadors i en estat de gràcia.

Miqui Puig a Caldes de Malavella

El pati de la biblioteca de Caldes, a la nit, és un espai ben agradable, i l'ambient que s'hi crea (amb continuació a la terrassa del bar de la plaça després del concert) és ben simpàtic. Ja en vam poder gaudir l'estiu passat amb el concert de Maria Rodés, Ramon Rodríguez i Martí Sales.

No és estrany, doncs, que en Miqui Puig, amb la seva nova banda, l'Agrupació Cicloturista Puig, s'hi sentís ben a gust, tot i l'amenaça d'una tempesta que semblava que ens havia de fer la guitza però que al final no va passar de l'ensurt. Van començar versionant Los Burros ("Disneylandia") i van acabar amb El Último de la Fila ("Insurrección"), dues delicioses versions que van servir per emmarcar les composicions pròpies: les dues cançons del nou single ("Vos trobava a faltar", "Como una de Duncan Dhu"), clàssics de la seva etapa en solitari ("Casualidades" o "Te quiero ahora, te quiero luego") i alguna curiositat de Los Sencillos ("Sandie Shaw", "Viva Acidhouse"). Va ser una hora de bona música i de ball que se'ns va fer curta!