The Fleshtones, "Wheel Of Talent"

Disc del mes, febrer 2014

Els Fleshtones viuen un moment dolç. El seu fitxatge pel segell Yep Roc Records, l'any 2003, ha donat als de Nova York una estabilitat que no havien tingut mai. I això per força s'havia de notar, i certament es nota en discos com Take A Good Look (2008) o Brooklyn Sound Solution (2011).

I amb Wheel Of Talent (2014) la banda comandada per Peter Zaremba i Keith Streng encara se supera. Si no coneguéssim els Fleshtones, després d'escoltar aquest disc podríem arribar a pensar que es tracta d'un greatest hits del grup. I és que el disc enganxa des de la primera fins a l'última cançó, des del potent rock de garatge d'"Available" (amb un arranjament de cordes!) fins a la festiva "Tear for Tear". Recuperen "Remember The Ramones", un homenatge als seus veïns del barri de Queens que havien publicat com a cara b del single Bite My Soul (2011); es marquen una descomunal peça de garatge d'aires nuggets, "Veo la luz", cantada en un castellà macarrònic; ens regalen un himne com "What I've Done Before"; s'acosten al power pop amb la deliciosa "How to Say Goodbye". I així fins a tretze cançons sense desperdici.

Ja tenim aquí el primer gran disc del 2014!

Nou single de Los Negativos

Han passat gairebé tres dècades des que Los Negativos van debutar amb Piknik Caleidoscòpico (1986), i és una agradable sorpresa que, en aquesta segona etapa, els creadors de meravelles com "Cigarras panameñas", "Moscas y arañas", "Bagdad" o "Parque portugués" encara ens alegrin la vida amb cançons com "A tumba abierta" o "Turmix", que formen el seu nou single que acaba de publicar Butterfly Records, i que podeu escoltar al bandcamp del segell.

I encara n'hi haurà més, perquè el single és un avenç del nou àlbum de Los Negativos, que es titularà Duplexin.

L'esperem amb moltes ganes!

Howard Buten, "Quan jo tenia cinc anys em vaig matar"

"Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.

Estava esperant el Popeye, que fan després de les notícies. Té els canells més grossos que la gent normal i al final sempre és el més fort. Però les notícies no s'acabaven mai.

El papa se les estava mirant. Jo m'havia posat les mans a les orelles perquè tinc por de les notícies. És el que m'agrada menys de la tele (...).

A les notícies hi va sortir un home. Portava una cosa a la mà, una nina, i la va ensenyar. (Es veia que no era real per les costures.) Em vaig treure les mans de les orelles.

-Això era la joguina preferida d'una nena petita -va dir l'home-. I aquesta nit, per culpa d'un accident estúpid, aquesta nena ha mort.

Vaig pujar corrents a la meva habitació.

Vaig saltar sobre el llit.

Vaig enfonsar la cara al coixí cada cop més fort fins que ja no vaig sentir res més. Vaig aguantar la respiració.

Llavors va venir el papa, va apartar el coixí, em va tocar amb una mà i em va dir pel nom. Jo estava plorant (...)

Llavors el papa em va explicar que cada dia algú es mor i que ningú sap per què. Les normes són així. Després va tornar a baixar.

Em vaig quedar assegut al llit molta estona. Així, sense moure'm. Dintre meu, alguna cosa no anava bé, ho notava a la panxa i no sabia què fer. Així que em vaig estirar al terra. Vaig allargar l'índex i em vaig apuntar al cap. I vaig abaixar el dit gros. I em vaig matar."

Així comença la novel·la Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, del psicòleg, clown i escriptor nord-americà, resident a França des de fa força anys, Howard Buten. Cal destacar, per altra banda, que es tracta del primer llibre que l'editorial barcelonina Blackie Books publicà en català, cosa que celebrem.

El llibre explica la història d'en Burt, un nen de vuit anys que està tancat en un centre d'internament infantil. "M'han portat aquí pel que li he fet a la Jessica", ens explica al començament del segon capítol. Així, a través de la veu narrativa del nen, anirem coneixent com és la seva vida al centre i, sobretot, anirem descobrint els fets que el van portar a ser internat. Tot plegat, doncs, a través d'un narrador en primera persona. La tria d'aquest punt de vista, amb un narrador identificat amb un nen amb un trastorn mental, ens remet a clàssics moderns de la literatura juvenil com El vigilant del camp de sègol, de J. D. Salinger, o El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon. I val a dir que la novel·la de Buten no desmereix al costat d'aquestes. Si més no, a França ho deuen creure: es diu, segons llegim a la solapa, que, d'entre els francesos que saben llegir, un de cada deu ha llegit Quan jo tenia cinc anys em vaig matar.

