Sex Museum, "Big City Lights"

Disc del mes, maig 2014

Ha plogut molt des dels temps del seu debut amb Fuzz Face (1987), del seu disc compartit amb Los Macana (1988) o d'aquell gran disc que és Independence (1989, a veure qui s'anima a reeditar-lo en vinil). Després de gairebé trenta anys de carrera (el grup va néixer el 1985) i catorze discos, Sex Musem s'han convertit en una de les més importants bandes de rock del continent europeu. I tot això ha passat mentre Los Coronas, el conjunt de rock instrumental en què també militen tres dels Sex Museum (el guitarrista Fernando Pardo, el baixista Javi Vacas i Loza, el bateria), han anat creixent i creixent fins a la publicació del disc Adiós Sancho (2013), que els ha portat recentment de gira a Austràlia.

El fet que Big City Lights sigui com és té molt a veure amb la gira Back to the Fuzz, que durant un any i mig va portar la banda a recuperar el seu repertori dels anys vuitanta. Això ha servit, en primer lloc, perquè Vacas i Loza, els dos components del grup que no hi són des dels inicis, agafessin "un sentido de la urgencia que no tenían pese a llevar más de diez años en el grupo", expliquen en una entrevista al Ruta 66 d'aquest mes. I ha servit, en segon lloc, segons diuen a la mateixa entrevista, per repassar les seves influències.

El resultat és un disc en què conflueixen el rock el garatge i el hard rock, que sona amb la contundència de, per exemple, els àlbums de clàssics australians com The New Christs. "Lost in Blue", "Circles in the Salt" o "Emotional Tyranny" són bons exemples del poder de les noves cançons de la banda madrilenya. Com a curiositat, han inclòs en el disc dues cançons cantades en castellà (l'únic antecendent en la història del grup és el tema "Ya es tarde" de l'àlbum de debut), "Judee Sill" i "Odio", amb resultats molt satisfactoris. Ja tinc ganes de veure com sona tot plegat en directe: el dijous 26 de juny tocaran a La [2] de l'Apolo!

Caramelos

Casualitat? Quan fa pocs mesos que Munster Records, a través del seu subsegell Vinilisssimo, acaba de reeditar l'elapé Los Amaya y su combo gitano, amb "Caramelos" com a emblema, la banda espanyola de rock de garatge Las Aspiradoras inclou una versió d'aquesta cançó en el seu nou àlbum, Haciendo amigos. Dues maneres de gaudir d'una extraordinària cançó!

Ezra Furman, "Day of the Dog"

Disc del mes, abril 2014

Day of the Dog enganxa ja des de la portada, que s'inspira en la de Damned But Not Forgotten, un recopilatori de rareses de la banda anglesa The Damned. Enganxa amb la primera cançó, "I Wanna Destroy Myself" (cosina germana de l'"I Wanna Destroy You" dels Soft Boys, però amb la urgència dels Zero Boys de, per exemple, "Civilation's Dying"). Enganxa amb la segona cançó, "Tell 'Em All To Go To Hell", d'aires rockabilly i un saxo que enamora, i amb la següent, "My Zero", amb una melodia preciosa i uns cors i uns cordes celestials. Tot seguit entra "Day of the Dog", el tema titular, una balada punk al més pur estil Johnny Thunders. 

I així, seguim, de sorpresa en sorpresa, al llarg de les tretze cançons que formen el disc (a destacar "Walk On In Darkness", "Anything Can Happen", "Been So Strange" o "Cherry Lane"). Un disc que, més enllà del simple exercici d'estil, traspua autenticitat, passió i ràbia, i constata l'estat de gràcia d'un músic de Chicago que, abans d'iniciar carrera en solitari, havia gravat, entre el 2007 i el 2012, mitja dotzena de discos acompanyat de The Harpoons. És evident que Furman ha escoltat moltíssima música, però també és cert que l'ha sabut pair bé i que ha sabut crear un àlbum amb personalitat pròpia. Un àlbum ric i divers que, si continua creixent a cada escolta com ho està fent fins ara, s'acabarà convertint en el meu preferit d'aquest 2014. 