Los Mambo Jambo & The Excitements

Los Mambo Jambo i The Excitements són dues de les bandes més interessants sorgides de l'escena barcelonina aquests últims anys, i totes dues tenen una interessant projecció internacional.

Los Mambo Jambo acaben de publicar el seu segon àlbum, Impacto Inminente, un disc inspirat en el còmic de suspens i el rock and roll instrumental de la dècada dels 50. Com a carta de presentació han realitzat aquest dinàmic videoclip, "Un baile hipnótico":

Per altra banda, The Excitements van visitar el programa d'Andreu Buenafuente a La Sexta, "En el aire", i van interpretar la magnífica "Ha, Ha, Ha":

Nightmare Boyzzz, "Bad Patterns"

Disc del mes, gener 2014

Quina bona sorpresa per començar el 2014! Encara que va ser publicat a finals del 2013, ha estat durant aquestes primeres setmanes de l'any nou que ens ha arribat aquesta bomba de rellotgeria. Vaig descobrir el disc, Bad Patterns, en un anunci al número de gener de Ruta 66. La imatge de la portada, que als nostres amics de l'Herpe Fanzine els encantarà, em va despertar la curiositat i me'n vaig anar a l'Spotify. Després d'un parell d'escoltes, ja havia apuntat el disc a la meva llista de la compra.

I qui caram són aquests Nightmare Boyzzz? Doncs són una banda americana, del nord d'Alabama, amb uns quants vinils de set polzades publicats des del 2011 fins ara, i que acaben de treure el seu primer àlbum, aquest Bad Patterns, amb el segell Slovenly (responsable, entre molts altres discos d'interès, del Todo Roto de Wau y Los Arrrghs!!!).

Els Nightmare Boyzzz practiquen una irresistible barreja de punk-rock, power-pop i rock de garatge, que em fa pensar en aquelles peces més melòdiques dels primers The Clash ("Stay Free", "1-2 Crush On You") o en bandes de la dècada passada com The Nice Boys o, sobretot, The Exploding Hearts. En qualsevol cas, els Nightmare Boyzzz han gravat una col·lecció collonuda de cançons: "Problem Child", "Valium", "You're A Star", "Say What You Mean"... Bestial!

Emmanuel Carrère, "Limonov"

L'últim, i premiat, llibre del novel·lista francès Emmanuel Carrère és una novel·la biogràfica (o biografia novel·lada) d'un peculiar personatge, escriptor, activista i polític, Eduard Savienko, conegut amb el sobrenom de Limónov.

Carrère el va conèixer a París, als anys vuitanta, quan Limónov acabava de publicar la seva primera i escandalosa novel·la, Le poète russe préfère les grands nègres (1980). El va retrobar dues dècades més tard a Rússia, en una cerimònia de commemoració de les víctimes del Teatre Dubrovka. A partir d'aquí va pensar de dedicar-li un reportatge en una revista i va iniciar una profundíssima investigació que ha acabat originant aquest llibre.

Limónov és un llibre fascinant, que es mereix totes les bones crítiques que ha rebut i que se situa, sens dubte, entre els millors títols que s'han publicat aquest passat 2013. Més enllà del relat de la peripècia vital d'aquest contradictori personatge, Carrère ens explica la història de Rússia, i de l'Europa de l'est, d'aquests últims cinquanta anys, amb la caiguda del comunisme, la desintegració de la URSS i l'arribada al poder de Vladímir Putin. Per altra banda, Limónov és també un llibre ple de referències literàries, que convida a llegir autors russos del segle XX com Aleksandr Soljenitsin o Mikhaïl Bulgàkov.

Limónov és una novel·la interessantíssima i absolutament recomanable.

Redd Kross i Biscuit al Bikini

Dues vegades han vingut els Redd Kross a Barcelona després d'haver publicat el seu últim àlbum Researching The Blues. A finals del 2012 van tocar al Primavera Club. Aquell concert me'l vaig perdre, i ja em va saber greu! I ahir van tocar a la sala Bikini, i no hi vaig faltar. Els havia vist fa set anys a la sala Apolo, i en tenia un excel·lent record. Això i la bona impressió que m'ha deixat Researching The Blues (publicat quinze anys després del seu anterior àlbum d'estudi) feien que tingués moltes ganes de tornar a veure la banda dels germans McDonald dalt d'un escenari. A més, les cròniques dels últims concerts asseguraven que els californians no es guardaven al sarró cap dels seus grans èxits.

Els Biscuit, la banda de rock de Vilanova i La Geltrú, van ser els encarregats de començar a escalfar una sala que, a dos quarts de nou del vespre, presentava poc més d'un quart d'entrada. A base de cançons dels seus dos últims treballs (l'elapé Memorabilia, del 2011, i l'EP Hit The Round, acabat de publicar), i amb l'experiència de vint anys trepitjant escenaris, van oferir un molt bon concert. Em van agradar tant que, sortint, em vaig comprar els dos discos (i en vinil!).

Biscuit en acció

Els Redd Kross van sortir a per totes. Només els puc retreure que es van deixar a casa el seu millor vestuari (què se n'ha fet d'aquelles camises amb volants que lluïen en gires anteriors?). Tota la resta, de primera. El so, per exemple: excel·lent. La intensitat i les ganes: al màxim. El repertori: insuperable. "Switchblade Sister", "Stay Away From Downtown", "Jimmy's Fantasy", "Mess Around", "Annie's Gone", "Pretty Please Me", "Frosted Flake", "Lady In The Front Row", "Follow The Leader"... Què més es pot demanar? Doncs encara van tocar una magnífica "Crazy World", per tancar el concert. I encara van tornar per fer un bis en què van rescatar algunes cançons de la seva primera època, més punk, com és el cas del clàssic "Linda Blair". 

Steve McDonald

Jeff McDonald

Els McDonald: germans i fundadors de Redd Kross

Ja només ens resta esperar que aquest retorn del grup tingui continuïtat i que puguem gaudir de nous àlbums de Redd Kross tan bons com aquest Researching The Blues i de concerts com el que vam viure ahir al Bikini.

Mamá, "Como aquella de los Kinks"

"Me he quebrado cuatro dientes,

me he vestido de arlequín,

para ver si me confunden con alguno de los Kinks.

Una pinta de cerveza

derramada en este pub

donde todos los parados no paramos de cantar.

Es difícil ser sencillo si te empeñas en mentir,

pero a mí ya me ha crecido la nariz.

Grito sangre por mi boca,

nunca aprenderé a cantar,

me transformo y no lo puedo controlar.

Cada día me parezco más y más.

Nadie busca un estribillo si se lanza a componer,

tres minutos que son gloria

aunque no cante en inglés.

Dice Ray que le funciona,

cuenta Dave que le hizo el riff,

cómo hacer para que suene como aquella de los Kinks..."

Un preciós homenatge de la històrica banda de José María Granados als grandíssims The Kinks. Forma part del disc Sin crédito, que Mamá han publicat aquest passat 2013 en el segell Rock Indiana. Un molt bon disc de pop i power-pop en castellà, amb excel·lents cançons com "Lo que dices", "Domingo por la tarde", "Cuando estás cerca de mí" o "No te lo voy a decir".

Cactus Hits 2013

Com ja és costum en aquesta casa, us presento una selecció d'algunes de les meves cançons predilectes del 2013. La novetat d'enguany és que no m'he limitat a la durada d'un CD i, per tant, aquí teniu fins a 31 cançons. Com sempre, una mica de tot: punk-rock, folk, rock americà, rhythm & blues, pop, soul, pop-rock... Us les presento per ordre alfabètic d'intèrprets:

Bang 74, "Don't Expect Too Much"



Bass Drum Of Death, "Shattered Me"



Bikimel, "Farrera"



The Black Angels, "Don't Play With Guns"



Deer Tick, "The Dream's In The Ditch"



Edwyn Collins, "Dilemma"



The Electric Soft Parade, "Summertime in My Heart"



The Excitements, "Ha, ha, ha"



Fangoria, "Dramas y Comedías"



Foxygen, "San Francisco"



Fuckin' Bollocks, "Love Can Fuck It All"



Har Mar Superstar, "Restless Leg"



Holly Williams, "The Highway"



James Skelly & The Intenders, "You've Got It All"



JC Brooks & The Uptown Sound, "Howl"



Lapido, "Cuando por fin"



Josh Ritter, "Evil Eye"



Lady, "Money"



Miles Kane, "Better Than That"



Nikki Hill, "Right On The Brink"



Parquet Courts, "He's Seeing Paths"



The Pepper Pots, "Good Times"



El petit de Cal Eril, "Amb tot"



Primal Scream, "2013"



Smith Westerns, "Best Friend"



Telekinesis, "Lean On Me"



Tokyo Sex Destruction, "Seven Sisters"



Truth & Salvage Co., "Appalachian Hilltop"



The Wave Pictures, "Atlanta"



Wild Belle, "Keep You"



Los Zigarros, "Hablar, hablar, hablar..."