Metamorfosis

Des del passat 26 de març i fins al 7 de setembre es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) l'exposició "Metamorfosis". Una exposició sobre quatre autors fonamentals (i pràcticament desconeguts per al gran públic) del cinema d'animació: Ladislas Starewitch (1882-1965), Jan Švankmajer (1934) i els germans Quay (1947). 

Al voltant d'aquests quatre artistes amb una imaginació desbordant i amb una habilitat extraordinària per a l'animació d'objectes les sales del CCCB s'omplen de pintures, fotografies, objectes diversos (col·leccions senceres de papallones, per exemple), titelles i, és clar, un munt de pantalles que van projectant contínuament les pel·lícules.

Es tracta, doncs, d'una exposició sorprenent que, això sí, cal prendre's amb molta calma: no te l'acabes pas amb mitja hora, ni amb una hora. De fet, podries passar-t'hi una tarda sencera. És per això que l'entrada per a l'exposició val per dos dies: després d'haver-la visitat un primer dia, pots tornar-hi quan vulguis. Una bona pensada. Jo hi tornaré, de ben segur!

Perquè us en feu una idea, aquí teniu uns fragments de dues obres de l'artista txec Jan Švankmajer.

L'orfe del clan dels Zhao

"Ens hem de deixar portar pel riu de les paraules. Res d’impaciència. Escoltem amb delit. I viatgem per palaus de cent portes i boscos prohibits". Això escrivia Santi Fondevila en la seva crítica de l'espectacle L'orfe del clan dels Zhao al diari Ara. 

L'obra és una versió lliure d'un text del dramaturg xinès del segle XIII Ji Junxiang, una història de venjances en què la lleialtat s'enfronta a la traïció i en què la justícia té més valor que la vida humana. "Els personatges arriben davant de l'espectador, es presenten, i amb tota la solemnitat expliquen la seva història. A poc a poc ens hi anem submergint, anem entrant en les seves vides. És una manera diferent d'explicar una història, té un regust de fons que ens evoca escenes de Shakespeare, Sòfocles, Brecht o Mouawad", escriu el director, Oriol Broggi, en el programa de mà. 

L'orfe del clan dels Zhao és una nova producció de La Perla 29, tota una garantia de qualitat. A part de les excel·lents interpretacions de tots els actors (Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís Marco, Ernest Villegas, Marta Marco i Borja Espinosa), cal destacar la música en directe i les cançons a càrrec de Joan Garriga (La Troba Kung-Fú), que donen una força extraordinària a molts moments de l'obra, i especialment a l'escena en què el metge ambulant Cheng Ying, interpretat magistralment per Julio Manrique, enterra el seu fill. 

"Imprescindible", acaba escrivint Santi Fondevila en el seu article que, per cert, es titula, molt encertadament, "Un espectacle que toca l'ànima".

Blank Realm, "Falling Down The Stairs"

M'encanta aquesta cançó! Els Blank Realm són una jove banda de Brisbane: no és pas casualitat que "Falling Down The Stairs" em faci pensar en els també australians (i, en aquest cas, uns clàssics) The Go-Betweens, i concretament en cançons com "People Say".

"Falling Down The Stairs" forma part del tercer àlbum dels Blank Realm, titulat "Grassed Inn". Un disc a explorar!

Howe Gelb al Blues & Ritmes de Badalona

Howe Gelb ens va transportar ahir a la nit de les nostres cadires del teatre Principal de Badalona als paratges més inhòspits del desert d'Arizona. Acompanyat per Gabriel Sullivan a la guitarra i a la bateria (i que va fer les funcions de teloner obrint el recital amb tres cançons pròpies) i Thoger T. Lund al baix, el músic de Tucson ens va captivar amb una proposta musical que parteix d'una certa improvisació per acabar recorrent uns camins que transiten entre el folk, el blues, el jazz o el rock, fins assolir moments d'autèntica màgia. És clar que les armes de Howe Gelb són poderoses: la seva veu és profunda i càlida, i se'l veu tan còmode amb la guitarra a les mans (jugant amb els seus pedals d'efectes i fent sortir el so per tres amplificadors Fender) com assegut al teclat; a més, acaba de treure un àlbum excel·lent, The Coincidentalist (2013, quan encara és viu el record del magnífic Alegrías (2010). Una nit memorable.

Nick Waterhouse, "Holly"

Disc del mes, març 2014

Nick Waterhouse és un cantant i guitarrista californià. Alguns el consideren "la gran esperança blanca del rock and roll". I és que, no havent complert encara la trentena, Waterhouse ja ha publicat dos àlbums (després d'uns quants singles) i ha produït el disc de debut dels també californians Allah-Las.

El seu nou disc, Holly, és extraordinari. La imatge de la portada ja és tota una declaració d'intencions: el disc ens transporta unes quantes dècades enrere. També la durada (que no arriba a la mitja hora; només deu cançons, cinc a cada cara del vinil) ens remet als elapés dels temps anteriors a l'arribada del cd.

Holly comença amb "High Tiding" un blues arrossegat, amb les guitarres elèctriques com a protagonistes, que em fa pensar en els bons temps de Tav Falco's Panther Burns. Tot seguit irromp una imparable secció de vents amb el single "This Is a Game". A Los Mambo Jambo els encantarà. "It 3" segueix la línia blues del primer tema del disc, tot i que el piano reclama també els seus moments de glòria. A continuació, "Let It Come Down", una magnífica versió d'un clàssic de Mose Allison, en què fan aparició els cors femenins. I la cara a del vinil acaba amb "Sleepin' Pills", un tema marcat per una percussió que li dóna un aire exòtic.

"Holly", la cançó que dóna títol al disc, enceta la cara b, amb la sorpresa d'unes trompetes a l'estil mariachi. "Dead Room" és la meva preferida del disc, amb el seu ritme irresistible, el magistral sol de saxo, els crits de Waterhouse i els cors, senzills i perfectes. Segueixen els aires jazz de "Well It's Fine" i una altra versió, "Ain't There Something Money Can't Buy", original de Young-Holt Unlimited, una banda americana de soul i jazz de Chicago dels anys seixanta i setanta. I per acabar, el soul de "Hands On The Clock", que inclou el vers "love is a losing game", molt probablement en homenatge a Amy Winehouse.

Mishima, "Llepar-te" i "Mentre floreixen les flors"

Des d'avui ja es poden escoltar les cançons "Llepar-te" i "Mentre floreixen les flors", un avenç del nou àlbum de Mishima, L'ànsia que cura, que es publicarà el dimarts 25 de març.

Paco Roca, "Los surcos del azar"

Paco Roca ha tornat a encertar-la. L'autor d'Arrugas i de L'hivern del dibuixant s'ha tornat a superar amb aquest atractiu i laboriós volum de més de tres-centes pàgines.

A Los surcos del azar, Roca explica la història dels republicans que van marxar d'Espanya l'any 1939, la història d'aquells homes i dones que van lluitar per les llibertats combatent Hitler i Mussolini, i que creien que, acabada la Segona Guerra Mundial i derrotats aquests dictadors, els aliats alliberarien també Espanya del jou del feixisme.

Los surcos del azar és una obra excel·lent en el dibuix i en l'estructura narrativa (en aquest últim aspecte, com també a nivell temàtic, l'obra és clarament deutora de Maus, d'Art Spiegelman). I és també una obra rigorosament documentada: només cal llegir les més de dues pàgines d'agraïments al final del llibre per fer-se'n una idea.

En definitiva, es tracta d'una magnífica novel·la gràfica que posa el seu granet de sorra en la ingent tasca de recuperació de la memòria històrica i que contribueix a la divulgació de tot allò que el ministre Wert vol fer desaparèixer dels currículums d'història al sistema educatiu. Una obra imprescindible.