També podeu escoltar els Cactus Hits 2013 a Spotify:

Cactus Hits 2013 (Spotify instal·lat)

Cactus Hits 2013 (Spotify web)

Les llistes, en aquest cas, varien una mica: hi ha cançons que no es troben a Spotify (les d'Edwyn Collins, Nikki Hill i Truth & Salvage Co.); en canvi, a la llista d'Spotify n'he inclòs unes altres tres que no he trobat a YouTube (si més no, en la versió d'estudi): "Come Back To Yesterday" de Bubblegum, "Stare At The Sun" de Death By Unga Bunga i "Centre del món" d'Els Surfing Sirles. Que les disfruteu!

Junot Díaz, "I és així com la perds"

Junot Díaz va guanyar el Premi Pulitzer amb una novel·la que em va agradar molt, La maravillosa breve de Óscar Wao. Cinc anys després, apareix un nou llibre de l'escriptor nord-americà d'origen dominicà, i no m'hi puc resistir (la colorista portada també hi juga el seu paper).

Díaz havia debutat amb un volum de contes, Drown, publicat el 2006, i ara torna al relat breu amb I és així com la perds, primer llibre de l'autor traduït al català.

I és així com la perds consta de nou relats, en principi independents, però amb un marcat caràcter autobiogràfic i molts elements en comú. És cert que els contes es poden llegir com a unitats autònomes, però també podem entendre el llibre com un conjunt, gairebé com una novel·la d'estructura peculiar, que gira al voltant de tres blocs temàtics. D'una banda, les dones. Més ben dit, les relacions de Yunior (narrador i àlter ego de l'autor) amb les dones. Molts dels relats porten per títol noms de dona: "Nilda", "Alma", "Flaca", "El principi de la Pura", "La senyoreta Lora". El primer conte, "El sol, la lluna, les estrelles", comença així:

"No sóc un mal paio. Ja sé com sona -a la defensiva, sense escrúpols-, però és la veritat. Sóc com tothom: dèbil, ple de defectes, però eminentment bo. La Magdalena, en canvi, discrepa. Em considera el típic home dominicà: un sucio, un malparit."

La Magdalena, és clar, pensa que Yunior és un sucio des que sap que ell li ha fet el salt "amb una tia que tenia tones de cabells estarrufats com als vuitanta". Les relacions de Yunior amb les dones estan marcades, gairebé sempre, per les infidelitats. De fet, l'últim relat del llibre es titula "Manual d'amor de l'infidel".

En segon lloc, el llibre tracta tot un seguit de temes relacionats amb la història familiar de Yunior: l'emigració als Estats Units; l'enyorança; els records d'infantesa, amb un pare més absent que present però sempre autoritari; la discriminació racial, present en la infantesa del protagonista però també quan ja és un adult i professor universitari.

I, finalment, hi ha tres relats que expliquen la malaltia i la mort de Rafa, el germà de Yunior. A "Nilda" apareixen els primers símptomes del càncer; a "El principi de la Pura" es relata la lluita de Rafa contra la malaltia; i al començament de "La senyoreta Lora" s'explica la mort del germà.

Per acabar, reprodueixo el primer paràgraf del conte "Invierno":

"Des de dalt de tot de Westminster, el nostre carrer principal, es pot veure una franja molt prima d'oceà que corona l'horitzó de l'est. Al pare l'hi havien ensenyat -els directius de l'empresa l'ensenyaven a tothom- però quan ell ens portava amb cotxe des del JFK no es va molestar a ensenyar-los-la. El mar potser ens hauria fet sentir millor, sobretot considerant les altres coses que es veien. London Terrace era un desastre; la meitat dels edificis encara no tenien corrent elèctric i en la penombra del vespre aquelles estructures semblaven un escampall de vaixells de maons embarrancats. El fang seguia la grava a tot arreu i l'herba, plantada a finals de tardor, despuntava en forma de manats morts enmig de la neu."